No hi ha res pitjor que els consells dels amics, darrere d'ells hi ha mala fe o penediment dels actes propis. Als amics els solem considerar sincers, però són els enemics els que realment ho són: per això cal fer més cas de les crítiques d'aquests que dels dubtosos consells dels amics. El que passa és que com no ens agrada que ens diguin una veritat que ens incomoda, preferim escoltar als amics, i cal anar amb compte amb aquests amics que en un moment determinat poden convertir-se en enemics, aquests sí que et coneixen.

 La gent gran ha tingut de sempre la propensió a inculcar als joves tot un repertori de consells i nocions per anar per la vida, que únicament són vàlids per a la gent gran, dels quals la seva única virtut és haver arribat a grans a base d'anar complint anys i creure's il·lusos, que tenen un certa experiència que no és més que la reiterada acumulació d'errors comessis i no admesos. I aquest és el seu drama, superats per el seu propi temps no poden ensenyar res ni aconsellar en res als joves; tot passa massa de pressa i estan desfasats i sobrepassats en uns nous temps i modes de comportament que els superen amb escreix.

El millor consell que una persona gran pot donar a un jove és no donar-n'hi cap, deixar-lo que com ell, aprengui encara que sigui a base d'errors, de fet tampoc el jove faria massa cas dels seus consells, sobretot veient els resultats obtinguts per qui els hi dona. De fet, l'únic consell que es podria donar, i aquest seria el meu cas, és de fer us del sentit comú, però aixó no es pot ensenyar, va en l'adn de cadascú i la veritat és que no sovinteja.

Un jove no és un vell amb menys anys en las majoria dels casos, senzillament és una altra mena de persona, i cert és també que hi ha bastants vells que fa anys i panys que hon són, alguns ja hi varen néixer, nomès que encara no se n'han adonat.