COSES DE LA VIDA 24.6.20

En una escena de 'el Guateque', Peter Sellers es carrega un quadre que li cau a la cisterna del wàter, i en intentar arreglar-ho encara ho empitjora. Al final de l'escrit trobareu el video amb l'escena del quadre malmés.
Pero com la realitat supera sempre a la ficció, un cas similar s'ha donat a València, on un col·leccionista va encarregar la neteja d'una còpia d'un retrat de la Immaculada de Murillo. 

Però en lloc de dirigir-se a un restaurador professional, va encomanar la feina a un restaurador de mobles i mobiliari pel mòdic import de 1.200 euros. El primer resultat va ser bastant decebedor, es veu que el restaurador de mobles, la va voler netejar imagino que amb KH7 i se li va començar a esborrar la imatge com li passa a Peter Sellers, resultat, la imatge ja no guardava cap semblança amb l'original. No obstant això, l'amo de l'obra va donar una nova oportunitat a l'autor fallit de la restauració, que amb una nova actuació va aconseguir que la peça s'assemblés encara menys a la Immaculada de Murillo i, sorprenentment, s'assemblés molt més a l'Ecce Homo de Giménez. Finalment el col·leccionista ha decidit encarregar la restauració a un restaurador de quadres que és per on havia d'haver començat.

La Immaculada de Murillo abans i després de la seva -restauració-. Home, una mica sí que es nota que és ella, però només una mica, S'ha de reconèixer que el Segon intent del restaurador de mobles va ser més reeixit, la immaculada s'assembla més aviat a la senyora Martinez Bordiu.

Pero aixo no és res, hi ha casos mes greus e hilarants encara que suposo que al protagonista d'aquest que us explicaré no crec li fes massa gracia. 

Un pacient de qui se sospitava que tenia la covid-19 va morir a l'Índia després que la seva família desconnectés èl seu respirador artificial per connectar al seu lloc un aparell d'aire condicionat, informa la premsa local.

L'home, de 40 anys, va morir el 15 de juny en un hospital de l'estat de Rajasthan, on va ser ingressat a la unitat de cures intensives causa dels seus problemes respiratoris. Més tard, les seves proves per coronavirus van donar negatiu i per precaució va ser traslladat a una sala d'aïllament, a causa que havia estat en contacte amb pacients portadors de covid-19.
L'hospital havia apagat el sistema de ventilació per evitar la propagació del coronavirus i, com a la sala d'aïllament feia molta calor, els familiars de l'home van decidir portar el seu propi aparell condicionador d'aire sense notificar-ho al personal sanitari. Al no trobar una presa de corrent disponible, els visitants van desconnectar el respirador artificial al què estava connectat el seu parent, qui poc després va empitjorar i va morir malgrat els esforços dels metges per salvar-li la vida.

Després de la mort del pacient, els seus familiars es "van comportar malament" amb el personal sanitari, segons el centre hospitalari, que ha obert una investigació per aclarir el cas. De moment no s'ha presentat cap denúncia davant la Policia. S'ha de dir, que l'home va morir ofegat pero fresquet.

UN ÉSSER VIU NO POT MORIR 23.6.20

L'astrònom Carl Sagan, qui és responsable, entre d'altres, de crear una visió espiritual dins de la ciència sense acudir a l'ateisme, alguna vegada va dir que per crear una cosa relativament senzilla com un pastís de poma en realitat es necessitava, com "ingredients", la totalitat de l'univers. És a dir: perquè el pastís de poma pugui existir, abans necessita existir la totalitat del que existeix. Aquesta expressió tenia com a fi crear una sensació de sorpresa i pertinença còsmica, en una troca d'interdependència.

El filòsof alemany Gottfried Leibniz, que va ser un pensador de primer ordre, alguna vegada va escriure: "Un ésser viu no pot morir a menys de que tot l'univers mori també".

La frase de Leibniz és més contundent i implica alguna cosa realment sorprenent, molt més que ser "pols d'estrella", si bé és molt més controvertida si es tenen en compte els postulats comuns de la ciència moderna. Més endavant, en la mateixa carta, adverteix a un lector insensat que, d'haver-lo llegit amb cura, hauria notat..

..Com sempre hi ha caràcters en la imaginació que corresponen amb els més abstractes pensaments -com es pot veure amb l'aritmètica i el àlgebra-; i hauria vist també com aquests miralls que ell anomena màgia per convenció, aquestes mònades, representen l'univers. Només Déu té la penetració per veure-ho tot en elles. Però això no impedeix que tot aquest representat allà, i un ha de saber que a la més mínima porció de la matèria, aquell que sap tot llegeix la totalitat de l'univers en virtut de l'harmonia de les coses.

Leibniz està parlant, és clar, de la seva monadología, una de les teories filosòfiques més poètiques i fantàstiques mai concebudes. Leibniz entén que la matèria no existeix realment, la teoria atòmica és lògicament insostenible, el que existeix són mònades, substàncies mentals o unitats de percepció i gana en les quals es representa la totalitat de l'univers.
Aquestes mònades són finestres a través de les quals Déu pren una perspectiva, tant potencial com actual i tant coneixent el particular -el angle específic de la visió de cada mónada- com la totalitat, tenint en si la perspectiva de la totalitat.

Les mònades són descrites com "un jardí ple de plantes o un pantà ple de peixos. Però cada branca d'una planta, cada òrgan d'un animal, cada gota dels seus fluids corporals és al seu torn un jardí similar o un pantà semblant". Leibniz sembla anticipar nocions populars de la ciència i l'espiritualitat contemporània com els fractals i la teoria hologràfica.

La visió de Leibniz és majestuosa, d'enorme grandesa. El seu idealisme orgànic i matemàtic seria molt influent en Alfred North Whitehead, si bé des d'una visió orientada a el procés immanent de la realitat: Déu no com el creador, sinó com el resultat o la creació mateixa d'aquesta naturalesa intrínsecament intel·ligent que s'expandeix i coneix a si mateixa.

Mereix ser esmentat que les tesis de Leibniz (juntament amb les de Whitehead) estan sent ressuscitades pel moviment del panpsiquisme en la ciència i en la filosofia que actualment guanya tracció. El que som, suggereix Leibniz, és una expressió de la totalitat, una fulguració d'una divinitat eterna però incessantment creativa, desitjant, com si fos, infinita novetat, noves perspectives per experimentar la seva perfecció transcendent. No som una cosa sòlida i substancial: som una finestra a través de la qual la intel·ligència divina es mira, una finestra que està sent constantment travessada per la llum de l'infinit. - culturainquieta.com. Potser som energia en estat pur que ni es crea ni es destrueix, únicament es transforma embotida dins d'un cos escadusser.

MOLT DE GUST 22.6.20

S'havien trobat a la barra d'un bar, cadascun enfront d'una gerra de cervesa, i havien començat a conversar al principi, com és el normal, sobre el temps i la crisi; després, de temes diversos, i no sempre racionalment encadenats. Pel que sembla, el flac era escriptor, l'altre, un senyor qualsevol. Així que va saber que el flac era literat, el senyor qualsevol, va començar a elogiar la condició d'artista, això que deia el senzill privilegi de poder escriure.
-No cregui que és una cosa tan fantàstica -va dir el Flac-, també hi ha moments de profund desemparament en el qual s'arriba a la conclusió que tot el que s'ha escrit són escombraries; probablement no ho és, però un així ho creu. Sense anar més lluny, no fa gaire, vaig ajuntar tots els meus inèdits, és a dir un treball de diversos anys, vaig trucar al meu millor amic i li vaig dir: Mira, això no serveix, però comprendràs que per a mi és massa dolorós destruir-ho, així que fes-me un favor; crema'ls; juram que ho cremaràs tot, i m'ho va jurar.
El senyor qualsevol va quedar molt impressionat davant aquell gest autocrític, però no es va atrevir a fer cap comentari. Després d'una bona estona de silenci, es va gratar el clatell i va empinar la gerra de cervesa.
-Escolti, senyor -va dir sense pestanyejar-, fa estona que hem parlat i ni tan sols ens hem presentat, em dic Ernesto Chávez, viatjant de comerç -i li va allargar la mà.
- Molt de gust - va dir l'altre, oprimint-li la seva mà -, Franz Kafka, per servir-lo.

Molt de gust. - Mario Benedetti

EL CASTELL I EL PROCÉS, DUES NOVEL·LES INACABADES.

Era cap al tard quan K. arribà. Una neu espessa cobria el poble. No es veia res del turó, boira i foscor l'embolcallaven, ni tampoc la més tènue claror indicava el gran castell. K. s'aturà una bona estona al pont de fusta que duia del camí ral al poble, i amb els ulls alçats esguardà aquell buit aparent. Després anà a buscar un lloc on passar la nit; a l'hostal encara estaven esperts, l'hostaler no tenia cap cambra per llogar; però, sorprés i desconcertat per aquell client tan tardà, li psoposà de deixar-lo dormir a la sala en una màrfega, K. acceptà.... El Castell - Franz Kafka. (llegir més...)

I EL TEMPS PASSA 22.6.20

Un dilluns, avui fa 50 anys aquest parell de jovencells després de sis anys de festejar, varen decidir legalitzar la seva relació, i ho varen a fer amb capellà i cerimonia religiosa inclosa a l'esglesia romànica de Santa Maria de L'Estany, al Moianès. I la cosa a banda d'anar força bé ha donat els seus fruïts, d'aquells fets n'han sorgit 3 filles i 5 nets, són aquelles petites grans coses que és el que dona el sentit a la vida.

 Ens veiem d'ací a 25 anys..... Espero.

CECS QUE PODEN VEURE 21.6.20

"Calma, va dir el metge. En una epidèmia no hi ha culpables. Tots són víctimes". Són paraules d'Assaig sobre la ceguesa, de José Saramago, que recentment es van escoltar al Congrés dels Diputats en boca de Tomàs Guitarte. El diputat de 'Teruel existe' lamentava amb elles la falta de consens polític durant la crisi sanitària. Demostren que els ensenyaments de l'escriptor portuguès segueixen estant vigents 10 anys després de la seva mort, i que segueixen sent necessàries.

Pienso que todos estamos ciegos.

 Somos ciegos que pueden ver, 

pero que no miran - Saramago

ASSAIG SOBRE LA CEGUESA

"Al fi es va encendre el senyal verd i els cotxes van arrencar bruscament, però de seguida es va advertir que no tots havien arrencat. El primer de la fila del mig està aturat, tindrà un problema mecànic, se li haurà deixat anar el cable de l'accelerador, o se li haurà engarrotat la palanca de la caixa de velocitats, o una avaria en el sistema hidràulic, un bloqueig de frens, una fallada en el circuit elèctric, tret que, simplement, s'hagi quedat sense gasolina, no seria la primera vegada que això passa. El nou grup de vianants que s'està formant a les voreres veu al conductor immobilitzat bracejant després del parabrisa mentre els dels cotxes de darrere toquen frenètics el clàxon. L'home que està dins gira cap a ells el cap, cap a un costat, cap a l'altre, es veu que crida alguna cosa, pels moviments de la boca es nota que repeteix una paraula, una no, dos, així és realment, com sabrem quan algú, a la fi, aconsegueixi obrir una porta. Estic cec ".

Així comença la novel·la de José Saramago: Ensayo sobre la ceguera.

EL 'CHIS' 20.6.20

La crisi del coronavirus era una oportunitat per remar junts i per donar protagonisme a l'Espanya de la ciència i de la saviesa. En canvi, aflora aquesta Espanya negra, de les teories conspiranoiques, de l'insult, de l'amenaça i de la violència. Hi ha graus en tot això, però aquesta setmana ens va deixant exemples que van del tragicòmic al violent i exigeix ​​estar alerta. Hi ha una ideologia carca en uns casos; insolent i agressiva en altres, que no es correspon amb una societat que ha d'avançar.

El president de la Universitat Catòlica de Múrcia ja va parlar fa mesos de Govern progressista com una "dictadura d'esquerres, que va a convertir Espanya en un infern, perquè ells estan a l'infern, ja que el dimoni els ha robat l'ànima". Ara, aquest home, que considera el matrimoni homosexual "una abominació als ulls de Déu", ens diu que "les forces del mal" volen controlar-nos amb un chis". Des de l'àmbit universitari, afirma que el coronavirus és temps per "els servidors de Satanàs".
Són teories ridícules, però darrere d'elles hi ha interessos i molts diners. Són els mateixos lobbies ultracatòlics que estan difonent aquestes conspiracions en altres països del món i que el mateix ens diuen que "Soros i Bill Gates" treballen per "l'Anticrist", que propaguen missatges discriminatoris contra els gais, les dones, la igualtat, l'avortament o l'eutanàsia. Per foscor i tenebres, les seves, ja que no veuen que la societat avança i tracten d'impedir que així sigui. Necessitem més ciència i menys doctrina medieval.

Aquesta Espanya negra puja diversos esglaons i s'endinsa en el agressiu i violent, quan un regidor de l'PP diu que a Pablo Iglesias "el millor és pegar-li una pallissa i deixar-lo vegetal, perquè pegar-li dos trets és molt ràpid". Ho afirma un president de Comissió comarcal de Cultura, que també va considerar molt cultural titllar a Echenique "escarabat sense potes" i a les dones d'esquerres "guarres" i "sobaqueras de cony pelut". Tot un tractat de l'odi que no hauria de cabre en política ni per un minut.

Sobre un exmilitar detingut, acusat de disparar a les fotos de diversos membres de Govern, es publica ara que va escriure: "Que guanyi Podem i a l'endemà la cuirassada Brunete al carrer de nou. Quiet tothom". Pels telèfons i les xarxes socials circulava un vídeo on dictaven "sentència" i aquest tipus disparava a les imatges de Pedro Sánchez, Pablo Iglesias, Fernando Grande-Marlaska, Irene Montero i Pablo Echenique. Sí, hi ha caps que estan molt malament i pertorbacions que fan por. És el que pretenen.

A Zamora, el pare de Pablo Iglesias ha interposat una demanda contra la portaveu del Pp al Congrés, Cayetana Álvarez de Toledo, per dir-li "terrorista" reiteradament i dir que vol "carregar-se l'ordre democràtic". Javier Iglesias, que ja va guanyar una demanda contra l'avui eurodiputat de Vox, Hermann Tertsch, vol defensar-se de "un atac a l'honor, la intimitat personal i familiar i la pròpia imatge", sent "una persona sense rellevància pública alguna", atacada per anar contra el seu fill.

Al vicepresident Iglesias, un regidor de Vox a l'Ajuntament de Madrid ja li va dir "fill de puta" i "guarro". Segons la presidenta autonòmica, Díaz Ayuso, els de Podem "són pitjors que el virus". Per a la portaveu de Vox, Macarena Olona, ​​Sánchez és "Pedro, l'enterramorts" i per al líder de l'oposició, Pablo Casado, el president és un "piròman", "ànec coix". Prosa d'alt nivell, com es veu. Més ens valdria relaxar-nos, sortir de les pintures negres, aclarir la ment i sobretot canviar "el chis".- jesus cintora - eldiario.es

MISÈRIA ABSOLUTA 20.6.20

L'arribada a la presidència dels EUA d'un personatge com Trump, un individu  mesquí que defensa idees racistes, i que va començar el seu mandat expulsant musulmans i prohibint-los l'entrada al seu país, els dóna carta blanca als supremacistes com ell. Ja no s'amaguen, se senten recolzats per defensar obertament un feixisme contra el qual la Història pensàvem ens havia vacunat durant dècades, un feixisme que ja no tornaria, però la historia es repeteix, i el feixisme de corbata ha tornat i s'estén sense embuts per la ultradeta d'arreu del món.

Trump no només és perillós pel que fa sinó pel que significa. O potser més pel que significa, atès possiblement no farà més o menys mal del que hauria fet Clinton, però ell no guarda les formes, amb ell, es normalitzen la xenofòbia i l'odi. Amb ell, es legitima el feixisme. El varen votar, es diu, de la mateixa manera que els corruptes del Pp afirmen que les urnes els absolen dels seus pecats. Per als que confonen la democràcia amb els vots, les eleccions ho justifiquen tot, fins i tot la no democràcia i el totalitarisme. Per això, el triomf de Trump va ser un recolzament que ha donat ales a tots els feixistes europeus que com voltors rapinyaires l'estaven esperant alçar el seu sinistre vol, i no només europeus, vegis Bolsonaro a Brasil, entre altres especímens.

Trump no és només una malaltia, també és símptoma del que està passant en els països desenvolupats. No cal anar als Estats Units per denunciar murs, a Israel fa temps en tenen un de vergonyós. Espanya mateixa té una tanca coronada de fulles punyents que li costa de treure. Europa sencera està emmurallada per impedir l'entrada de persones migrants i refugiades. Els vam rebre com a enemics amb gossos, pals, filferro espinós i gasos. Els deixem morir al mar o els tanquem en les mateixes condicions de fred, insalubritat i fam dels camps de concentració de la guerra. Hem creat un infern pels migrants, i a l'infern anirem nosaltres, ells ja hi són.

Com de costum Europa indefensa, vacil·la davant aquest allau de feixisme, no actua ni sap com actuar, i Espanya, recolza a Trump i les seves polítiques per interès econòmic o necessitat i que si alguna cosa no li agrada li ho dirà amb la boca petita perquè no s'enfadi i per suposat no els hi faci ni cas. Tenim mala peça al teler, i estem a l'ull de l'huracà, d'un huracà que se'ns emportarà entre Xina i els EUA, nomès faltava la pandemia del covid-19 per acabar d'embolicar-ho tot i abocar-nos cap a la misèria absoluta. Ja diuen que eren dos que es barallaven i el tercer va rebre, i el tercer som nosaltres. 

GENT MOLT DE LA BROMA 19.6.20

En el vídeo –que corre per les xarxes– es veu un home que, a cara descoberta, dispara contra cinc dianes amb els rostres de Pedro Sánchez, Pablo Iglesias, Irene Montero, Fernando Grande-Marlaska i Pablo Echenique. Fonts oficials han dit que els cossos i forces de seguretat de l’Estat “han obert una investigació” i han afegit que l’Advocacia de l’Estat presentarà una denúncia a la Fiscalia. L’Executiu espanyol considera que “fets d’aquesta mena alimenten als sectors més ultres de la societat que pretenen destruir valors essencials de la nostra democràcia i de la nostra Constitució, com són la convivència i el respecte absolut de la pluralitat política”.

Si la Fiscalia vol ser coherent, als autors d’aquest vídeo inquietant no els passarà res de res, i es faran un fart de riure. El precedent és recent. El 21 d’abril de l’any passat, a la localitat sevillana de Coripe, durant la festa –“de interés turístico nacional”– coneguda com la Quema del Judas, es va tirotejar i cremar un ninot que representava Carles Puigdemont. A les imatges d’aquell xou, es veia una pila de gent encantada d’executar –simbòlicament– la figura d’algú que molts catalans havien votat. S’ho passaven tan bé com l’individu que ara surt disparant a les fotos de Sánchez i diversos ministres. La Generalitat va denunciar l’alcalde de Coripe per un delicte d’incitació a l’odi. Era lògic: està fora de discussió que, si dispares contra el ninot que evoca una determinada persona (o contra la seva fotografia), estàs donant un missatge inequívoc, i no és precisament de pau i d’amor.

La Fiscalia va arxivar la denuncia de la Generalitat. El fiscal va argumentar que no hi havia cas perquè “en cap moment no es va fer referència ni a la ideologia ni al lloc de residència del personatge” i va considerar que la situació no tenia res a veure amb el Govern català perquè es tractava del ninot d’“un ciutadà que es troba en l’actualitat escapat de la justícia espanyola i al qual se li atribueixen gravíssims delictes”. L’argumentació del ministeri públic recordava que, en aquesta tradició, es tria sempre un personatge que representi “el mal”. Aquell dia, la Fiscalia va legitimar la pràctica lliure de l’“a por ellos”, sense manies. Un fracàs –un més– de l’Estat de dret.

Avui, la pantomima sinistra de l’“a por ellos” no va contra Puigdemont sinó contra el cap del Govern espanyol i alguns polítics destacats del PSOE i Podem. La Fiscalia va fixar que això no és delicte d’odi. Només és bona gent, molt de la broma i molt tradicional, això sí. -  Francesc Marc Álvaro - lavanguardia.cat

TIREU-LOS A TERRA 18.6.20

Imagineu els primers dies de la nostra guerra. Estiu del 1936. Els carrers bullen. Arriben uns homes a la plaça i, enmig de crits i grans escarafalls, lliguen uns cables d’acer de l’estàtua de Sant Antoni Abat –que presideix la façana de l’església principal de la localitat– a un camió carregat de runa, per poder arrencar la imatge. Els incontrolats –que són els amos de la situació– no se’n surten: les rodes del darrere del camió s’enlairen i el sant no cau a terra, com pretenen. Davant del temple, s’aplega la gent, que observa com es fa la revolució, diuen. Bonaventura Orriols deixa testimoni escrit d’aquesta escena: “Entre la gent que contemplava l’espectacle s’hi trobava un carreter fidel, que mai no havia faltat a la benedicció del seu animal en la festivitat del sant, i que cada vegada que el camió arrencava i tensava els cables, deia entre dents per a un amic que tenia al costat: ‘aguanta fort, Tonet, aguanta!’. I Sant Antoni va aguantar”. Els que volen tirar el sant a terra només poden trencar el bastó de l’estàtua.

Els incontrolats també despengen les campanes dels campanars i les destrueixen, a vegades amb el senzill mètode de llançar-les daltabaix. El foc també atrau els que volen parir un món nou per la via expeditiva. Quan els exaltats arriben a l’església de la Geltrú, la més antiga de la ciutat, fan una gran foguera amb mobles, confessionaris i diverses imatges de sants i apòstols arrencades del retaule barroc del temple. Ricard Mestre, líder anarquista local contrari a la violència, apareix de manera providencial i, gràcies a la seva autoritat moral, aconsegueix salvar el retaule amb unes frases que fan efecte sobre la massa: “Tot això és art i, des d’ara, serà art del poble”. Mestre, conegut popularment com a Ricarditu , va salvar molts catòlics i ciutadans vinculats a partits de dreta, que estaven en el punt de mira de les patrulles de la FAI. Acabada la guerra, es va exiliar a Mèxic, on va desenvolupar una tasca fecunda com a editor i va tractar diversos intel·lectuals, com l’historiador Enrique Krauze, que el descriu com “un utopista i un romàntic”.

Tot això va passar fa molts anys. La màquina del temps no s’atura, som al gener del 1977, falta mig any perquè tinguin lloc les primeres eleccions. Continuem al mateix lloc, a Vilanova i la Geltrú, però l’escenari podria ser qualsevol altra ciutat catalana. L’alcalde és Josep Piqué Tetas, pare de Josep Piqué Camps, un jove que aleshores militava al PSUC i encara no sabia que un dia seria ministre d’Aznar. Cansat dels avisos falsos d’amenaça de bomba al monument dedicat a los Caídos (en memòria dels morts del bàndol guanyador), l’alcalde ordena treure aquell monòlit del centre i traslladar-lo al cementiri, i en canvia la inscripció, perquè abraci tots els vilanovins. Pesa molt en aquesta decisió el fet que a Mataró esclata un artefacte que destrueix un monument similar. Piqué –que després serà candidat del partit de Suárez– fa tot això sense avisar el governador civil, Salvador Sánchez-Terán (un dels artífexs del retorn de Tarradellas), que s’enfada molt. L’astúcia de l’alcalde elimina el principal símbol de la dictadura de la ciutat, sense soroll. Els nostàlgics del règim perden la partida.

Com l’estàtua de Sant Antoni el 1936 o com el monument als morts de Franco el 1977? Com hem de fer-ho ara amb les estàtues i els monuments que celebren, ­enalteixen i recorden episodis i figures que han causat dolor, vergonya, discriminació o destrucció? Quin estil és més propi d’una societat plural, oberta i democràtica, el dels fanàtics que destruïen imatges de sants en un clima de doctrines excloents o el d’un alcalde amb sentit comú que feia tot el possible per superar el trauma de la guerra i construir la con­vivència?

No em sembla una pregunta menor, ni a Alabama ni a Catalunya. Han d’anar a terra totes les estàtues i tots els monuments que ens connecten amb un passat d’opressió o podem aprofitar aquests símbols per fer pedagogia de la història, de la complexitat i dels valors democràtics? Podem fer un debat enraonat sense por a ser expulsats de la conversa pels talibans del políticament correcte? Els talibans (els de debò han destruït estàtues de Buda i molts temples) no fan distincions entre Churchill i un general sudista icona del Ku Klux Klan. Per exemple, han sortit veus que propugnen carregar-se el monument a Colom, de Barcelona, potser per obtenir l’aplaudiment fàcil; és important que l’alcaldessa Colau no hagi cedit a aquesta onada de simplificació i, en canvi, hagi suggerit que la solució passi per una explicació que contextualitzi l’obra i convidi a una lectura crítica del seu significat inicial.

Aquest assumpte demana bisturí, no pas cops de mall. I la combinació de coratge i seny demostrada per l’alcalde ­Pi­qué. L’estàtua de Jordi Pujol de Premià de Dalt va aparèixer un dia per terra i ara, a Lleida, han retirat el bust de Joan Carles I del saló de plens de la Paeria. Hi ha molta feina. Fem que els símbols contribueixin a enfortir el necessari diàleg democràtic en comptes de fer-lo impossible. - Francesc Marc Álvaro - lavanguardia.com

EL MILLOR CONSELL.... 12.6.20

No hi ha res pitjor que els consells dels amics, darrere d'ells hi ha mala fe o penediment dels actes propis. Als amics els solem considerar sincers, però són els enemics els que realment ho són: per això cal fer més cas de les crítiques d'aquests que dels dubtosos consells dels amics. El que passa és que com no ens agrada que ens diguin una veritat que ens incomoda, preferim escoltar als amics, i cal anar amb compte amb aquests amics que en un moment determinat poden convertir-se en enemics, aquests sí que et coneixen.

La gent gran ha tingut de sempre la propensió a inculcar als joves tot un repertori de consells i nocions per anar per la vida, que únicament són vàlids per a la gent gran, dels quals la seva única virtut és haver arribat a grans a base d'anar complint anys i creure's il·lusos, que tenen un certa experiència que no és més que la reiterada acumulació d'errors comessis i no admesos. I aquest és el seu drama, superats per el seu propi temps no poden ensenyar res ni aconsellar en res als joves; tot passa massa de pressa i estan desfasats i sobrepassats en uns nous temps i modes de comportament que els superen amb escreix.

El millor consell que una persona gran pot donar a un jove és no donar-n'hi cap, deixar-lo que com ell, aprengui encara que sigui a base d'errors, de fet tampoc el jove faria massa cas dels seus consells, sobretot veient els resultats obtinguts per qui els hi dona. De fet, l'únic consell que es podria donar, i aquest seria el meu cas, és de fer us del sentit comú, però aixó no es pot ensenyar, va en l'adn de cadascú i la veritat és que no sovinteja.

Un jove no és un vell amb menys anys en las majoria dels casos, senzillament és una altra mena de persona, i cert és també que hi ha bastants vells que fa anys i panys que hon són, alguns ja hi varen néixer, nomès que encara no se n'han adonat. 

SEÑORITA ESCAL·LATA 11.6.20

La plataforma de streaming HBO Max retirava aquest dimecres del seu catàleg 'Alló que el vent s'endugué, l'oscaritzada pel·lícula dirigida per Victor Fleming. Una cinta que és Història de cinema i que ha estat molt criticada durant anys per oferir una visió idealitzada de l'esclavitud i perpetuar estereotips racistes.

La decisió arribava un dia després que el diari Los Angeles Times publiqués una columna d'opinió, signada per John Ridley, guionista de la pel·lícula 12 anys d'esclavitud, que carregava contra la cinta a l'entendre que "glorifica" l'esclavitud durant la Guerra de secessió, "ignora els seus horrors i perpetua els estereotips més dolorosos per a les persones de color".

El debat no és nou i ressorgeix quan menys se l'espera. En aquesta ocasió ha estat un clàssic de cinema el que ha fet disparar les alarmes al si del bonisme mundial, reobrint de pas un vell debat, a saber; aquest que pretén empastifar l'art amb una pàtina de correcció política, alló tan terrible del políticament correcte.

No és nova aquesta censura, només cal recordar com va desaparèixer el sempitern cigarret de la comissura dels llavis de Lucky Luke dels seus dibuixos, o la pipa de Monsieur Hulot de Jacques Tati substituïda per una flor, al metro de Paris. I ja posats s'hauria de prohibir la Bíblia, per obscena i violenta, i moltes de les bones pel·lícules de la història de cinema.

La pregunta és: ¿a on ens portarà tant bonisme idiota?. ¿Fins a quin punt eludir el nostre passat és una bona solució a l'hora d'abordar el nostre present?, l'art no es deu ni es pot revisar, màxime quan depèn del seu temps i el seu context socio-polític.

L'eufòria revisionista produeix monstres. Aproximar-se a una obra amb la mirada del segle XXI pot arribar a tacar encara més la imatge. "Una pel·lícula és filla del seu temps, intentar corregir 'Alló que el vent s'endugué' ens pot portar a intentar corregir el seu temps i això és una cosa que no està en la nostra mà". 

Com diu l'historiador de cinema Luís E.Parés, 'Alló que el vent s'endugué' és un melodrama, que l'ùnic el que pretenia era emocionar a la gent i eriçar el pèl, és a dir, tot és polític i està bé que intentem extreure lectures polítiques de gairebé tot, però no que busquem finalitats polítiques en aquelles coses que no les van tenir, crec que avui en dia hauriem de poder transcendir d'aquest tipus de lectures i fer una lectura realment artística".

De moment doncs, la señorita Escal·lata continuarà podent dir alló de: "juro por Dios que nunca más volveré a pasar hambre".

EL DESASTRE PERFECTE 11.6.20

La periodista Naomi Klein, autora de llibres com No Logo i La doctrina del xoc, analitza en aquesta entrevista amb Vice les especulacions al voltant de la pandèmia, el paper dels Estats Units i com sortir de l'emergència diària per pensar més ençà de la vida: «El que un moment de crisi com aquest revela és la interrelació entre nosaltres. En lloc d'acaparar i pensar en com pots cuidar-te a tu mateix i la teva família, pots fer un canvi i pensar en com compartir amb els teus veïns i ajudar les persones que són més vulnerables».

VICE: Comencem amb el bàsic. Què és el capitalisme del desastre? Quina és la seva relació amb la «doctrina del xoc»?

NK: La forma en què defineixo el «capitalisme de desastre» és molt senzilla: descriu la forma en què les indústries privades sorgeixen per beneficiar-se directament de les crisis a gran escala. L'especulació dels desastres i de la guerra no és un concepte nou, però realment es va aprofundir sota l'administració Bush després de l'11 de setembre, quan l'administració va declarar aquest tipus de crisi de seguretat interminable, i simultàniament la va privatitzar i la va externalitzar, això va incloure l'estat de seguretat nacional i privatitzat, així com la invasió i ocupació [privatitzada] de l'Iraq i l'Afganistan.

La «doctrina de l'xoc» és l'estratègia política d'utilitzar les crisis a gran escala per impulsar polítiques que sistemàticament aprofundeixen la desigualtat, enriqueixen les elits i debiliten a tots els altres. En moments de crisi, la gent tendeix a centrar-se en les emergències diàries de sobreviure a aquesta crisi, sigui quina sigui, i tendeix a confiar massa en els que estan en el poder. Traiem una mica els ulls de la pilota en moments de crisi.

VICE: D'on ve aquesta estratègia política? Com rastreja la seva història en la política americana?

NK: L'estratègia de la doctrina del xoc va ser una resposta a el programa de el New Deal per part de Milton Friedman. Aquest economista neoliberal pensava que tot havia sortit malament als EUA sota el New Deal: com a resposta a la Gran Depressió i al Dust Bowl, un govern molt més actiu va sorgir al país, que va fer la seva missió de resoldre directament la crisi econòmica de l'època creant ocupació en el govern i oferint ajuda directa.

Si vostè és un economista de lliure mercat, entén que quan els mercats fallen es presta a un canvi progressiu molt més orgànic que el tipus de polítiques desreguladores que afavoreixen a les grans corporacions. Així que la doctrina del xoc va ser desenvolupada com una forma de prevenir que les crisis donin pas a moments orgànics en els quals les polítiques progressistes emergeixen. Les elits polítiques i econòmiques entenen que els moments de crisi són la seva oportunitat per impulsar la seva llista de desitjos de polítiques impopulars que polaritzen encara més la riquesa en aquest país ia tot el món.

VICE: En aquest moment tenim múltiples crisi en curs: una pandèmia, la manca d'infraestructura per a manejar-la i el col·lapse del mercat de valors. Pot esbossar com encaixa cada un d'aquests components en l'esquema que esbossa a La Doctrina del Xoc?

NK: El xoc és realment el propi virus. I ha estat manejat d'una manera que maximitza la confusió i minimitza la protecció. No crec que això sigui una conspiració, és només la forma en què el govern dels EUA i Trump han manejat -completament malament- aquesta crisi. Trump fins ara ha tractat això no com una crisi de salut pública sinó com una crisi de percepció, i un problema potencial per a la seva reelecció.

És el pitjor dels casos, especialment combinat amb el fet que els EUA no tenen un programa nacional de salut i les seves proteccions per als treballadors són molt dolentes (N.T: per ex. la llei no institueix el pagament per malaltia). Aquesta combinació de forces ha provocat un xoc màxim. Va a ser explotat per rescatar les indústries que estan al cor de les crisis més extremes que enfrontem, com la crisi climàtica: la indústria de les aerolínies, la indústria del gas i el petroli, la indústria dels creuers, volen apuntalar tot això.

VICE: Com hem vist això abans?

NK: A La Doctrina del Shock parlo de com va succeir això després de l'huracà Katrina. Grups d'experts de Washington com la Fundació Heritage es van reunir i van crear una llista de solucions «pro mercat lliure» per al Katrina. Podem estar segurs que exactament el mateix tipus de reunions passaran ara, de fet, la persona que va presidir el grup de Katrina va ser Mike Pence (N.T: el que ara presideix el tema de l'Coronavirus). El 2008, es va veure aquesta jugada al rescat dels bancs, on els països els van donar xecs en blanc, que finalment van sumar molts bilions de dòlars. Però el cost real d'això va venir finalment a la forma de programes extensius d'austeritat econòmica [més tard retallades als serveis socials]. Així que no es tracta només del que està succeint ara, sinó de com ho pagaran en el futur quan venci la factura de tot això.

VICE: Hi ha una cosa que la gent pugui fer per mitigar el dany del capitalisme de desastre que ja estem veient en la resposta al coronavirus? Estem en millor o pitjor posició que durant l'huracà Katrina o l'última recessió mundial?

NK: Quan som provats per la crisi, o retrocedim i ens desmoronem, o creixem, i vam trobar reserves de forces i compassió que no sabíem que érem capaços de tenir. Aquesta serà una d'aquestes proves. La raó per la qual tinc certa esperança de poder triar evolucionar és que -a diferència del que passava el 2008- tenim una alternativa política tan real que proposa un tipus de resposta diferent a la crisi que arriba a les causes fonamentals de la nostra vulnerabilitat , i un moviment polític més ampli que li dóna suport (NT: Naomi Klein dóna suport a Bernie Sanders en les internes americanes).

D'això s'ha tractat tot el treball al voltant del Green New Deal: preparar-se per un moment com aquest. No podem perdre el coratge; hem de lluitar més que mai per l'atenció sanitària universal, l'atenció infantil universal, la baixa per malaltia remunerada, tot està íntimament relacionat.

VICE: Si els nostres governs i l'elit mundial van a explotar aquesta crisi per als seus propis fins, ¿què pot fer la gent per cuidar-se uns als altres?

NK: «Jo m'ocuparé de mi i dels meus, podem aconseguir el millor assegurança privada de salut que hi hagi, i si no el tens és probablement la teva culpa, no és el meu problema»: Això és el que aquest tipus d'economia de guanyadors posa en els nostres cervells. El que un moment de crisi com aquest revela és la nostra interrelació entre nosaltres. Estem veient en temps real que estem molt més interconnectats els uns amb els altres del que el nostre brutal sistema econòmic ens fa creure.

Podríem pensar que estarem segurs si tenim una bona atenció mèdica, però si la persona que fa el nostre menjar, o lliurament el nostre menjar, o empaca les nostres caixes no té atenció mèdica i no es pot permetre el luxe de ser examinada, i molt menys quedar-se a casa perquè no té llicència per malaltia pagada, no estarem segurs. Si no ens cuidem els uns als altres, cap de nosaltres estarà segur. Estem atrapats.

Diferents formes d'organitzar la societat promouen o reforcen diferents parts de nosaltres mateixos. Si estàs en un sistema que saps que no té cura de la gent i no distribueix els recursos de forma equitativa, llavors la part que acapara de tu es reforçarà. Així que tingues en compte això i pensa en com, en lloc d'acaparar i pensar en com pots cuidar-te a tu mateix i la teva família, pots fer un canvi i pensar en com compartir amb els teus veïns i ajudar les persones que són més vulnerables.

El desastre perfecte: Naomi Klein

el coronavirus com a doctrina del xoc

Qui ha entés molt bé com aprofitar-se de la doctrina del shock ha estat sens dubte el Pp.... aquí

LA COMPRA DE LA REPÚBLICA 10.6.20

Nova York, 22 de març. - Aquest mes he comprat una República. Caprici costós que no tindrà continuïtat. Era un desig que tenia des de fa molt temps i del qual me n'he volgut lliurar. M'imaginava que això de ser l'amo d'un país donava més gust.

L'ocasió era bona i el negoci va quedar conclòs en pocs dies. Al president li arribava l'aigua fins al coll: el seu ministeri, compost per col·legues seus, estava en perill. Les arques de la República estaven buides; imposar nous impostos hauria estat el senyal per a l'enderrocament de tot el clan que assumia el poder, potser d'una revolució. Ja hi havia un general que armava bandes de rebels i prometia càrrecs i llocs de treball al primer que arribava.

Un agent nord-americà que hi era em va advertir. El ministre d'Hisenda va córrer a Nova York: en quatre dies ens vam posar d'acord. Vaig anticipar alguns milions de dòlars a la República i a més vaig assignar al president, a tots els ministres i els seus secretaris uns estipendis dobles que els que rebien de l'Estat. M'han donat en penyora -sense que ho sàpiga el poble - les duanes i els monopolis. A més, el president i els ministres han signat un conveni secret que, pràcticament, em dóna el control sobre tota la vida de la República. Encara que jo sembli, quan vaig allà, un simple hoste de pas, sóc, en realitat, l'amo gairebé absolut del país. En aquests dies he hagut de donar una nova subvenció, bastant forta, per a la renovació del material de l'exèrcit i m'he assegurat, a canvi d'això, nous privilegis.

L'espectacle, per a mi, és bastant divertit. Les cambres continuen legislant, en aparença lliurement, els ciutadans segueixen imaginant-se que la República és autònoma i independent i que de la seva voluntat depèn el curs dels esdeveniments. No saben que tot el que ells creuen posseir - vida, béns, drets civils - pengen, en última instància, d'un estranger desconegut per a ells, és a dir, de mi.

Demà puc ordenar la clausura del Parlament, una reforma de la Constitució, l'augment de les tarifes de duanes, l'expulsió dels immigrants. Podria, si volgués, revelar els acords secrets de la camarilla ara dominant i enderrocar amb això al Govern, des del president fins a l'últim secretari. No em seria impossible empènyer el país que tinc a les meves mans a declarar la guerra a una de les repúbliques limítrofes.

Aquest poder ocult, però il·limitat, m'ha fet passar algunes hores agradables. Patir totes les molèsties i servituds de la comèdia política és una fatiga tremenda, però ser el titellaire que, després del teló, pot esbargir-se tirant dels fils dels titelles obedients als seus moviments, és un ofici voluptuós. El meu menyspreu pels homes troba aquí un saborós aliment i milers de confirmacions.

Jo no sóc més que el rei d'incògnit d'una petita República en desordre, però la facilitat amb que he aconseguit comprar-la i l'evident interès de tots els assabentats a conservar el secret, em fa pensar que altres nacions, i bastant més grans i importants que la meva República, viuen, sense adonar-se'n, sota una anàloga dependència de misteriosos sobirans estrangers. Sent necessari molts més diners per a la seva adquisició, es tractarà, en comptes d'un sol propietari, com en el meu cas, d'un trust, d'un sindicat de negocis, d'un grup restringit de capitalistes o de banquers.

Però tinc fundades sospites que altres països són efectivament governats per petits comitès de reis invisibles, coneguts només pels seus homes de confiança, que continuen representant amb naturalitat el paper de caps legítims.

FI

La compra de la República - ciudad seva

[Capítol de la novel·la Gog. Text complet.]

Giovanni Papini

EL MILLOR FRACÀS D'AMÈRICA 10.6.20

Páginas de Espuma publica els contes reunits de Tom Wolfe, un dels grans mestres secrets de la literatura nord-americana amb  la traducció 

d'Amelia Pérez de Villar. 

Se sol associar la brillantor i l’eufòria escumosa dels anys 20 amb Scott Fitzgerald, que va saber reflectir aquells fastos en el mirall fosc de la seva melancolia. Però hi ha un retrat encara més intens i fins i tot més real dels Estats Units als anys frontissa del crac del 1929 que es troba a l’obra de Thomas Wolfe, el membre més perdut de la Generació Perduda. Al costat d’un Faulkner o un Hemingway continua sent encara un desconegut, objecte d’un culte avivat per diverses raons: va ser un esperit inquiet i alcoholitzat; va morir poc abans de complir 38 anys i que esclatés la segona guerra mundial, que transformaria de dalt a baix el món conegut, i va cultivar una prosa abassegadora que demana molta dedicació del lector. Es va fer mundialment famós per dues novel·les, ‘El ángel que nos mira’ i ‘Del tiempo y el río’. En va escriure dues més i un important nombre de contes, alguns gairebé novel·les breus, en els quals es pot degustar el seu estil profètic, gairebé de lletania religiosa, que és el seu segell, i que ara es recullen en aquesta cuidada edició traduïts per Amelia López Villar. Es trobaran aquí títols que ja han gaudit d’un cert èxit com a llibres independents, com ara ‘El muchacho perdido’ i ‘Una puerta que nunca encontré’ (aquí traduït com a ‘No hay puerta’). També els més celebrats, especialment ‘El viejo Rivers’, un retrat de l’editor Maxwell Perkins, capaç de convertir l’oceànic manuscrit de ‘Del tiempo y el río’ en una obra llegible. La història d’aquesta relació va servir com a base a la pel·lícula ‘L’editor de llibres’, que no ofereix el més petit indici de la grandesa del malaguanyat Wolfe, a qui Faulkner va anomenar «el millor fracàs d’Amèrica». Amén». 

Aquí podeu llegir-ne un: SÓLO LOS MUERTOS CONOCEN BROOKLYN

 Cuentos Thomas Wolfe

 Páginas de Espuma 

 Traducció: Amelia Pérez de Villar

 429 pàgines 37 euros

LA PALLASSA I EL PALETA 10.6.20

Explicava ahir a 'Tot es mou' la Pallassa Pepa Plana, que fa uns dies va anar a una notaria per resoldre uns assumptes personals, i enmig de la tramitació, la secretaria li va preguntar la seva professió: 'Pallassa' va contestar Pepa. Al que la secretaria li va dir, "esto no lo puedo poner, no es serio ni es una profesión" ¿pongo actriz?. Aleshores Pepa Plana va comentar que en una altra època s'hauria discutit amb la secretaria, però que considerà que no valia la pena, i li va dir: "eso, ponga actriz", i ho va fer tot recordant la situació similar que va patir Joan Brossa, en una anècdota molt Brossiana que per sabuda potser no caldria explicar, però malgrat tot la iteraré: Un bon dia el Sr. Brossa va anar a la Direcció general de Policia a renovar el seu carnet d'identitat, i en preguntar-li el probe funcionari la seva professió, Brossa va dir: "poeta". El funcionari que de poesia poc o gens en devia saber li va contestar "ah! paleta", "entonces pondremos albañil".

Brossa suposo es devia encongir d'espatlles i no el va rectificar, 'eso, ponga albañil', i "albañil" és el que constava en el seu carnet de identitat, altrament denominat DNI, aspecte que molta gent gran encara no ha entès, atès per ells es el carnet d'entitat i aixó del DNI no els hi consta.

LA DESERCIÓ 9.6.20

Estem dominats pel soroll polític des de fa molt de temps. El soroll de l’odi polític, per ser precisos. Un odi que s’imposa a la ciutadania. Ho diuen les enquestes (Enric Juliana citava la de Metroscopia: per a un 85% dels enquestats, la manera d’actuar d’alguns polítics és un perill per la democràcia). Per això som tants els que ens preguntem per què s’ha organitzat un pandemònium polític enmig de la pandèmia. Per què som incapaços de consensuar un mínim comú denominador quan, per causa fortuïta, l’economia s’enfonsa i podem ser víctimes del desastre més gran d’ençà de la Guerra Civil?

El conflicte català dels últims temps ha estat duríssim: ha desembocat en 100 anys de presó. I el conflicte entre dretes i esquerres recorda cada vegada més, siguem clars, la Guerra Civil. Rojos i nacionals. Ho explicava dissabte amb dolorosa expressivitat Juanjo López Burniol, que no es cansa de recordar-nos la lliçó dels nostres terribles antecedents històrics.

Desertar vol dir, avui, negar-se a acceptar l’argumentari de la crispació

Per sort, i de moment, la crispació d’avui és abstracta: parlamentària, mediàtica. Retòrica. Fa just un segle, les insuportables diferències socials i la radical confrontació entre classes tenyien de sang la vida quotidiana. Els odis es percebien a les fàbriques, als barris, a la vida rural. Hi havia una llarga tradició de cops militars i de violència política. La repressió de vagues, disturbis i protestes era sanguinària. Diverses vegades es van destruir convents i es van desenterrar monges. La misèria dels humils i els exclosos clamava el cel. Hi va haver pistolerisme empresarial i obrer. A Barcelona, la ciutat cremada , la rosa de foc , hi havia més violència que al pel·liculer Chicago dels gàngsters. A Madrid, eren freqüents els assassinats polítics.

La política era armada. A l’estiu previ al 6 d’octubre de 1934, per exemple, al Parlament de Catalunya s’hi distribuïen fusells. Ho explica a les seves memòries el moderat Amadeu Hurtado, que havia consen­suat amb el president del consell de ministres Samper una solució astuta a un conflicte que va desembocar en un fiasco grotesc del president Companys i en la suspensió de la Generalitat, a més de fer inevitable la resposta militar del general Batet. Dos anys més tard, el cop d’Estat del general Franco i la seva guerra lenta, sàdica i fratricida van ser executats com una neteja a fons d’una part substancial del país. Una neteja que va tenir un correlat perfecte a la zona republicana. Per això l’historiador Paul Preston descriu la guerra i la dictadura posterior com El holocausto espanyol (Ed. Debate). Juanjo López Burniol feia seus els morts de Badajoz i els de Paracuellos. A més d’aquests, jo faig meus els milers de republicans que van ser bombardejats a la carretera de Màlaga des de diversos vaixells de l’Armada dels nacionals; i els morts de les cunetes catalanes, especialment aquell capellà que uns antifeixistes van cremar viu mentre es reien dels seus esgarips de dolor.

Però també faig meus els que van morir en la petita guerra civil interna al maig de 1937, entre els quals Andreu Nin (la intolerància més gran nia dins de cada trinxera). I els de les ciutats màrtirs, com Gernika o Figueres, esclafades per l'aviació de Hitler i Mussolini. I els que van morir a les txeques, ínfimes cambres de tortura, on hom podia morir de bogeria després d'aguantar, posem per cas, un goteig d'aigua al cap durant dies. La crueltat d'aquella guerra fratricida ens hauria d'haver vacunat per sempre contra l’odi. Però es veu que l'odi polític és molt més fort que el SARS-CoV-2.

Potser per això, els meus herois de la guerra són els que van passar per covards. Els que van sobreviure amagant-se per no anar al front en boscos i muntanyes. Com Jaume Ollé, un noi del Bruc que va viure emboscat al massís de Montserrat durant 12 mesos. El seu dietari, ingenu i realista, és un testimoni entranyable de com un jove de 20 anys s’allibera, mig per atzar, mig per instint, del pes implacable de la història, que l’obligava a convertir-se en carn de canó ( Diari d’un emboscat , Ed. PAM, 2016).

El periodista i investigador Pedro Corral va publicar el 2006 una obra magna que no s'ha comentat prou: Desertores (Ed. Debate). Hi incorpora desenes de testimonis de joves que o bé es van amagar per no haver d'incorporar-se a files o bé es van passar de bàndol. El desertor i el fugat arriscaven la pena de mort, però, per sort, van sobrepassar en nombre els morts de la guerra: uns dos milions, se’n compten. Dos milions de desertors que fugien de la història. Una quantitat immensa de desertors que fan pensar en aquest 85% d'enquestats farts de crispació.

Desertar vol dir, avui, negar-se a acceptar la lògica de la crispació. Rebutjar l'argumentari de la pròpia trinxera. Buscar elements de trobada amb tots aquells que, per tradició familiar o cultural, es troben atrapats en trinxeres distintes. Encara que sembli que clama en el desert, el desertor repeteix una vegada i altra que, si es tracta de triar entre un odi o un altre, no vol prendre partit.

La deserció

Antoni Puigverd

lavanguardia.cat

L'ELIMINACIÓ DE LA VERITAT 8.6.20

«Les mentides resulten de vegades molt més plausibles, molt més atractives a la raó que la realitat» - Hannah Arendt

Una política construïda des de la no veritat hauria de ser necessàriament antidemocràtica, donant lloc a règims tecno-burocràtics. Però llavors, ¿com qualificar de neofeixista l'estratègia practicada per la ultradreta d'eliminació de la veritat i reducció de tot a una simple opinió?. 

Hi ha una cita a 'Els orígens del totalitarisme' de Hannah Arendt que ens pot ajudar a entendre-ho:
"El subjecte ideal del règim totalitari no és el nazi convençut o el comunista convençut, sinó les persones per a qui la distinció entre els fets i la ficció (és a dir, la realitat de l'experiència) i la distinció entre la veritat i la falsedat (és a dir, els estàndards de pensament) ja no existeix". 
Segons Arendt, atès que la veritat s'imposa per si mateixa de forma despòtica, el tirà veurà en ella al més perillós dels seus possibles competidors. Per això, la tècnica per excel·lència dels sistemes totalitaris és la manipulació màxima dels fets i, per tant de les opinions. Sens dubte, la ràdio i el cinema van facilitar la tasca als dictadors de la primera meitat de segle XX, encara que certament seguien depenent de la necessitat de recórrer a la violència per destruir les veritats que es resistien a la manipulació. Malauradament La veritat factual és molt fàcil de destruir. No és, com la veritat matemàtica, una veritat necessària i evident per si mateixa; la veritat factual mostra un fet que podria haver estat d'una altra manera; per això depèn de testimonis, de tal manera que si destrueixes a aquests, acabes amb ella. Per tant, crec que es pot afirmar sense cap mena de dubte que l'ultradreta és neofeixista perquè, a més de nacionalista i corporativista, empra i enforteix el cinisme propi del totalitarisme.