ALEGRIA, QUE ÉS FESTA MAJOR


Un dels avantatges que ha comportat la pandèmia amb les restriccions que ens ha infringit el Govern, ha estat el toc de queda, la suspensió de Festes Majors, els concerts en viu i en directe a les tantes de la nit dels xitxarerel-los musiqueros, la suspensió també dels castellers i que el públic pugués anar als camps de fútbol a cridar o insultar.
Però la vacunació del personal a tota pastilla, ha generat una serie d'efectes secundaris i tot aixó s'està fonent com la neu primavera - aixó Roy Batty no ho sabia -, i mira que el toc de queda m'anava bé, de 10 de la nit a les 6 del matí, que coincideix amb l'hora meva d'anar a dormir i de llevar-me, els concerts i el públic al fútbol tornarán o ja ho esyàn fent mica en mica i els castellers ja assajaven aquesta setmana. Quan deien ens en sortirem, pensaba que no es referien a aixó, potser havien d'haver dit, ens en lliurarem d'una vegada, però no ha estat així, i el pitjor de tot, han tornat les Festes Majors. Alegria i xerinola que és Festa Major.

Del 3 al 5 de septembre es cel·lebra la Festa Major de Sabadell. On vivim nosaltres al nord de la Creu Alta fregant Can Puigjaner, ni per la Festa Major de Sabadell ni per la de la Creu Alta ens toca cap tipus d'activitat lúdica, com a molt les cavalcades de reis o de Carnaval pasen properes de casa pel carrer Francesc Layret. I encara bo que la Festa Major de la Creu Alta és menor i molesta poc, aspecte que empitjora quan és la Festa Major de la vila. Enguany la Festa major de la Creu Alta es va cel·lebrar en la intimitat només els trabucaires, palplantas en cercle a la plaça de la Creu alta varen donar senyal de vida, sorollosa per cert.
Dit això, tornem a la cosa de la Festa Major, sincerament no entenc a l’any 2021 i successius, més alguns d’anteriors, quin sentit té celebrar la festa major, no hem collit ni sembrat res que hom sàpiga, ja tenim Tibidabo i Port Aventura per pujar a les atraccions i més segures que les de la fira que son una mica de nygo nygo.
No cal omplir l'eix Macià d'atracciones, paradetes i atraccions musicals que prou xivarri fan, o tallar pel mig l’eix Macià per eixordir als veïns durant quatre dies i quatre nits que dura la Festa Major i l'altre meitat plena de xiringuitos per que la gent mami més del compte, tot plegat per posar aquestes quatre atraccions i col·lapsar la ciutat o veure't obligat a fer gairebé una odissea per arribar amb el cotxe a casa teva; al cap i a la fi la gent se'n va de pont i els que es queden a preu exorbitant gaudeixen d’unes insegures i oneroses atraccions de fireta, fixeu-vos sinó en el preu dels “caballitos” sense anar més lluny, que fins i tot en Fèlix Millet ho consideraria un robatori.

Tornant a la fira, no si val a dir que a la mainada els hi fa il·lusió i que s’ha de mantenir la tradició, si és que els nanos tenen ja de tot, i si no hi ha fira els hi és ben bé igual, és a nosaltres si de cas (no en el meu cas) que ens pot la evocació de la fira de quan érem menuts. Però aleshores era diferent, no hi havia el que hi ha ara, només per la fira es podia pujar a les atraccions (un cop a l'any), no com actualment que en tenen sempre a l’abast les que vulguin.
A Sabadell, abans de l'arribada de la democracia, la fira la feien al Carrer de Vilarrùbies i a la plaça del Taulí, i tenia la seva raó de ser, eren temps de penúries i grisor i la fira significava un alè d'aire fresc, amb les atraccions, les paradetes, els xarlatans, la parada de xurros de la Floresta al començar a l'esquerra del carrer. Ara no en té cap, com tantes coses que encara mantenim del passat sense voler adaptar-nos al present que és el futur, no hem entès que el concepte de Festa major ha caducat, quan de fet ja en venia “per-se”, atès era un residu de les festes paganes de canvi de solstici, com els correfocs un espectacle atàvic, ideal per socarrimar-se mentre és fa el beneit pel bell mig del carrer malbaratant pólvora. Hauríem de començar a entendre que som al segle XXI i moltes coses i no tan sols la Festa Major, a segle d'avui no tenen cap raó de ser ni celebrar-se, car de seguir aixì continuarem ancorats en una espècie de dia de la marmota del passat del que no ens en sortim.
A banda, la Generalitat, tan l'actual, com l'anterior o la que vindrà, tan donades a demanar estudis inùtils o com a mínim en molts casos de dubtosa o peculiar utilidad, en podrien encarregar un del cost anual de les Festes Majors comptant les hores laborals perdudes i les despeses extraordinàries dels Ajuntaments en organitzar-les. La xifra seria de prou zeros com per rumiar la possibilitat de deixar de celebrar-les d'una punyetera vegada.
Baugman parlava de la societat líquida, però crec sinceramente que hi encertaba més  Mike Judge quan ens va parlar en la seva película IDIOCRACY, de la disgenèsica Societat de la idiocracia.

*

LA TRAÏCIÓ DE LA DIADA



No es tracte d'insistir, ni de fer-se pesat, però davant l'allau insistent de crítiques al President de la Generalitat Pere Aragonés, de no asistir a la manifestació de la Diada del proper 11S, cal llegir aquest article d'en Josep Marí Blanch, per entendre el que realment està passant en aquest país ambivalent, que com Dembélé, cinc segons abans de culminar un atac encara ni ell sap si anirà per la dreta o per l'esquerra. Quin desastre, cuanta divisió en el món independentista, l'ANC' coneguda com 'ACC' (ASSOCIACIÓ COMARCAL CATALANA) amenaça en presentar-se amb llista propia, La Borràs igual funda un nou partit, i embolica que fa fort. Can Garlanda is comming.

LA TRAÏCIÓ DE LA DIADA - Josep Martí Blanch - lavanguardia.cat.

Una de les mentides, mitja veritat si ho prefereixen, que van fer fortuna per explicar l’empenta de l’independentisme a partir del 2012 fou donar per bo acríticament que es tractava d’un moviment ciutadà nascut i crescut al marge dels partits. El carrer havia dit prou i les formacions polítiques que es resistissin a ballar la musica que tocaven l’ANC i Òmnium serien desintegrades per l’huracà de la voluntat popular. Tan fals era aquest axioma com el contrari, consistent en atribuir la força del sobiranisme a un eficaç equip de propagandistes que des de la Generalitat aconseguien manipular amb tècniques eficaces de seducció el cervell dels catalans perquè s’oblidessin de les retallades abraçant l’estelada. La realitat sempre és més complexa que la suma dels arguments de part.

I convé saber sobre el tema que ens ocupa que, anant al principi del tot, la manifestació de la Diada del 2012 i les que van seguir van arribar a ser el que foren perquè, existint d’antuvi un terreny abonat que feia possible el creixement ràpid del que allí es plantés, foren molts els jardiners que es van afanyar a conrear-lo. El govern d’Artur Mas, per dir-ho a les clares, va empènyer (i en aquest punt hauria d’escriure per honestedat amb el lector: vam empènyer) els ciutadans al carrer, com també ho van fer els partits, llavors encara nacionalistes. L’ANC s’embutxacava l’èxit de les convocatòries, però sense la suma entusiasta de discursos i recursos de partits i institu­cions la cosa no hauria estat igual. Vàrem ser molts els que traguérem el geni de la làmpada. Altra cosa és que un cop fora es confirmés que les profecies es compleixen i que no havia manera de controlar-lo. Però aquesta és una altra història.

Tota aquesta prèvia té relació amb la decisió del president Pere Aragonès de no acudir a la gran manifestació d’enguany, cosa que també suposa que ERC deixi caure els braços i que l’entramat institu­cional que controla aquest partit –veurem el paper dels mitjans de comunicació públics– doni aire amb menys entusiasme als ànims de la ciutadania durant l’escalfament previ de la Diada. Amb aquestes cartes repartides, la manifestació de l’Onze de Setembre adquireix un objectiu únicament intern, en convertir-se en una concentració contra el Govern de Pere Aragonès i la seva estratègica de negociació amb el PSOE, tal i com volien els convocants. Que en aquesta manifestació hi acabi havent mig Govern –els membres de JxCat– només reitera una vegada més que a Catalunya sí que es pot al mateix temps anar a missa i a la processó perquè la indulgència de l’electorat és a prova de bombes i raciocini.

La decisió d’Aragonès és arriscada políticament –en termes purament partidistes– en la mesura que obre la porta al fet que la manifestació sigui llegida únicament en clau de saber quants ciutadans estan en contra seu. És també un seriós contratemps –un més, i la tendència és a l’infinit– per a l’estabilitat del seu Govern, doncs resulta molt difícil d’explicar que mig Executiu es manifesti alegrement contra el seu president i contra l’altre partit de la coalició. Només que com que a aquestes alçades ja pot garantir-se que la manifestació farà figa –no en termes absoluts, però sí comparativament amb altres diades del passat– la seva absència deixarà Aragonès i ERC en una posició coherent amb la seva estratègia i li aportarà al primer un plus de lideratge (faig el que he de fer i vull fer, no allò a què m’arrosseguen) del qual la institució presiden­cial va molt necessitada.

És també el millor per a Catalunya –en la seva totalitat– i també per a l’independentisme. En ambdós casos pel mateix motiu. L’ANC és des de fa temps una ombra del que fou. El seu discurs no només s’ha tornat antipolític –encara que aquest gen ­sempre ha estat present en el seu discurs– sinó que ara ve amanit amb un deix de supremacisme i ranci secta­risme que l’allunya del projecte independentista que aconseguia abraçar des d’una ­calculada ambigüitat ciutadans de sensibilitats molt diverses i matisades. Que la presi­dència de la Generalitat no doni l’aval a un projecte forjat amb aquesta marca de ciment és una excel·lent ­noticia per als catalans. I, paradoxalment, també per al sobiranisme, que, en la seva immensa majoria, es mantindrà absent d’una convocatòria que dona l’esquena obertament a les bases argumentatives que el van fer créixer. Per cert, aquesta i no altra, ara que està tan de moda buscar botiflers per totes les cantonades, és la verdadera traïció a l’independen­tisme.

*

L'ONU I LES VIOLACIONS DEL PROCÉS



Més alt podria dir-se, però no més clar. Segons l’ONU, Espanya va violar els drets polítics d’exmembres del govern i del Parlament quan va suspendre de les seves funcions públiques els encausats pels fets d’octubre del 2017 abans que fossin condemnats el 2019. Algú podria pensar que el dictamen farà envermellir de vergonya els qui van prendre i van avalar aquesta decisió per excessivament lesiva i desproporcionada. Abandoneu tota esperança. Espanya tornaria a forçar el seu ordenament jurídic si es repetissin les mateixes circumstàncies que llavors i els qui van perpetrar aquells actes –què us hi voleu apostar?– continuen orgullosos i convençuts que van fer el que s’havia de fer. El pronunciament és una victòria moral per a Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull i Jordi Turull, els impulsors de la denúncia, i per a tots els que pensaven llavors i ho continuen pensant avui que la resposta de la justícia espanyola a l’embogit sobiranisme institucional d’aquell moment va ser desproporcionada.

Això de les Nacions Unides és també gasolina moral per al sobiranisme en el Tourmalet jurídic que encara cal escalar. Però més enllà del que digui l’ONU a través del comitè per a aquesta qüestió –part dels integrants del qual són una invitació per posar-se a córrer si del que es tracta és d’avaluar a fons el compromís d’algunes nacions amb els drets humans–, és una veritat compartida (fins i tot pels qui consideren encara avui que tot allò va ser necessari –raó d’ Estat–) que es van excedir la justícia, els cossos i forces de seguretat de l’ Estat per l’1- O i els contacontes de la violència – relators policials, mediàtics i animats lectors de ciència-ficció de la judicatura– per justificar una rebel·lió –amb violència– que la realitat primer i la sentència del Tribunal Suprem van acabar per desestimar.

Van ser dies, efectivament, de violacions. La majoria independentista del Parlament de Catalunya va violar els drets dels ciutadans, aprovant unes lleis de desconnexió que, eufemismes al marge, no eren més que un cop d’Estat light i en diferit, camuflat sota l’aparença externa d’un exercici de radicalitat democràtica adornat amb les garlandes del populisme més groller. Van tornar a violar-se els drets dels catalans amb una declaració d’independència fake sense cap legitimitat. Dies d’acció-reacció que van deixar per a la història una seqüència de la desraó en què cada violació política s’exercia amb l’aspiració i el desig que la resposta de l’altra part fos una violació més gran. I l’estratègia va funcionar, fins a cert punt.

Durant molt de temps –potser encara avui– paràgrafs com els anteriors eren llegits amb menyspreu i qualificats desdenyosament d’equidistants. Com si fos l’obligació de tot bon ciutadà triar bàndol i situar-s’hi acríticament. Perdonar tot allò que, per execrable que fos, protagonitzés la teva pròpia família per buscar únicament culpables en la família de l’altre. Afortunadament, aquells temps queden cada vegada més lluny, encara que hi continuï havent qui s’entossudeixi a fer-ne bandera en una particular visió de la democràcia que passa, bé per no reconèixer els conflictes, bé per intentar treure’n profit o, en el pitjor dels casos, somiar resoldre’ls per mitjà de l’autoritarisme, que pot exercir-se amb porres, però també als parlaments que se salten alegrement les regles més bàsiques de l’ordenació democràtica.

Per això, i malgrat totes les dificultats, en dies com avui té sentit destacar positivament l’aposta decidida per la negociació en què insisteix ERC contra vent i marea i de què participa, amb menys entusiasme, el PSOE. Perquè amb totes les mancances que acumula i acumularà en el futur l’anorèctic procés de diàleg que protagonitzen Sán­chez i Aragonès, el cert és que, tant si es vol com si no es vol, aquest és l’únic camí per a una sortida airosa d’un conflicte –adormit ara però existent– sense que es torni a violar ningú pel camí. - JOSEP MARTÍ BLANCH - la vanguardia.

Nacionalisme segons Fuster: En realitat, un nacionalisme només es crispa i s'arbora enfront d'un altre nacionalisme, que l'amenaça. O millor: una nació només té necessitat - de vegades necessitat biológica, d'instint de conservació - d'exaltar-se en nacionalisme, quan es veu en perill davant les ambició d'una altra nació. Ergo, Espanya, o millor dit, Madrid, va actuar en consequencia davant les intencions de Catalunya. I és que a Madrid aixó de la presa de pel que va ser la DUI, ells s'ho varen creure, creien que anava de veres.


*

LA CIUTAT INVISIBLE



Quantes vegades un estranger que visita la nostra ciutat per primera vegada ens ha descobert alguna cosa en què mai no ens havíem fixat abans? Per què som immunes als detalls del carrer on vivim si passem per allà, dia rere dia, milers de vegades? Això és el que ens pot oferir una literatura de la perifèria. Una literatura que narra els marges, sense resignar-se a la marginalitat. És evident que narrar la perifèria té les seves temptacions, temptacions que hauríem d'evitar si no volem caure a la grollera caricatura. 

Aquest fragment correspon a un extens article d'Albert LLadó a la vanguardia, (Las ciudades invisibles). Lladó parla de Goytisolo, de Pérez Andujar entre d'altres i, de Paco Candel. Candel l'home bo, senzill, de barri, que ens va deixar un 23 de novembre de 2007. 


"Paco Candel ens ha ajudat a entendre la història de Catalunya, i d'Espanya, des d'un racó pobre i promiscu de Barcelona, ​​el barri de Can Tunis, a l'altra banda de les faldes de Montjuïc. Des d'una ciutat invisible. Des de Donde la ciudad cambia su nombre, la novel·la que va publicar el 1957.

Per entendre qui és Paco Candel és interessant anar als seus diaris, titulats El gran dolor del Mundo, que serveixen per recordar noms i fets, i que es converteixen en un observatori permanent del seu entorn. La seva primera anotació, als divuit anys, és per deixar escrit que la seva mare ha mort. L'absència és el primer motor creatiu de Candel, igual que ho és per a Goytisolo, que perd la seva mare quan és molt petit, durant un bombardeig a la Guerra Civil.

Els Candel van arribar a Barcelona, ​​des de València, per viure a les Cases Barates, i després es va anomenar el barri d'Eduardo Aunós, a la Zona Franca. A tota perifèria literària hi ha fàbriques i ciment, però també una naturalesa que, enmig dels processos urbanístics, es vol escapar d'un progrés deshumanitzat. Candel retrata aquest ambient a Donde la ciudad cambia su nombre. Ell i la seva família passen a habitar la porteria de la parròquia de Nostra Senyora de Port. La mare s'encarrega de la neteja de l'església, mentre el seu pare ajuda el sacerdot. Tenen un pati amb una figuera, un hort i un galliner. Aviat el progrés, la remodelació del barri acaba amb les acàcies del passeig, que es construeix amb materials barats. El jove escriptor pateix aquesta transformació com un dolor gairebé físic, individual i col·lectiu. I cal fer un mapa d‟aquesta absència. Dels rituals socials que estan a punt de desaparèixer.

Candel cartografia, des de la novel·la, una ciutat que era invisible per a la literatura i per a la política institucional. La perifèria és un univers propi –per això és universal–, com un univers propi –i universal– és el Macondo de Gabriel García Márquez. Al primer Francisco Candel emergeix la voluntat de cartografiar una ciutat invisible per a la literatura i per a la política institucional. Per això, al llibre inclou mapes i esbossos de l'espai. Fa geografia a través de la novel·la. L'autor, que poc després serà reconegut pel llibre Els altres catalans, intenta narrar una comunitat –amb les seves particularitats– que no sigui vista com una simple massa d'individus fàcilment domesticables."

Qui no ha llegit Els altres catalans, Donde la ciudad cambia su nombre o Han matado un home han roto un paisatge, ho hauria fer de seguida, entre altres raons perquè així podrà evitar que Paco Candel caigui en l'oblit. El 2025 se celebrarà el 100 aniversari del seu naixement, caldria anar pensant en algun tipus d'homenatge. S'ho mereix.

Dedicat a Miquel Cartisano, que per a ell, aquesta ciutat no en té res d'invisible.

*

ECOANSIETAT



Dies enrere, el company Antonio Cerrillo, un dels millors periodistes de temàtica ecològica, va publicar a l'avantguarda un reportatge sobre la dimensió psicològica de l'amenaçant i turbulent present climàtic: l'ecoansietat. - Antoni Puigverd.

Molta gent viu l'acceleració del canvi climàtic amb una barreja d'angoixa, desconcert i sentiment de culpa. Per por de contribuir a l'escalfament del planeta, no gosen utilitzar l'aire condicionat, per exemple. Fan tot el possible per consumir de manera poc contaminant i viuen amb angoixa les notícies sobre la sequera, els incendis o els rècords d'alta temperatura. Una pregunta d'un dels testimonis de l'ansietat climàtica va servir de títol al reportatge: “Em podré dutxar amb aigua calenta aquest hivern?”.

La pregunta té una dimensió moral. Amb la guerra d'Ucraïna, l'energia protagonitza les dues inquietuds principals del present: la dimensió ecològica i la dimensió econòmica. En aquest context, reduir la despesa energètica no és una exigència personal? No em sembla estressant fer-se aquesta mena de preguntes. Al contrari: prendre consciència de la dimensió col·lectiva dels nostres actes individuals és imprescindible en una democràcia.

Certament, les institucions que regeixen la nostra vida col·lectiva actuen de manera erràtica i contradictòria (inevitablement contradictòria, de vegades: malgrat abanderar la transició energètica, la UE permetrà, degut a l'escassetat de gas, cremar carbó a tota màquina). Però, precisament en aquest context de confusió institucional, la responsabilitat dels individus és més convenient. Ara és quan té realment sentit la cèlebre exhortació de John F. Kennedy: “No preguntis què pot fer el teu país per tu, sinó què pots fer tu pel teu país”.

Sí, ho sabem: els nostres dirigents són interessats, partidistes, ambigus i, sovint, incompetents. Sí, ho sabem: ja que poden pagar-ho, no pocs amics, veïns i coneguts malbaraten aigua i energia a cabassos. D'acord. I què? Els errors dels de dalt o dels veïns no eclipsen la pròpia responsabilitat. Estalviar aigua i energia és una exigència personal. Una exigència que no depèn del que decideixin els de dalt, sinó del que reflecteix el mirall quan estem sols.

*

TORNEM-HI PER VÈNCER...



La celebració de la propera Diada de l’Onze de Setembre no es lliurarà del clima de profunda divisió que existeix dins de l’independentisme català. Que lluny que estem d'aquelles grans concentracions que es van iniciar el 2011 en ple apogeu del procés i que van ser lliçons cíviques d'un gran moviment polític que defensava la causa de la independència. Ja no es tracta de saber si els organitzadors podran tornar a reunir aquest any un alt nombre d'assistents, després de dues edicions marcades per la pandèmia, sinó veure fins on arriba el nivell de crispació entre les diverses famílies independentistes. En aquest clima és molt difícil que es repeteixin les grans aglomeracions que es van viure a la dècada passada.

L'agressivitat d'alguns dels organitzadors de la concentració contra els partits polítics, i especialment contra Esquerra, està provocant desercions de molts militants d?aquesta formació, especialment els mateixos consellers, que dubten sobre si val la pena acudir aquest any o no. En la seva decisió pesa el record del 2021, quan Pere Aragonès i Oriol Junqueras van ser escridassats i acusats de “traïdors” a la causa nacional. El president encara no ha decidit si hi assistirà, davant del que la presidenta de l'ANC, Dolors Feliu, ha assegurat en una entrevista a La Vanguardia que, si no hi va, això suposaria que “no està implicat amb la independència”.

Així hi ha les coses. L'àmplia majoria social a favor del dret a decidir, que algunes enquestes xifraven al voltant del 80% de la població, s'ha anat diluint a mesura que els estrategs de la via unilateral de la secessió han anat imposant les tesis més radicals. El resultat és que aquella Diada amable d'antany on l'important era sumar i sumar ciutadans al moviment, sense que es registrés cap incident i, com es deia com a metàfora, “sense llençar ni un paper a terra”, dóna pas ara a una altra Diada més crispada on els independentistes amb una estratègia més conservadora semblen no tenir cabuda. És, sens dubte, un pas enrere que no ajuda la causa que pretenen conquerir.

El manifest de l'ANC no enganya, no volen als partits polítics a la mani.

"S’ha acabat esperar res dels partits, només el poble i la societat civil organitzada podran assolir la independència. La victòria de l’1-O i la majoria independentista al Parlament no es poden malgastar en taulers de diàleg amb l’Estat espanyol i trifulgues interns. La camiseta negra acompanya aquest missatge i simbolitza la lluita i la no-rendició, un canvi d'etapa on la lluita és la protagonista.

Cinc anys de greuges s'afegeixen als tres-cents anys d'intensa repressió política i judicial, de sentències contra l'escola en català, de l'espoli fiscal…, a més de l'espionatge amb Pegasus, vergonyosa baixa inversió de l 'Estat en infraestructures o el projecte de llei, dit de memòria històrica, que continua deixant en mans de l'Estat la comissaria dels horrors de Via Laietana.

Tornem la independència al centre de la política i deixem els partits enrere. La força de la gent és lʼúnica que aconseguirà lʼalliberament del país. Aquest Onze de Setembre, et demanem que ens acompanyeu per reclamar el que hem guanyat democràticament, sense treva."

Amb aquest missatge de l'ANC sembla evident no ja Aragonès o Junqueras, sinó que no volen que cap polític assisteixi a la manifestació de l'11S, perquè aquesta mani ja no és de tots, sinó d'uns quants resentits tranuïtats.

*

'NO ME MIRES, NO ME MIRES'



Els dies de mirar fixament algú en una discoteca com a manera de cridar l'atenció és una activitat proscrita en alguns llocs, com en una discoteca australiana. El Club 77, ubicat a Sydney, ha canviat la seva política sobre la seguretat i l'assetjament i ha anunciat que expulsarà del recinte les persones que siguin sorpreses mirant algú sense previ consentiment.

"Desafortunadament, el club ha comptat amb algunes persones que no comparteixen els nostres valors i ètica pel que fa a la cultura, el consentiment i l'assetjament", comença el comunicat que ha publicat l'equip de la discoteca al compte d'Instagram. Asseguren que "la creació d'un espai segur va més enllà de la implementació de pràctiques per fer front als incidents després que hagin passat" i és per això que se senten obligats a "educar els nous assistents i ajudar-los a comprendre el que es considera un comportament inacceptable dins del lloc ia la pista de ball”.

Em pregunto com es fa per anar a una discoteca, un lloc ple de gent sense mirar a ningú, i com es determina si es mira fixament o veladament. No se fins a quin punt es pot mesurar la intensitat d'una mirada, encara que una de les solucions seria que la gent portes ulleres de sol i així no es veuria a qui i amb quina intensitat  es mirava. D'altra banda, n'hi ha que no comparteixen aquesta decisió i ho han volgut deixar per escrit: "Que descansi en pau la interacció social", "L'estupidesa d'aquestes normes garantirà que els únics clients que assisteixin a aquest club siguin la generació mil·lenial", "Heu d'estar fent broma. Llavors, si mires algú per accident, podrien fer-lo fora".

ConstI que Mecano ja ho avisava fa anys: "No me mires, no me mires, No me, no me, no me mires, No me mires, no me mires, déjalo ya. Que hoy no me he puesto el maquillaje..... 
 

*

REBEL·LIÓ O EXTINCIÓ

La setmana passada La Vanguardia explicava que els ajuntaments de Granollers i Manresa van restringir durant les festes locals les activitats que implicaven consum d'aigua com la Refrescada Popular i el Correaigua. A l’Espluga de Francolí han decidit tallar el subministrament nou hores al dia. Tampoc no reguen els parcs ni els jardins, i han tancat les fonts públiques. Moltes altres poblacions es troben en una situació similar, en els propers dies n'hi haurà encara més, i el problema rau en que Francesc Baltasar no és ara conseller de Medi Ambient. Ell sí que sabia solucionar els problemes de la manca de pluges, pujava a Montserrat, li demanava a la Moreneta i aquesta accedia als seus precs a l'acte.

A França, on la intensitat d'aquest estiu els ha sorprès encara més que a nosaltres, a més d'un centenar de municipis han tancat l'aixeta. A més, no poden regar els jardins ni rentar els cotxes. Només un sector s'escapa d'aquestes prohibicions: el dels camps de golf. Perquè estiguin verds i bonics, s'han de regar sovint. Durant els mesos d'estiu, fins a 173 milions de litres diaris utilitzen els empresaris de golf francesos.

Davant d'aquest panorama, un grup que es fan anomenar Extinction Rebellion es dediquen des de fa setmanes a emplenar tots els forats dels camps de golf amb ciment. Un cop cimentats s'acaba la ximpleria. Jo, aquí començaria pel de Sant Cugat del Vallès, que és el més antic de Catalunya i que, per tant, li correspon aquest honor. Pero Extincion Rebellion és més que tapar uns quants forats dels camps de golf. És un moviment social mundial, l'objectiu del qual és influir sobre els governs del món i les polítiques mediambientals globals mitjançant la resistència no violenta per minimitzar l'extinció massiva i l'escalfament global. A través de la desobediència civil, el moviment es manifesta contra l'extinció massiva d'animals i plantes, així com la possible extinció de la humanitat com a conseqüència de la crisi climàtica i el deteriorament del seu hàbitat.

Aquesta organització va ser establerta l'any 2018 quan uns cent acadèmics van signar una crida a l'acció. Activistes de l'organització britànica Rising Up van iniciar les accions d'Extinction Rebellion a l'octubre de 2018. a Londres, produint-se nombroses detencions. Tot i que de moment les seves accions han estat modestes i simbòliques sembla que augmenten la seva activitat contestatària, caldrà veure si tot acaba en mer postureig de cap de setmana, o es posen les piles i actuen de debò. Ja es veurà. De moment, la iniciativa de tapar els forats dels camps de golf sembla un intent seriós d'un 'esport' potser no del tot adequat per a les circumstàncies actuals. Cal començar a prendre's de debò el canvi climàtic i prendre mesures urgents, això és el que reivindiquen els activistes de Rebel·lió o Extinció. El 27 de setembre d'enguany han convocat una vaga global pel clima que es cel·lebrarà entre altres ciutats del planeta a Barcelona.


*

SATURADAMENT DESINFORMATS



Els bombers i les altres persones que estaven l'onze de septembre a la planta baixa de la segona Torre bessona de Nova York abans de caure, malgrat ser al rovell de l'ou, al centre mateix de la noticia, no eren coneixedors del que els esperava ni tan sols uns instants abans que la torre s’ensorrés i els caigués al damunt. En canvi qualsevol persona arreu del món que ho estés veient en directe per la televisió si que era conscient de la magnitud de la tragèdia que els hi sobrevenia.Aquesta reflexió te a veure amb la gent que a diari, a ràdios, televisions o premsa, opina en general, no tan sols de política, sinó de tot en general i amb total impunitat, com els bombers de les Torres Bessones dona la sensació que malgrat ser al rovell de l'ou, de tenir al seu abast tota la informació, estan envaïts per un cert desconeixement de la realitat, com si l'excessiva dedicació a opinar verbal o gràficament, o la pròpia saturació d'informació que reben constantment, els impedís pair i racionalitzar aquesta, i es troben en la tessitura que sovint, sobre tot si parlen d'un tema que hom més o menys coneix o en sap una mica donin una sensació de desconeixement o fins i tot de frivolitat. Podria posar molts exemples en el dia a dia, però a tall d’inventari, cada vegada que s'ha parlat del pa o dels cereals, m'he enfilat per les parets en sentir quines bajanades es deien a dojo.

No saps mai a qui t'has de creure, ni quina noticia està redactada correctament i de manera objectiva. No parlem ja del tractament que es va donar al seu moment a la Covid19, i com es poden permetre informatius vespre com el de Tele 5, ka Sexta o Antena 3. I aixi podria seguir molta estona. I si parlem dels que donen informació política, aquí la professionalitat és zero, es limiten a posar la carxofa i entrar en la gran informació de: fulano ha dit i zutano ha contestat, etc. i d'aqui ja no en surten, i a sobre accepten els vídeos que confeccionen els mateixos partits per a ser emesos per la Tele i no només en campanya electoral. Després tenim als experts, que apareixen en cada cas, sigui la Covid, la Guerra d'Ucraïna o el volcà de la Palma. Un expert és un senyor que en sap de l'assumpte una mica més que qualsevol de nosaltres, però tampoc gaire més, sobretot si ha d'opinar de temes en que no hi té cap experiència, com sol passar sovint, vegis el cas del volc+a de la Palma, o els experts opinant al començament de la pandèmia sobre la Covid. Almenys aqui si que serveixen les hemeroteques per fer-los enrojolir de vergonya.

A la majoria dels opinadors profesionals, els que viuen a la radio o a les teles, escriuen articles d'opinió en algún diari o més i desprén critiquen als qui tenen més d'un càrrec, sovint els passa com als Bombers de les torres bessones de Nova York, malgrat estar al rovell de l'ou, sovint no s'assabenten dels fets, o potser és que opinen i els expliquen en funció de la ideologia política del mitjà que els paga. D'una manera o altra, aconsegueixen que de tanta informació que ens donen no en traiem l'entrallat i estem saturadament desinformats,

Tenia raó Orwell quan deia que la veritat ens seria amagada com la feina que el seu protagonista desenvolupava a la novel·la (el Ministeri de la veritat), però Huxley que ja donava per fet aixó, entenia que la veritat realment s’ofegaria en un allau d’informació impossible de digerir per als ciutadans, que és el que ja ens està passant. La sobresaturació d'informació ofega i dilueix accedir a saber la possible veritat de qualsevol fet. A més a més, aquesta saturació d'informació fa que una noticia sigui sobrepassada de seguida per la següent i aquesta per una altra més recent fins el punt que fregant el caos de saturació ens perdem per mil viaranys on, tenint tota la informació la desconeixem pràcticament tota també, o dit d'una altra manera. som incapaços d'analitzar-la i païr-la.

*

FRESQUE I AIGUA AMB NEU



El desproveïment de glaçons de gel ha provat que recuperéssim les glaçoneres, que ocupaven un espai inútil al congelador des de temps immemorials. De fet no els he usat gaire temps, atès al Condis han tingut quasio sempre glaçons i a 0,99 cts la bossa, sense apujar el preu, no com altres que les venien a 2 i 3 euros. Aleshores vaig adonar-me que els nens ignoraven el seu ús i la seva existència. De petit, vaig arribar a conèixer aquelles neveres que tenien un gran bloc de gel en un calaix, que calia buidar cada dia, quan el gel es fonia. El gel el repartien per les cases amb una carro tirat per una mula, i estava embolicat en xarpellera perquè no es desglacés. El gel es comprava en blocs; n'hi havia d'aigua no potable per a la conservació d'aliments i d'altres de més transparents que servien per al consum humà. Després de la guerra no existien les neveres ni els congeladors, però hi havia cases de neu a la muntanya, explica Llucia Ramis que a Mallorca ja existien des de principis del segle XX s'aig amb neu de Can Calent, a Sa Pobla, i el fresc, una mena de granissat d'ametlla torrada que el felanitxer Joan Barceló Valens va inventar el 1902 amb neu de la Serra de Tramuntana. Ho venia recorrent els carrers del poble acompanyat de la seva burra mentre cridava: “Fresque! Qui EN vol?”. De fet, el nom d'aigua amb neu ha de venir. És una beguda gelada la fórmula secreta de la qual segueix guardant amb clau la família de Xisco Bonnín Fuster. Llegeixo que el 1914 ell tenia un fogonet ambulant i venia cafè al crit de “Calent!”. Després se li va acudir crear aquesta beguda que evoca la llet preparada i encara es pot comprar a Can Calent.

Que dolent és evocar, perquè un record te'n porta a un altre, Recordo a Julián que els dissabtes i diumenges venia colònia a granel per les cases. Recordo també el camió Ebre de color gris clar que portava l'aigua de Sant Feliu del Racó, a granel i més tard en garrafes de cinc litres. I Franco i Martinez, S.L. que feien el mateix només que l'aigua l'agafaven d'estranquis a la nit, i quan els van enxampar i els van demanar responsabilitats, la SL no existia, l'havien retolat al camió perquè quedava més seriós. Recordo el carro i la mula del Basta, que baixant de Sant Llorenç, cada matí passava davant de casa mentre jo esmorzava, i Basta dormia, car la mula ja se sabia el camí de memòria. La torna a anar a buscar el calç “Sisu”, els patins de quatre rodes lligats als zapats, la rodona, si, aquella llanta de bicicleta que amb un pal guiàvem amb força traça, el tumilet i el trànsit magnètic. El Sanches els diumenges a la Creu Alta, “regalèssia tendre”, cridava i caramels de mel. La moto amb sidecar que tenia el meu pare; jugar al mig del carrer amb els companys, la fona per llençar-nos pedres barri contra barri i als que sobreviurem miraculosament; el genolls sempre vermells per la 'mercromina'; els cromos de la xocolata i també del litines amb els seus dibuixos al sobre; les xapes; els pastorets a la Parròquia, i resar el rosari cada tarda pel més de Maria. La cobla tocant sardans cada diumenge sortint de missa de dotze, el vermut de garrafa, les olives farcides i les patates xips, el pa amb oli o amb vi i sucre i la llet de vaca que anàvem a buscar a la vaqueria dels pares d'en Lluís, una vaqueria on anys més tard a la rerebotiga assajavem amb els Watusi. Els xarlatans al càrrer de Vilarrubies per la fira, i els partits del Sabadell, on a penes veia res envoltat de senyors molts alts que fumaven tota l'estona mentre el meu pare m'apretava fort la mà quan hi havia una jugada de perill. Sor Pilar i Sor Teresa les monges paules de la Casa de la Caritat amb els alerons distòpics. La pista de l'Arrahona on jugava a hoquei. El dia que em vaig cagar en un ministre de Franco. O aquell plujós matí que vaig conèixer a Ladislao Kubala.

Tots aquests records esvanits en el temps formen part d’un passat que ja no tornarà. I que n'hem perdut de bagatge amb tots aquests anys! Ens estem fent grans, que no vells, però hem arribat fins aquí, i aquest passat perdut als records del temps, d'un temps que encara és el nostre, amb nosaltres un dia se n'anirà, per sempre. Per això cal evocar-ho, per mantenir encesa la flama dels records, sense melangia, sense nostàlgia, simplement, recordar per no oblidar. 

*

L'ABSURDITAT DE LA GUERRA


Parlant de fets de fa anys, confesso publicament a fi i efecte que en quedi constància què, el maig del 68 no era a París, ni a la tancada d'intel·lectuals a Montserrat. o a la Caputxinada, ni menys encara he estat fitxat pel TOP. En aquells temps estaba enfeinat en viure la joventut sense preocupar-me de res mal que ara em pesi, però ja està fet i així va succeir. No es va comportar d'igual manera Orwell que va estar en la guerra Civil espanyola, al front de l'Aragó, com en Juli Soleràs, el personatge d'Incerta Glòria de Joan Sales. 

L'ABSURDITAT DE LA GUERRA

"Cinc coses són importants en la guerra de trinxeres: llenya, menjar, tabac, espelmes i l'enemic. A l'hivern, al front de Saragossa, eren importants en aquest ordre, amb l'enemic en un allunyat últim lloc. No sent a la nit, durant la qual sempre es podia esperar un atac per sorpresa, ningú es preocupava per l'enemic. El vèiem com a remots insectes negres que ocasionalment saltaven d'un costat a un altre. La veritable preocupació de tots dos exèrcits consistia a combatre el fred.
He de dir, de passada, que durant la meva permanència a Espanya vaig tenir oportunitat de presenciar molt poca lluita. Vaig estar al front d'Aragó des de gener fins al maig, i entre gener i finals de març poc o res va passar allà, excepte a Terol. Al març es va produir una lluita aferrissada als voltants d'Osca, però jo vaig ocupar en ella un paper molt insignificant. Més tard, al juny, va tenir lloc el desastrós atac contra Osca en el qual, en un sol dia, van morir diversos milers d'homes, però jo havia estat ferit i em trobava lluny quan això va passar. Les coses que un normalment considera com els horrors de la guerra rares vegades em van succeir. Cap aeroplà va deixar caure una bomba a prop meu, no crec que alguna magrana hagi explotat mai a menys de deu metres d'on em trobava, i només una vegada vaig participar en una lluita cos a cos (he de dir que amb un cop hi ha de sobres). Per descomptat, sovint vaig estar sota un pesat foc de metralladora, però comunament a distàncies molt grans. Fins i tot a Osca un es trobava en general fora de perill, si prenien precaucions raonables.
Allà dalt, als turons que circumden Saragossa, es tractava simplement de la barreja d'avorriment i incomoditat inherents a la fase estacionària de la guerra. Una vida tan monòtona com la d'un empleat de ciutat, i gairebé tan regular. Muntar guàrdia, patrullar; cavar; cavar, patrullar, muntar guàrdia. Al cim de cada turó, feixista o lleial, un conjunt d'homes bruts i esparracats tremolava al voltant de la seva bandera i tractava d'entrar en calor. I durant tot el dia i tota la nit, bales perdudes que erraven a través de valls desertes i només per alguna improbable casualitat acabaven allotjant-se en un cos humà.
Sovint solia contemplar el paisatge hivernal i em meravellava de la futilitat de tot. Que absurda era una guerra així! Una mica abans, per l'octubre, s'havia produït una lluita salvatge en aquestes turons; després, a causa de la falta d'homes i armes, en particular d'artilleria, les operacions a gran escala es van tornar impossibles, i tots dos exèrcits es van establir i van enterrar als cims guanyats. A la dreta teníem una petita avançada, també del POUM, i una posició del PSUC en l'estrep de l'esquerra, davant, un turó més alt amb diversos llocs feixistes esquitxats en les seves crestes. L'anomenada línia zigzaguejava d'un costat a un altre, seguint un dibuix que hagués resultat del tot inintel·ligible si cada posició no hagués tingut una bandera. Les banderes del POUM i del PSUC eren vermelles, la dels anarquistes, vermella i negra; els feixistes feien onejar, en general, la bandera monàrquica (vermella, groga i vermella), però en ocasions feien servir la de la República (vermella, groga i morada). Si s'aconseguia oblidar que cada cimera estava ocupada per tropes i, per tant, coberta de llaunes i excrements, l'escenari resultava fantàstic.
A la nostra dreta, la serra doblava cap al sud-est i s'obria camí per l'ampli i venós vall que s'estén fins a Osca. Enmig de la plana s'albiraven uns pocs i diminuts cubs que semblaven un tiratge de daus; era la ciutat de Robres, en mans lleials. Al matí, amb freqüència la vall es trobava ocult per mars de núvols, entre les quals sorgien turons xates i blaus, donant al paisatge una estranya semblança amb un negatiu fotogràfic. Més enllà d'Osca hi havia encara més turons de formació idèntica recorreguts per estries de neu on el dibuix s'alterava dia a dia. Al lluny, els monstruosos cims dels Pirineus, on la neu mai es fon, semblaven emergir sobre el buit.
A baix, a la plana, tot semblava nu i mort. Els turons situats davant nostre eren grisos i arrugades com la pell dels elefants. El cel estava gairebé sempre buit d'ocells. Crec que mai vaig conèixer un lloc on hi hagués tan pocs ocells. Els únics que vaig veure en alguna ocasió van ser una espècie de garsa, els colomins de perdius que ens sobresaltaven a la nit amb el seu inesperat aleteig i, molt poques vegades, els vols d'algunes àguiles que es desplaçaven lentament a la part alta, seguides per trets de fusell que no les inquietaven gens ni mica". George Orwell - Homenatge a Catalunya - fragment

*

LA FI DE LA ABUNDÀNCIA



Més que a la fi de l'abundància, assistim a una crisi profunda del capitalisme,, que ens porta a un reordenament geo estratègic mundial, del qual l'agressió a Ucraïna és una derivada dolorosa. Els governs europeus, a més de demanar sacrificis, haurien d'explicar on va aquest caos - Marco Schwartz - eldiario.es

El dia 24 passat, el president francès, Emmanuel Macron, va obrir per primera vegada la porta a la premsa en un Consell de Ministres per escenificar amb la màxima solemnitat un missatge que volia transmetre a França i al món. En la seva intervenció, el mandatari va proclamar la “fi de l'abundància” i, amb grandiloqüència churchilliana, va demanar als seus conciutadans “esforços” i “sacrificis” davant d'uns mesos que s'anuncien turbulents per les retallades energètiques i la inflació desbocada. A parer seu, la combinació de la invasió russa a Ucraïna i el canvi climàtic ha posat en evidència amb tota la seva cruesa que els recursos naturals no són eterns i que les amenaces a la democràcia ia la integritat d'Europa no són cosa del passat.

Uns dies abans, després de reclamar diverses vegades als seus compatriotes un “esforç de solidaritat” davant la degradació del medi ambient i la complicació d'horitzó energètic, Macron va ser sorprès per fotògrafs conduint a la Mediterrània una moto d'aigua, vehicle que consumeix molt més combustible que un automòbil, mentre el seu país afrontava una brutal onada de calor i lluitava contra els devastadors incendis. Com calia preveure, les xarxes socials van cremar gairebé tant com els camps francesos sota el sol inclement de l'estiu.

Estic obert que em titllin de demagog, però les dues escenes -la del president francès trucant al seu poble al sacrifici i la del mateix mandatari muntat amb la pell bronzejada en una jet-ski- sintetitzen a la perfecció la terrible realitat que estem vivint i la més terrible encara que estem per viure. La prova indefinida de resistència que demanen els governants afectarà amb especial duresa els que menys en tenen, mentre que unes minories privilegiades continuaran amb les seves rutines com si visquessin en una bombolla invulnerable. Alguns, experts a “convertir les crisis en oportunitats”, incrementaran les seves fortunes, com sol passar en les grans desgràcies col·lectives. De fet, ho estem veient als comptes de resultats de bancs, companyies energètiques o conglomerats armamentístics.

La fi de l'abundància de què parla Macron ve des d'abans que el dèspota Putin agredís Ucraïna i que les onades de calor d'aquest estiu portessin al seu paroxisme les alarmes pel canvi climàtic. Aquesta fi de l'abundància el venen experimentant bona part dels europeus des de fa anys, amb retallades progressives als programes socials i la concentració obscena del capital en mans d'uns quants. La crisi financera del 2008 va fer pensar que els líders posarien fi a dècades d'excessos del neoliberalisme. Un mandatari francès, Nicolas Sarkozy, va arribar fins i tot a proposar la “refundació del capitalisme”; no obstant això, tret d'algunes operacions de maquillatge legislatiu, es va tornar al 'business as usual'. Una mica més d'una dècada després, molts vam creure -ingenus de nosaltres- que de la pandèmia del Covid sorgiria un món millor, més solidari, i el que hem vist és un increment imparable de les desigualtats i les dificultats d'un nombre creixent de famílies per a arribar a final de mes.

Molts analistes han elogiat la “franquesa” de Macron i l'han contraposat a l'actitud d'altres líders que no gosen anomenar les coses pel seu nom. Certament, el president francès ha parlat amb rotunditat, però la seva versió de sang, suor i llàgrimes no està tenint el mateix efecte magnètic en les consciències europees que va tenir la versió original de Churchill quan va fer una crida als britànics a la guerra contra Hitler. Molts europeus, tot i tenir clar que l'únic responsable de la guerra d'Ucraïna és Putin i que en efecte hi ha un repte climàtic greu, tenen la sensació que hi ha un problema més de fons que els afecta des d'abans de la invasió russa i de la calor extrem d'aquest estiu, i és la incapacitat del sistema per garantir-los un futur estable, sense sotsobres. Tal com ho reconeixen fins i tot pensadors liberals conspicus, el capitalisme es troba en una crisi profunda, i una de les seves conseqüències més notables d'aquesta crisi és el reordenament geoestratègic mundial, del qual el conflicte a Ucraïna és una dolorosa derivada.

Se'm dirà que no és el moment per barrejar temes. Que el repte en aquest moment és parar els peus a Putin i reaccionar amb urgència davant de l'acceleració del canvi climàtic. Que de tot això ja hi haurà temps de parlar. No obstant, em temo que els anomenats dels dirigents europeus a la resistència i al sacrifici perdran progressivament poder de seducció si no van acompanyats de missatges clarificadors sobre les compensacions que a llarg termini portarà aquest calvari.

Sobre el que vindrà després, quan el soroll de les armes s'hagi –tant de bo- callat. No n'hi ha prou amb repetir aclaparament que estem davant un duel entre democràcia i autoritarisme; també cal convèncer els ciutadans, amb compromisos seriosos, que en aquesta democràcia viuran cada vegada millor, amb un model econòmic just que no els deixi a l'estacada i en què els sacrificis, quan calgui fer-los, s'assumeixin en proporció a les capacitats econòmiques.

Tot i els missatges d'unitat de la UE i l'OTAN, comencen a percebre fissures entre els governs davant del conflicte a Ucraïna. Alemanya, altament dependent del gas rus, ha baixat la intensitat del seu inicial to bel·licista. Turquia, soci clau de l'Aliança Atlàntica, està acusant públicament els seus socis de manca de voluntat per buscar la pau i ha començat a ajudar Rússia a evadir les sancions dels Estats Units i Europa. Al costat de la convicció generalitzada a Europa i als EUA (no a Llatinoamèrica, Àfrica i Àsia, que miren els toros des de la barrera) sobre la culpabilitat exclusiva de Rússia en aquesta invasió il·legal i il·legítima, bona part de la població vol una mica de claredat sobre el futur, i no rep senyals dels seus governants més enllà dels cridats al sacrifici. Estem davant d'una cosa més greu, si és possible, que una guerra: estem davant d'un canvi d'època. I el que esperen els ciutadans en moments de tenebres, és llum.

*

L'EMIGRANT SENSE ROSTRE




La Prosopagnòsia és la interrupció selectiva de la percepció de cares, tant d'hom mateix com la dels altres, que poden ser vistos però no reconeguts com a propis d'una certa persona. També rep els noms de ceguesa facial o agnòsia facial. El seu equivalent auditiu seria la fonoagnòsia, un tipus d'agnòsia auditiva. Brad Pitt ha explicar per segona vegada, que, des de fa uns anys, pateix de prosopagnòsia, que afecta la capacitat per identificar quina persona tens al davant, inclosos amics o familiars. Lamenta, l'actor, que aquesta malaltia sigui la culpable que molta gent que es creua amb l'actor, en no ser saludada, pensi que és un tipus altiu i antipàtic. En el cas d'algú tan mediàtic com ell podria ser un arranjament inventat per evitar multituds, demandes de selfies i trobades indesitjades, però caldrà donar versemblança al seu relat.
Aquests rostres no reconeguts, són com a refugiats sense nom, dany col·lateral del fenomen de què parlen tant els experts sociòlegs: “l'emigrant sense rostre”. La deshumanització, el fet que les notícies terribles rellisquin al ciutadà, convertir éssers en números desproveïts de rostre, sense singularitzar la seva història, fa que augmentin la por i els prejudicis. Abans, quan érem més humans, molta gent guardava a casa un adhesiu a favor de la llibertat d'expressió. Em sembla que portar aquest adhesiu és l'únic que ens pot salvar ara dels veritables rostres abandonats. La lluita per la llibertat d'expressió, tan minvada i usada, tan menyspreada, de la qual sembla que alguns ja s'han oblidat, i com Brad Pitt, no poden reconèixer els rostres dels necessitats...









*

LA CASELLA 105



Aquesta setmana al Congrés de Madrid hi ha hagut el debat sobre l'estat de la nació i cada grup parlamentari ha presentat unes resolucions finals. Les d'Unidas Podemos demanen un projecte de llei sobre llibertat de consciència que garanteixi la laïcitat de l'Estat, que s'elimini del sistema educatiu l'ensenyament de la religió i que se suprimeixi l'assignació tributària a l'Església catòlica.

Que a hores d'ara encara hi hagi a la declaració de renda la casella 105 del 0,7% és un anacronisme. És una casella instaurada per derivar part dels nostres impostos a l'Església catòlica. És clar que, si no vols que s'emborsin aquest tant per cent, pots triar la casella 106 (activitats d'interès social), que es va crear amb la idea que ens empassem més fàcilment l'anterior. Però és que no hi hauria d'haver cap casella. O bé haurien de repartir-se els diners equitativament amb les altres religions.

A Alemanya, el sistema de finançar les religions és el més raonable. Si estàs batejat pagues un impost eclesiàstic a l'Església a què pertanys, sigui catòlica o protestant. Cadascú a la seva. Si no vols pagar aquest impost, apostates i llestos. Un cop has apostatat, l'Estat no et cobra ni un duro per aquest concepte. Si els teus pares no et van batejar ni has d'apostar; véns apostatat de fàbrica. Això sí, no et podràs casar per l'Església, batejar els teus fills o rebre sepultura eclesiàstica, encara que hagis pagat l'assegurança de decessos de 'l'Ocaso' tota la teva vida.

Spoiler: La casella 105 seguirà vigent a la declaració de la renda pels segles dels segles. Amén, tapat el cul amb ciment o amb un totxo ben calent, que es deia antes.

*

MARIONA




Amb tant de soroll mediàtic, amb crisis de tota mena pel mig i una guerra, una notícia d'abast per a la infància ha quedat relegada, l'acord unànime entre el Ministeri de Serveis Socials i les comunitats autònomes perquè cap nen menor d'11 anys resideixi en un centre d'acollida d'aquí al 2030. Aquest objectiu s'ha marcat en dues fases: una primera, que estableix el termini del 2025 per treure d'aquestes residències als entre 0 i 6 anys, i cinc anys després, els d'entre 7 i 10. Amb dades del 2020, que són les últimes disponibles a Espanya, hi ha en aquesta situació 3.088 nens, 1.117 de la franja més petita (inclosos 537 que no han complert els 4 anys) i 1.911 d'entre 7 i 10.

L'acord, que finalment va acompanyat de finançament procedent de la Garantia Infantil, un dels fons Next Generation de la UE, intenta pal·liar l'incompliment permanent en què han incorregut les administracions públiques des que el 2015 es va aprovar la llei de modificació del Sistema de Protecció a la Infància ia l'Adolescència, que establia que els menors de fins a 3 anys sota la tutela de l'administració no han d'estar institucionalitzats, vivint en residències pel dany emocional i psíquic que això suposa. I el següent pas s'havia de fer amb els nens de 4 a 6: calia buscar-los una família per evitar el mal que suposa créixer en una residència. Els gairebé 1.200 petits que viuen en aquests centres són el clar reflex que la norma no s'ha complert tret de Cantàbria, on no hi ha petits de menys de 6 anys a centres i Navarra, que almenys fins al 31 de desembre del 2020, no tenia cap nadó, encara que sí que hi figurava un menor d'entre 4 i 6 anys en una residència.

Quants nens moren a la Mediterrània, a Ucraïna o en altres guerres/no guerres? Nens que no arriben a tenir ni l'opció de ser adoptats, o quan com la Mariona no sobreviuen malgrat la bona fe i la cura d'unes monges.

Ahir vàrem anar a Vic amb el meu germà i la Júlia a veure la tieta Teresa; amb la covid feia més de dos anys que no la podiem visitar. La tieta en té 96 pero el cap el té clar, ens explicava ahir el cas de la Mariona; la seva mare va morir de paludisme, ja que la tieta no la va poder curar, Al cap d'un temps, el seu pare els va portar la nena a la seva comunitat, a Ruli; estaba en els ossos, com aquelles fotos que vèiem de nens i nenes de Biafra durant la fam. No en sabien el nom i li van posar Mariona. Les monges van decidir quedar-se-la, entre altres coses perquè el pare ja estava amb una altra dona que estava embarassada i la nena li feia més nosa que servei. Tenia a penes un any, i la van cuidar i alimentar, però no va sobreviure, al cap de poc temps va morir - li va fallar el cor, - M'explicava la tieta que el cor és el que més pateix en casos de desnutrició -. A la Mariona, la varen enterrar les monges al jardí de la Comunitat, i mai no li van faltar flors. Això va passar a Rwanda, abans de la guerra civil entre hutus i tutsis, encara que imagino que tot deu seguir igual, o pitjor. 

Sóc tant capsigrany que no se'm va ocòrrer fer una foto al vestidet de punt color de rosa, amb peucs i tot que la tieta li ha fet a una nena de Vic que naixerà dìns d'un més. Crec que li haurien de posar de nom Mariona. 

*

PARELLADA, L'ACONSEGUIDOR



Roger Parellada, l'aconseguidor de màscares català, va aconseguir en només tres setmanes guanys de 24 milions d'euros en una operació de 35 milions amb l'Administració pública catalana. Va passar entre el 20 de març i el 16 d'abril del 2020, aprofitant l'escassetat de material mèdic per culpa del cóvid ​​i les facilitats donades per la Generalitat de Catalunya. Mentre que Basic Devices, la societat pantalla amb seu a Vilafranca del Penedès facturava 35 milions a la Generalitat, segons consta a la factura a què ha accedit El Confidencial, una altra empresa controlada pels Parellada, l'Institut de Radiofarmàcia Aplicada de Barcelona (IRAB ), es gastava 3,8 milions en proveïments. Si se suma un altre milió de despeses i es descompten els 6.074 milions d'euros que en teoria es van pagar d'IVA, queda un benefici en l'operació de 24 milions.

L'aconseguidor de mascaretes de la Generalitat, l'empresari Roger Parellada, va trucar per telèfon a la dona de Quim Torra, llavors president de Catalunya, quan l'Administració catalana li va congelar el compte del Banc Sabadell amb els 35 milions d'euros que havia pagat per comprar mascaretes i material hospitalari el març del 2020, en el pitjor de la pandèmia. Així ho explica el mateix Roger Parellada en un wasap que va enviar als socis que l'estaven finançant per justificar el bloqueig dels fons i al qual ha accedit El Confidencial: “Ara penjant amb la dona de Torra, que diu que a ell ho tenen capat del tot”. La dona de Quim Torra és la Carola Miró, professora de l'escola Thau, abans de convertir-se en primera dama de Catalunya. Dos dies després d'aquesta trucada, els fons quedaven alliberats i fins i tot es retirava una denúncia per estafa posat davant els Mossos.

Aquesta noticia tan escandalosa veig que ha passat bastant desapercebuda als mitjans catalans, en principi nomès en parlen a el confidencial i e-noticies. El queda clar, és que Medina i Luceño al costat de Parellada són uns aprenents de bruixot. Que n'aprenguin!

*

VAIG VEURE PASSAR UN TREN I UN AVIÓ...



L'Associació de Càmpings de la Costa Daurada i les Terres de l'Ebre reclama des de fa temps, solucions per al problema que tenen els que són al costat de la via del tren: quan els combois passen fan soroll i això molesta els campistes. Fa més de deu anys que demanen a l'Administrador d'Infraestructures Ferroviàries (Adif) que estudiï quines mesures es poden aplicar. Barreres acústiques, potser? Adif no sap o no contesta, passa el temps i cada cop hi ha més combois i més llargs, i la cosa anirà a més.

La Coordinadora del Moviment Veïnal del Vallès reclama que es restringeixi l'ús de l'aeroport de Sabadell només als serveis d'emergències i no es faci cap altra pràctica no essencial. El col·lectiu denuncia que l'activitat aeroportuària ha crescut i considera que suposa un perill, per això aposten perquè romanguin serveis com els dels bombers o els diferents cossos policials presents a l'aeroport, però que no se'n faci un ús vinculat a l'oci.

Una situació semblant em porta a pensar en aquells ciutadans que un bon dia es van comprar una casa a Gavà Mar i anys després es queixen que els avions que aterren a l'aeroport Josep Tarradellas-Barcelona-El Prat-La Ricarda els passen per a sobre, amb un soroll molest. Però és que resulta que l'aeroport en qüestió existeix des del començament del segle XX, i el de Sabadel des del 1936. Si no els roco un pis o una casa al preu Just, o es van oblidar el sonotone a casa, ja sabien que havia soroll i que, a mesura que l'aeroport creixés, n'hi hauria més. I amb els que van instal·lar càmpings al costat de les vies del tren, passa exactament el mateix. A més, recordo haver llegir que una de les urbanitzacións que més es queixen de l'Aeroport del Prat, al seu dia era il·legal, no es podia haver construit allí, però que feia temps s'havia legalitzat per ecvitar mals majors; raó de més per que no protestin.

Som on sempre, volem trens, avions, aeroports, però no a casa nostra sinó a la del veí. EL cas més paradigmàtic ja l'he explicat en alguna altra ocasió. Es tracte d'un cas que es va produîr a Alacant fa anys. En un barri bastant degradat que hi havia entrant a la ciutat a mà dreta (San Juan crec es deia) la droga campava al seu aire i els veïns, gent humil, portaven mesos i mesos fent manifestacions i cassolades demanant un centre per atendre i ajudar als drogodependents. Tant i tant varen donar la tabola que finalment l'ajuntament va decidir posar-los el centre que demanaven al barri. Com ja haureu intuït, els mateixos veïns continuaren fent manifestacions i cassolades en senyal de protesta..., el centre el volien, però no al seu barri, sinó a un altre.



*

GENTOLA



El PP "deplora els greus successos" ocorreguts a la tanca de Melilla, amb la mort d'un nombre indeterminat de persones, 21 reconeguts pel Marroc, i per això li exigeix ​​que "es retracti" de les seves declaracions en què va assegurar que el govern marroquina havia resolt bé l'assalt a la tanca. El PP no és d'aquesta opinió, i creu que "la personalitat camaleònica de Sánchez" fa que ara adopti aquesta postura, simplement per acontentar el Marroc.

La memòria del Pp és fràgil, molt fràgil, ja que no recorden els fets d''el Tarajal', ni de les 1828 persones que se sàpiga van morir ofegades a la Mediterrània l'any passat. El 2014, almenys 14 persones van morir a pocs metres d'arribar a la platja del Tarajal, la riba espanyola més propera a la frontera entre el Marroc i Ceuta. Sabem molt del que va passar aquell matí, gràcies a diversos vídeos de la Guàrdia Civil i al testimoni d'alguns dels supervivents d'aquell intent d'entrar a Espanya. Però ara com ara la del Tarajal és una història de números, en què no es coneixen els noms dels seus protagonistes.

Se sap, per exemple, que al voltant de 200 van ser les persones que van intentar entrar a Espanya aquell dia a l'alba. D'aquestes, unes 90 van assolir les aigües que banyen la zona fronterera. La causa de les 14 morts confirmades va ser per ofegament i 23 persones van ser tornades al Marroc després de ser interceptats per agents espanyols.

L'escena és el millor exemple de les actuals directrius del govern espanyol: que no hi entrin. A qualsevol preu. Després que el ministre de l'Interior ho negués, categòricament i repetides vegades, el secretari d'Estat de Seguretat, Francisco Martínez va reconèixer en la seva comparència al Congrés que es va disparar "material antiavalots" per aturar els immigrants. També en aquesta ocasió coneixem millor els números que els noms. Agents de la Guàrdia Civil van llançar un total de 145 pilotes de goma i van fer servir 5 pots de fum. Tot i això, segueix sense saber-se qui va donar l'ordre de disparar cap a un grup de 90 persones que s'amuntegaven a l'aigua, assetjades a més per una patrullera marroquina.

El segon de Fernández Díaz va destacar que cap dels immigrants que van arribar a la riba va presentar ferides i que només se'ls va disparar mentre estaven en aigües marroquines. Però per què no es va rescatar les persones que s'ofegaven? El ministeri de l'Interior va al·legar que no podien entrar en aigües estrangeres. La línia fronterera no va permetre passar els possibles rescatadors, però sí a les pilotes de goma. Quinze persones van pagar amb la vida aquesta diferència de criteri. L'escena és el millor exemple de les actuals directrius del govern espanyol: que no hi entrin. A qualsevol preu.

D'aquests fets del Tarajal, tant la guàrdia civil com el Ministre d'interior, un tal Fernandez Díaz, o el president del Govern, el desconegut M.Rajoy, en van sortir impunes. Em pregunto com poden tenir la poca vergonya els senyors del Pp de demanar explicacions al Govern Sánchez, quan ells no les van donar en assassinar per acció o omissió d'ajuda i a sang freda 14 migrants per part de les seves forces de l'ordre. Això no és obstacle per manifestar la repulsa a les injustificables declaracions del President del Govern sobre els fets esdevinguts. Pactar amb el Govern del Marroc té un preu; un preu i nul·la decència política. Té raó Manuel Adlert quan diu que són gentola, els uns i els altres. Clar que més que gentola o gentussa, el que són és miserables.

*

SOSPITOSOS HABITUALS



Els àudios publicats per El País i Elmon.cat aquestes últimes setmanes revelen una manera d'actuar menyspreable per part de l'antiga cúpula del PP. A saber: de baix a dalt: Villarejo, Pino, Francisco Martínez, Jorge Fernández Díaz i María Dolores de Cospedal. No hi ha hagut senyor X més fàcil de reconèixer en tota la història que Mariano Rajoy, que, com sempre, passava. Hi ha més gent, però aquests eren el tronc, i els altres, ramificacions.

Es van inventar informes econòmics de rivals polítics (els casos de Xavier Trias i Artur Mas, els més evidents), van fer xantatge a la BPA, la Banca Privada d'Andorra (“o ens doneu les dades o us tanquem el negoci”), van ficar a través de la inclassificable Alicia Sánchez-Camacho a noms com els de Jaume Giró, Josep Antich, Josep Antoni Duran i Lleida o Enric Lacalle en un allioli desesperant d'independentistes, agents dobles o amics d'amics que podien ser amics dels seus enemics... als jutges com a coartada, a la Fiscalia que ho afina, a Pegasus com a sistema d'espionatge...

Per atacar l'independentisme es van fer servir les armes més indignes que un país pot acceptar: falsedats, invencions i humiliacions. Contra l'independentisme (la meitat de Catalunya democràticament parlant) ho ha valgut tot, fins i tot trepitjar qui està a terra sagnant. Però el pitjor és que no va ser un “tot per la pàtria” (que es podria entendre sense actuacions tan xocolates), els àudios de Sánchez-Camacho confirmen que era un “tot per salvar-se... ells”. El més notable és que no passa res: la Fiscalia no actua, Fernández Díaz, màrtir de vocació, segueix insistint que no va mentir, Sánchez-Camacho s'asseu al Senat i Rajoy i Cospedal driblaran la justícia andorrana. Era un govern que manejava les institucions de l'Estat en interès propi amb el pitjor president conegut.

Que ningú no es preocupi per una banda ni es faci il·lusions per l'altra, no passarà res. Fixeu-vos en aquest CEIP de Barberà del Vallès: M.Marti i Pol. No sabem qui era M.Marti, de la mateixa manera que la justícia no ha estat capaç de saber qui és M.Rajoy als papers de Bárcenas. Com a molt, ambdós són només sospitosos habituals, lliures de condemna humana i divina. Com diu Jordi Basté: al pas que anem, l'Espanya de Mariano Rajoy no tindrà història, tindrà antecedents penals.

*

PETARDS SILENCIOSOS



“Tot en ordre. La Generalitat demana que no se salti per damunt de les fogueres! Cada dia més infantils, més tractats com xaiets obedients. Les fogueres de Sant Joan són per saltar-les, per fer poble i tradició. I si et cremes, ja sabies a què t’arriscaves!”. El comentari l’escriu a les xarxes socials el periodista Miquel Macià poques hores abans que la flama del Canigó arribi puntual a tots els pobles i ciutats de Catalunya per prendre foc a les foguerades que il·luminaran la nit més curta de l’any.

Els qui coincidim en posicionaments d’aquest tipus lliurem una guerra absolutament perduda. La possibilitat de gestionar individualment el risc s’empetiteix cada cop més. Un ja ni tan sols pot banyar-se els dies de fortes onades en el cas que així ho desitgi. De moment, els fogons i els llits es mantenen al marge de l’Administració i del seu interès per governar-nos la vida sencera, però com que aquesta es comporta com un ens gasós acabarà per ocupar tot l’espai existent, i no tardarà a arribar també a les cuines i als dormitoris. Els qui assisteixen complaguts a l’eliminació de l’individu com a variable principal en la gestió del risc utilitzen tres arguments que combinen perfectíssimament entre si. Un de caràcter paternal –és pel vostre bé–, un altre de caràcter solidari –si et poses en risc algú haurà d’ajudar-te i aquest altre també pot acabar prenent mal– i un tercer de caràcter utilitarista –si et fas mal, acabaràs costant diners al sistema públic de salut–. Bones intencions, altruisme i finances públiques són una tríada invencible. No toca res més que rendir-se i acceptar que, per aclaparadora majoria, el camí que hem decidit recórrer sense possibilitat de retorn és aquell que permet al leviatan decidir per nosaltres. Aquesta manera de procedir comporta de retruc un avantatge afegit per al ciutadà: deixa de ser culpable de res. Cedeix poder de maniobra i iniciativa, però a canvi queda alliberat de responsabilitat. Tot són avantatges.

El geni popular es manté encara a la revetlla de Sant Joan. Però el foc ha patit un procés d’institucionalització. Ja no el comandem el populatxo. La flama ha passat a ser, en certa manera, el punt final d’un expedient administratiu. Ja no són els adolescents, amb els nens amb tasques subalternes i amb la supervisió dels adults, els qui aixequen les pires. Aquesta feina queda reservada ara a les brigades municipals, que l’exerceixen amb un professionalisme només a l’abast dels servidor públic, sigui aquest funcionari o ­empleat d’una empresa de serveis. Els palets industrials han substituït els trastos vells de fusta que les colletes de marrecs anaven rebuscat per les cases dels veïns abans de la revetlla. Les torxes sucades amb resina o petroli han desaparegut de les mans de les criatures. Moltes fogueres compten amb perímetres de seguretat. Com s’escau si un aspira a ser conseqüent amb la societat de la profilaxi de què formem part.

Alguna empresa –si pot ser amb bons contactes amb l’Administració per assegurar-se el tret– hauria d’estar treballant en les fogueres del futur que podrien posar fi a tots els nostres problemes: pires que apareixerien projectades davant dels nostres ulls i començarien a cremar només de pitjar el botó de play d’un projector hologràfic 7D. Amb aquestes falses fo­gueres no hi hauria cremades, les emissions de CO2 serien inexistents i no deixarien el rastre d’una muntanya de cendres. S’ha de constituir la start-up SafeBonfire (Foguera Segura) de seguida. Hi ha un negoci interessantíssim a fer amb un ROE que ho petaria. Ja m’imagino l’entusiasta roda de premsa conjunta dels consellers d’Interior i Salut de torn anunciant la compra de l’equipament: Catalunya ha dit prou a les cremades i incendis per culpa de les fo­gueres.

Quedaria per solucionar el malestar dels gossos i gats a compte dels petards. Aquest és el nou tema que aflora a la superfície del debat públic ara que les mascotes exerceixen el rol de fills nascuts amb quatre potes. Sant Joan, esclar, és una festa d’humans i com a tal netament antropocèntrica en la seva concepció. Així doncs, alguna cosa hauria de fer-se amb l’abús que tant de dolor físic i psicològic provoca gratuïtament als cans i mixos convertits ja en reis de la casa. La solució només serà possible si invertim prou en investigació. Que ens costi el que ens hagi de costar, però hem de trobar tant sí com no la fórmula del petard silenciós.

Guaiteu el Sant Joan del futur: traques mudes i fogueres de mentida. La revetlla somniada en què res ni ningú pren mal va agafant forma. El progrés és imparable. - Josep Martí Blanch - lavanguardia.cat.


Sant Joan del Passat


*

més...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS