Persianes baixades. Bars, restaurants, escoles de ball, gimnasos, teatres, cinemes, sales de concert, hotels, tants i tants establiments mostren la seva desesperació. Molts no tornaran a obrir. Els més afortunats podran deixar anar llast a temps i, tot i el desànim, aconseguiran refer-se. Però, ¿i la resta?.

Algú ha caigut en el compte que tot el que està tancat és superflu: bars, restaurants, hotels, cinemes, teatres, tot és hedonisme de nous rics, un petit luxe que potser no ens podíem permetre, o una sèrie d'elements d'oci dels que haurem de prescindir per molt de temps. Si hem retrocedit 100 anys en el temps amb la pandèmia, cal tornar als bars, restaurants, hotels, cinemes i teatres que hi havia fa 100 anys, que eren moltíssims menys que els que hi ha ara.

Potser la nova normalitat consistirá en viure com ermitans en la sobrietat dels nostres habitatges els que tenim la sort de no haver-los perdut, expulsats pels Mossos gracies als fons voltors dels Bancs. De la feina a casa i de casa a la feina, i l'oci aparcat almenys durant un parell o tres d'anys. La nova normalitat ha portat la fam a moltes famílies, en poden donar fé les entitats desbordades com el Banc d'aliments, Caritas o les germanes de Teresa de Calcuta, que expliquen com gent que abans els ajudava ara els demana ajut, i més que en portarà de fam i miseria la maleïda pandèmia, i en comptes de preocupar-nos d'aixó, ens preocupa molt més que obrin el nostre restaurant o el bar de sota de casa, anar a veure qualsevol cosa al cinema o al teatre, o saber si podrem celebrar la cosa aquesta abominable de les festes Nadal, amb el seu conflictiu dinar.

Mentrestant el Govern o el que en queda de la Generalitat, organitzant uns vergonyosos Jocs de la fam 2.0 amb els autònoms.

Aquesta sembla que és la nova normalitat, o potser no tant nova.