EL CONTE DE LA LLETERA


S'ha de prometre poc i bé. Si es trenca aquest principi es cau de morros en els incompliments que ningú, a excepció dels cínics, suporta de bon grat. En plena tempesta econòmica, i després d’aguantar-los amb paciència durant quatre anys, vaig prometre el 2012 que arribaria a les mans amb qui pronunciés davant de mi la frase «en xinès, la paraula ‘crisi’ no existeix, ells l'anomenen ‘oportunitat’».  Vaig incomplir la promesa, per descomptat. Primer, perquè era tan sols una ‘boutade’. I segon, perquè de no fer-ho m'hauria passat el dia repartint i rebent mastegots.
Així que no renovaré els vots de saltar a sobre de ningú ara que comencen a multiplicar-se els paladins que veuen en el coronavirus una oportunitat. Però contradir-los, això sí. Mirin, no som davant de cap oportunitat. Som davant de dos desastres. Un de salut pública i un altre econòmic.

Cada messies de l'oportunitat aporta els seus arguments per convèncer-nos dels beneficis futurs del que ens està passant. Per a uns, l'important és que descobrirem les virtuts del teletreball. Per a d'altres, que per fi aprendrem que hem de relocalitzar la indústria que fabrica productes bàsics. D'altres, més esotèrics, afirmen en un exercici d'optimisme sense límit que quan això s'acabi haurem canviat la manera que tenim de ser al món. Serà possible gràcies a la lliçó d'humilitat que ens haurà clavat la mare naturalesa. Una lliçó que, per descomptat, haurem après. Serem més responsables, viatjarem menys i recuperarem el gust per les petites coses.

Tot això ens permetrà firmar per fi l'armistici definitiu amb el planeta i ser més feliços i menjar, fins a afartar-nos, anissos. Proposo un final per a aquest conte de la lletera: els ajuntaments aproven mocions per batejar en senyal d'agraïment places i carrers com a Covid-19 i el plenari de l'ONU dona el vistiplau a assenyalar al calendari el Dia Internacional del Coronavirus. Conte, contat.
La crisi econòmica que es va allargar des del 2008 fins al 2014 ni ens va fer millors ni ens va permetre aprendre gran cosa. Bé, alguna sí. Ara els bancs estan més vigilats i els organismes de supervisió es prenen les coses menys a la lleugera. Però en general, les conseqüències veritablement importants de tot allò van ser que ens vam tornar més pobres, vulnerables i porucs. I cap d’aquestes coses fa del món un lloc millor. Al contrari, com s'ha pogut veure en l'últim quinquenni.

En les pròximes setmanes i mesos, tret d’un miracle que no esperem, caurà la productivitat, descendirà el consum i es perdran molts llocs de treball. Les mesures dels governs per controlar, dins del possible, l’avanç del virus provocaran una part d’aquestes conseqüències i la por de la població i dels inversors farà la resta. Aquest és l'escenari que ens cau al damunt. ¿Negatiu? No hi ha optimisme més sòlid que el que neix del realisme.
És hora de serrar les dents. De seguir a ulls clucs les recomanacions de les autoritats sanitàries i confiar-hi. De treure de la dieta informativa tot el que no vingui avalat per la veu d’un expert i de deixar treballar els governs en la instauració de les mesures sanitàries que considerin. Sense queixar-se i sense intentar treure'n avantatge.
I en el pla econòmic, a les mesures d'injecció de liquiditat i relaxació del dèficit anunciades per la UE, i al paquet d'iniciatives que l'Executiu central ha posat a sobre de la taula, se'ls ha d’exigir dues coses: que siguin només les primeres de moltes més i que siguin efectives de veritat, no tan sols titulars. 
Hi ha qui somia en un món sense avions, sense creuers, sense turisme, sense fàbriques i on tots consumim productes de proximitat mentre disfrutem de temps lliure a mans plenes perquè hem fet realitat una nova manera de treballar per a la humanitat sencera. Hi ha qui fins i tot ho creu possible. Per a aquests, efectivament, el coronavirus és una oportunitat. Entre ells, molts són gent que pot omplir el cistell amb productes ecològics que costen més diners, que poden viatjar perquè per a ells sí que resulta imprescindible fer-ho –es diuen a si mateixos viatgers, no turistes– i, com que desenvolupen la seva feina davant d’un ordinador, han arribat a la conclusió que els torns i la presència física al lloc de treball és tan sols una rèmora prescindible del passat.

D'altres ens conformem amb menys. Que duri poc, que emmalalteixi com menys gent millor i que el mal econòmic sigui també el més petit possible. Perquè una crisi, tinguin els xinesos paraula o no per referir-s'hi, és una crisi. I no porta res de bo. Això sí que ho vam aprendre del 2008 al 2014. - Josep Marti Blanch - el periódico.cat

BON CONFINAMENT


A moltes pel·lícules de ­ciència-ficció en escenaris distòpics o catastròfics, el guió s’articula sobre la idea d'els últims dies abans d’alguna cosa que ha de passar. Últims dies abans que un gran meteorit xoqui contra la Terra, abans d’una guerra nuclear, abans d’una plaga indestructible, o fins i tot últims dies abans que tots els humans es transformin en zombis o en individus que se suïciden de mil maneres… Les imatges arquetípiques dels últims dies combinen la des­es­peració depredadora (saqueig de ­botigues) i l’esperança fraternal (reunions d’estranys que, en cercle, s’agafen de les mans i entonen càntics), en un retaule variat que exhibeix tota l'es­cala de grisos de l’ànima humana sotmesa a l’arribada del final. Les ­fotos dels carrers i les places buides, a Itàlia, i de carrets de supermercat plens de gom a gom (de paper higiènic i altres coses), a Madrid, o la gent que fuig esperitada cap Andalusia, Murcia o la Cerdanya, em fan pensar els últims dies en que si alguna cosa no s'acaba és precisament l'estupidesa humana, que com es prebisible actua de la pitjor manera davant el quasi apocalipsi. Perquè no es tracta de l’Apocalipsi, certament, encara que les ficcions de la televisió  ens han entrenat perquè vegem el quadre amb aquests ulls de la fi de tot. 

Ho escrivia el passat mes de desembre: Sempre he pensat que la nostra espècie no es mereix un final digne com a tal, res grandiloqüent com lluitar contra alienígenes que ens volen destruir, o contra fenomens naturals com tsunamis, grans terratrèmols o apocalipsis per l'estil que cada dos per tres ens anuncien la fi del món. La fi perfecta de la humanitat hauria estat la que preveien els científics Walter Wagner i Luis Sancho nord-americà el primer i espanyol el segon, que deien que la posada en marxa del 'Gran Colisionador de Hadrons CERN' a (Suïssa) tenia un 75% de possibilitats de generar un forat negre que s'engoliria la terra sencera. L'aparell aquest, és com una tuneladora d'aquestes del metro de Barcelona, però a lo bestia, molt a lo bestia. Jo no hi entenc de totes aquestes coses i suposo que aquest parell de científics ho deien de bona fe, car si haguès succeit nomes els serviría per dir a última hora, ja ho dèiem!, però en no ser així hom diria que han quedat lleugerament desacreditats per una bona temporada. I és que l'accelerador fa ja temps que funciona i de moment no ha passat res, ni es preveu que  passi, a banda de costar uns dos mil milions d'euros.
De fet seria el final perfecte i el que és mereixeria una espècie tan miserable i nociva com la nostra, uns espècimens que volen jugar a ser déu, que es creuen els amos de l'univers i en un acte de suprema inconsciència aconseguissin que se'ls empassi per sempre la seva pròpia obra, a ells i a la resta del planeta. Seria com una espècie de No creació o d'un big bang al revés, un digne final per a uns indignes.
L'e-coli o un microbi així també estaria bé, quan més petit millor, però el problema és que aixó deixaria rastre i la gracia del forat negre és que no en deixaria cap, con si mai haguessim existit, i, com diria José Saramago: l'Univers no sabria mai que Homer va escriure l'Ilíada i un altre Homer, més important encara que l'altre, el Simpson, treballava a una Central a Springfield.

Els últims dies, vistos com un gran espectacle, exerceixen una fascinació molt forta, com la que sentim al abocar-nos a l'abisme, hi ha en l'ambient un estat de sobre excitació que fins i tot es nota i molt a twitter. El Coronavirus està significant la fi dels tertulians de radios i teles, que es limiten a escoltat l'opinió dels experts o presumptament experts, sense a penes poder intervenir, com a molt per a dir frases clàssiques com que el virus ha vingut per quedar-se, o que la crisi tambè genera oportunitats.
Visca el tele-treball que ens ha de salvar de tots els mals, i els qui no ho puguin fer, doncs a llegir, o a veure series, i ja posats a llegir recomanar-vos la teoria de l'estupidesa del senyor Carlo M.Cipolla. Bon confinament.

També hi ha lloc per l'humor, i tractant-se de confinament, que millor que una pàgina de 13 rue del percebe.



D'UNA FICCIÓ NO TAN AGOSARADA



El text que ve a continuació, és ficció, de la novel·la "el Darrer home", que fa anys vaig escriure. Penso que val la pena llegir aquest text. No volia en aquells moments, ni vull ser ara catastrofista, però els fets que últimament s'han produït a tot l'orb amb la pandemia del coronavirus, fan que la meva predicció a la ficció no sigui tan agosarada com jo mateix pensava en el seu moment, encara que les causes siguin unes altres, pero al cap i a la fi, les fatals consequencies per a tots, les mateixes.

"A principis de l'any dos mil quaranta cinc el ja fràgil equilibri de la situació mundial es va esmicolar definitivament. La bombolla inflada de la economia Nord Americana després de més de cinquanta anys de guerres per tot el front asiàtic, no va resistir més. Aquestes guerres que varen començar a ran dels fets del onze de setembre de 2001, quan l'atac per terroristes islàmics d'Ossama Bin Laden a les torres bessones de Manhattan, varen desencadenar una espiral sense fi d'accions militars per parts del Estats Units i alguns dels seus aliats contra el món àrab.
L'Afganistan primer, la guerra i terrible postguerra a Iraq, a continuació Iran i Síria i enmig, l'etern conflicte entre palestins i israelians, generaren una tensió i despeses de guerra tan oneroses que foren impossibles de mantenir, tot i tractant-se d'una súper potencia econòmica com els Estats Units d'Amèrica, juntament amb alguns dels seus aliats europeus.


No era aquesta una guerra convencional, ni qüestió de més o menys milers de soldats. No es pot lluitar i menys guanyar a un enemic fantasma que està disposat fins i tot a immolar-se en nom de la seva creença i, aquest aspecte tan senzill com fonamental, no el varen saber entendre els caps pensants del seu departament d'intel·ligència i menys encara els seus dirigents que en tenien molt mes de taujà que no pas de cínics. Eren gent de curta volada i nul·la visió de la realitat, entestats en destruir un enemic que ells mateixos el feien més fort i més indestructible cada vegada que l'atacaven.

En el moment de rebentar la economia nord-americana, simplement, tot el sistema capitalista de la,  mal anomenada societat del benestar, es va ensorrar. Les grans empreses començaren a caure una rere l'altre com un castell de naips i les petites i mitjanes també, arrossegades per les altres. El crac de la borsa fou pitjor encara que el de l'any mil nou-cents vint-i-nou del segle anterior.
Tot el complexe sistema productiu de distribució de productes es va ensorrar i l'atur totalment incontrolat davant el desconcert de empresaris, sindicats i els propis Estats, es disparà fins a més del vuitanta per cent. El govern va perdre el control de la situació, la població desconcertada i necessitada es va revoltar. L'anarquia, el caos i la misèria s'escamparen primer per els Estats Units i a continuació l'efecte papallona es va estendre com taca d'oli per la resta del planeta.

En qüestió de mesos tot l'ordre tradicional fou destruït i la rapinya, el desordre i la barbàrie, s'apoderaren de tots el països del planeta sense excepció. Hi va morir molta gent i no necessàriament d'actes violents, que ni hagueren i molts. Simplement en el moment en que s'ensorrà tota l'estructura, bàsicament el sistema d'avituallament logístic, la fam i la misèria propiciades per la manca de previsió, s'apoderaren del paisatge.

Esgotades les reserves, després d'uns mesos inicials de desconcert, apressats els ciutadans per la necessitat primària de sobreviure, començà la rapinya a magatzems, supermercats i grans àrees comercials. Però aviat foren consumides aquestes reserves i en acabar-se, ja no quedava res.
A continuació, els camps conreats, les finques i les petites viles foren arrasades per les turbes famolenques que vagaven a la recerca de qualsevol aliment i, a partir d'aquí un cop s'esgotaren els seus fruits i buits els graners, només quedà desconcert, desolació i misèria. La policia primer i l’exèrcit després, en veure's impotents per controlar la turba embogida i amb propis problemes de supervivència també, abandonaren els seus quarters i s'uniren a bandes organitzades o simplement, pel seu propi compte arreplegaren quan varen poder. 
Es tractava de sobreviure a qualsevol preu, totes les normes de conducta civilitzada havien desaparegut, un salvis qui pugui producte de la fam el desconcert i la desesperació. 
Davant l'absència de control de poder de l'orde públic, el president dels Estats Units, des de la pròpia Casa Blanca, va convocar una conferència de Premsa per la CNN Internacional a tot el món, en un desesperat intent d'apaivagar els ànims i intentar reconduir la situació. Hi havia mitjans informatius de tot arreu. La expectació era enorme, encara n'hi havia que confiaven en la seva gestió i expectants, esperaven que mitjançant la seva intervenció es produís un miracle.
El President, impecablement vestit, sortí tens però somrient. Atansant-se al faristol s'adreçà als ciutadans americans i als de la resta del el món, però a penes aconseguí encetar el seu parlament. De sobte, la multitud que s'havia aplegat pels voltants de la Casa Blanca, començà a revoltar-se trencant totes les mesures de seguretat. S'havia escampat el rumor que al seu interior hi havia emmagatzemades ingents quantitats de menjar i res els va poder aturar.

La turba, davant la impotència de la guàrdia personal i els agents de seguretat ho va arrasar tot, President i acompanyants inclosos. Era impossible aturar a una massa enfurismada. En uns minuts la plana major del fins ara tot poderós Govern dels Estats Units d'Amèrica, havia desaparegut, literalment trepitjada per la massa famolenca i desesperada. La situació s'agreujà definitivament, els telespectadors que horroritzats pogueren contemplar en directe el magnicidi, varen comprendre que tot s'havia acabat, que ja no hi havia més esperança que el propi instint de supervivència i les reserves que poguessin tenir emmagatzemades. Era la visualització en directe i per a tot l'orb de la fi de tot un sistema i d'una manera de vida, la terrible constatació que no quedava ja cap esperança, els fets de la Casa Blanca foren determinants. Al cap i a la fi, malgrat les recances que pugues despertar el govern dels Estats Units era la única possibilitat remota que quedava i, amb la seva dramàtica caiguda, aquesta sensació que tot s'havia acabat es feu palesa per extensió a la resta del planeta."

Aleshores varem entrar en acció Ranza i jo, Abraham, el darrer home. Que els deus ens perdonin pel que varem fer....



DEIXAR DE SER MULTITUD


Poder conversar, no sobre tu o sobre mi, sinó sobre temes que voregen la utilitat, ens obre finestres a la ment. No només és un plaer, és necessari per sobreviure a l'alienació i el caos del nostre temps. Rémy Oudghiri, un científic dedicat a estudiar-nos a través de les estadístiques i les enquestes, conversa amb Ima Sanchís sobre la necessitat de fugir encara que sigui a estones de la pressió de la societat per descobrir el món, per ser; però abans va conversar amb Petrarca, Rousseau, Flaubert, Gauguin, Tolstoi, per poder explicar-nos en el seu Petit elogi de la fugida del món (Alfabet) que fugir de el món no és sinó una altra manera de iniciar-se en el veritable. Rémy fuig contemplant la bellesa de l'alba: "Aquesta fugida em dóna un benestar que em dura tot el dia", diu. La poesia està per tot arreu.

Rémy Oudghiri, sociòleg. Tinc 49 anys. Visc a la perifèria de París. Casat, tinc una filla. Sóc director general adjunt de Sociovision, em dedico a fer enquestes sobre les maneres de vida de la gent. El repte de la societat de el futur és reduir la contradicció entre els valors i els actes. Crec en la literatura, l'art i la bellesa. . L'ha entrevistat Ima Sanchís a la Vanguardia.

Para ser, tienes que dejar de ser muchedumbre”


Contemplar el amanecer es una gran experiencia y una pequeña fuga de la realidad, pero compruebo que la gente no lo hace; si lo hicieran más, el mundo sería diferente.

¿Usted también es fan de la huida?

Si quieres acercarte a lo que el mundo puede ofrecerte tienes que huir, huir de la presión social, de las convenciones...

Huir: una fantasía recurrente.

La gente sueña con ello, lo veo en las encuestas, hay una fascinación por la huida, por renunciar incluso al prestigio, a sus normas y reglas y rituales, dejar de dar importancia al qué dirán. Se trata de huir para encontrar, pero pocos lo ponen en práctica.

El sueño de la huida atraviesa los siglos.

Sí, desde la antigüedad, pero sólo ciertos escritores, monjes, filósofos o aventureros la han llevado a cabo de manera radical.

Para ellos huir es comenzar a ser.

Dejas de ser, o de pretender ser, lo que la sociedad espera de ti, para ser lo que sientes profundamente. Muchos han huido a la naturaleza para encontrar una vida más auténtica.

¿Lo que hemos construido no nos parece auténtico?

En la ciudad hay demasiada gente, demasiada presión. Hemos transformado nuestras vidas en vidas sociales y nos hemos alejado de lo que realmente somos.

Pero somos seres sociales.

Una buena sociedad es aquella en la que cada individuo puede ser él mismo y compartir esa riqueza con los otros. Para vivir verdaderamente en sociedad primero debes huir. Mi idea de la huida no es huir para siempre sino huir para conectar contigo y después conectar con los otros.

Para Petrarca ciudad era igual a multitud.

Decía que la ciudad es gregaria, conformista, borreguil, que tiene el juicio en los talones, que la multitud siente fascinación por el destello de las apariencias, nunca por el fulgor de la verdad.

No le falta razón.

Petrarca ya analizaba la tiranía que ejerce la multitud sobre la libertad individual. Vivir en las ciudades es dejar de pertenecerse y renunciar a conocerse. “Quien no vive de acuerdo consigo mismo –decía– es propenso a no estarlo con nadie”.

Es muy actual.

Sí, y lo escribió hace seis siglos. “Me retiro del mundo, pero al hacerlo me abro a él”, decía. No se trataba de huir para alejarse del mundo sino para acercarse a él. Si no te tomas el tiempo de conocerte, la relación con los otros será pobre.

Usted propone pequeñas huidas.

Yo propongo la fuga, que es una huida corta. Es curioso porque la huida se asocia a la cobardía, y es lo contrario, es un compromiso. Rousseau defendía que la huida es el camino que conduce a la verdad individual. “Quien no huye no es, no puede llegar a ser; para ser hay que huir”.

¿Huir para renacer?

Para Rousseau la necesidad humana de volver a la naturaleza, de confundirse poco a poco con el paisaje, es un renacimiento. “Haz como yo: rompe con el exterior, vive como un oso, envíalo todo a la mierda, a todo y a ti al mismo tiempo, todo menos tu inteligencia”, decía Flaubert.

Vivimos en una sociedad que te vende que somos libres.

Es una presión sin rostro, es el sistema que hemos construido, un mecanismo ciego, sin alma, que exige el crecimiento perpetuo y la alienación. La huida es una manera de decir: no quiero ser una pieza del mecanismo.

La imaginación es otra manera de huir.

El especialista en biología del comportamiento Henri Laborit defendía que la huida es una condición del bienestar, y que esa huida tiene que ver con la imaginación. Sostenía que todo individuo posee la facultad de aislarse del mundo social gracias a la imaginación.

Una facultad inalienable.

Afirmaba que en esta sociedad sometida a los mezquinos juegos de la dominación nadie está a salvo de sufrir daños psicológicos, y que cuanto más rico y diverso sea nuestro mundo imaginario, más fácil nos resultará sustraernos a las influencias exteriores.

¿Defendía estar sin estar?

Sí, defendía que para ser feliz en este mundo es tan importante estar en él como evitarlo. La vida es un vaivén entre esos dos mundos, y la huida es una apertura, un portal, una escotilla...

Entonces, la huida no es un fin en sí mismo.

Es sólo un medio, un puente que hay que cruzar y que nos lleva de vuelta al mundo. Deambular sin más por las calles de una ciudad puede producirnos un placer insospechado, es vivir de otra manera el mismo mundo que conocemos, percibirlo con una mirada limpia.

Cioran nos dice otra cosa.

“Sólo quien se pone al margen de todo, quien no hace lo que los demás, conserva la facultad de comprender realmente”. Es la crítica de la muchedumbre, si estás en ella no ves nada, tienes que retirarte y entonces ves.

¿Qué ha aprendido usted en sus fugas?

Lo primero, la paradoja de huir para ser, la imperiosa necesidad de esas pequeñas fugas a lo largo del día; y lo segundo, que hay que emanciparse de esta prisión social que se ha amplificado en las dos últimas décadas con internet, el big data y la inteligencia artificial, esa red universal ciega y sin control que te controla.

L'ESTAT CONTRA AMADEU CASELLAS


Amadeu Casellas no ha aconseguit el permís penitenciari per fer classes a la universitat de Vic, tot i ser un antic resident de la ciutat i disposar d'un extens historial i experiència. Ho expliquen avui a la Haine. Tampoc ha aconseguit el permís de la presó per ser entrevistat per Jordi Évole, ni la llibertat sense fiança, però sí que tindrà el "privilegi" de passar prop de 31 anys privat de llibertat i a l'espera de judici, en una no classificació de presó provisional que, a l'igual que el règim tancat, no tenen altra finalitat que la seguretat i la perillositat; classificacions que no es reconeixen com a tals i que queden excloses de l'hipotètic ideal de reeducació i reinserció social. A les presons no només hi ha diverses classificacions amb diferents finalitats en la seva intencionalitat, sinó que a més conceben un altre sistema de confinament paral·lel segons la classe social. Això pressuposa que no hi hagi un únic model de sistema penitenciari, sinó diversos completament diferents, i alguns exclusivistes.
El cas d'Amadeu Casellas té molta semblança amb el d'Eleuterio Sánchez 'El Lute', ambdós han estat bocs expiatoris, amb unes condemnes plenes d'irregularitats molt superiors als fets que se'ls imputaven a ambdós, sense cap delicte de sang. 

Amadeu Casellas Ramón, era un home vinculat a l'anarquisme des dels 14 anys, des de 1976 va protagonitzar múltiples atracaments a bancs per finançar les lluites obreres i socials, repartint els diners entre organitzacions i persones que ho necessitaven. La premsa el va arribar a anomenar "el Robin Hood espanyol". La seva historia la vaig publicar al seu dia aquí. 

Vosaltres mateixos podeu jutjar aquest cas francament kafkià, de com l'estat es pot acarnissar amb un ciutadà que no és innocent, però tampoc tan culpable.
El dubte que tinc, és que segons la Viquipedia des del 2014 Casellas està en llibertat, però en canvi a la Haine en un article d'avui mateix parlen que encara és a la presó. Pel que he llegit aquí a l'agost de l'any passat va tornar a entrar a la presó de Brians.




LA VIDA EN DOS TUITS


Dos tuits un rere l'altre del meu conte de twitter, no tenen res a veure, o potser si. Jutjeu vosaltres mateixos. Demostren de la manera diferent en que gestionem la informació que rebem dels mitjans.

PUIGCARBÓ @FRANCESCPUIGCAR · 37m Em pregunto: si Xina no hagues informat del coronavirus, si no n'haguessim sabut res, que hauria passat? Segurament res, potser algu s'hauria adonat d'un lleuger increment de morts per la grip i 'a otra cosa mariposa'. El coronavirus no és el problema, el problema és l'excés d'informació, l'autèntic coronavirus que ens aclapara.

PUIGCARBÓ @FRANCESCPUIGCAR · 2h A algú l'importa? 



Quote TweetPabloMM@pablom_m · 3h Imágenes de Yemen. Más de 90.000 niños han muerto de hambre desde que comenzaron los bombardeos de Arabia Saudí. De esto apenas se habla en los medios porque España le vende armas a los saudíes por valor de 2.400 millones de euros.

CAP A UNA DICTADURA GLOBAL


Des de fa un temps, Occident sembla estar esperant l'apocalipsi. L'atac a les Torres Bessones, el gihadisme, les grans migracions, la transicion energètica, l'ascensió de la Xina i l'escalfament global conformen una atmosfera de final de civilització o almenys d'època.
Sempre he pensat que la nostra espècie no es mereix un final digne com a tal, res grandiloqüent com lluitar contra alienígenes que ens volen destruir, o contra fenomens naturals com tsunamis, grans terratrèmols, atemptats terroristes a gran escala o qualsevol apocalipsi per l'estil que cada dos per tres ens anuncien la fi del món. No! la nostra fi com a espècie ha de ser per un fet miserable, ridícul i si pot ser patètic, un ínfim virus, algun error humà ximple.
La prova la tenim en el coronavirus que confirma aquesta apreciació. Paradoxalment, tenim la sort de viure en l'època més segura i avançada de la història. Potser per això ens embarga la por, la por a perdre-ho tot. Els estats són febles per fer front als reptes globals i, per tant, no aconsegueixen frenar la por. Però, compte, no cal confondre's: el veritable enemic no és el coronavirus, sinó la histèria. Si triomfa la por, el gran perdedor serà la democràcia, ja que el model xinès apareixerà als ulls de tot el món com l'únic fiable, i més ara que allí el coronavirus ja està remetent. I després de la histèria col·lectiva, vindrà la dictadura global, que de fet ja va començar a partir dels atemptats de l'11-S, quan varen començar les restriccions a les llibertats dels ciutadans.

Consti que Alaska y los pegamoides ja ens havien avisat a "horror en el hipermercado" d'aquesta histèria col·lectiva que està buidant els supermercats.

INCENDIAR EL FUTUR


"Però n’hi ha alguns, a Lesbos, que són tan egoistes que no volen que ningú pugui construir ni reconstruir el seu futur, tot i que fugi de la guerra, la desesperació i la mort. I aquest cap de setmana passat s’han encarregat de demostrar-ho. Dissabte a la nit, després de les enormes tensions que està vivint l’illa i tot Grècia des de fa més d’una setmana, un grup de neonazis va anar al recinte on es troba l’escola del Hatif, l’Alí i els altres. No hi va haver víctimes, però es van encarregar de no deixar res dempeus: ho van cremar absolutament tot. «No queda res de la nostra classe», diu el Douglas."

Hatif es refereix a l'escola cremada dissabte a la nit pels neonazis, on molts dels alumnes de la classe, organitzada per l’oenagé Refocus Media Labs, de fet hi van ser. «¡Mira! ¡És el Mustafa!», diu un, mentre es veu com un policia, amb l’escut antiavalots, llança el pobre Mustafa contra el terra. Els estudiants, fins ara tensos mentre veuen el vídeo, comparteixen un riure generalitzat. «Quan es veuen a ells mateixos a la càmera –diu Douglas Herman, fundador de l’oenagé i professor– riuen i s’ho passen bé. La cosa no donaria gaire més de si si no fos perquè ens hem adonat que, quan ho fan, els ajuda la seva salut mental. Els distreu, els fa estar més contents. I els serveix, també, per reflexionar sobre les seves pròpies experiències, sobre el que els ha tocat viure».
El que els ha tocat, als estudiants del Douglas, és el camp de refugiats de Mória: un lloc amb capacitat per a 2.500 persones però en el que viuen, en l’actualitat, gairebé 20.000. La violència al recinte és brutal. No hi ha serveis ni cap higiene. La policia no s’atreveix a entrar, i les escombraries, sense ningú que les reculli, fa mesos i gairebé anys que s’hi acumula. Aprendre un ofici –en aquest cas, el de periodista– ajuda a fugir de tot això, tot i que sigui només per una estona: «Venir a classe i fer això em fa sentir molt bé. Sento que puc disfrutar d’alguna cosa mentre estic atrapat aquí. Ho noto moltíssim: hi ha molta gent amb depressió a Mória, i venir aquí em resulta una manera de combatre-la. Em sento molt millor», diu el Hatif, afganès com la gran majoria d’habitants del camp de Lesbos.
Aquests dies, el Hatif, juntament amb altres companys de curs, treballa en la conclusió d’un curtmetratge en què fa mesos que treballen. El curt té vocació autobiogràfica: explica la història d’un refugiat que aprèn l’ofici de periodista a Mória i, al sortir-ne, acaba triomfant. En l’última escena del vídeo –el Hatif, atent i bo en l’apartat tècnic, fa de càmera–, el protagonista veu el seu somni fer-se realitat: exposa les seves fotografies en una galeria d’art.
El paper de protagonista el fa l’Alí. Té 16 anys: «Veig els reporters i fotògrafs ficant-se davant de la policia, en l’avantguarda de la guerra. Els veig i penso: no tenen por. M’encanta. Vull ser un d’ells. El meu somni és poder estudiar periodisme a Europa i arribar a ser-ho. Intento ja fer-ho ara. Quan veig una cosa interessant al camp, ho gravo el millor que puc i l’hi envio al professor», diu el noi, que va arribar a Grècia sol i sense la seva família. Ara, mentre està atrapat a Lesbos, l’Alí s’enganxa al Hatif, més gran que ell i que va estudiar i va exercir, en la seva vida passada, de periodista a l’Afganistan. «En sap molt, i m’ensenya com s’ha de fer tot», diu l’Alí. «Sí, però jo no vaig poder ser prou valent –contesta el Hatif–. Vaig haver d’abandonar la meva feina en una televisió i escapar, perquè ens vam convertir en objectiu dels talibans. Simplement me’n vaig anar: no vaig tenir temps d’avisar ni el meu cap». - Adrià Rocha - elperiodico.cat


MORIREM AMB EL RULÉ NET


Una de les conseqüències de la quasi pandèmia de pànic, que s'ha propagat pel planeta, o per la part del primer món del planeta, arran del coronavirus, és el desproveïment de productes que hi ha en molts supermercats.
En els súpers, una de les mancances més curioses és la de paper de vàter. A les zones afectades pel coronavirus, aquest producte és dels més buscats, tant que de seguida s'acaba. Un dels països amb més paranoia per aquest producte és Austràlia. La setmana passada, Woolworths, el supermercat més potent de país, va anunciar que treballa per comprar més i més paper de vàter perquè hi hagi sempre en els prestatges, però mentre quest no arriba de moment implanta un límit de compra: 4 paquets per client, el que ha provocat baralles entre clientes per fer-se amb el preuat paper.
Mentrestant, el diari NT News va decidir incloure vuit pàgines en blanc perquè els lectors les puguin utilitzar com paper de vàter. A la portada, l'avís que anuncia la situació d'alarma i com ells contribueixen a solucionar-ho: "¿Se t'ha acabat el paper de vàter? L'NT News se'n fa càrrec. Per això, a l'interior publiquem un especial de vuit pàgines perquè puguis utilitzar-lo en cas d'emergència. El trobaràs a partir de la pàgina 21". 
Tornem doncs als temps de la postguerra, quan per netejar-se el rulé s'usava paper de diari i per embolicar l'entrepà també, és clar que aquest paper de diari no era de tinta ecològica com els d'ara, sinó tots tindríem el cul negre com el carbó, mentre que ara potser morirem tots, però amb el rulé ben net. Fins i tot l'NT news te un hastag #toiletpapercrisis.

UNA PEDRA RECORRE EUROPA


Una pedra recorre Europa, es reprodueix a centenars, a milers. Va germinar al voltant de 1990, va aparèixer en la Rathausplatz de Colònia i va seguir per Berlín el 1996, a la Oranienstrasse; des de llavors ja no es va aturar. Parlo de la stolpersteine, una petita peça cúbica de ciment (amb prou feines deu centímetres per costat) recoberta de llautó on s'inscriu informació relativa a persones, lleis o situacions vinculades a el complex univers opressiu del Tercer Reich. El seu hàbitat és urbà i la seva pell daurada llueix cridanera i bella entre el paviment de les voreres, davant el domicili de la víctima o  a l'espai precís en el que van esdevenir els fets evocats i commemorats.
Una pedra en el camí. En realitat, més de setanta mil pedres instal·lades a data d'avui en ciutats europees, tot i que l'horitzó pot ser de sis milions si parlem de jueus, però d'uns onze milions més si es tracta del conjunt de deportats, i encara més d'afectats per el nazisme: tantes pedres com a víctimes va fer el Reich durant el seu imperi entre 1933 i 1945. No hi ha xifra. L'infinit no té xifra, només un signe, un símbol.
L'abast de la stolpersteine ​​és gairebé discrecional, el seu límit s'ennuvola i el criteri es desfonda per la seva fràgil regulació. L'infinit no té xifra. La xifra està en l'infinit. Ho explica el Catedrátic d'Història a la Universitat de Barcelona Ricard Vinyes a Publico.es. Conec el fet per una experiència personal que vaig expilcar aquí el febrer de 2018.

SENTINELLES CONTRA L'OBLIT



Dilluns al matí quan tornava de caminar per la cosa aquesta de que s'ha de fer exercici, en passar pel carrer Borràs, em va cridar l'atenció aquesta llamborda amb una placa daurada que hi havia al terra, amb aquest nom gravat: Marià Llonch Casanovas, assassinat el 31.8.1941 GUSEN.
Em va sorprendre, no n'havia vist mai cap, així al terra, com per ensopegar-hi. A el periódico d'ahir vaig trobar la resposta; Efectivament la idea és aquesta, posar aquestes llambordes al terra davant cases de les víctimes del nazisme, tasca que l'artista alemany Gunter Demnig du a terme des de fa 25 anys. 
Gunter Demnig

Demnig va començar el seu homenatge sota la màxima "una persona només és oblidada quan el seu nom és oblidat", així que a les 'stolpersteine' (que literament significa pedres per ensopegar), grava el nom del deportat, la data de naixement i la de defunció edn el cas que fos assassinat pel règim de Hitler.
Nomès a Sabadell, dissabte n'hi va instal·lar 23, una d'elles és la que teniu a la foto.
No és la primera vegada que l'artista alemany col·loca llambordes als carrers catalans -el 2015, el poble de Navàs va ser pioner- però ha sigut la més extensa. A més de Sabadell, també s'han col·locat 'stolpersteine' a Olesa de Montserrat, la Segarra, Granollers, Girona i als Guiamets (Priorat), el poble de Neus Català. La supervivent del camp de Ravensbrück, de 102 anys, va assistir amb la seva família a l'homenatge. "És un honor posar una 'stolperstein' a la Neus, perquè n'hi ha poques que es puguin col·locar a persones que encara són vives". La seva filla, Margarita Català, va agrair en nom de la seva mare -tot un símbol de la recuperació de la memòria històrica- l'acte i va assegurar que aquestes pedres contribueixen a fer que la història no sigui una cosa abstracta i llunyana. "Són com sentinelles -va afegir- que impedeixen l'oblit de totes aquelles violències infringides. La realitat actual de nombrosos països d'Europa, on la xenofòbia i l'extrema dreta aixequen el cap, ens mostra la gran necessitat de la memòria". El museu d'historia de la ciutat va gravar aquest vídeo de l'acte.

LA METÀFORA DEL CIGNE NEGRE


Malgrat la incertesa del present, els coneixements de què disposem ens donen una certa seguretat: ens pensem que tenim apamat el futur. Però tot sovint apareixen factors inesperats que trastoquen la realitat i capgiren de cop la història. Potser ara n’estem vivint un. El coronavirus és el típic convidat imprevist.

Per això aquests dies està de moda el ­cigne negre, una metàfora que parla dels ­límits de les nostres previsions. Va ser ­imaginat per Juvenal: “Una au rara a la ­terra, que s’assembla a un cigne negre” (Sàtires VI, 165). Al segle XVI, aquest vers era usat per a burlar-se dels exagerats i extravagants. Però un segle després, un ­explorador holandès va descobrir, pre­cisament, cignes negres a Austràlia. I ­aleshores el concepte va canviar de sentit. El pensament deductiu donava per fet que si sempre s’havien observat cignes de color blanc, tots els cignes havien de ser d’aquest color. El descobriment del cigne australià alterava la lògica: allò que sembla im­possible podria convertir-se en real.

Atipat a la granja,el gall d’indi no sap que un dia el plomaran - Nassim Nicholas Taleb va col·locar un gall d’indi al costat del cigne. Les grans ­novetats que capgiren la història –explica– responen sovint a possibilitats tan minúscules que no es tenen en consideració fins que apareixen realment (El cisne negro , ed. Paidós). De la caiguda del mur de Berlín a l’impacte de les xarxes socials, passant per la destrucció de les Torres Bessones o per la gran patacada del 2008: tot allò que és veritablement nou o disruptiu tendeix a desbordar els coneixements històrics, ­científics, financers o tecnològics. El cigne també desafia la credibilitat humana. Quan comença a insinuar-se, suscita un rebuig psicològic, un mecanisme de negació molt fort.

Imaginem-nos –proposa Taleb– que som un afortunat gall d’indi de granja. Cada dia el pagès ens dóna gra per menjar, podem córrer lliurement per l’era, tenim el sostre assegurat i estem protegits del mal temps i dels depredadors. No ens falta res. La nostra vida és plàcida i confortable. No sabem que un dia el pagès ens portarà a la carnisseria, on ens tallaran el coll. No sabem que, després, una família se’ns crus­pirà amb grans alegrois el dia d’Acció de Gràcies.

La perspectiva canvia radicalment si observem l’arribada del cigne negre des de la perspectiva del gall o del pagès. El gall no pot, o no vol, imaginar que alguns indicis parlen de l’arribada del dia d’Acció de Gràcies. El gall d’indi imagina el futur aferrat al passat. Mentre que el pagès no fa altra cosa que esperar el futur. El que per al gall era incertesa, per al pagès era certesa.

El professor Oliver Alonso explicava divendres passat en aquest diari que el cigne negre del coronavirus es pot convertir en la gota que vessi el got del deute colossal d’Occident. Els signes de recessió són molt intensos, aquests dies vírics. I no farien la por que fan si al rebost hi hagués provi­sions per fer front a una altra crisi. Només hi ha deute! Com deia Oliver: “Fa temps que hauríem d’haver abandonat la nostra dependència de la droga dura de la banca central i/o dels dèficits públics”.

Tota la dieta de la crisi del 2008 es va concentrar en el preu del treball, que va ser rebaixat aproximadament un 20%. Aquesta ha estat l’única austeritat que s’ha practicat en aquest país: el baix preu del treball va permetre la devaluació interna. La segona pràctica dietètica va ser la precarit­zació laboral; dels joves especialment: un fenomen que s’ha emmascarat gràcies a la solidaritat interna de les famílies i a l’emigració de talent (operació socialment cruel i econòmicament estúpida: paguem la formació d’un talent del qual es beneficien ­altres països). Malgrat aquests grans sacrificis socials, el deute públic no ha baixat sensiblement, perquè els costos sumptuaris dels governs i d’unes administracions elefantíaques no s’han reduït. El mateix podria dir-se de moltes empreses: han ­reduït el cost del treball, però, lluny de la sobrietat, continuen endeutades i poc ­preparades per al canvis disruptius que s’acosten.

Mentrestant, de què hem discutit fins a no poder més? De conflictes polítics que, com el català, tenien fàcil solució inicial i ara ja són un laberint kafkià. De noves identitats sexuals i de gènere que, en la seva dèria per diferenciar-se, acabaran fent impossible la unitat bàsica dels humans. De la immigració, no pas com a fenomen que calia encaminar positivament, atès que és irreversible, sinó com a mer conflicte identitari. De l’ecologia, per convertir-la en la nova hipocresia retòrica. I etcètera: hem discutit obsessivament, amb una clara tendència als fanatismes ideològics, sempre al·lèrgics a l’acord i al consens.

Si, com sembla, el cigne negre del co­ronavirus arrossega la nostra economia pel fangar del deute, no ens quedarà ni el consol de l’orquestra del Titànic . Aquells músics van afrontar la mort amb bellesa i dignitat. En canvi nosaltres, galls d’indi, en plena agonia, lluitarem a cops de bandera i consignes fanàtiques, pessigant-nos els ulls, esgarrapant-nos fins al final. - Antoni Puigverd - lavanguardia.cat

LA BESTIA DE GÉVAUDAN



De vegades es produeixen estranys fenomens que no tenen explicació lògica ni científica. Solen ser efímers; comencen un dia qualsevol sense previ avís, només per inesperadament deixar de produir-se al cap d'uns mesos o fins i tot anys. És el que va passar l'any 2000 amb els misteriosos aeròlits de gel que queien del cel sobre Espanya, alguns de considerable grandària i pes. Es van donar casos en els llocs més insospitats. Però un bon dia van deixar de caure sense que ningú encertés a explicar per què.
Ara bé, no tots aquests blocs de gel van caure del cel: aprofitant el clima de por col·lectiva causat pel fenomen, hi havia qui va fer pesades brometes de molt mal gust amb gel tret de congelador de casa seva. Amb tot, els aeròlits van tornar a caure fugaçment el 2002, i de nou el 2007. Tot i així, el fenomen segueix sense resoldre's, encara que no cal descartar que potser algun dia algú doni amb la resposta.

La 'bèstia' de Gévaudan - Entre 1764 i 1765 es va produir a França una nefasta onada de morts violentes atribuïdes a l'anomenada 'bèstia' de Gévaudan, una remota i muntanyosa regió meridional per la qual va caminar solt durant mesos un enorme caní amb aspecte de llop o gos llop, que anava deixant al seu pas un gran nombre de víctimes mortals, majoritàriament dones i nens, a més d'algun que altre dany col·lateral, com es diria avui.
Malgrat que els primers atacs registrats en els mesos de juny i agost de 1764 podien no haver estat més que desafortunats accidents, l'acumulació de notícies de casos de víctimes decapitades i cossos atroçment destrossats, juntament amb la sospita que algun animal els havia xuclat la sang, van acabar sembrant l'alarma entre l'aterrit pagesia. Per a octubre ja afirmaven els aristòcrates i militars que es tractava d'un autèntic monstre molt més gran i fort que un llop, que no es podia abatre amb una arma de foc convencional.
La bèstia seguia cobrant víctimes al llarg de l'hivern. Corrien rumors d'albiraments de llops gegants, dimonis, bruixes o fins homes llop que travessaven els boscos alçats. Fora home o bèstia, se li atribuïa ulls brillants, alè fètid i descomunals urpes. En el que quedava de l'any almenys 60 persones van morir víctimes de la insaciable bèstia.
Una por antiga i irracional es va apoderar de la població sencera. La nit de Nadal de 1764, el bisbe de la regió va declarar que la bèstia que caminava era un càstig diví que només es podia pal·liar mitjançant perllongats i sentits actes de penitència col·lectius.

Voluntaris contra la bèstia - L'any 1765 va arrencar amb els pròcers de Gévaudan més acovardits que els camperols. Van llançar conjectures per a tots els gustos, la gran majoria desgavellades. Passaven de mà en mà esgarrifoses dibuixos de la horripilant bèstia devorant nens o donzelles i van començar a presentar-se a la regió valents homes àvids de enfrontar-se amb la bèstia. Un dels primers, el capità dels Dracs Jean-Baptiste Duhamel, va emprar 20.000 camperols en una batuda destinada a anar acorralant la bèstia fins que ell la pogués matar. No van trobar cap bèstia, però no va ser obstacle perquè s'oferissin voluntaris uns quants valents més, perquè ja era una qüestió d'orgull nacional.

Veient que tot allò, en comptes de tractar-se d'un càstig diví, era més aviat un regal caigut de cel, la premsa va divulgar tota mena de falses històries sobre la bèstia. Havia estat albirada per milers de persones, però sense que hi haguessin dues versions iguals. Una histèria col·lectiva es va apoderar de país. Temorós que l'opinió pública li pogués culpar per morts, el Govern francès es va veure obligat a prendre cartes en l'assumpte, però en va: cap dels rocambolescs intents posats en marxa va aconseguir acabar amb la bèstia.
Un bon dia, la bèstia va deixar de cobrar víctimes. No se sap si a resultes de les penitències i oracions dels pecadors, o perquè s'havia cansat de tant matar. O potser a causa de que la premsa es va cansar de la història. En fi, el misteri no ha estat resolt. Que potser entra dins del que Ronald Barthes denominava Mythologies, que al nostre segle XXI refermen que és una barbaritat.

Serà l'escalfament global, com creu Donald Trump, res més una mitologia fruit de la imaginació col·lectiva?, ho és el coronavirus o la temuda crisi que s'aproxima i l'antiga i irracional por que s'ha apoderat de milions de persones sense cap justificació? Sigui com sigui, més val caminar amb ullet, no sigui que se'ns caigui sobre el cap un aeròlit.

John William Wilkinson
lavanguardia.com
la verdadera historia
del lobo de Gévaudan

LA REBEL·LIÓ DE LES COSES


Si hagués estat possible d’investigar el fenomen des del seu origen, s’hauria vist que tot va començar amb una vaga dels panys i dels interruptors. Les portes no s’obrien o no es tancaven, ocasionant alarmes que prenien de seguida unes proporcions difícils de controlar. Els interruptors semblava que obeïssin una consigna d’arbitrarietat, ja que a vegades deixaven engegat o encès un aparell i d’altres es negaven a posar-lo en marxa.
Els fets es produïen escalonadament, com si algú volgués regular malignament els períodes de tensió i els paroxismes. Les plomes estilogràfiques abocaven el contingut de tinta al simple contacte amb el paper, o bé es buidaven a les butxaques i els documents gairebé sortien de les carteres buscant àvidament la taca. Cada una d’aquestes contingències, ella tota sola, hauria ocasionat les diminutes tragèdies ja conegudes de tothom. Però per acumulació, el dia de la revolta de les coses es convertí en una catàstrofe que amenaçava la supervivència humana.
Pels carrers, es veien ciutadans asseguts a les voreres, amb la roba pengim-penjam perquè els botons, els cinyells i les tires elàstiques que subjectaven les peces al cos declinaven de sobte la seva funcionalitat i oferien carn rosada a l’escàndol públic. Les sabates es descordaven d’improvís i eren causa de caigudes; la proximitat del granit i del ciment exposava els cranis a topades de molta conseqüència. De tant en tant, algú sortia al balcó amb un posat d’estupor i les mans plenes de molles i d’engranatges, perquè havia provat de donar corda a un rellotge o servir-se d’un electrodomèstic i la màquina se li havia desfet materialment als dits. Grups d’automobilistes vagaven d’esma amb el volant sota l’aixella i la mirada perduda, a peu, molt allunyats de la prosopopeia motoritzada. Els encenedors i els llumins van fallar tots alhora, i els fumadors (que pretenien de fer front a la crisi encenent un cigarret) tenien l’aire d’una extremada indefensió.
El curiós era que el món natural no s’acabava pas. Al contrari: feia sol i oreig de primavera, conjunt propi d’una estació complidora. La fallida era purament dels productes manufacturats, de coses de les quals l’home havia prescindit durant llargs capítols de la seva història i que havia anat inventant amb astúcia i paciència.
A mitja tarda —dit a ull, perquè no es trobava hora bona fàcilment—, les aixetes, els taps i les càpsules metàl.liques dels envasos es van sumar al moviment, amb la tendència a la volubilitat que caracteritzava la protesta dels objectes. Alguns líquids fluïen sense aturador i d’altres quedaven retinguts en dipòsits i canonades, condemnant la gent a la sequedat o a la mullena. Tot contribuïa a augmentar el desconcert, per la força que dóna la unió fins a les petites coses, que mostraven la temible eficàcia d’un eixam d’insectes clavant el fibló tots a l’una. Els vidres s’entelaven de mica en mica, els nusos es desfeien, les culleres deixaven caure la sopa entre el plat i la boca —com en el proverbi—, les cordes i els cordills es trencaven en les missions de més compromís que els havien estat confiades. Moltes rodes, en ple caos, rodaven al revés i els martells, en comptes de buscar la cabota dels claus, descarregaven els cops sobre els dits dels operaris, que amb menys daltabaix ja n’haurien tingut prou. Les coles industrials, com si s’ajustessin rigorosament a un contracte que caducava a data fixa, van cedir de sobte el poder enganxador, secundades per metxes i cargols, de manera que els mobles es desgavellaven amb una certa parsimònia, no pas exempta, però, d’estrèpit.
I no tan sols els mobles, és clar, perquè ja se sap que les coles industrials són de molta aplicació. Quan la gent va sentir que les cases cruixien (poc, la veritat) es va esverar granment, per la por, tan justificada en aquelles circumstàncies, que el ciment arribés a travessar una hora baixa. Tothom va sortir al carrer, just amb el que duia al damunt i, encara, aguantant-se la indumentària amb les mans per no ensenyar les estructures que una falsa modèstia qualifica de misèries. Es van formar unes corrues enormes, multituds que emprenien el camí de la muntanya guiades per l’instint del retorn a la naturalesa. Tres o quatre temes de conversa animaven la marxa. Les lamentacions ocupaven el primer lloc, perquè queixar-se no vol un gran esforç, i després venien les preguntes d’actualitat, de trepidant interès públic. Aquella pertorbació era local o internacional? No podien saber-ho, ja que la plaga havia posat fora de servei les comunicacions de tota mena i, d’altra banda, des del dia abans no arribaven viatgers: els aeròdroms eren deserts, les estacions buides, les carreteres sense vehicles.
Els grups més amatents formulaven hipòtesis, com per exemple que allò ja es veia venir, degut a la febre industrialitzadora dels països subdesenrotllats i a la pressa de prosperar sense engaltar. No era estrany —segons aquesta versió— que les coses construïdes sense un control de qualitat s’haguessin aclofat plegades.
La precipitada reincorporació a la naturalesa fou un trasbals. L’home s’havia desavesat de conèixer l’herba, no distingia la bona de la dolenta i ja no podia pasturar amb garanties. Tampoc no era caçador (en general), ni bon buscador d’aigua, s’havia convertit en un ésser mal adaptat a la intempèrie i, sense farmàcies a prop, tot li feia cremor d’estómac i tot se li infectava. En poques
setmanes van haver-hi moltes morts. «Ja se sap», deien els vius. «És la típica selecció natural: en moments de forta crisi, els dèbils desapareixen». Aquesta idea els deixava íntimament satisfets, trobaven que la naturalesa sabia triar. I ja que entraven en una fase d’especulació biològica, es feien venir bé els pensaments per anar a parar a la conveniència de reproduir-se. «L’instint de conservació de l’espècie ens farà anar de bòlit», deien, fingint hipòcritament que la possibilitat els amoïnava.
Considerant l’estat d’emergència, van deixar de banda la nosa de la moral, segurs que després, amb més calma, tindrien temps d’arreglar-se unes lleis que els empararien la conducta.
Així, doncs, com que estaven desenganyats de l’artesania i dels treballs constructius en general —ja ningú no es fiava de la indústria— es van dedicar de ple a propagar-se sense manies, d’una manera silvestre i despreocupada. I, comptat i debatut, van descobrir que, sense necessitat de tanta maquinària, allò també els distreia i els divertia cosa de no dir.
La bancarrota dels objectes ocasionà la relació dels fets per transmissió oral. Però algun cronista obstinat va intentar, fins al darrer moment, escriure la història que vivia. Un dels més perseverants, deixà un fragment de full amb mecanografia pòstuma:
«Enmig del desastre, quan totes les plomes, els bolígrafs, els llapis i les màquines d’escriure del país (i qui sap si de l’estranger) han quedat inútils, tinc la gran fortuna que la meva robusta portàtil aguanta bé i m’ha permès de ressenyar fins aquí, resumint-los, els extraordinaris successos d’aquests dies. Sort tinc també (potser encara més grossa) de la lleialtat de la meva secretària, una noia intel.ligent, de bona presentació i molt afavorida, que m’acompanya en el tràngol que passem.
»Noto, tot just ara, que algunes tecles es van endurint, com si estiguessin a punt d’enferritjar-se. En canvi, d’altres comencen a anar balderes, com avellanes llampades, entre elles la del signe de lliures esterlines, que no sé per què l’hi posen.
»Les tecles... Ja hi som! W13kluu No tindré temps ni de qq&6zz Encara bo que em queda la secretàwzy yyutu bb?? rkjooo».















La rebel·lió de les coses
Un conte de Pere Calders
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS

DIGITALS
B L O C S
COMENTARIS
-