En una de les notes dels Quaderns de presó, Gramsci explica una faula tan breu com edificant. La protagonitza Tizio, el primer dels noms que apareixen en l’expressió “Tizio, ­Caio e Sempronio”, que ve a ser l’equivalent en italià de la catalana “Pau, Pere i Berenguera”. I l’acció es desenvolupa durant tres dies. El primer, Tizio crida una consigna i tothom l’aplaudeix i s’entusiasma. El segon, torna a cridar-la i els mateixos que el dia abans l’havien aplaudit fingeixen que no l’han sentit i l’esquiven. I el tercer, en què insisteix a repetir-la, el públic, que encara és el mateix, l’increpa i fins i tot l’acaba atonyinant. Evidentment, Tizio no comprèn res. I la seva estupefacció augmenta quan apareix Caio, que és qui li ha ordenat cridar la consigna, que l’esbronca perquè no l’ha cridat prou bé i l’acusa de ser un impresentable o un inepte. Aquí acaba la història, però Gramsci no s’estalvia l’explicació de les raons de ­Caio, a qui no presenta com un cínic, sinó com un estrateg polític vanitós convençut que la consigna que ha elaborat amb la seva excel·lent saviesa teòrica hauria de funcionar sempre perquè els membres de la seva camarilla mai no han deixat de fingir que els continuava entusiasmant.

L’apunt en què es pot llegir aquesta història tracta del pensament sectari, i la faula el vol exemplificar. Gramsci afirma que el pensament sectari és aquell que impedeix veure que un partit polític no és només el seu aparell organitzatiu, sinó també el bloc social que té aquest partit com a referent. I sosté que una de les manifestacions més característiques d’aquest pensament consisteix a creure que es poden continuar fent determinades coses encara que la situació política hagi canviat. Lamentablement, Gramsci no segueix el fil de les seves consideracions sobre el pensament sectari analitzant les seves relacions amb el que, per analogia, es podria denominar “pensament eclesiàstic”, que, d’altra banda, havia pres com a model en la seva teoria sobre l’hegemonia. Segons alguns vells sociòlegs, a diferència de les sectes, que efectivament posen l’obstinació en la puresa per damunt del creixement de la parròquia, les esglésies s’acostumen a caracteritzar per la seva voluntat d’adaptar-se, sense perdre la posició i mirant de multiplicar el ramat, a les situacions canviants. No costa gens imaginar un personatge anomenat Sempronio acostant-se a Tizio després de l’esbroncada de Caio per indicar-li, amb condescendència clerical, que havia arribat el moment de canviar de consigna. Gairebé el podem sentir persuadint-lo que el segon dia era un error el que no ho era el primer i que, quan la situació canvia, no es tracta de rectificar, sinó d’evolucionar, perquè l’evolució és el que permet als que es reserven el monopoli de la veritat tenir raó contra els que avui els contradiuen, com també la tenien ahir en exclusiva contra aquells que els contradeien dient el mateix que ells mateixos diuen avui. En el món de la política i del periodisme mai no falten els eclesiàstics Sempronios, experts en les arts de l’aggiornamento.


Els tres dies de Tizio
Josep Maria Ruiz Simon