Entre Waterloo i Lledoners es decideix el nou/vell govern de Catalunya. Si Aragones no hi posa remei i quelcom més damunt la taula, aquest Govern durarà menys que la memoria dels peixos. Puigdemont no és la solució a res, és només el problema, un problema d'una toxicitat exasperant que cal eradicar, els seus intents desesperats per no desaparèixer del mapa polític, estan causant molt de mal al país, i potser es arribada l'hora d'acabar amb aquest personatge i anar per feina. La Gestoria ha de començar a treballar, la pandémia económica ens sotja i cal posar-se en marxa ja!. En Josep Martí Blanch ho explica molt detalladament en aquest article, però en el fons amb les primeres línies que acabeu de llegir, està explicat el problema de la Gestoria de la nostra autonomia. Aragones em va recordar en alguns aspectes en el seu discurs fallit d'investidura al  millor Maragall, a veure si es capaç de seguir per aquest camí. O si el deixen...

·"La XIIIª legislatura catalana va camí de convertir-se en un estrepitós cop de gallet. La profecia no és tal, és una constatació i no té a veure que la investidura de Pere Aragonés tiri endavant el pròxim dimarts, durant les pròximes setmanes o que s’estavelli definitivament i, una vegada esgotat el termini de 60 dies, se’ns convoqui de nou a les urnes. Res de bo pot sortir d’un executiu parit amb els fòrceps de la vexació mútua entre els qui haurien d’acabar sent els seus integrants. I això és el que està sent la no-negociació entre ERC i JXCat: un capítol d’humiliacions i imposicions amb un país al fons que es va deixar l’11,4% del PIB el 2020 a causa de la Covid-19.

ERC no ha actuat amb la innocència pueril d’un nen amb dents de llet posant JXCAT l’últim a la llista de les seves negociacions. Al contrari, els de Junqueras van treure els ullals el primer dia per mossegar la jugular dels junters. Que Pere Aragonès derrotés Carles Puigdemont a les urnes es va interpretar com la carta blanca que no era. La humiliació final va ser presentar l’acord amb la CUP sense haver avançat gairebé amb JXCAT. Junqueras i Aragonès es van asseure a la taula a menjar en ordre invers. Van demanar les postres i quan van preguntar pels segons i els primers els xefs Carles Puigdemont i Jordi Sánchez els van dir que la cuina estava tancada. Així que de moment segueixen amb una gana canina.

JXCat havia rebut una plantofada i es va revoltar amb cops de puny. Pere Aragonès humiliat al debat d’investidura i condicions de negociació inassumibles per a ERC. El candidat republicà es va despertar del somni de la victòria amb un cap de cavall entre els llençols i una noteta manuscrita enviada des de Waterloo: no m’heu guanyat, hem empatat. No soc un cadàver polític en clau interna com preteneu i no portéssiu el país més a l’esquerra del que ja ho està sense el nostre permís. I si no voleu la nostra companyia, endavant, atreviu-vos amb altres majories. Us crucificarem des de l’oposició i en uns mesos sereu només cendra per als votants independentistes. 

A la vista està que més que futurs socis semblen púgils de boxa sense guants, la sang dels quals esquitxa els espectadors de les primeres files. A les velles ferides encara per cicatritzar se’n sumen altres de noves. Així que, per fixar expectatives raonables, al màxim que poden aspirar és a reeditar una petita guerra freda d’anar per casa. El temps en política ho és tot i continua havent-n’hi per arribar a aquesta martingala. A les qüestions de gran fatxenderia -Consell de la República, data de caducitat de la negociació amb el govern central si no dona resultats, etc.- se’n sumen altres que fan menys soroll però que són decisives per a la negociació. És el cas, per exemple, de qui manejaria en aquest hipotètic govern la part autonòmica dels fons de recuperació assignats per la UE.

ERC no es rendirà. L’oportunitat d’abandonar el seu paper de subalterns és ara i no volen deixar-la passar. Però ha de mesurar-se amb extrema cura perquè qualsevol moviment amb JXCat pot provocar que trontolli el seu acord amb la CUP. A JXCat, utilitzant el registre col·loquial, van forts. Manifesten obertament la seva predisposició a quedar-se fora del govern si no se cedeix davant les seves exigències, facilitant fins i tot que Pere Aragonès sigui president però sense comptar amb ells a l’executiu. Així que la pressa per als d’ERC, reiteren. Consideren, a més, que de manera imminent l’Estat donarà nous arguments que reforçaran la seva estratègia de confrontació amb l’estat sense treves ni dilacions i que el discurs contemporitzador d’ERC quedarà per enèsima vegada desacreditat per la realitat." 

Humiliacions i imposicions amb un país al fons - Josep Martí Blanch.