El primer conte de fades del futbol europeu –una petita joia literària txeca del 1922 traduïda per primer cop al castellà– retrata un Barça d'instints gairebé assassins. I si la realitat va ser just al revés? un feridor golàs al Futbol Club Barcelona per tot l’escaire literari. Escrit el 1922 pel periodista, actor i cantant txec Eduard Bass. 

L’equip Espetegadents és el primer conte de fades del futbol europeu. Un relat per a nens i adults, un cant màgic a l’esforç honest per assolir metes insospitades. Una joia de la literatura txeca que Sushi Books edita per primera vegada en castellà (El equipo Chascadientes ).Explica la història d’un humil camperol de la Bohèmia interior que es ven una cabra, compra dues pilotes, converteix els seus onze fills en un equip de futbol i ho peta. Amb una ploma tendra i irònica, i agudes reflexions sobre la monarquia o l’ànima de l’esport, la novel·la comença amb els onze joves Espetegadents fulminant ràpid totes les divisions del futbol txecoslovac: marquen 122 gols sense encaixar-ne cap. L’equip emprèn llavors la gira per una Europa que es rendeix a les seves cames i, entre poètiques i fabuloses peripècies, acaben guanyant el campionat del món –vuit anys abans que existís!– a la ciutat de Sydney, els antípodes del seu bressol txecoslovac. A la gira inicial, els Espetegadentss’enfronten a disset grans equips europeus. Tots civilitzats. Excepte el Barça, que retrata amb instints gairebé assassins. Divertida i punyent, la petita novel·la descriu la directiva i els jugadors culers gaudint sàdicament quan debaten com trencaran el cos dels txecs.

“El millor serà deixar-los fora de combat des del principi; encara no he vist un centrecampista que salvés una situació amb una costella trencada”, proposa un jugador blaugrana.

“Bravo! –criden els altres–. Millor els en trenquem tres! Per si de cas!”.

Un aposta per picar primer als dos ariets i al centrecampista. Un altre, per esclafar els dos laterals i un defensa, o atacar el davanter, el centrecampista i el porter.

“Magnífic –criden–. Així podrem marcar tots els gols que vulguem!”.

El president del club descarta la idea de lesionar tots els txecs perquè, si no quedava ningú davant, el Barça estaria sempre en fora de joc (en aquella època, si un jugador es lesionava no podia ser substituït), i va optar per la proposta de liquidar els ariets i el centrecampista.

“Si no és suficient –diu el president als seus jugadors–, us xiularé el començament de l’himne nacional i eliminareu els laterals i un defensa. I si no n’hi hagués prou, trencarem la línia de mig camp, d’acord amb la tercera proposta”. La ciutadania és molt còmplice del crim. “L’endemà –diu el narrador– tot Barcelona n’estava al corrent i es va apoderar de la ciutat una alegria enorme”.

Els diaris van publicar les fotos de dos ariets i el centrecampista del Espetegadents “i van demostrar, basant-se en dades històriques, polítiques, biològiques i matemàtiques, que es tractava d’uns salvatges que Barcelona havia de vigilar de ben a prop; a totes les barberies, tavernes i pastisseries, la gent reia i marcava creus sobre les tres fotos, volent dir que ja estaven acabats per sempre”. El vell Espetegadents va notar “una cosa hostil i insidiosa” a l’aire de Barcelona, i es va emportar al camp “una maleta enorme que havia comprat a Berlín, i amb un contingut que era un misteri per als nois”.

Els Chascadientes (espetegadents)salten al camp protegits contra el Barça Il·lustració original de Josef Capek per al llibre d'Eduard Bass

Davant la “consternació” del Barça, els Espetegadents van saltar al camp enfundats –“per salvar la vida”– en armadures de cautxú inflables. Amb llançaments llargs per l’efecte rebot i esgotant els blaugrana, van guanyar per 31 a 0. Els sanitaris van atendre aquell dia 275 culers víctimes d’atacs de nervis “per la ràbia”.

Els txecs “van ser pròdigs en insolències, brutícies i incorreccions”, diu la premsa de l’època. Va jugar net Eduard Bass –animador de cabarets a la Praga d’entreguerres– amb el Barça en el seu cant literari al joc net?. El nostre, de Cabaret, sospita que va ser just a l’inrevés.

Quan escrivia la novel·la, l'Sparta de Praga va inaugurar l’al·lucinant Estadi Català de Montjuïc amb dos partits contra el Barça, els dies de Nadal i Sant Esteve del 1921. L’ Sparta va arribar amb molta premsa txeca, potser el mateix Bass, i amb fama d'Espetegadents: havia guanyat 61 dels 62 partits jugats aquella temporada. Era un gran amistós, amb l’afició catalana geològicament integrada als penya-segats de la Foixarda, però el bon rotllo es va acabar després de l’intercanvi de les banderes de Catalunya i Txecoslovàquia.

Ho expliquen amb detall les cròniques de La Vanguardia i el Mundo Deportivo. “Els txecs abusen del joc brut, incorren en mans i el públic comença a xisclar. Els artificis desllueixen el seu magnífic futbol. (...) El joc s’embruta per moments. (...) Insisteixen en les seves agafades, i els nostres ara contesten de la mateixa manera. (...) Emoció i violència per les dues parts, especialment per l’ Sparta”.

“ Alcántara [capità del Barça] va a xutar, però Kolenaty li fa la traveta. Deixant-se portar pels nervis, Alcántara comet l’acció reprovable de donar puntades de peu a Kolenaty i, un cop més, s’ha d’interrompre el joc”. Fart de provocacions, les puntades de peu d’ Alcántara al txec reforcen la sospita que aquests dos partits van marcar Bass: a la seva obra, Alcántara és el jugador que llança la primera idea de com ferir els txecs i l’únic blaugrana que apareix amb el seu nom.

La novel·la s’hi recrea: “ Alcántara estava tan furiós que, sense cap motiu, va saltar amb els dos peus sobre el pit de Tonik” i va sortir volant per l’efecte rebot del cautxú. “Hi ha freqüents i fortes topades –explica la premsa del partit real–, davanters i mitjans spartans roden per terra malgrat la seva corpulència. (...) Kada i Sancho entren alhora a una pilota i topen fort. S’atura el joc una bona estona, i mentre es cura Kada, a Sancho li embenen el cap. La ferida taca la bena de sang, però jugarà tot el matx amb una tenacitat admirable”.

“D’una manera lletja, Perner carrega contra Piera, que avança ràpid cap a la porta txeca. Dos jugadors de l’Sparta li entren perillosament, però els esquiva i són els txecs els que es claven una enorme patacada. El públic xiscla fort”. “Els txecs van ser, sens dubte, els primers a treure netedat al joc, però això no pot justificar que se’ls esbronqués com es va fer, una lamentable coacció”.

“El nostre públic s’ha d’anar acostumant a presenciar el joc dur que fan molts dels grans equips que se’ns anuncia que ens visitaran”.

Un any abans, el Barça havia rebut la visita de l’ Slavia de Praga i va ser encara pitjor. “[Els txecs] han estat pròdigs en insolències, brutícies, incorreccions. Molt lamentable. El partit ha estat dur, molt dur, excessivament dur”.

L’espectacular duresa d’aquests amistosos entre txecs i catalans va ser l’inici de moltes coses. “Sempre he cregut –deia Samitier– que la visita de l’ Sparta va ser decisiva per al futbol català. Des d’aquells partits, el públic va créixer com l’escuma”.

La memòria d’un Barça killer arriba fins a les pàgines finals d’aquesta novel·la de culte, amb els Espetegadents naufragant quan tornaven d’ Austràlia i gairebé devorats per una tribu caníbal del Pacífic Sud. Aconsegueixen escapar enfundats en les armadures inflables de cautxú que van fer servir “durant el cèlebre enfrontament amb els salvatges del Barcelona”.

[Li parlo d’aquesta troballa a un amic culer, l’Enric: “És el que ara necessitem –respon–. Un Barça salvatge”].


Plàcid Garcia-Planas - Cabaret Voltaire. - lavanguardica.cat