ESP vs kos, o L'EFECTE STREISAND 1.4.21

 

La retransmissió de l’ens públic va seguir les indicacions del Govern per presentar el partit com el duel entre un país i una federació.  Els de TVE no coneixen l'efecte Streisand pel que es veu, i varen fer una retransmisió ridícula. Havien rebut indicacions des de fa dies i la retransmissió de TVE va complir l’objectiu. Des del Ministeri de Cultura i Esports i la RFEF es van marcar les bases d’una producció i emissió d’un partit peculiar. D’un duel històric davant un Estat no reconegut pel Govern espanyol. La idea era clara: el partit havia de semblar el xoc entre un país (Espanya) i una federació (la de Kosovo). Els mitjans per aconseguir-ho van ser diversos, algun bastant matusser.

Aquesta era la primera indicació del document que es va fer arribar als treballadors de l’ens públic. Inicialment, es va suggerir la utilització de la fórmula «territori de Kosovo», però aquesta nomenclatura va causar un tremend enuig de l’adversari després d’un tuit de la federació espanyola el 9 de març. Amb «equip de la federació de Kosovo» la cosa va quedar una mica més suavitzada. Va ser l’opció favorita de Rivero, molt aplicat a l’hora d’evitar qualsevol distracció, mentre l’exblaugrana es va decantar gairebé sempre per «equip kosovar». 

Aquesta va ser, precisament, l'expressió que es va utilitzar a la megafonia de La Cartuja a l’hora d’anunciar l’alineació del conjunt del veterà Bernard Challandes. Abans, als videomarcadors de l’estadi, es va optar per posar els escuts de les dues federacions. Tot es va cuidar al detall per mantenir les normes de la FIFA, però deixant clara la diferència existent entre una selecció i una altra no reconeguda com a Estat independent pel Govern espanyol. 

On es va veure amb més surrealisme aquest afany va ser en l’ús dels rètols, tant a l’anunciar les alineacions («SPAIN» i «kosovo»), com al clàssic marcador del partit situat al vèrtex superior esquerre «(ESP-kos»). Aquesta utilització de les majúscules i minúscules, també inclosa en les recomanacions del Govern, va ser un recurs bastant matusser. 

¿Exemple per a Catalunya? - No hi va haver ni un sol representant del Madrid en l’alineació de Luis Enrique. Però això era el de menys. Tampoc importava massa el joc sobre la gespa en un partit que ja es presumia senzill per a Espanya davant el rival més fluix del grup, la selecció número 117 de la FIFA, l’exprovíncia sèrbia, en la qual molts veuen un exemple per als somnis de l’independentisme català. Espanya no va presentar en el seu moment cap petició per evitar Kosovo en el sorteig de la fase de classificació del Mundial, una cosa que sí que van fer Sèrbia, Rússia i Bòsnia. A la cerimònia, als kosovars els va tocar el grup A, però ja hi havia Sèrbia i es va moure al B, on hi havia ‘la Roja’. El conflicte estava garantit davant un país que forma part de la FIFA des del 2016 i es va declarar independent de forma unilateral el 2008 amb el recolzament dels EUA.  Tot plegat un ridícul que es podien haver estalviat, de fet si no reconeixen Kosovo, en no jugar el partit ho tenien ressolt, clar que perdien els punts, pero no la vergonya.

ELS LÍMITS DE LA PACIÈNCIA 31.3.21

La paciència i resignació que tenim els ciutadans és admirable. Fa més d’un any que estem amb llibertats bàsiques limitades, com les de moviment o de reunió. Des de fa mesos estem en toc de queda mentre avança la crisi econòmica i social pels efectes de la pandèmia. Tot això ho assumim amb la confiança que ens ajudarà a sortir d’aquest atzucac, però en l’ambient es percep esgotament, impaciència i malestar creixent.

Les raons que expliquen aquest sentiment d’enuig emergent són varies. Veiem que totes aquestes mesures restrictives no aturen el virus perquè la sanitat continua molt estressada, els contagis es mantenen alts i l’amenaça d’una quarta onada la tenim a tocar. A aquesta sensació d’inutilitat se li sumen els dubtes que generen actituds com la de la comunitat de Madrid, on s’ha optat per mantenir oberta bona part de l’activitat assumint el cost pandèmic. D'acord que el nombre de morts comparativament a Madrid és molt més alt que el de Catalunya, però aixó no sembla importar massa als madrilenys, que pensen votar massivament Díaz Ayuso en les properes eleccions, si fem cas a les enquestes.

Una altra raó principal que explicaria la contenció col·lectiva és l’esperança de l’arribada de les vacunes. El procés avança molt lentament i ple d’ entrebancs que alimenten les desconfiances. La UE ha sortit molt tocada per la gestió de la vacunació i augmenta la sensació de fracàs. Fins i tot Alemanya, líder europeista, busca vacunes fora de l’estratègia comuna perquè detecta que els alemanys han arribat al límit de la tole­rància.  Tot aixó genera desànim entre la ciutadania, un desànim que anirà en augment.

Deia l'altre dia Bernat Dedéu que ell es rendia, que l'Estat havia vençut, que quan li diguessin es poseria la vacuna que li pertoqués, i santes pasques. Admiro el grau de paciència de molts ciutadans que pensen com ell. En altres circumstàncies i per motius molt menys rellevants, hem vist sonores protestes i aldarulls. De moment, la processó va per dins però la inquietud dels portants pot sortir a la llum en qualsevol moment. La paciencia té un límit.

ACORD SOBRE LA POBRESA ENERGÉTICA 31.3.21

 

Més de 35.000 famílies vulnerables a Catalunya veuran liquidats els seus deutes amb Endesa. El document firmat per la Generalitat i la companyia subministradora d’electricitat no només acaba amb el deute milionari, sinó que regula el combat contra la pobresa energètica. Un acord històric que involucra també les administracions locals. Endesa assumirà el 100% dels deutes des del 2015 fins al 2018 i la meitat des del 2019 i fins a finals del 2021, quan tornarà a revisar-se el conveni. La Generalitat, amb el suport de les diputacions provincials, l’Àrea Metropolitana de Barcelona i l’Ajuntament de Barcelona abonarà la resta. 

L’acord és fruit de la feina i la lluita que durant anys han portat a terme els moviments socials. Una resposta necessària davant una crisi social que la Gran Recessió va desencadenar i la pandèmia ha agreujat –i agreujarà– fins a límits difícils de suportar. Només aquest és el camí. I només serà efectiu si s’amplia a totes les companyies de subministraments i a tot Espanya, amb el suport de les lleis de l’Estat.  

Fastiguejats de la política de trinxeres i de declaracions creuades en què sembla haver-se convertit el debat públic, aquest dilluns vam veure un exemple de política en el sentit més genuí. El que té a veure amb la gestió de les qüestions, amb millorar la vida de les persones. Això és l’acord subscrit ahir entre el Govern de la Generalitat i Endesa, que el conseller d’Afers Socials, Chakir el Homrani, va qualificar d’«històric». En el pla més immediat, aquest pacte suposa la condonació del deute de més de 35.000 famílies vulnerables amb la companyia elèctrica, que arribava a gairebé 38,8 milions d’euros, bona part dels quals els assumirà Endesa, i la resta, la Generalitat i les diputacions provincials, exonerant els ajuntaments. Si la liquidació d’aquest deute és rellevant, igualment ho són les bases que estableixi per al futur: un conveni regulador per evitar arribar a aquestes situacions límit, pel qual Endesa renuncia a la via judicial per reclamar el deute de persones sense recursos, es crea un fons solidari (finançat per la subministradora i la Generalitat) i s’instal·laran comptadors temporals a les famílies pobres que ocupin una vivenda (aquestes últimes, al no poder contractar legalment l’electricitat, tenien com alternativa punxar la llum, amb els perills que comporta). Totes aquestes accions tenen per objetiu erradicar l’anomenada pobresa energètica, un concepte arrelat en els últims anys però que de cap manera hauríem d’assumir com una cosa normal en una societat que s’autoanomena del benestar. 

La mort d’una àvia a Reus el 2016, en un incendi causat per una espelma, va servir per despertar consciències sobre la pobresa energètica. Una pobresa que està vinculada a altres formes de precarietat i, moltes vegades, a una llar insegura (por de perdre la vivenda). Nombrosos estudis destaquen que les dones són un dels col·lectius més afectats per aquestes deficiències i no són pocs els que adverteixen –com recentment la Fundació Pere Tarrés– dels efectes en la salut física i emocional dels nens. Per no dir les dificultats de progrés educatiu en una llar que no compleixi amb les mínimes condicions. En aquestes circumstàncies, és difícil valorar els efectes a llarg termini de situacions tan traumàtiques. Aturar aquest problema és, per tant, una obligació i responsabilitat de les administracions. També de la resta de la societat, que és la que en última instància respon solidàriament –per la via fiscal– a favor d’una equitat social més gran. El benefici és col·lectiu. La Generalitat confia que l’acord amb Endesa sigui extrapolable a altres companyies de subministrament d’electricitat i gas. És el camí necessari, sense que calgui esperar tant temps per veure’n un altre d’igual. - elperiodico.cat.

Ja que sempre els estem criticant, s'ha de valorar com el que val aquest acord entre Endesa i la Generalitat, gràcies a la tasca dels moviments socials. Aixó és fer política de la que interessa a la gent, llàstima que sigui nomès una excepció dins la norma habitual de la nostra classe política entestada en el seu cainisme tan nostrat, com vàrem comprovar ahir al Parlament.

MIEMBROS Y MIEMBRAS 30.3.21

 

Comenta en Miquel en el seu escrit d'avui el canvi de nom del col·legi d'imfermeria de Barcelona que ara ha passat a denominar-se Col·legi d'Infermeres i Infermers de Barcelona. No sé si és del tot correcte el nou nom de l'entitat, potser s'hauria de dir "Col·legi d'Infermeres gais, lesbianes, trans, amorfs i algún infermer", segurament així seria més estúpidament correcte. Perquè d'aixó es tracte, d'una estúpida fotesa postmodenna de l'esquerra. I dic de l'esquerra perquè la dreta entestada només en insultar no té temps per a tanta finezza lingüistica. Potser el més pràctic seria nomenar-se 'Col·legi d'Infermeria de Barcelona' més curt i més concret, car si no com ens ho hem de fer quan parlem de 'la Humanitat' que hauriem de dir 'La Humanitat i Feminitat'?, i els LGTBI?, parlem d'homínids i prou, no diem homínids i homínides o femínides. En resum qui poca feina té el gat pentina mentre se l'agafa amb paper de fumar.

La cosa ja ve de vell de quan Bibiana Aido era ministra i al Parlament va dir alló de 'los miembros y las miembras'. Ho vaig comentar al seu dia, però malauradament i malgrat no saber a 'donde ha ido Bibiana Aido' segueix vigent. Canvien alguns actors secundaris però la bestiesa de la fotesa continúa que continuarà.

"El problema de la Sra. Ministra Bibiana Aido no és que s'inventés o recollís de la parla sud-americana la paraula “miembras”, tampoc existeix la paraula “bondonia” referida a “bonhomia” aplicat a les dones i hom la fa servir; De vegades si no hi són hi ha paraules que s'han de inventar i no passa res, la Real Acadèmia sempre va vint anys enrere amb aixó del llenguatge i no se’ls hi ha de fer massa cas. 

El problema del discurs de la Senyora Ministra d’Igualtat és la cosa aquesta del políticament correcte, alló de: companys i companyes, o bascos i bascas (basca en castellà de fet vol dir "nàusea" o sia que el sr. Ibarretxe de fet el que diu quant sovint empra aquesta expressió es: "bascos i náuseas" i aixó ve d'aquesta cosa progre, de la igualtat home dona, i que si hi ha una paraula genèrica que val per ambdós sexes no cal fer la distinció i s'evita de passada una certa diguem-ne cursileria o expressió forçada. 

Millor seria que aquesta diferenciació s'apliqués a la vida real i es tractes com ja està estipulat als homes i les dones per igual en tots el conceptes, començant pel salarial i oblidant-nos de "miembros y miembras" i expressions per l'estil que com deia freguen la cursileria o ridiculesa. Al cap i a la fi només son paraules i el que es important són els fets, i a banda tampoc cal acarnissar-se amb la jove Ministra com ho ha fet la Cope o Libertad? Digital que sempre estan a la que salta i diguin el que diguin sempre ho troben malament. Deixem-ho en un excés de zel o intent de ser esquerranosament correcte, la Ministra ja s’ha disculpat dient que és una expressió emprada a Sud-América, i no té més importància de la que exageradament i per interessos mesquins i partidistes, com de costum se li ha volgut donar.

LA MAGNITUD DE LA TRAGÈDIA 29.3.21

 

Si Jesús hagués acabat la seva carrera a la creu i no s'hagués compromès a ressuscitar, quin bell heroi de tragèdia hagués estat! La seva vessant divina ha fet perdre a la literatura un tema admirable. Comparteix així la sort, estèticament mediocre, de tots els justos. Com tot el que es perpetua en el cor dels homes, com tot el que s'exposa al culte i no mor irremeiablement, no es presta gens a aquesta visió d'un cap total que marca un destí tràgic. Per això hagués calgut que ningú el seguís i que la transfiguració no vingués a elevar-lo a una il·lícita aurèola. Res més estrany a la tragèdia que la idea de redempció, salvació i immortalitat! L'heroi sucumbeix sota els seus propis actes, sense que li sigui donat escamotejar la seva mort per una gràcia sobrenatural; no es perllonga -en tant que existència- de cap manera, roman diferent en la memòria dels homes com un espectacle de patiment; al no tenir deixebles, el seu destí infructuós no fecunda res excepte la imaginació dels altres. Macbeth es desploma sense esperança de rescat: no hi ha extremunció a la tragèdia...

El propi d'una fe, encara que hagi de fracassar, és eludir l'irreparable. (Què hagués pogut fer Shakespeare per un màrtir?) El veritable heroi combat i mor en nom del seu destí, no en nom d'una creença. La seva existència elimina tota idea d'escapatòria; els camins que no el porten a la mort li resulten carrerons sense sortida; treballa en la seva «biografia», cuida el seu desenllaç i fa tot el possible, instintivament, per compondre esdeveniments funestos. Ja que la fatalitat és la seva saba, qualsevol escapatòria no podria ser més que una infidelitat a la seva perdició.

Per això l'home del destí no es converteix mai a cap creença, fos la que fos; s'equivocaria la seva fi. I si estigués immobilitzat sobre la creu, no seria ell qui aixequés els ulls cap al cel: la seva pròpia història és el seu únic absolut, com la seva voluntat de tragèdia seu únic desig... - E.M. CIORAN. Per aixó i alguna que altra raó, gosaria afirmar que a Jesús no li agradarien gens les processons i tota la parafernalia de la Setmana Santa.

ÉS EL MERCAT, AMIC 29.3.21

Una de les consequencies a que ens ha abocat la pandèmia és que per segon any consecutiu no es celebraran al país les processons de la Setmana Santa, amb tot el que comporta, encara que qui més ho lamenta no són els creients, ni l'esglesia, sino els hotelers i restauradors d'allí on es celebrava.

La celebració de la Setmana Santa amb aquesta parafernàlia entre mística, masoquista, religiosa i pagana, no deixa de ser un negoci i atractiu turístic per a moltes ciutats i pobles que la celebren amb tant d’entusiasme com l’endarreriment cultural i ancestral que representen aquest tipus de celebracions en ple segle XXI, o és el que hauria de ser a dia d'avui aixó, tot i que molt em temo no és així.
De fet, costa d’entendre que encara es puguin celebrar aquests tipus de manifestacions on el que menys importa ja és la fe, o les creences. Aquí es tracta d’una estranya ostentació pública d’unes imatges barroques ornades amb tot i més (paganisme) i uns suposats i exaltats creients desafinant-li “saetas” a una icona per pur lluïment propi en la majoria dels casos, i la massa bramant mentre contempla l’espectacle, acompanyat d’uns encaputxats “made in Ku Kux Klan” o altres “freakies” variats, descalços amb cadenes als turmells i en llocs ón fins i tot hi ha gent que s’assota l’esquena, tot molt edificant i reparador.
Aquesta festa pagano-freakie-religiosa, ja no la entenia ni de petit, quan em feien menjar peix el divendres sant i el meu oncle m’explicava que després de la professó, ajuntament franquista i clero franquista anaven a fotre’s una fartanera de marisc al Restaurant del poble, amb bula o sense.
Aquesta celebració rònega, rància, serveix per comprendre quan costa d’evolucionar a un país, sortir de l'endarreriment, de la colonització religiosa de tants segles i a banda comprendre també una mica aquesta Espanya que tan ens costa d’entendre, ancorada en un passat ranci i decimonònic del que no vol, ni pot, ni se’n sap sortir.

LLástima que la pandèmia no ho erradicarà del tot, i l'any vinent continuarà aquesta celebració absurda, que només s'entén si recordem la frase d'un economista: És el Mercat amic, perquè en el fons, d'aixó es tracta.

QUÈ ÉS UN NFT? 28.3.21

 

💭La tecnologia NFT, recolzada en blockchain, ha tingut un impuls important després de l'aposta d'artistes de renom i creadors de contingut com Willyrex. - IZAN GONZALEZ - elespañol.es

Hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad, és part de la lletra d'una cançó de la sarsuela 'La verbena de la paloma'. Els temps estan canviant, ens deia Dylan, i realment és així, aquest article sobre el NFT de què no tenia ni idea fa uns dies demostra a la velocitat en què avança tot, i el que ens costa als que tenim ja una edat comprendre conceptes nous com Blockchain, NTF i altres sigles. Aquest article d'Izan Gonzalez crec que aclareix molts conceptes i ens fa entendre aquest nou fenomen de l'NFT (token no fungible). Nou o ja vell, perquè tot nou moviment creix, es desenvolupa i desapareix amb enorme rapidesa.

Comprar un cuadro o una escultura en una subasta con su sello de autenticidad es garantía de que nos estamos llevando a casa una pieza única y original. Pero, ¿qué pasa si es un archivo digital? El youtuber de España Willyrex o el fundador de Twitter Jack Dorsey ya han utilizado la tecnología denominada NFT (Non-Fungible Token, o token no fungible), que certifica que lo que estamos adquiriendo es completamente original, aunque pertenezca al intangible mundo de lo digital. Vídeos, imágenes, GIFs, todo tipo de arte digital y hasta la primera publicación en una red social. Absolutamente todo Internet, al igual que ocurre en objetos físicos, puede ser certificado con NFT para confirmar la autenticidad. En este sentido, y teniendo en cuenta la 'magia' de la informática que permite duplicar casi todo, cobra una especial relevancia para poder demostrar que tenemos delante una imagen única.

El último caso, y de los más sonados, ha sido el del creador de Twitter. Jack Dorsey ha vendido el primer tuit de la plataforma escrito y publicado en 2006. Para ello, lo ha puesto a la venta utilizando un certificado NFT validando que, efectivamente, es el original. Los 2,4 millones de euros que ha pagado por él Sina Estavi, CEO de Bridge Oracle, irán a parar a la ONG Give Directly. Y esto es solo el principio. Existe actualmente una corriente de vendedores y creadores de 'criptoarte', como así se denomina, que utilizan la tecnología NFT como seña de garantía en diferentes plataformas.

¿Qué es un NFT? - Para comprender cómo funciona NFT hay que saber qué es una blockchain. "Blockchain es una tecnología que apareció en 2009 junto a la criptomoneda bitcoin. La característica más importante es que permite descentralizar servicios y transacciones", nos ha contado Víctor García Font, experto en blockchain y criptomonedas de la Universidad Oberta de Cataluña.

Uno de los ejemplos más claros que nos pone el experto es la descentralización de los pagos. Tradicionalmente, hemos necesitado a los bancos para que gestionaran los pagos hechos en formato electrónico. Bien pasando la tarjeta de crédito en un establecimiento o comprando por Internet. "Necesitamos a un banco para que reste dinero de nuestra cuenta y sume la misma cantidad a la del comerciante".

Con las criptomonedas no, "la blockchain es una base de datos compartida entre los usuarios donde se registran las transacciones monetarias". Directamente y sin intermediarios en modo de entidades bancarias. Las criptomonedas como el bitcoin son tokens fungibles, "quiere decir que un activo es intercambiable por otro siempre y cuando sean iguales". Nos da igual tener una moneda concreta de un euro que tener otra, porque tienen el mismo valor. Y es ahora donde llegamos a la segunda vuelta de tuerca: NFT.

"Alguien pensó en hacer tokens no fungibles, es decir, que de verdad sea diferente un token de otro. Más parecido a los cromos y no tanto a las monedas", nos ha comentado García Font. "No es lo mismo tener un cromo de Iniesta, no es lo mismo que tenerlo de Griezmann". Para hacer NFT, se crearon una serie de "cromos que pueden tener propietarios". Un activo digital que puede tener un propietario y que sea único. "Que ese cromo en concreto sea único para ti". Con una gran diferencia, de los cromos se hacen tiradas de cientos de ejemplares, pero en el NFT cada 'cromo' es único para todo el mundo.

"Podríamos tener un activo digital que representara a un piso, por ejemplo". El propietario del piso podría transferir entonces el inmueble como si fuera una criptomoneda. Este último ejemplo es, por el momento, una quimera que está lejos de hacerse realidad. "Un piso está registrado en un notario, en este caso el papel del notario lo haría la blockchain", asegura. Pero existen otros mucho más mundanos y realistas que puedan verse en breve. "Por ejemplo, NFT representando ropa de marca como unas zapatillas". Uno de los usos más importantes es en el mercado de segunda mano que tan de moda está para ese tipo de prendas. "Sería una forma de saber que las zapatillas son originales".

"Se puede vincular un NFT a un par de zapatillas concretas y que eso lo haga el fabricante. Cuando se compren por primera vez, nos pueden transferir ese token que certifica que se trata de un producto original". En el mercado de segunda mano, cuando el comprador vaya a vender las zapatillas, deberá transferir al nuevo dueño ese token o NFT. Lo único que se necesitaría es tener un monedero de criptomonedas donde transferir ese token, que cualquier persona puede crear.

¿Quién vende con NFT? - Este sistema ha vivido un auténtico impulso en estas últimas semanas debido a una subasta multimillonaria. La casa de subastas Christie's vendió el 11 de marzo la primera obra de arte íntegramente digital. Se trata de la creación Everydays: The First 5000 Days del artista Beeple, un collage compuesto por imágenes digitales tomadas en el día a día del creador. La obra alcanzó en la subasta los 58,5 millones de euros y ha sido firmada como auténtica utilizando NFT.

Otro de los actores principales del impulso NFT es la NBA a través de la venta de clips de vídeos de canastas. Un vídeo de una jugada de Lebron James se vendió hace un tiempo por 200.000 dólares. En el caso del youtuber Willyrex, ha anunciado que tendrá un total de 5 piezas certificadas por NFT con precios que van desde 1 euro hasta los 2.000. Según las imágenes que ha mostrado, son dibujos animados en tres dimensiones.

Y como muestra de que el arte digital con certificación NFT se puede aplicar en cualquier sector, tenemos el golfista Bryson DeChambeau que ha creado un total de 73 tarjetas coleccionables de 5 modelos diferentes. Estas tarjetas se encuentran disponibles en una plataforma dedicada a la subasta de este tipo de objetos digitales NFT superando los 2.500 dólares cada una al cierre del artículo.

Bryson DeChambeau ha recurrido al mercado Opensea para colgar sus creaciones, una de tantas plataformas que han crecido al calor de esta nueva moda del arte digital único. En ellas, se encuentran todo tipo de creaciones desde un céntimo de euro. Algo así como un eBay o un AliExpress del arte digital donde comprar coleccionables.

ENTRE WATERLOO I LLEDONERS 28.3.21

 

Entre Waterloo i Lledoners es decideix el nou/vell govern de Catalunya. Si Aragones no hi posa remei i quelcom més damunt la taula, aquest Govern durarà menys que la memoria dels peixos. Puigdemont no és la solució a res, és només el problema, un problema d'una toxicitat exasperant que cal eradicar, els seus intents desesperats per no desaparèixer del mapa polític, estan causant molt de mal al país, i potser es arribada l'hora d'acabar amb aquest personatge i anar per feina. La Gestoria ha de començar a treballar, la pandémia económica ens sotja i cal posar-se en marxa ja!. En Josep Martí Blanch ho explica molt detalladament en aquest article, però en el fons amb les primeres línies que acabeu de llegir, està explicat el problema de la Gestoria de la nostra autonomia. Aragones em va recordar en alguns aspectes en el seu discurs fallit d'investidura al  millor Maragall, a veure si es capaç de seguir per aquest camí. O si el deixen...

·"La XIIIª legislatura catalana va camí de convertir-se en un estrepitós cop de gallet. La profecia no és tal, és una constatació i no té a veure que la investidura de Pere Aragonés tiri endavant el pròxim dimarts, durant les pròximes setmanes o que s’estavelli definitivament i, una vegada esgotat el termini de 60 dies, se’ns convoqui de nou a les urnes. Res de bo pot sortir d’un executiu parit amb els fòrceps de la vexació mútua entre els qui haurien d’acabar sent els seus integrants. I això és el que està sent la no-negociació entre ERC i JXCat: un capítol d’humiliacions i imposicions amb un país al fons que es va deixar l’11,4% del PIB el 2020 a causa de la Covid-19.

ERC no ha actuat amb la innocència pueril d’un nen amb dents de llet posant JXCAT l’últim a la llista de les seves negociacions. Al contrari, els de Junqueras van treure els ullals el primer dia per mossegar la jugular dels junters. Que Pere Aragonès derrotés Carles Puigdemont a les urnes es va interpretar com la carta blanca que no era. La humiliació final va ser presentar l’acord amb la CUP sense haver avançat gairebé amb JXCAT. Junqueras i Aragonès es van asseure a la taula a menjar en ordre invers. Van demanar les postres i quan van preguntar pels segons i els primers els xefs Carles Puigdemont i Jordi Sánchez els van dir que la cuina estava tancada. Així que de moment segueixen amb una gana canina.

JXCat havia rebut una plantofada i es va revoltar amb cops de puny. Pere Aragonès humiliat al debat d’investidura i condicions de negociació inassumibles per a ERC. El candidat republicà es va despertar del somni de la victòria amb un cap de cavall entre els llençols i una noteta manuscrita enviada des de Waterloo: no m’heu guanyat, hem empatat. No soc un cadàver polític en clau interna com preteneu i no portéssiu el país més a l’esquerra del que ja ho està sense el nostre permís. I si no voleu la nostra companyia, endavant, atreviu-vos amb altres majories. Us crucificarem des de l’oposició i en uns mesos sereu només cendra per als votants independentistes. 

A la vista està que més que futurs socis semblen púgils de boxa sense guants, la sang dels quals esquitxa els espectadors de les primeres files. A les velles ferides encara per cicatritzar se’n sumen altres de noves. Així que, per fixar expectatives raonables, al màxim que poden aspirar és a reeditar una petita guerra freda d’anar per casa. El temps en política ho és tot i continua havent-n’hi per arribar a aquesta martingala. A les qüestions de gran fatxenderia -Consell de la República, data de caducitat de la negociació amb el govern central si no dona resultats, etc.- se’n sumen altres que fan menys soroll però que són decisives per a la negociació. És el cas, per exemple, de qui manejaria en aquest hipotètic govern la part autonòmica dels fons de recuperació assignats per la UE.

ERC no es rendirà. L’oportunitat d’abandonar el seu paper de subalterns és ara i no volen deixar-la passar. Però ha de mesurar-se amb extrema cura perquè qualsevol moviment amb JXCat pot provocar que trontolli el seu acord amb la CUP. A JXCat, utilitzant el registre col·loquial, van forts. Manifesten obertament la seva predisposició a quedar-se fora del govern si no se cedeix davant les seves exigències, facilitant fins i tot que Pere Aragonès sigui president però sense comptar amb ells a l’executiu. Així que la pressa per als d’ERC, reiteren. Consideren, a més, que de manera imminent l’Estat donarà nous arguments que reforçaran la seva estratègia de confrontació amb l’estat sense treves ni dilacions i que el discurs contemporitzador d’ERC quedarà per enèsima vegada desacreditat per la realitat." 

Humiliacions i imposicions amb un país al fons - Josep Martí Blanch.

LA BESTIESA INFINITA 27.3.21

Els que fa temps que passeu per aquí, sabeu que he parlat manta vegades del canvi horari i la seva inutilitat, comprovada fefaentment, i com al Japó o als Estats Units no el fan - per exemple -. Ara se'n tornar a parlar i estem en el  si si, si no, o potser. Han fet aquest matí una enquesta i com sempre anem al 40-30-20. O sia tenim el país dividit, fracturat amb el canvi d'hora. Òbviament aquí no hi ha discussió, el sentit comú aconsella: horari d'hivern i no tocar-lo, però en el fons aixó no deixa de ser una discusió de si són 'garses o perdius', el problema de fons no és ni el canvi d'hora ni l'horari d'hivern o d'estiu. 

El canvi d'hora, per cert, és culpa de William Willett i afecta de manera indirecta a Coldplay, tot plegat a Espanya es va aprovar l'any de 1973, vull dir que no es una cosa de tota la vida. I en el fons el problema no és el canvi d'hora, ni cal tampoc viure com els d'antes, de llevar-se amb el sol, dinar a les 12 (a casa dinem a dos quarts d'una) i anar-se'n a dormir al capvespre com les gallines. El problema és que la jornada laboral hauria d'acabar com a molt a les 5 de la tarda, i que el TN hauria de ser a les 8 del vespre i el prime-time a la tele a les 9 com a molt. Però aquí et fan partits de futbol a les deu de la nit i programes de suposat interés a la Tele comencen a les 11 de la nit i acaben de matinada.

Que volen aquesta gent?, aquest és el problema real. Però d'això no se'n parla, ni tan sols es qüestiona, Res, aqui del que es tracta es de marejar la perdiu per mantenir-nos distrets, i en comptes de racionalitzar horaris laborals i de lleure o d'oci, s'embranquen amb la discusió bizantina del canvi horari, que no deixa de ser una fotesa. 

Se suposa que aquest any o com a màxim el següent seran els últims en què es produirà el canvi d'hora, encara que em temo que seguirem així uns anys més dins del que podríem titular la bestiesa infinita. No oblideu aquesta nit d'avançar els vostres rellotges.

PITJOR IMPOSSIBLE 26.3.21

No entenc com s'ho han fet els del Govern de Catalunya, però el cul de sac en que s'han ficat en la performance per vacunar als ciutadans de 60 a 65 anys, de la qual només en van poder gaudir els més ben informats, a més dels més ràpids i avesats en el maneig del ratolí, és de nota. No seria el cas de Sergi Pàmies. Quan s'improvisa amb el cul les coses no solen acabar bé. I clar dimecres va esclatar el sumsum corda, el desideratum, el campi qui pugi. Cent mil persones van aconseguir completar la petició de cita en línia, tot i que ningú els havia convocat. Ho van fer malament? No!. La web de lamevasalut donava pas a aquesta possibilitat, encara que Salut no havia informat oficialment que aquest tràmit en línia estava disponible. El que per Salut era un tempteig a veure com reaccionaba el personal davant la possibilitat de vacunar-se amb Astrazeneca (la vacuna que presumptament mata a la gent) va resultar un overbooking de proporcions inesperades. I clar, es va embolicar la troca, i menys mal que varen assegurar que rebien l'SMS les 250.000 persones de risc entre aquestes edats. D'aquestes, 20.000 es van quedar sense cita. La notícia va córrer com la pólvora en els xats de WhatsApp, entre veïns, amics, de fills a pares. I en 24 hores les 120.000 dosis que la Generalitat tenia a la nevera després de la setmana i mitja d'aturada de AZ per les investigacions dels trombes ja portaven nom i cognoms. I clar, es varen produïr errors com no reconèixer com a vàlids aquells amb 60 anys acabats de fer, o sí reconèixer als de 66 acabats de fer als quals, per cert, no se'ls hauria administrar AstraZeneca segons el pla de vacunació a Espanya.

Fins dimarts el ciutadà esperava pacient la trucada o l'SMS, Pero el dimecres es van imposar els nervis dels més impacients. Ahir dijous varen dir el contrari del que havien dit la vigília i au, de tornada a la situació anterior: cal esperar que us envíin l'SMS. Ahir a la tarda rebíem un altre cop propinat per la british AstraZeneca: segons la consellera Vergés, les 148 mil dosis compromeses per a la setmana que ve no arribaran fins al 5 d'abril. Quin desastre, i no poden donar els ineptes del Govern la culpa a Madrid, ni tan sols a Brussel·les, que tambè són un altre desastre de nivell cósmic, però en el desastre d'aquests tres últims dies, en la nefasta gestió del Govern a banda de cometre errors, s'ha enganyat a la gent, se'ls ha il·lusionat falsament fent-los pensar que ja es podrien vacunar. Jo crec que haurien de dimitir tots, Vergés la primera i Argimón després. Pitjor impossible!

El govern pretenia rebaixar les vacunacions per la Setmana santa a fi i efecte que els profesionals sanitaris puguessin descansar, i qui se n'ha anat de vacances son les 148 mil vacunes d'Astra zeneca. Al final quan arribin potser se'ls hauria de dir com a l'acudit d'Eugenio del gat, que se les fotin pel cul, i comprar les ruses o les xineses com han fet Serbia o Xile, perquè si seguim depenent d'Europa, tenim mala peça al teler.

CATALUNYA DÓNA UNA LLICÓ AL MÓN 25.3.21

Suposo que tots s'hauran alegrat amb mi que, com va informar e el periódico dissabte passat, aquesta Setmana Santa s'alenteixin les vacunacions a Catalunya. - Lluís Amiguet 

La raó és que la nostra autoritat sanitària, sagaç, ja anticipa que molts dels convocats a la vacunació "no interromprien les seves vacances per rebre la vacuna". I encerten, perquè ho consulto a la meva mare, de 83 anys; i a Jaume, de 84; i a la Dolors, de 92 ... (tinc la llista amb els seus cognoms a disposició de Sanitat) i estan encantats de quedar-se a casa veient la tele en comptes d'anar (el Dijous Sant, per Déu!) a fer cua de vacunació només per salvar les seves vides i les economies dels seus fills i dels seus barris. Hauria estat una bogeria.

"Es vacunarà -declara, assenyat, el responsable de Sanitat-, però no amb tots els equips al complet, perquè la idea, a més d'adaptar-se a la resposta ciutadana esperable, és aprofitar perquè facin algun descans".

Es concilien així el dret a la mandra dels administrats -ja sabem que per Setmana Santa ningú es mou ni per salvar-se en una pandemia- i el dret a les vacances dels sanitaris. És encomiable i ningú ho ha dit encara. Perquè, d'aquesta manera, no caiem en els excessos d'Israel, EUA o el Regne Unit, que han comès l'estupidesa de vacunar en festes; han mobilitzat l'exèrcit i han format a vacunadors no professionals. Tal ha estat el seu desvari que, amb tots vacunats, a Tel Aviv ja van a concerts de rock... I els restaurants... I fins a les discoteques, quin dispendi, facturen com mai! Quanta inconsciència!

Com jo no estic vacunat, me n'alegro, si em permeten, d'allargar la meva espera i reforçar així la meva fe en què aquest nostre petit país, que si li deixessin, donaria grans lliçons de gestió, maduresa i compromís cívic a tot el món i part de l'estranger.

ACTORS SECUNDARIS 24.3.21

Vagi per endavant que entenc perfectament que sóc una persona amb poc criteri, alló que ara se’n diu eufemísticament ser eclèctic, més o menys com els hipsters, que segons el Mundo Today, ja eren gilipolles abans de ser hipsters.

Més d'un s'en fot de mi perquè m'agraden en Llach i en Serrat, o els Beatles i els Stones, quan aquest és un país de bándols, si estàs amb un has d'anar en contra de l'altre, i jo no ho entenc així. I aixó que em principi es podria considerar un defecte, per a mi és en certa manera, una qualitat, puix m’agrada la gent que és contradictòria, que no tot ho veu blanc o negre, que es capaç de veure els molts matisos que en cada època de la vida tenen alló que em podríem considerar fins i tot les considerades veritats absolutes, i fins i tot apliquen aquesta contradicció a les coses més petites, però no per aixó menys importants.

No entenc la gent quadrada que tota la seva vida creu i pensa exactament el mateix, que es incapaç d’evolucionar. M’agraden les coses petites més que les grans que sovint se’m fan incomprensibles i fins i tot feixugues, potser per aixó no solc fer-me grans preguntes ni divagar en masses disquisicions filosòfiques, o aixó em sembla. Tinc també la sort de no patir el mal de l’enveja que ja elimina molts dels problemes de la nostra espècie i crec gaudeixo o pateixo – depèn – del de la generositat tot i que és un concepte molt subjectiu i que no és un qui l'ha de definir.

.

Llegeixo en un bloc una frase de Orhan Pamuk que diu: "El primer que vaig aprendre a l'escola va ser que hi havia persones imbècils, i el segon que n'hi havia que eren encara més imbècils.".

.

La primera impresió davant d'una afirmació tan rotunda com aquesta, que respecto, i més venint de qui bé, és que aquest senyor és un reduccionista o no va anar a l'escola adequada; o potser perquè a la meva no hi havien persones imbècils, sinó nens o joves; o deu ser que jo no m’hi fixo, puig a l’escola el primer que vaig aprendre va ser a fer amics, òbviament uns més que altres, i a aprendre a conviure amb d’altres espècimens de la meva edat dins i fora de classe. Potser perquè de fet tots ho som d’imbècils, al cap i a la fi, un imbècil és una persona a qui li costa d’entendre les coses, i aixó sol ser més comú del que fins i tot nosaltres mateixos ens pensem. 

Aquest menysteniment per l’esser humà que molts filòsofs conreen, oblidant sovint que ells també ho són,  -Cioràn n’era un clar exemple-, no l’he acabat mai d’entendre (deu ser perquè soc imbècil) car en ell (en l’esser humà) al llarg dels anys hi he trobat també moltes coses positives, sobre tot quan actua sense pensar: qualitats com la generositat, la tendresa, l’amor, nomes les tenim els homínids, aixó és precisament el que ens diferència dels altres animals i tot i que es un xic cert alló que deia no se qui, que "quan més coneixo als humans més m’estimo el meu gos", també s’ha de dir que no deixa de ser una frase enginyosa i “epatant”, puig un gos mai podrà escoltar-te, consolar-te o ajudar-te en cas de necessitat, i moltes de les persones que ens envolten, sí!, aquesta és la diferencia.

Compte doncs en ballestrejar per ballestrejar sobre l’especie humana, que tot i no ser ni molt menys perfectes, (es evident que no ho som), representem el millor i el pitjor (també) dins aquesta auca en que actuem tots plegats i de la que ens agradi o no, en certa manera ens n’hem erigit per bé o per mal, en els protagonistes, encara que més aviat fem d'actors secundaris.

HIPOCRESIA 24.3.21

💭Diuen que la venjança és un plat que se serveix fred, crec que la primera vegada que es va esmentar aquesta frase va ser en la novel·la La Noia de Kyushu de Seicho Matsumoto, i hi ha venjances que esperen 25 anys per a ser dutes a terme, més freda no pot ser i si a sobre li afegim dos milions d'euros que diuen és la xifra percebuda per Rocio Carrasco de Telecinco, ja tenim tema per estona.

L'argument de la història és un clàssic: noia que es casa joveneta per amor, divorci, acusacions mútues, possibles manipulacions de fills i anys d'intervencions televisives de l'home. Aparicions que, gràcies als tribunals de tertulians, l'han fet mereixedor d'una àmplia popularitat i que han condemnat a la seva exdona a el club de les males mares. Després d'anys de silenci, Carrasco ha relatat els maltractaments soferts en una sèrie documental. En un tres i no res, el monstre s'ha convertit en víctima. Telecinco, la mateixa cadena que va alimentar a l'exmarit i ara ha emès l'exclusiva, ha expulsat a Antonio David Flores de tots els seus programes. El #YoSíTeCreo s'ha impulsat amb força recolzant-lo, fins i tot la ministra Irene Montero que s'ha adherit a la campanya. 

No dubto de la sinceritat de Rocío Carrasco. Però aquest circ mediàtic, l'anterior i l'actual, amb els seus bàndols i les seves condemnes, les seves exhibicions d'adhesions o rebutjos, resulta d'una obscenitat de molt difícil digestió, a més que coneixent el mmodus nooperandi de Telecinco la història pot donar diversos bolcades, i la víctima pot passar a ser botxí i a l'inrevés. Mentrestant, Telecinco fa caixa, i l'actual companya d'Antonio David Flores va a 'Supervivientes'

El culebron va per llarg i no deixa de ser curiós que la tele de les mama Chicho es posi ara en pla moralitzant amb la violencia de gènere quan la agredeixen una i altra vegada en els seus menyspreables programes. I després, cal veure la facilitat amb la qual s'han pujat a el carro de la condemna del telenotícies, periodistes, polítiques i fins i tot una ministra. Serà que estem en campanya senyora Montero?. Més hipocresia impossible. Quan de mal ha fet i seguirà fent la Platocracia.

SABADELL, CIUDAD PILOTO 23.3.21

Solc aturar-me a esmorzar al lloc de la foto, quan surto amb la bicicleta, una mica abans d'arribar a Matadepera. Com el bosc de can Deu últimament sembla la rambla, mentre estic esmorzant passa de tot, gent a peu que venen per la ruta del colesterol, els que corren, motos de cross, mountain bike d'aquests que van a tota pastilla i alguna fauna variada que oblido. Ah! si els que caminen amb pals d'esquiar que fa molt fatxendero. Però ai las! em faltava una espècie amb la que vaig ensopegar un dissabte al matí, els Pijo Bikes, amb mountain bike de marca, equipats de lo mes "in" ulleres i casc de disseny baixaven qual histèriques accelerades cami avall i al moment de saltar l'empit que hi havia davant meu deien "bache" i continuaven. La que deia "bache" amb més estil era una noia joveneta que tota ella, bicicleta, xandall, bambes i casc eren de color de rosa immaculat

Me'ls vaig trobar més avall calculant les possibilitats de baixar per un fort pendent que hi ha i que duu fins a baix al riu Ripoll, uns baixaven a peu i altres muntats damunt la bicicleta, i allí els vaig deixar i vaig continuar cami avall.

Ara, i tot s'ha de dir, qui us parla duia per equipaciò: una samarreta d'uns camells que fumen coses rares, texans, espardenyes i la corresponent "gafa" al camal dret per no enganxar-se els pantalons amb el plat i la cadena. Ah! i el bidó amb Coca-cola fresca, comme il faut. 

Parlant de la ruta del colesterol, crec que l'ajuntament s'hauria de plantejar la seva ampliació, és que hi ha moments en que es satura i no s'hi cap i els esportistes i caminants envaeixen el carril bici. Ara entenc l'eslogan antic de: Sabadell ciudad piloto del deporte español. Es referia als jubilats i jubilades que caminen. corren, fan treking o simplement passegen amuntegats per la ruta del colesterol, quasi ja tan mítica com la ruta 66 de Kerouac.

#NEFAST 22.3.21

 

💭Ara, a les acaballes del 'Procés', ja només queden la futilitat d'un combat il·lusori. - Emma Riverola

El Tribunal Suprem ha desestimat els recursos plantejats per l'expresident Quim Torra contres les tres multes que li va imposar la Junta Electoral per infringir el deure de neutralitat que s'exigeix ​​als poders públics en període electoral. Llaços grocs i símbols independentistes al balcó de la Generalitat i altres seus de Govern, més missatges institucionals en què es parlava del "nefast 155" o del "exili" i la presó, són alguns dels motius de les sancions.

A el conèixer la resolució, Torra va sol·licitar ajuda a Twitter per convertir l'etiqueta # nefast155 en tendència a la xarxa social. Aviat va competir amb un altre lema: #nefastTorra. Així caminem entretinguts una estona, amb aquesta lleugeresa pròpia dels temps de Twitter. Trist, desgraciat, infaust són alguns sinònims de nefast. No deixa de ser revelador el combat per aquesta paraula. Tampoc que la batalla es lliurés a les escumoses aigües de les xarxes. El 'Procés' va saber sumar innombrables anècdotes i elevar-les a la categoria de relat d'opressió i d'esperança cap al passat. Ara, a les acaballes, ja només queden la futilitat d'un combat il·lusori.

Abans de Bertomeu, Joan Gaspart es consideraba ell mateix el pitjor President de la historia del Barça, en aquest sentit Quim Torra no cal que pateixi, ell ha estat el pitjor President de la Generalitat de Catalunya, i ningú li podrà disputar aquest deshonor.

SPAIN IS DIFFERENT 22.3.21

El dia 17 de gener de l'any 1966, un bombarder B-52 Va xocar en l'aire amb un avió nodrissa, i van caure a terra quatre bombes termonuclears. De fet, una va caure al mar, davant de Palomares, a la costa d’Almeria. Per fer front als rumors que parlaven de contaminació radioactiva, el llavors ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne, el 7 de març es va banyar a la platja de Quitapellejos al costat de l’ambaixador nord-americà Angier Biddle Duke i un jove Carles Sentis entre altres herois patris. És a dir, es varen remullar per demostrar que no hi havia contaminació. Una contaminació, per cert, que encara hi és a dia d'avui

Ara, Josep Maria Argimon, secretari de Salut Pública, ha dit que estaria disposat a «fer un Palomares», si fos necessari, per demostrar que l’AstraZeneca és un vacuna «efectiva i segura». La idea és similar: exposar-se davant l’opinió pública per ensenyar que no passa res. Només espero que Argimon tingui més arguments que Fraga, perquè el 1966, efectivament, malgrat el gest propagandístic, hi havia radioactivitat. Els cronistes de l'època no van poder explicar la veritat, però qualsevol taxista de Almeria et resumeix el que realment va passar l'any 1966 amb el bany de Manuel Fraga Iribarne i l'ambaixador dels EUA a Palomares: Que la famosa immersió en el mar que també popularitzar el NO-DO es va gravar en una altra platja d'Almeria on no es trobaven les restes radioactius de l'avió americà. Spain is different, era l'eslogan de Fraga en aquella época.

La història del bany a la platja de Manuel Fraga, que es manté en la memòria de qualsevol espanyol major de 60 anys, és un clar exemple del màrqueting del franquisme: repetir una mentida moltes vegades pot esdevenir una realitat que passarà a la història. Esperem doncs que el Dr. Argimon faci un Palomares en el sentit real i es posi una altra vacuna en comptes de la de Astrazeneca. A més poc risc té posar-se la vacuna d'Oxford, ja se l'han posat Boris Johnsion i Salvador Macip entre d'altres.  Però sobretot que no es vacuni amb banyador. Fa quasi 60 anys i encara no ens podem treure aquella grotesca imatge del cap.

EL COL·LAPSE 21.3.21

💭Mentre França continua pràcticament tancada, amb Paris confinat, i Itàlia torna al confinament sever dels primers dies, sense sortir de casa a la major part de país. Mentre les dades de la Covid comencen a pujar. Mentre ens avisen els experts que s'acosta una quarta onada (de fet és la primerta que va i bé). Mentre tenim encara les UCIS plenes amb quasi 500 persones, a Bongonia ja és primavera i el personal va sortir ahir esperitat per tot arreu, platja, muntanya, centres comercials i la Roca Village. Alegria, que ja és primavera en el país de la inconsciencia colectiva, el país alegre i confiat.

Ben mirat, el gran despropòsit en tots els sentits, l'exemple clar d'aquest desori, és la Roca Village. Començant pel nom anglòfil, i seguint per la seva ubicació i contingut. ¿A qui se li pot ocòrrer posar un Outlet a les afores de la Roca, en un lloc on s'hi ha d'anar si o si amb vehícle, per comprar objectes banals teòricament a bon preu?, no té cap sentit, és ben bé el món a l'inrevés, quan sembla més aconsellable que aquest tipus d'establiments estiguin a ciutat a l'abast dels ciutadans. Ben mirat, aquest outlet, el podien haver posar al Poble Espanyol, pero no, a les afores de la Roca, sota el Montseny, i au, ahir com estava curull de gent, bé, de xais, que no saben potser que amb la seva actitud inconscient on van és camí de l'escorxador del virus. D'ací a 15 dies sembla que tornarem a tenir problemes, i aquesta vegada no podrán culpar a la restauració ni a bars o terrasses. Salvem la setmana santa! diuen, doncs si la volen salvar que es quedi tothom a casa, si us plau. Recordeu la serie francesa el Col·lapse.

LA HISTÒRIA ES REPETEIX 20.3.21

💭“La història es repeteix perquè en grup actuem com xais”. Dan Carlin. Edat? El sentit radica en el fluir: no li posi xifres. Soc americà: ens preocupen més els fets que les interpretacions, que són més rellevants. Ni jo no em conec com a persona, però sé com actuaria en massa. El mòbil ens ha convertit en xais. 

“La història es repeteix perquè en grup actuem com xais” - Pregunto si la història és un cicle que es va repetint o una fletxa que avança en el sentit del progrés humà. Potser som cíborgs amb mòbils omnipotents, però amb la mateixa moral que els ximpanzés? Carlin apunta que cadascun de nosaltres és capaç del millor i del pitjor i, per tant, és imprevisible; però en massa som malauradament tan previsibles com els altres primats. Li suggereixo la possibilitat d’una espiral: la humanitat progressaria però repetint patrons i així la història sense repetir-se rimaria però avançant. Però l’historiador que respon sol equivocar-se i ell pregunta: no li agradaria tenir un president amb la mateixa moral que l’emperador Marc Aureli? No el disgusta veure les masses ocupant el Capitoli? - a la contra de la Vanguardia l'ha entrevistat Lluís Amiguet.

La història és un cicle que es repeteix o la fletxa del progrés?

- La història no es repeteix, però rima perquè segueix patrons previsibles que es manifesten de manera imprevisible. És cíclica només en part...

En quina part?

- La història no és només la successió dels fets dels grans homes, sinó també la repetició de les reaccions de les masses. Cada persona és única, però les masses sempre han actuat de la mateixa manera previsible.

Aleshores, la història només és el conjunt de falsedats que més gent es creu?

- Els grans homes de la història són els que van pagar millor els seus historiadors i si conti­nuen sent grans és perquè encara són útils a qui els paga avui. I com que canvien els que paguen, també canvia el relat.

Com?

- Colom avui va passant de ser heroi a genocida. Depèn de qui ho explica i del que vulgui demostrar qui encarrega i paga el relat.

I així les històries de la història acaben emancipant-se dels fets?

- I per això és incomplet l’enfocament anglosaxó d’invertir milions a demostrar fets que, a la fi, són molt menys importants que els relats sobre ells.

Qui va decidir el genocidi: Hitler o la gran recessió alemanya?

- Aquest és el xoc apassionant del relat marxista i l’anglosaxó clàssic. La pregunta és si Napoleó va canviar el món perquè era ell o, com diu Marx, perquè les condicions socials després de la Revolució el van canviar.

Vostè què hi diu?

- Jo només pregunto: les mateixes condicions socials que fan possible Napoleó haurien fet aparèixer un altre Napoleó?

Gran pregunta.

- Hitler va ser un Satanàs irrepetible o el producte de condicions demoníaques repetibles?

Aquesta és més inquietant encara.

- O potser determinades condicions socials fan possible que la dinàmica diabòlica de les masses acabi en tragèdies com l’Holocaust?

...?

- La meva feina de divulgador de la història és fer preguntes inquietants: les mateixes condicions en un altre país que no fos Alemanya haurien causat els mateixos efectes?

Hi hauria hagut Hitler sense els Panzer?

- La tecnologia, i més la tecnologia bèl·lica, explica gran part de la història, però amb causes i raons que no l’esgoten, perquè, almenys de moment, depèn del factor humà i això és el més preocupant.

Pels individus o per les masses?

- És més fàcil que l’individu transcendeixi els seus instints quan actua com a tal que quan forma part de la massa. La massa fa possibles genocidis que potser cap persona no és capaç de desencadenar.

Per exemple?

- En plena fam potser vostè compartiria el seu menjar amb un veí; però vostè mateix no seria estrany que formés part de la turba que saqueja un magatzem...

I la conclusió és...?

- Que no la busquem. No hi ha una teoria general de la història i és meravellós, perquè podem continuar interpretant-la. Sense la Revolució no hi ha Napoleó, però sense Napoleó –i la seva singularitat– no s’explica Europa.

Però la psicologia de masses explica els cicles econòmics de Kondratiev.

- Eufòria i depressió en massa, però cada líder davant d’ella és únic. La massa aclama o esbronca Napoleó seguint els mateixos mecanismes que la que va aclamar Hitler. Però davant d’aquella massa hi ha també Napoleó o Hitler en la seva singularitat irrepetible.

Els populismes necessiten connectar-se amb un líder per repetir la història?

- Però les conseqüències d’aquesta fusió se­rien molt pitjors avui per allò que va advertir Bertrand Russell: “És raonable esperar que un home aguanti l’estrebada a l’altre costat d’una corda durant un temps; però no és raonable esperar que ho faci sempre”. I es referia al maletí amb el botó que avui pot desencadenar una guerra nuclear.

Estem evitant la fi del món, però podem reconstruir-lo?

- Esperem que un grapat de líders pactin salvar el món de l’escalfament o de la guerra nuclear, o potser no; però és fàcil predir que les masses mortes de gana o malaltes d’odi posin fi al planeta.

Què li agradaria que passés?

- Que un emperador com Marc Aureli trobés al seu interior la humilitat, com ell, per servir no només el seu destí, ni el del seu poble, sinó el de tota la humanitat, i que els altres fóssim ­capaços d’entendre-ho.

Avui els emperadors no escriuen Meditacions com Aureli, sinó tuits.

- Jo el convido a pensar que no hem pactat solucions per a tota la humanitat perquè hàgim fracassat, sinó perquè encara no ho hem intentat.

Per què encara no ho hem intentat?

- Potser perquè som neandertals amb un mòbil, amb el neurolink de Musk, amb armes atómiques... però amb el progrés moral d’un ximpanzé?.

AMUNT ENXANETA 20.3.21

 

💭Aquest dissabte, a les 07:07:12h. (hora catalana), si no hi cap entravanc, s’enlairarà des del cosmòdrom de Baikonur, al Kazakhstan, el primer dels nanosatèl·lits que el Govern de la Generalitat posarà en òrbita en el marc de la seva aposta per la nova economia de l’espai com a sector d’oportunitats i de futur per a l’economia catalana. L'impulsor d'aquest projecte és el conseller de Polítiques Digitals, Josep Puigneró, i Enxaneta, que així es diu l'enginy, és el primer d'una sèrie que ha de permetre connectar serveis de telecomunicacions per a l'internet de les coses. Més enllà de les bromes sobre la NASA catalana que ha hagut d'aguantar Puigneró, la veritat és que es tracta d'una aposta per la innovació i d'una oportunitat de negoci, el que dispararà l'ús de la tecnologia 5G. És el moment d'impulsar nanosatèl·lits a l'espai per millorar la vida de la gent abans de tirar coets a l'aire que a la fi esclaten amb l'única voluntat de fer soroll.

El nanosatèl·lit, que s’enlairarà a bord d’un coet Soyuz 2, és un CubeSat de tres unitats que desplegarà serveis de connectivitat global d’internet de les coses (en anglès, IoT) a tot el territori català. Permetrà la comunicació i l’obtenció de dades arreu del territori, especialment en zones que avui no tenen cobertura de les xarxes de telecomunicacions terrestres convencionals. El llançament del nanosatèl·lit es podrà seguir en directe a través del web ensposemenorbita.cat, en el qual ja està activat el compte enrere i des del qual s’emetrà el senyal en directe 40 minuts abans de l’hora de l’enlairament. El nanosatèl·lit ha estat batejat amb el nom d’Enxaneta pels infants de Catalunya, gràcies a un concurs organitzat per l’informatiu infantil del canal Super3, InfoK. Més de 10.000 nens i nenes han participat en aquest concurs, promogut pel Departament de Polítiques Digitals i Administració Pública, amb la voluntat de fomentar les vocacions cientificotècniques entre els més petits. Amb aquesta iniciativa es pretén fer créixer l’interès dels joves per aquest nou sector d’oportunitats laborals i de futur com és la nova economia de l’espai.

El llançament d’aquest nanosatèl·lit suposa el tret de sortida de les missions satel·litàries de l’Estratègia NewSpace de Catalunya, dissenyada per aprofitar i maximitzar les oportunitats d’un nou àmbit econòmic, el NewSpace, basat en l’ús de satèl·lits de petites dimensions que orbiten a baixa altura i en l’explotació de les seves dades, amb l’objectiu de millorar els serveis de la Generalitat i de diferents sectors productius. Actualment, formen l'ecosistema NewSpace a Catalunya més de 30 empreses emergents, algunes d'elles líders a escala mundial, 13 centres de recerca i d'innovació, i 1 incubadora de negocis de l'Agència Espacial Europea (ESA BIC Barcelona).

Justament per donar a conèixer les oportunitats que representa aquest sector a Catalunya, el Govern ha activat la campanya «Catalunya, ens posem en òrbita» per conèixer de primera mà el testimoni d'una nova generació de joves catalans que, o bé s'han format a Catalunya, o bé desenvolupen projectes de recerca i investigació o treballen en el sector aeroespacial des de casa nostra.

«Catalunya, ens posem en òrbita» vol donar a conèixer el talent d'aquells enginyers i enginyeres, emprenedors i emprenedores de Catalunya, que estan complint el seu somni i ho estan fent a Catalunya. 

BREAKING NEWS: Per motius tècnics el llançament de l'enxaneta s'ha postposat a demà diumenge a la mateixa hora 07:07h. 

EL PROCÉS ATERRA A MADRID 19.3.21

💭Quan fa un parell de mesos Bernat Dedéu en una tertulia a Rac1 va comentar que Madrid s'estaba processitzant, va sonar a boutade de tertulià fantasma, però la veritat és que el músic i filòsof ho va clavar. Madrid està seguint l'estela del procés encetat per Artur Mas i ha entrar de plé en un procés d'independencia d'Espanya. Els últims moviments d’Ayuso i la resta de protagonistes dels comicis tenen equivalències en els últims anys de la política catalana..., ho analitzen a el periodico.

Catalunya té (o tenia) fama d’avançar les tendències que després arriben a la resta d’Espanya. Fins ara, aquesta qualitat s’havia circumscrit a l’àmbit de les arts i la cultura, però pot estar arribant a altres camps. Gairebé tots els últims successos que s’han vist en la política madrilenya tenen un antecedent en el procés, que ha dominat el debat públic català de la dècada passada, i que, si es valora pel resultat de les últimes eleccions, encara té futur. La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, ha avançat les eleccions per evitar una moció de censura com la que el PSOE i Cs van impulsar a Múrcia. Aquesta és l’explicació oficial, però un cop d’ull a les enquestes convida a pensar també en l’interès partidista, perquè totes apunten el creixement del PP. Artur Mas va avançar les catalanes el 2012, els primers anys del procés, amb el pretext que Mariano Rajoy tancava la porta a un concert econòmic per a Catalunya, però amb la mal dissimulada ambició de sumar als 62 diputats els sis que li faltaven per a la majoria absoluta. En comptes d’això, cosa que podria ser un avís per a Ayuso, va perdre 12 escons, i va passar de dependre del PP al Parlament a caure en braços de la puixant ERC d’Oriol Junqueras.

Reclams electorals grandiloqüents

Poc més d’un mes abans que comenci la campanya madrilenya, la presidenta de la Comunitat ja ha avançat quina serà la idea amb què pensa mobilitzar els seus partidaris. El «Socialisme o llibertat» –que després, amb l’anunci que Pablo Iglesias es presentarà a les eleccions, va transformar en un encara més aparatós «Comunisme o llibertat»– recorda el reclam de Mas el 2012, quan va apel·lar a «La voluntat d’un poble». Va ser l’any en què CiU es va passar de frenada amb els cartells publicitaris, en què presentava Mas amb un posat de cabdill que recordava Moisès guiant el poble amb els braços oberts. Els va haver de retirar.

Eleccions entre setmana

La pressa de la convocatòria a Madrid ha provocat que les eleccions se celebrin el 4 de maig, que cau en dimarts. Tampoc en això és pionera Ayuso. A Catalunya, les eleccions del 21 de desembre del 2017 també es van celebrar un dia feiner, un dijous. En aquella ocasió, aquesta data coincidia amb el termini de 54 dies que marca la llei des que el Govern espanyol va prendre el control de la Generalitat per la via de l’article 155 de la Constitució, el 28 d’octubre, i va haver de convocar a les urnes.

Del Govern a les llistes

La principal sorpresa de l’última campanya catalana va ser la substitució de Miquel Iceta com a candidat del PSC per Salvador Illa. El fins aquell moment ministre de Sanitat va anunciar que encapçalaria la llista dels socialistes un mes i mig abans de les eleccions, i va disparar les expectatives del seu partit. Fins al punt que el PSC va aconseguir la victòria, tot i que sembla que no li servirà per governar. Pablo Iglesias, fins fa uns dies vicepresident segon del Govern, ha calcat la jugada i el ‘timing’, i es presentarà com a candidat de Podem a Madrid per revitalitzar les opcions del seu partit.

El pes dels ‘outsiders’

A Catalunya, el pastís electoral s’havia repartit tradicionalment entre CiU i el PSC. El procés ho va canviar tot: va contribuir a provocar la desaparició de CiU –els casos de corrupció també van pesar– i va créixer el pes de formacions polítiques fins aleshores inèdites al Parlament. Ciutadans va guanyar les eleccions del 2017, i la CUP és ja un grup consolidat a la Cambra catalana. A la capital d’Espanya, al PP i al PSOE els han crescut als flancs partits com Vox o Més País –a més de Ciutadans i Podem–, que poden ser decisius després del 4 de maig.

Mala relació entre socis

ERC i JxCat han demostrat els últims anys que dos socis d’un govern poden entendre’s pitjor entre ells que amb els presumptes adversaris. La ruptura de l’aliança que mantenien fins ara el PP i Ciutadans a Madrid ha evidenciat que tampoc tenien una gran relació. Ho va admetre Ayuso després de dissoldre l’Assemblea. «M’és igual que Aguado estigui indignat. Més indignada estic jo. Ens hem entès malament sempre, ho sap tothom», va dir sobre qui havia sigut el seu vicepresident i home fort de Cs al Govern.

El merder judicial

Els partits independentistes s’han queixat en innombrables ocasions de la «judicialització de la política» dels últims anys. En efecte, quan el Govern o el Parlament prenien una decisió controvertida, la reacció dels adversaris polítics ha sigut sovint la d’acudir als tribunals per intentar –moltes vegades amb èxit– restituir els seus drets, que creien menyscabats. Les eleccions madrilenyes també han arribat als jutjats: el Tribunal Superior de Justícia de Madrid va haver d’intervenir per certificar que n’hi havia prou amb la firma del decret perquè la convocatòria fos vàlida, fins i tot abans que es publiqués al Butlletí Oficial. També per corroborar que les mocions de censura del PSOE i Més Madrid es van registrar després que Ayuso firmés aquest decret.

Auge i caiguda de Ciutadans

Tot i que va néixer diversos anys abans que l’independentisme arribés al seu apogeu, Ciutadans és un partit marcat decisivament pel procés. La formació va anar creixent per oposició a l’‘in crescendo’ sobiranista, i va arribar a guanyar les eleccions del 2017 quan amb prou feines feia una dècada que existia. Després es va estimbar, i en les últimes autonòmiques ha perdut 30 diputats al Parlament i s’ha quedat amb sis. El partit va viure una evolució paral·lela a tot Espanya: de la mà d’Albert Rivera va estar a punt de superar el PP com a principal partit d’oposició en les primeres eleccions del 2019. En les segones va rebre una patacada de la qual encara no s’ha recuperat. Malgrat tot, conserva un pes important i cogoverna en diverses comunitats. Madrid serà la pròxima prova per a la formació que ara presideix Inés Arrimadas. Segons les enquestes, si en les últimes autonòmiques Ciutadans va obtenir 26 representants a l’Assemblea, ara podria quedar-se’n fora. Edmundo Bal substitueix com a candidat Ignacio Aguado per mirar d’evitar-ho, però tot sembla indicar que arriba tard. Ciutadans és un cadàver polític que, com deia Melero l'altre dia, el que li passa es que està mal enterrat, com a l'acudit d'Eugenio.