El matí del 7 de maig de 2000, el columnista de 'El Mundo' José Luis López de Lacalle tornava al seu pis d'Andoaín amb la premsa fresca sota el braç quan Ignasi Guridi Lasa es va situar discretament a la seva esquena i el va assassinar de quatre trets a el cap i al tòrax. Des d'un any abans, el periodista i veterà militant antifranquista havia vist el seu poble empaperat per ETA amb pasquins assenyalant-lo com a objectiu. Poc més de dos mesos abans, havien llançat còctels Molotov contra el seu domicili. Resulta difícil descriure quins sentiments afloren en la redacció d'un diari quan passa una cosa així. Quan acaben d'assassinar tan inopinadament a un company.
Penso molt en Lacalle aquests dies en què llegeixo El Mundo i trobo insistents al·lusions a terrorisme, terroristes i filoterroristas de l'Espanya d'avui. Víctimes d'ETA ja fa temps que estan advertint que la banalització del terme terrorista humilia la memòria dels morts. En certa manera, El Mundo és també víctima del terrorisme a través de Lacalle i altres excompanys que van haver de viure el neguit dels escoltes i les amenaces, i la paranoia d'estar veient sempre cotxes rars darrere, gent rara en la taula del costat. Dir-li terrorisme als aldarulls per vendre crispació sembla, almenys, poc elegant.

Si es tractés d'un exabrupte de Federico Jiménez Losantos o d'Arcadi Espada, un es quedaria més tranquil, ja que el producte periodístic que venen tots dos, des de les pàgines d'El Mundo, és una distopia autoparòdica exportable a les pàgines d'humor. Però quan l'editorial ens parla del conflicte català sota el títol Front judicial únic contra el terrorisme, es pregunta un què pensaria de la hipèrbole el vell López de Lacalle. Ens ve a dir l'editorial que el descobriment de diversos CDR amb material per fabricar explosius és la punta d'iceberg d'un complot terrorista d'Estat impulsat des de la Generalitat de Catalunya i de Waterloo, i recolzat pels serveis d'intel·ligència catalans. Que vingui Jason Bourne i ho vegi.

«Els CDR no són un grup aïllat, sinó que formen part d'una mateixa estratègia insurreccional», clama l'editorialista com si escrivís entre bastillas cremant i hordes de gihadistes estelats. «Seria adequat que l'Estat actués com eficaçment ho va fer contra ETA», conclou pregant presons llunyanes, il·legalitzacions de partits, tancament de diaris.
Un altre editorial de la bola durant aquesta setmana exigeix ​​a «Pedro Sánchez no romandre impassible davant l'atropellament que suposa que sigui el propi Govern qui posi el focus en els Mossos en lloc de combatre les faccions filoterroristeas de l'independentisme».
Fins i tot La Razón observa la procel·losa realitat amb més assossec. El Mundo s'ha consolidat com el diari més dretà d'Espanya, que ja era difícil.

El conflicte català s'està convertint en una lluita d'èpiques excessives. L'èpica secessionista de Waterloo, l'èpica estoica dels presos polítics, l'èpica flamígera dels que creuen que amb torxes va assaltar els palaus d'hivern... I, a l'altra banda, els èpics de la hipèrbole carpetovetònica, els èpics del militarisme per la unitat d'Espanya, els èpics de la lluita contra ETA que volen aplicar les mateixes coercions èpiques a un moviment pacífic amb els seus aldarulls i les seves coses, i que no s'assabenten que, si som sincers amb nosaltres mateixos, ETA també es va morir en llit. De pur desgast social i de manca de sentit.

I en això jo recordo a José Luis López de Lacalle, d'allò que sí va ser terrorisme i que només una manipulació malèvola pot comparar amb la situació actual a Catalunya. A veure si, d'una vegada, deixen descansar en pau als morts i, també, algunes paraules. - ANÍBAL MALVAR - publico.es