Fa tres anys vivíem tots tan tranquils, brindant per l'any que estàvem a punt d'estrenar, sense sospitar que s'havia iniciat el compte enrere perquè un virus desconegut eliminés diversos milions de persones de la faç de la terra i alterés per sempre la nostra forma de vida. La paraula pandèmia ens sonava molt llunyana, aplicable només a distòpies de ciència ficció.  En sortirem millors i més forts ens dèiem, però no ha estat així, tres anys més tard, les noves distòpies amplien el repertori clàssic de malediccions; als ja habituals apocalipsis causats per l'energia nuclear i el terrorisme internacional s'hi han afegit els provocats pel canvi climàtic, el conflicte d'Ucraïna, el ressorgiment de la covid a la Xina, la Gran Apagada energètica europea i el col·lapse d'internet. Ignació Martínez de Pisón reflexiona sobre que pasaria quan nosaltres no hi siguem, una possibilitat que cal tenir en compte.

Els cineastes, que solen detectar els temors més profunds de l’ésser humà, han tornat a explicar històries de catàstrofes com les que van proliferar durant la guerra freda o després dels atemptats de les Torres Bessones. Les noves distopies amplien el repertori clàssic de malediccions: a les ja habituals apocalipsis causades per l’energia nuclear i el terrorisme internacional s’hi han afegit les provocades pel canvi climàtic, la Gran Apagada (així, amb majúscules) i el col·lapse d’internet.

El que indiquen aquestes pors profundes és que l’ésser humà és cada cop més conscient de la seva pròpia vulnerabilitat. Cal preguntar-se si la pandèmia ha estat com un crit de socors, una advertència que ens ha enviat el planeta per queixar-se de com de malament que el tractem. Si ens sembla que les pandèmies són fenòmens anòmals, excepcionals, és perquè no parem atenció als científics, per als quals només es tracta d’un mecanisme de ­correcció habitual dins la natura, si fem cas a Alan Weismann.

Quan una espècie animal creix fins a l’extrem d’amenaçar els delicats equilibris del planeta, aquest ha de fer alguna cosa per posar-li fre. El problema, en efecte, és que som massa i ens hem tornat perjudi­cials per al nostre entorn. Fa unes setmanes es va arribar a la xifra dels vuit mil milions. Una autèntica barbaritat (i, malgrat tot, la notícia es va celebrar amb alegria, com quan arriba un nou nen a la fa­mília).

Al seu llibre 'El món sense nosaltres', Alan Weisman es preguntava fa uns anys com reaccionaria la natura si els éssers humans desapareguéssim del planeta. Una de les seves hipòtesis era precisament la d’un virus específic que ataqués la nostra espècie sense afectar les altres, que no trigarien a envair els nostres espais desocupats: no els recorda això el mateix coronavirus i les primeres setmanes de confinament, quan els animals salvatges s’aventuraven fins al centre de les ciutats i tor­nàvem a sentir els cants dels ocells enmig d’un silenci de ciment i asfalt? La natura ens ha enviat una pandèmia per dir-nos que, quan nosaltres no hi siguem, no trigarà a recuperar els seus hàbits mil·lenaris i a tornar a ser la que era.

Oi, estimat lector, que una ciutat com Nova York sembla sòlida, consistent, feta per aguantar el pas del temps? Doncs sàpiga que si els seus túnels del metro no s’inunden és perquè hi ha 753 màquines bombant aigua constantment. Si algun dia desapareguessin els novaiorquesos i aquestes bombes deixessin de funcionar, les aigües subterrànies tardarien dos dies a engolir la xarxa de túnels. Després la falta de manteniment faria que esclatessin canonades, rebentessin juntures, caiguessin teulades. Les espècies vegetals creixerien sense control entre la runa i, amb un terra cada vegada més ric en nutrients, l’increment de la biodiversitat s’ocuparia de fer la resta. Resultat: en un període inferior als dos segles no quedaria ni rastre de Nova York.

Per descomptat, en el medi rural el procés seria molt més ràpid. Un exemple que esmenta Weisman sobre la capacitat de la ­natura per regenerar-se és el de la zona desmilitaritzada que separa les dues Corees, una franja de terra de 240 quilòmetres de llarg per quatre d’ample on fa setanta anys que l’ésser humà no posa el peu. La natura es va afanyar a re­crear l’hàbitat primigeni, i molt aviat en aquella terra de ningú hi van trobar refugi espècies animals que a la resta d’ Àsia estaven condemnades a l’extinció. Quina paradoxa que una sagnant guerra fratricida i una postguerra inter­minable i atroç hagin donat lloc a una pacífica reserva per a la fauna ame­naçada!