A PROPÒSIT DE BOLAÑO 3.2.23

De la mateixa manera que els Detectives Salvajes anàven a la cerca de Cesárea Tinajero per tot Mèxic, un estiu jo vaig anar a la cerca de Roberto Bolaño per Blanes un estiu de l'any 2001. Aquesta és la història de la meva no trobada amb ell. Ho he recordat, a ran de l'escrit d'avui en Miquel sobre els personatges dels Detectives Salvajes.

“Al 1983, als vint-i-dos anys començà la tasca de traduir D'Arsonval. Ningú li va demanar que ho fes. No hi havia aleshores cap editorial francesa interessada en publicar aquest alemany de nom estrany. Pelletier començà a traduir-lo bàsicament perquè li agradava, perquè era feliç fent-ho, tot i què també pensà que podia presentar la traducció, precedida d'un estudi sobre l'obra archimboldiana, com a tesi i, qui sap, com la primera pedra del seu futur doctorat.”

Aquest paràgraf de 2.666 que es refereix a un dels protagonistes de la novel·la, el crític francès Jean-Claude Pelletier, em va donar la idea de traduir la novel·la pòstuma de Roberto Bolaño al català. Vaig començar molt embalat, sobre tot pel fet que travessava una d’aquestes èpoques en que un hom es queda sec i no se li acut res per escriure de collita pròpia. Aquest recurs de traduir en temps de sequera ja l’havia fet servir amb en Rimbaud o Vila Matas, però res comparat amb el repte de fer-ho amb el meu autor més apreciat i amb la seva última novel·la.

Ha estat certament estranya la meva relació amb Bolaño. Vaig saber-ne d’ell per primera vegada l’estiu del 2001 llegint Soldados de Salamina d’en Javier Cercas. Atès aquell estiu en el més d’agost era a Blanes de vacances, vaig voler comprovar si el personatge de Roberto Bolaño era real o un invent d’en Cercas. En trucar a informació de telefònica i donar nom i carrer (Cercas parlava del carrer ample, al centre de Blanes) una senyoreta mot amable em va dir que si tenia telèfon aquest senyor però que estava restringit i no me’l podia donar. Vaja! Em vaig dir, aleshores el personatge és real, i, o bé és important o exiliat polític (de fet era les dues coses) puig de no ser així no tindria restringit el número de telèfon.

El segon pas, fou a primera hora del mati que acostumava a caminar cada dia des dels pins fins al port, passar-me pel carrer ample a veure quina podia ser la casa d’aspecte colonial que mencionada en Javier Cercas, però es un concepte una mica relatiu i n’hi havia dues o tres que podien ser-ho. A dia d’avui encara no se quina és exactament.

El tercer pas consistí en anar a una llibreria molt petita que hi ha al passeig de dintre i preguntar si tenien alguna novel·la d’ell, si vivia a Blanes semblava lògica la deducció. En entrar a la llibreria no hi havia ningú, vaig pensar que la persona encarregada – així era – havia sortit un moment. Mentre esperava d’esquena al mostrador, al fons a l’esquerra damunt d’una prestatgeria giratòria em cridà l’atenció un llibre vermell del qual només en veia el llom, però que em va atreure com un imant. El llibre era “Los detectives Salvajes”. El tenia a la mà quan va entrar la dependenta.

El mateig día el vaig començar a llegir... Qui ho hagi fet, qui hagi entrat dins l'univers d'en Bolaño, si com jo no coneixia res d’ell, suposo es sentiria igual de desconcertat quan la novel·la, que segueix les peripècies i aprenentatge d’en Garcia Madero pel Mèxic dels 70's, de sobte canvia radicalment en el seu gir narratiu. Reconec que vaig aturar-me i durant una temporada la novel·la restà oblidada però a mà, per si de cas.

Al temps, vaig començar-la de nou, des del principi i ja no vaig parar, però, m’agradava tant (de vegades havia de tornar enrere puig quelcom se m’havia escapat i alguna cosa no em lligava) que dosificava la seva lectura per que no s’acabés.

Un dia, deuria ser dilluns pel que després diré, mancaven per acabar-la no arribaven a 100 pàgines, i vaig sentir la imperiosa necessitat d’acabar-la anant a dormir més tard del compte, aspecte inhabitual en mi que soc de dormir. L’endemà i pel que deia abans devia ser dimarts, mentre pujava al cotxe i engegava la radio acabava la tertúlia d’en Foix, Portabella i Zanuy i en les acaballes nomes vaig arribar a entendre que havia mort el dia abans un escriptor que havia guanyat el premi Herralde, per tant el dubte era, Bolaño o Vila Matas. En trucar a Catalunya radio em varen confirmar que era en Roberto. No en sabia res de la seva malaltia, ni masses coses d'ell, fou després en llegir Para Roberto Bolaño d'en Jorge Herralde que vaig començar a fer-me'n una idea.

I aquesta és la història de la meva NO relació amb Roberto Bolaño. o potser en el fons es tracta de que no el volia conèixer. En aquest video de la presentagcio de los detectives Salvajes a Girona, reconeixereu entre altres a Vila Matas, o el presentador, un jove Javier Cercas. 

MULTIREINCIDENTS HABITUALS 2.2.23

Els Mossos d'Esquadra han vigilat de prop 300 lladres multireincidents l'últim any. Això ha ajudat a reduir els furts un 26%, i els robatoris amb violència, un 13%. A més, han augmentat les detencions i també ha crescut el percentatge d'investigacions resoltes.  Tot i això, nou de cada deu detinguts per robatori tornen al carrer després de passar pel jutjat. La tasca policial, doncs, topa amb un mur, però si més no els Mossos subratllen que han allunyat molts dels multireincidents de Barcelona.

Comentava fa temps la condemna a un any de presó d'un rodamón que amb una certa violència havia robat mitja barra de pa. Aixó de les condemnes va com va i depén sovint del jutge i el que vulgui expressar o condemnar en la seva decisió. En aquest cas, diu el Sr. Jutge que la condemna ha estat més que res per la conducta violenta i intimidatoria de l'home, atès la dependenta va explicar que de no haver estat per la violència igualmente li hauria donat la barra.

No és aquest un d'aquells casos que creen inseguretat ciutadana, de fet, sembla que la percepció d’inseguretat per part de la ciutadania ha disminuït des de l’any anterior i l'altre en que hi havia la psicosi instal·lada dels robatoris silenciosos i dels pispes pel carrer.

De lladregots o pispes sempre n’hi ha hagut i fins i tot de molt professionals, auntèntics artistes que et prenien la cartera amb una gran habilitat, i aixó s’estudiava, no a l’escola òbviament, però un “carterista” era un senyor que estudiava per aconseguir l'habilitat suficient amb els dits per robar-te la cartera sense que ni tan sols te n'adonessis, o sia com el Govern però amb finezza.

Fa uns anys, un curt d’aquests que surten els diaris tenia un titular sorprenent: ”20 anys de presó per robar una pizza a un nen”, d’entrada un es diu: caram! aquests americans (era a Miami) en fan un gra massa, però després tafanejant per internet, resulta que aquest lladregot portava acumulades moltes petites condemnes per robatoris de l’estil d’aquest o similars i en un moment determinat el jutge decidí sumar-li totes les condemnes i en acumular-les condemnar-lo a aquests vint anys, en el ben entès que l’individu era incorregible i en no haver-hi res a fer, el millor era enviar-lo dos decennis a la garjola perquè s’ho repensés.

Pot semblar una mica exagerat, però he llegit casos a Barcelona de lladregots que han estat detinguts fins i tot setanta o vuitanta vegades, o més per furts menors. I aixó no pot ser. Semblaria raonable enviar-los una temporada (no cal vint anys tampoc) a la garjola, i sinó a algú que els ensenyes a robar com Déu mana, que en aixó també s’ha perdut l’ofici. De fet un paio que l’enxampen setanta o vuitanta vegades hauria d’anar a la presó més que per lladregot, per inútil.

L'ESPIA QUE LES VA ESTIMAR 2.2.23

L’any passat, La Directa va destapar el cas d’un policia infiltrat a l’esquerra independentista. Les seves inicials eren I.J.E.G., però feia servir el nom de Marc Hernàndez Pons. És el que constava al carnet d’identitat que la Secretaria d’Estat de Seguretat li va preparar perquè ningú no dubtés d’ell. El va fer servir per matricular-se a la Universitat de Barcelona. Es feia passar per mallorquí, però en realitat era de Menorca. Amb aquesta identitat falsa va militar al Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, al col·lectiu Re­sistim al Gòtic i al Casal Popular Lina Òdena. El Govern va considerar llavors que hauria comès delictes de falsedat documental i suplantació d’identitat, però ves i troba’l quan ja ha desaparegut del mapa.

Ara s’ha destapat el cas d’un segon policia infiltrat. Es tracta d’un indicviduu que també­ deia ser mallorquí –aquest ho era de debò– i que, com l’altre, durant anys hauria estat infiltrat en grups antisistema barcelonins, a partir del centre ocupat La Cinètika, de Sant Andreu. Es va comprar un mocador palestí, es va posar arracades, es pentinava els cabells en cresta, vestia samarretes amb missatges antifeixistes i contra la policia, i es va ta­tuar una estrella del caos al genoll. El nom fals que les autoritats policials van adjudicar-li era Daniel Hernàndez Pons.

No es que s'hagin esmerçat molt a l'hora de triar nom i cognoms, i no entenc el perquè de que ambós fossin de les Balears. Mentre que aquí s'ha organitzat un bon sarao amb esquinçament de vestidures per la ofensa, fins al punt que les 5 senyores que havien estat amb el segón policia li han presentat una demanda. A Madrid, poca o nula importancia li han donat, que de fet és el que té, poca importància, amb una actuació més digna de la TIA que del CNI, o és que és possible que vinguin a ser més o menys el mateix les dues organitzacións?.

Jaume Asens és qui ha interposat la demanda em nom de les 5 dones que es consideren enganyades, però gosaria afirmar que la demanda tindrà poc recorregut. Per començar, els policies ho tenen molt malament per lligar, abans, han de comunicar a la senyora el seu estat laboral: "Senyora, sóc un policia infiltrat, volez vous coucher avec  moi"?. I per acabar, tan aquest cas com l'anterior una mica més seriós, formen part d'una guerra bruta que s'ha d'entendre donades les circumstancies de l'intent de cop d'Estat del 2017. A Madrid no se'n refien gens de la tropa del procés encara que ara s'hagin embolcallat amb una pell de bé, però compte que no tots els bens són blancs, i n'hi ha que varen dir que ho tornarien a fer, encara que ara siguin a Suïssa.

SOLEMNES FOTESES JUDICIALS 1.2.23

Per entendre una mica com ha anat la sentencia del tribunal del TJUE, que sembla ha satisfet a tothom, cal llegir aquest article de Javier Melero  a la vanguardia, on posa llum a la foscor.

"Era el part de les muntanyes i el resultat ha estat un ratolí. La sentència del TJUE que havia de resoldre una controvèrsia fonamental per al futur de la cooperació judicial en matèria penal en l’espai de la Unió ha preferit donar una puntada de peu cap endavant i, amb l’argot burocràtic i autoreferencial de costum, venir a dir als litigants que ja s’ho faran. 

Les reaccions a l'error donen compte de les dimen­sions del fiasco. Aquesta deu ser una de les poques sentències de la història que agrada a tothom. En què totes les parts diuen veure satisfetes totes les seves expectatives, i que demostra sense embuts que la nostra aspiració a una resolució satisfactòria a l’esgotador contenciós català no deixa de ser una exigència intel·lectual i personal exagerada. Això és, que el principi de confiança ha de regir les relacions entre els països de l’espai comú europeu i que la justícia belga no hauria d’haver intro­duït restriccions a l’execució de les ordres de detenció basades en criteris legals propis del seu dret intern.

Tot i això, no ha perdut l’ocasió de fer lliscar l’afirmació que el Tribunal Suprem espanyol, com a única instància penal sense possibilitat d’apel·lació als judicis contra aforats, no compleix estrictament amb les exigències del Conveni Europeu de Drets Humans, malgrat haver ratificat, en anys anteriors, un bon nombre de sentències espanyoles sense establir aquesta excepció. El que se’n podria dir un pessic de monja.

El jutge belga, ens diuen a Luxemburg, no ha de limitar l’eficàcia de les euroordres, però hi ha supòsits en què, malgrat aquest principi de confiança, sí que ha d’analitzar si hi ha elements objectius i fiables que puguin demostrar un risc d’infracció del dret en un procés amb totes les garanties al país sol·licitador. En concret, si hi ha “deficiències sistèmiques o generalitzades en aquest Estat” o “deficiències que afectin un grup objectivament identificable de persones a què pertanyi l’interessat”. De qui podrien ser aquestes “deficiències sistèmiques” el tribunal no en dona cap pista, i com podria procedir-se a l’acreditació d’aquestes deficiències des de Brussel·les sembla un arcà difícil de revelar, sobretot quan el màxim que fa el jutge belga per il·lustrar-se és demanar informes al Suprem espanyol.

Pitjor es posa la cosa pel que fa a la prova que l’acusat pertanyi a un grup objectivament identificable de persones i que, per aquesta pertinença, pugui patir algun tipus de restricció dels seus drets, partint de la premissa ja una mica fosca que el grup objectivament identificable el componguin els qui eren els membres del govern de Catalunya el 2017 o els independentistes catalans en el seu conjunt.

L’escenari dissenyat per la sentència condueix irremeiablement a la paràlisi i a l’enquistament de la situació. Ni dona una resposta al senyor Puig sobre quines són les seves expectatives de futur davant una nova sol·licitud de lliurament, ni fixa el criteri pel qual el jutge belga pugui restringir o no l’abast de l’ordre, ni deixa clar al Tribunal Suprem espanyol que s’hagi resolt la qüestió de la seva legitimitat per a l’enjudiciament.

La pròxima sentència hauria de venir amb manual d’instruccions, i per a això no calia fer tant rebombori. 

Al final de  l'article de Melero a la Vanguardia fan una enquesta on pregunten si Puigdemont serà extradit a Espanya. Jo he votat que NO, pero de moment a l'enquesta hi ha un 62% de SI i un 38% de NO. Ja deia Vargas Llosa que la gent no sap votar".

EN DEFENSA DE LA CORRUPCIÓ 1.2.23

"Si es posés en un platet de la balança el mal que els «purs» han vessat sobre el món i en l'altre el mal provinent dels homes sense principis i sense escrúpols, és el primer platet el que inclinaria la balança. En l'esperit que la proposa, tota fórmula de salvació erigeix una guillotina... Els desastres de les èpoques corrompudes tenen menys gravetat que els assots causats per les èpoques ardents; el fang és més agradable; hi ha més suavitat en el vici que en la virtut, més humanitat en la depravació que no pas en el rigorisme. L'home que regna i no creu en res, heus aquí el model d'un paradís de la decadència, d'una sobirana solució de la història. Els oportunistes han salvat els pobles: els herois els han arruïnat.

Cal sentir-se contemporani, no de la Revolució i Bonaparte, sinó de Fouché i Talleyrand: no n'ha faltat a la versatilitat més que un suplement de tristesa perquè ens suggerissin amb els seus actes un Art de viure. A les èpoques dissolutes correspon el mèrit d'haver posat al nu l'essència de la vida, d'haver-nos revelat que tot no és farsa o amargor, i que cap esdeveniment mereix ser emperifollat, ja que és necessàriament execrable.

La mentida tramada de les grans èpoques de tal segle, de tal rei, de tal papa... La «veritat» només s'entreveu en els moments en què els esperits, oblidats del deliri constructiu, es deixen arrossegar per la dissolució de les morals, dels ideals i de les creences. Conèixer, és veure; no és ni esperar ni emprendre.

L'estupidesa que caracteritza els cims de la història només té equivalent en la ineptitud dels agents. Si es porten fins a la fi els actes i pensaments és per una manca d'agudesa. A un esperit alliberat repugnen la tragèdia i l'ap.oteosi: les desgràcies i els palmells l'exasperen no menys que la banalitat. Anar massa lluny, és donar infal·liblement una prova de mal gust. L'esteta té horror a la sang, a allò sublim i els herois... No aprecia ja més que als bromistes.. - E.M.CIORAN"

Des del segle passat i fins als nostres dies la corrupció a la nostra societat s'ha constituït com el més gran dels mals que ens afligeixen. Solem determinar com és que la corrupció va generar aquest o aquell problema, i si bé aquestes asseveracions no són errònies, cal pensar quin tipus d'Estat està promovent les condicions perquè això passi....Una altra visió en defensa de la corrupció.

31.1.23

Qui està disposat a morir per un ideal està, en el fons, igualment disposat a matar per l'ideal. Totes les doctrines comencen amb uns màrtirs i acaben amb una inquisició.

JUSTICIA PER KEITH LAMAR 31.1.23

El 16 de novembre de 2023, l'estat d'Ohio executarà Keith LaMar, que és al corredor de la mort des de fa 28 anys per un crim del qual es declara innocent. El pianista de jazz establert a Nova York Albert Marquès va conèixer el cas arran de les protestes que van seguir l'assassinat de George Floyd a mans de la policia el 25 de maig del 2020. Aleshores, el seu veí Brian Jackson, famós per les seves col·laboracions amb Gil Scott-Heron, li va dir: "I si protestem abans que els matin i no després?"

La història de LaMar va causar un gran impacte al pianista català. "L'ONU diu que més de 28 dies en una cel·la d'aïllament causa danys cerebrals irreparables", explica per telèfon des de casa de Brooklyn. LaMar fa 28 anys, 28 anys que ha dedicat a llegir ia escriure i, més recentment, a fer un disc de jazz amb Albert Marquès on ell recita els seus versos per telèfon. Es diu 'Freedom first' (2022), i, amb composicions originals i 'standards', és el primer disc de la història d'un artista que es troba al corredor de la mort i el presenta a Barcelona el 2 de febrer dins del Irídia Fest a la sala Paral·lel 62.

"S'ha demostrat que el judici no va ser just, però se n'ocupa el braç legal. Jo, mitjançant la música, molesto el governador d'Ohio, contribueixo a donar-lo a conèixer i faig campanya contra la pena de mort; a més, això humanitza a la gent que està a la presó", diu Marquès. Anant al concert, la gent ajuda la campanya Justice for Keith Lamar, a menys d'un any de la data prevista per a l'execució.

"Als Estats Units s'executa una persona cada dues o tres setmanes, és un tema tabú, està invisibilitzat, però sabem de dos casos d'activisme que van aturar execucions a l'últim any", explica. El de Julius Jones, a qui dues hores abans (després de l'últim sopar i d'acomiadar-se dels seus familiars) se'l van canviar per una cadena perpètua no revisable, i el de Melissa Lucio, que tindrà un nou judici. "Aquesta és la referència –diu Marquès–, Keith vol tenir un nou judici i prefereix ser executat a la cadena perpètua no revisable".

"Mai hauria imaginat que això es faria tan gran", assegura Marquès, que va començar "fent manis" (manifestacions als carrers de Nova York en què es van involucrar més de 60 músics) i que està actuant amb el projecte tant als Estats Units com a Europa. A més, acaba de recoferir un premi al 8è Congrés Mundial Contra la Pena de Mort, a Berlín.

"John Coltrane em va salvar la vida", ha dit LaMar. "Si no fos per 'A love supreme', estic segur que m'hauria perdut. Ho escoltava cada dia i va tornar a connectar alguna cosa en mi, va canviar els circuits del meu cervell i em va obrir d'una manera que em va permetre veure les coses (sobretot a mi mateix) a través d'una lent més àmplia. Necessitava això, alliberar la meva ment, per continuar vivint i respirant”.

Albert Marquès, Justice for Keith LaMar

D'UNA EX 'NOIA D'IMATGE" 31.1.23

Paula Trejo, 20 anys, ha deixat enrere els dies –i les nits– de noia d'imatge a Madrid i Barcelona, la seva ciutat, una experiència professional agredolça que no repetiria, segons el seu testimoni ahir a la nit al programa No ho sé de RAC1 que condueix Anna Vallhonesta.

La Paula va decidir anar a viure a Madrid. No coneixia ningú. Buscava feina. I no li importa reconèixer que volia guanyar “diners, diners fàcils”. El company d'una amiga la va informar que en certes discoteques pagaven joves per estar de festa, sense aclariments i escassos detalls. I a la Paula sortir de nit amb les amigues li agradava.

Va provar sort en una de les discoteques més famoses de la capital. “La primera nit va ser fantàstica. Et posaven shisha, vaig fer moltes amigues. Guay, que guai, vull tornar –recorda–. Pagaven 50 euros, havies d'estar de la 1 a les 5 hores. Exigències? Els talons eren obligatoris. Un cop vaig haver d'anar a casa a canviar-me perquè portava pantalons acampanats”.

La cap o el cap del muntatge a la discoteca “et diu aquesta o aquella taula, però com que em separaven de les meves amigues jo acabava anant a la taula que m'agradava”, va evocar Paula Trejo al programa de RAC1.

Les primeres nits van resultar enlluernadores. Pels reservats de les discoteques de Madrid, la capital del regne, desfilaven “influencers, futbolistes del Reial Madrid, models”. El que es coneix com el famosets. Paula Trejo va recordar també la competència sense miraments entre les noies d'imatge per fer-se un lloc a la taula dels futbolistes merengues. “Em miraven de dalt a baix (les col·legues). S'enganxaven per estar amb ells i captivar-los”.

"Les altres 'noies d'imatge' a Madrid s'enganxaven per estar amb ells (els futbolistes) i captivar-los"

L'assumpte pintava bé i hi havia feina de dilluns a diumenge, cada nit de la setmana. Parla de Madrid, aquell Madrid que no abaixa la persiana de nit, set dies sobre set. “I després anaves als afters que es muntaven a les mansions d'aquesta o aquella”. Amfitrions que semblen encaixar amb la definició de “cares conegudes”. A més, les discoteques pagaven en efectiu al final de la nit. Sense documents, contractes ni papers. En negre, vaja. “Era vergonyós. Fèiem cues i passava molta vergonya veient la gent normal que se n'anava mentre esperàvem per entrar en un zulo on et donaven els diners. Hi havia nenes de 17 i 18 anys”, va explicar. Uns mesos més joves que la mateixa Paula. A més, les caps i les discoteques tenien tractes amb clíniques d'estètica “que et faran una oferta” si dius que vens de part seva. Les joves eren les primeres interessades. “Totes estaven operades de tot”. Al capdavall, afegeix Paula Trejo, que avui prepara oposicions i treballa en una botiga de roba a Barcelona, els locals i els seus clients volien “culs, pits”. Els caps demanaven fotografies de cos i cara per elaborar catàlegs a disposició dels clients amb pasta.

Els 50 euros d'una nit normal es podien multiplicar amb els extres. Extres? “Sí, els pot donar la discoteca o tu mateixa com a particular. “Les discoteca ofereixen serveis dels quals només estan assabentats els famosos. Per exemple, anar al lavabo amb una noia d'imatge... en lloc de 50 et donaven 120 euros, que també és una misèria”. La Paula es va quedar atònita quan va veure el lavabo per curiositat, per saber què tenia d'especial. “Vaig anar al lavabo a veure'l, perquè no m'ho creia. Un sofà, un lavabo, una pica...”.

Molts dies els futbolistes li demanaven obertament si eren putes. Allò va ajudar a prendre consciència que la Paula no anava pel camí que desitjava. Hi havia un preu, com Tosca inquereix abans d'apunyalar el pèrfid Scarpia.

I després, van arribar dues males experiències, de les quals no va voler entrar-hi en detall. “És perillós. Jo, per exemple, vaig estar una vegada amb nois amb molts diners. Molts globus (els anomenats globus del riure), que et donen un minut d'efecte de mareig, com el popper. Amb les begudes i el globus em vaig sentir marejada i em vaig desplomar. No me'n recordo de res. Droguen molt les noies. Quan tenen tants diners es creuen que poden fer el que volen amb tu... Va ser el motiu, per adonar-me que no. És dur el que em va passar... Vaig patir i vaig haver de fer-ho sola. Els meus pares no ho sabien, com la majoria de pares de les noies d'imatge. Creuen que vas de copes de franc a una discoteca, I no és així. Vaig anar a l'hospital amb dues amigues perquè si ho denunciava, al moment podia desgraciar la meva vida i la dels altres. No em vull sentir com una persona que ha patit una situació així per culpa de la nit, de treballar d'imatge. Costa molt sortir del bucle dels diners fàcils”. - lavanguardia.

BAIXAR AL CARRER 25.1.23

Ens hauríem de preguntar: per què serveix realment un carrer?. En principi, un carrer —el qual quan és circular l'anomenem plaça— és un passadís o obertura que s'obre entre volums perquè hi circulin vehicles i persones que es mouen entre punts d'una determinada trama urbana. - Manuel Delgado

Perquè compleixi aquesta funció, les administracions procuren garantir la fluïdesa de les anades i les vingudes, evitant obturacions o presències anòmales que puguin interrompre el que se suposa que és el bon funcionament d'un ordre circulatori regular i previsible. En aquest sentit, tant per a les administracions com per als planificadors de ciutats, el carrer és i ha de ser un espai només per circular i s'espera que els usuaris naturals siguin vianants que duen a terme desplaçaments instrumentalment justificats, com els que, per exemple, els permeten anar i venir de treballar, repartir productes, sortir de compres o passejar-hi pacíficament. Si s'observa, aquesta lògica és la que permet reconèixer una retícula espai urbà com a recorreguda en totes direccions per individus que van d'aquí cap allà, cadascú "a la seva", traçant línies que només eventualment es creuen, però gairebé mai no coincideixen ni romanen.

Aquesta naturalesa diversa i dispersa de l'activitat als espais públics urbans es transforma quan, en certes circumstàncies, es generen una cosa semblant a coàguls humans que fan que certs carrers i places passin a servir per a una sola cosa, en el sentit que la coalició de vianants que s'ha format es comporta de manera homogènia, caminant de manera compacta en una mateixa direcció o romanent soldada en un mateix lloc, fent i dient coses semblants en un mateix to. En aquests casos, determinades parcel·les de la trama urbana poden esdevenir escenari actiu d'una apropiació col·lectiva de signe expressiu, a disposició de sectors socials que decideixen existir no com a supòsit estadístic, sinó com a cosa real, massa físicament perceptible que actua i s'expressa emprant el carrer com a suport fonamental. Aquestes expressions col·lectives poden ser tolerades o ser considerades pertorbadores i, en conseqüència, reprimides de manera fins i tot violenta.

Aquestes formes d'acció col·lectiva que converteixen l'espai públic en el seu marc natural en diem manifestacions i impliquen el reconeixement que el que anomenem moviments socials són mobilitzacions en un sentit liberal, és a dir, pràctiques ambulatoris en què conglomerats humans es desplacen per la retícula. urbana amb fins expressius. Es tracta de rituals polítics associats als principis de civilitat i ciutadania i estan destinats a crear solidaritats basades en el consens circumstancial, fundar legitimitats i canalitzar la percepció pública dels esdeveniments... sempre combinant una intensificació interna del grup congregat amb una funcionalitat com a vehicles dinformació dirigida al públic en general.

Des del punt de vista de la teoria política, la manifestació de carrer concreta el dret democràtic a expressar-se lliurement, un dret personal exercit col·lectivament. A través seu, les persones poden oposar-se als poders administratius o qualsevol altra instància per mitjà d'una associació transitòria que es fa present en un lloc de pas públic. Aquest espai es converteix així en molt més que un passadís: esdevé en efecte públic, en el sentit il·lustrat del terme, és a dir, en espai de i per a la publicitat. Recordeu que la publicitat és aquest ideal filosòfic –originat a Kant i un dels fonaments del projecte cultural de la modernitat– del qual emana el més ampli dels principis del consens democràtic. Aquest axioma està associat a la idea duna societat formada per persones privades iguals i lliures que es concerten a lhora de fer ús públic de la seva raó. Els participants en aquest usdefruit intensiu del carrer que implica la mobilització no perden en cap moment que són éssers humans diferenciats i diferenciables, les diferències dels quals han quedat superades –però no negades, sinó preservades– per la finalitat comunicacional comuna que els reunits han assumit com propi. En aquest sentit, la concentració o la marxa d'un grup humà al carrer implica una fusió no orgànica, ja que no és idèntica a una comunitat, sinó a un pacte entre persones individuals que prescindeixen o posen entre parèntesis allò que els separa. haver trobat una unitat moral que es pressuposa provisional.

Per a la ciència política, la manifestació implica potser la forma més entusiasta i activa de participació política, el nivell mitjà del qual trobem –si més no en un sistema democràtic– en l'acte elemental d'anar a votar. La demostració civil és, sens dubte, la modalitat més vehement de control social sobre els poders públics. Participar en manifestacions, baixar o sortir al carrer per expressar coralment opinions o estats d'ànim relatius a assumptes públics suposa la forma més radical de participació política, la que implica el màxim grau d'involucrament personal dels membres d'una societat en els assumptes col·lectius .

Però, encara més, l'encarnació al carrer de grups amb identitats, interessos i objectius específics no deixa d'impugnar solapadament, o si més no matisar, la presumpta naturalesa representativa de l'ordre polític nominalment democràtic. De fet, l'acció col·lectiva en llocs públics constitueix una forma de democràcia directa i radical, a través de la qual són els mateixos afectats o concernits per determinat assumpte els qui es consideren legitimats per parlar per ells mateixos i sense el concurs de mediadors orgànics institucionalitzats a mitjançant el vot, ni usant els «conductes reglamentaris» que preveu la burocràcia administrativa. Es tracta, en definitiva, d'una denúncia del que Pierre Bourdieu havia anomenat “fetitxisme de la delegació”, l'efecte òptic que algú pot encarnar físicament i portar la paraula –ser portaveu– d'una col·lectivitat vindicativa. També constitueix una manera d'advertir-nos que la lluita democràtica és una lluita pel dret a parlar ia ser escoltat i que la manifestació funciona com una autèntica conquesta de la paraula, per evocar el llibre que Michel de Certeau va escriure sobre la revolució de maig del 68 a França. Els ciutadans es representen a si mateixos, reclamen exercir el seu dret a existir no com una entelèquia abstracta —"el poble", "la ciutadania"...—, sinó amb cos i amb rostre, com a realitat que es fa present en aquests proscenis per a la vida pública que són la plaça i el carrer.

Però l'acció col·lectiva converteix el lloc que escull per desplegar-se —certs carrers, certes places, i no altres— no com un mer escenari. En subratllar amb la seva presència el valor simbòlic, el col·lectiu reunit converteix aquest marc en protagonista actiu del mateix esdeveniment suscitat. Això ha quedat explicitat en moviments recents com el 15M espanyol; Occupy Wall Street als Estats Units i altres anàlegs com els de Tel Aviv el juny del 2011 o Istanbul el juliol del 2013, o la Revolució dels Paraigües a Hong-Kong a la tardor del 2014. En aquests casos no es va tractar de simples apropiacions civils de centres urbans per fer-ne un teló de fons sobre el qual exercir la llibertat d'expressió, obtenint ressò polític, ciutadà i mediàtic. Els espais en què es van produir els assentaments de protesta no van ser instruments al servei d'una instància convocant, sinó que va ser el mateix esdeveniment i l'espai en què —literalment— hi havia els que reclamaven i obtenien l'estatut de subjectes polítics. En aquells casos, les acampades es van arrogar el paper d'autèntiques entitats polítiques independents, amb vocació fins i tot constituent, que podien desenvolupar funcions interlocutores a través del sistema assembleari de què es dotaven. En el cas del 15M, per exemple, no era que els congregats empressin les places per expressar-se, sinó que podia semblar que era les places mateixes les que ocupaven els qui les ocupaven per expressar-se, com a símbols vivents d'un parer i un sentiment col·lectius.

Vet aquí la clau que explica el paper central concedit a l'espai públic en les mobilitzacions socials de nova generació. Mentre ha de complir la seva missió de sòl d'una societat civil rejovenida, l'espai públic s'ha d'objectivar ara en aquest marc sensible que fins aleshores havia estat simplement el carrer o la plaça, per fer-ne escenari programàtic i per a l'autèntica cívilitat; no la corrupta i adulterada actual, sinó, per fi, com a veritable marc autogestionat per a la discussió i l'acció. En funció d'aquesta premissa, les places ocupades eren reclamades per fer els principis democràtics radicals, per als quals la plaça —esdevinguda àgora, és a dir, espai públic— és no només lloc per al lliure debat, sinó síntesi encarnada de la pròpia comunitat de ciutadans , de les seves veritats i impaciències, forma física que adopta la seva exigència que el projecte modern d'equitat i justícia esdevingués alguna cosa més que un horitzó perpètuament llunyà.

A PROPÒSIT DE LES FATXA WARS 24.1.23

 

La dreta mediàtica té clar que, perquè Vox compleixi el seu paper de pagafantas del PP, el model reeixit és el d'Ayuso, amb una ultradreta d'estil trumpista que en fan una autèntica candidata catch-all - Pablo Iglesias.

Hi ha dues proves inequívoques que la dreta es veu governant després de les generals. La primera és el pacte que ofereix avui el PP al PSOE perquè governi la llista més votada, evitant coalicions. Com raonava Angels Barceló el matí del 23 de gener a la cadena SER, és evident que el PSOE no acceptarà (tot i que arribat el cas no és descartable que el PSOE i altres partits d'esquerres ofereixin el suport al PP perquè governi sense Vox, com ja van fer a Castella i Lleó), i que el que pretén Feijóo és poc més que un nou intent de consolidar el relat, segons el qual, al PP no li queda més remei que arribar a un acord amb Vox.

La segona prova és el que s'ha anomenat a les xarxes socials les fatxa wars, a les quals assistim carregats de crispetes. En aquests dies hem vist l'ultra amb més talent del fatxer mediàtic, Federico Jimenez Losantos, copejant Vox i, en particular, Rocío Monasterio i el seu marit Iván Espinosa dels Monteros. Per cert, als cercles diplomàtics ja es veu Espinosa (que té molt bon anglès perquè es va criar a Chicago, on el franquisme va destinar el seu pare, el IV marquès de Valtierra, com a agregat comercial) com a ministre d'Exteriors de Feijóo. Si la dreta mediàtica ataca Vox és que Vox està més fort del que volen que estigui. Apunteu aquesta dada.

Que la clau per entendre les guerres civils a la dreta són els mitjans de comunicació ja no és una cosa que predicem només nosaltres. Enric Juliana escrivia a La Vanguardia que el Partit Popular necessita disminuir el pes electoral de Vox i, alhora, absorbir la limfa de Vox. Juliana diu que el bolsonarisme a Cibeles ha d'anar a parar al sarró dels populars en el moment de les eleccions, i que aquesta és la missió d'una sèrie de mitjans de comunicació residenciats a la capital d'Espanya i del cinturó d'asteroides que orbita entre Vox i PP: una sèrie de plataformes, associacions i fundacions subvencionades per la Comunitat de Madrid en què sempre hi són els mateixos. I, amb lucidesa, Juliana assenyala que la clau en aquest cinturó d?asteroides és el que queda de Ciutadans. És evident que, a canvi de continuar vivint de la política, els repartidors de sobres del PP ja han pactat amb Arrimadas i el seu partit de trànsfugues perquè es prestin a la missió de limitar l'empenta electoral dels ultres.

La dreta mediàtica té clar que, perquè Vox compleixi el seu paper de pagafantas del PP, el model reeixit és el d'Ayuso, amb una ultradreta i estil trumpista que en fan una autèntica candidata catch-all del conjunt de les bases culturals de la dreta. El problema és que Feijóo no és Ayuso encara que s'hi esforci, que Espanya no és Madrid, malgrat que el poder mediàtic de la dreta espanyolista sigui madrileny, i que Vox també juga i compta amb el seu propi cinturó d'asteroides. Juliana, una vegada desenganyat del romaibeccarisme de Feijóo, i davant el fracàs de les joves promeses de La Vanguardia, està en mode LeBron James (que als trenta-vuit anys juga com un noi de vint anys) i assenyala que Abascal ha de presentar la moció de censura, així com que podria tenir el seu propi cinturó d'asteroides i la candidata: Rosa Díez. Díez parlant durant hores des de la tribuna del Congrés com a candidata a la presidència del govern. Gairebé res.

No deixin que es nubli el seu sentit del perill per la repugnància o el riure que ens pot produir tota aquesta troupe de fatxes amb sang blava, armilles de caça i olor de ranci. Tenen aliats molt poderosos i, sobretot, no representen la més mínima esmena a l'ordre econòmic i militar europeu, com demostra el govern italià.

Coda: als mentiders de Madrid els periodistes comenten aquests dies que l'equip de Sánchez està valorant avançar les generals. Potser és informació defectuosa com bona part del que manegen, però fa més d'un any que dic que Moncloa valorarà molt seriosament aquesta possibilitat que té el president.

DIA DEL PUNT VOLAT 24.1.23

Ahir fou el dia del Community Manager, o sia l'administrador de la comunitat on line d'una empresa, més o menys, vaja, un 'administrador digital' sense més ni menys, però si es diu en anglès fa més fi que en català, una llengua en perill d'extinció. Però ço va ser ahir... Hui, Si és el dia 24 del més de Gener, és el dia del Punt volat. El punt volat (·) o punt alçat s'utilitza com a signe diacrític en català, entremig de dues eles, quan aquestes estan geminades (l·l). És un punt que s'escriu a la meitat de l'alçada de la ela, en lloc de a la part baixa, més elevat que el punt habitual al final d'una frase. El punt volat de la ela geminada és substituït per un guionet quan s'ha de separar a final de ratlla.

El so de l·l és de doble ela, malgrat que moltes paraules cultes d'origen llatí han perdut aquesta sonoritat fora dels parlars perifèrics (dialecte balear, rossellonès) a causa de la gran influència del castellà. Això comporta un bon nombre de faltes d'ortografia. En català antic servia a notar el cas en què el pronom feble va aglutinat després d’un mot que no sigui verb o un altre pronom, o per a escriure altres combinacions: "no·s" (no es), e·ls (e els), "que·ls" (que els) ; e·s (e ens), etc. ho expliquen a la vikipedia.

El més curiós del punt volat, és que és un punt inùtil, inodor i insabor que seria perfectamet prescindible. Som rars els catalans, un paisatge no està il·luminat, està iluminat, així ho diem i així hauria de ser. Mira que han suprimit diacrítics que no tocaba i aquest l'han deixat. Més que un  punt volat és un punt tocat del bolet.

LA 'N' GEMINADA 

Raúl Alcaraz, monologuista, cómic profesional, i catxondo, parla del català que es xerra a l'Hospitalet i de la seva iaia, la inventora de la N geminada. Ho vaig penjar a Collonades fa temps, però la veritat és que té la seva gracia, i avui que és el dia del punt volat, crec és oportú recordar-ho. Ja ho vaig fer l'any passat, més jo no tinc la culpa de que el dia del punt volat sigui cada any.  Apasiau...

    

PER QUÈ APRENDRE A ESCRIURE? 10.1.23

Per què aprendre a escriure? Gregorio Luri m'ha portat fins aquest interessant article de Chester E.Finn.jr sobre la importància de l'escriptura per desenvolupar el pensament. L'autor sosté, i jo estic completament d'acord amb ell, que escriure t'ajuda a pensar millor, amb més claredat i de manera més convincent. És una mica com les matemàtiques, en el sentit que no importa quant les utilitzem com a adults, perquè com més aprenem a fer-les servir, millors analistes i pensadors serem. Disculpeu si hi ha algun error en la traducció, el meu anglés és bastant rudimentari, com el traductor de Google.

"La intel·ligència artificial, que opera mitjançant "bots" i altres intermediaris no humans, substituirà la composició anglesa i la necessitat d'ensenyar-la i aprendre-la?. El meu company Robert Pondiscio ha escrit reflexivament sobre això, i la seva resposta és no. - Chester E.Finn.jr

En segon lloc, és important, potser ara més que mai, comunicar-se amb eficàcia amb els altres, i avui en dia això pren tantes formes, des de parlar fins a tuitejar, enviar correus electrònics, crear blocs, podcasts, fer discursos, debats i molt més. La comunicació escrita és paral·lela a la comunicació parlada en importància, fins i tot quan també es produeix al ciberespai més que en papereria en relleu. (No obstant això, és agradable rebre una nota d'agraïment escrita a mà.) Una comunicació escrita eficaç també produeix millors resultats. No ho podreu fer tret que apreneu a escriure amb claredat, a connectar idees, a fer arguments persuasius.

En tercer lloc, hi ha moltes coses que cap bot pot fer tan bé com un bon escriptor perquè la majoria d'aquestes coses estan íntimament associades amb l'escriptor. Expliqueu a la vostra carta de presentació per què voleu una feina concreta i esteu qualificats per a això. Persuadir l'oficina d'admissions perquè us deixi entrar malgrat aquest B- en química. Convèncer un banquer perquè us faci aquest préstec o persuadir un inversor que la vostra startup realment guanyarà diners algun dia. Intentar convèncer la teva sogra que realment (potser) l'estimes. Explicar a la junta de llibertat condicional per què hauríeu de sortir de la presó abans que finalitzi el vostre mandat. Preparació d'un amicus brief. Escriure una recomanació per a un antic empleat o company. Construir una proposta sòlida a la National Science Foundation per finançar el vostre estudi de neurociència. Preparant un article d'opinions per al New York Times que podrien publicar.

Potser respondreu que algunes d'aquestes tasques no seran abordades per la majoria dels estudiants actuals. Però sol·licituds de feina? Sogres? Algunes tasques són comunes, fins i tot universals, i algunes s'han de fer per escrit, i d'altres es beneficien de fer-les per escrit.

Escriure, en resum, és bo per desenvolupar el teu cervell, per organitzar els teus pensaments, per aprofundir en la teva comprensió, per millorar la teva comunicació i per gestionar algunes de les tasques, reptes i oportunitats que et presenta la vida.

Els robots impulsats per IA poden fer-ho. Però si intentes deixar-los fer tot, trobaràs que hi ha moltes coses que has de fer que ells, i tu, no ho faran tan bé.

També la meva, però la meva explicació és una mica diferent. (Tant en Robert com jo probablement hauríem d'oferir una exempció de responsabilitat: a tots dos ens agrada escriure i ens passem gran part dels nostres dies dedicant-s'hi i activitats auxiliars com ara editar els escrits d'altres persones.)

Deixeu-me reconèixer, però, que el que ChatGPT (i potser els bots afins) poden fer és bastant increïble. Vaig passar per la rigamarola d'iniciar sessió per provar la seva versió pilot, a la qual vaig assignar tres tasques.

Primer, li vaig demanar que "escrigués un breu assaig sobre la bellesa". Vaig recuperar cinc paràgrafs curts però ben elaborats, fins i tot elegants, que empraven un vocabulari ampli en el que, si fos humà, probablement anomenaríem maneres "reflexives". Per exemple (del paràgraf 2):

...és clar que la bellesa té el poder d'inspirar, elevar i aportar alegria a aquells que la experimenten. Tant si es tracta de la bellesa d'una posta de sol, d'una peça musical o d'una obra d'art, l'experiència de la bellesa pot ser transcendent i profundament satisfactòria.

Aleshores vaig preguntar: "Per què hauria d'anar a Princeton en lloc de Yale?" Això va produir quatre paràgrafs que mostraven un cert coneixement d'ambdues institucions (ubicacions, mides, fortaleses acadèmiques, similituds i diferències), alhora que concloïen amb l'obvi:

En definitiva, la decisió entre Princeton i Yale s'ha de basar en els vostres interessos acadèmics i extracurriculars individuals, així com en les vostres preferències personals. Pot ser útil visitar els dos campus i parlar amb els estudiants actuals per tenir una idea de l'atmosfera i la cultura de cada institució.

Finalment, tornant-me una mica més aventurer, vaig demanar a ChatGPT que "escrigués un poema a l'estil de Longfellow". El que va tornar van ser quatre quartets en un metre Longfellow sobre un "alzina majestuosa i antiga". Era una mica rocós en alguns llocs, però contenia alguns tocs intel·ligents i diverses rimes decents. Per exemple:

Al llarg dels anys s'ha mantingut alt

A través de la tempesta, el vent i la pluja

Un recordatori d'un temps més senzill

Abans que el món es tornés boig

Sí, estic impressionat. Com va observar Robert, aquests productes superen el que la gran majoria dels estudiants de secundària dels Estats Units (i probablement també universitaris) podrien escriure avui. 

És per això que Robert també té raó que la creixent sofisticació de l'IA a l'hora d'escriure anglès no és gaire rellevant per al repte que s'enfronten la majoria dels instructors a les aules de secundària (i universitat) dels Estats Units, que és aconseguir que els seus estudiants superin prou dels obstacles: ortografia, gramàtica, puntuació, etc. estructura de la frase, paràgrafs, pensaments connectats, per comunicar fins i tot una mica en prosa escrita. (La poesia haurà d'esperar.)

Però per què aprendre a escriure? Per què recórrer aquells àmbits complicats i molests com la gramàtica i l'ortografia, sobretot quan altres tecnologies ho poden arreglar? Per què dedicar-se bé a l'escola amb aquestes coses, sobretot tenint en compte la intensitat de mà d'obra que és per als professors i el molest per a molts dels seus alumnes?

Per a mi, tres raons són força convincents. - En primer lloc, escriure t'ajuda a pensar millor, amb més claredat i més convincent. És una mica com les matemàtiques, ja que, per poc que ens hi participem com a adults, com més aprenem sobre com fer-ho, millors analistes i pensadors ens convertirem. Per això, per exemple, la gent sol escriure discursos abans de pronunciar-los. Penseu en la segona inauguració de Lincoln o en el discurs "Tinc un somni" de King si no s'havien escrit primer. (Tingueu en compte que cap dels dos va tenir accés a la correcció ortogràfica o a Grammerly per arreglar-los la mecànica, i si haguessin tingut aquest accés, els seus resultats no haurien estat tan convincents com ho són.)

Alguna cosa més recent? Penseu en la xerrada que la guardonada amb el Premi Nobel de la Pau va fer l'altre dia a Oslo, explicant per què, actualment, afavoreix la guerra a Ucraïna. Reflexioneu sobre per què els demandants de feina altament motivats prenen notes amb antelació sobre els punts que volen fer durant una entrevista.

Mai entendràs les causes de la Guerra Civil, ni el potencial de la fusió nuclear, ni tampoc la persona que escriu un article sobre això. Un bot pot escriure sobre això per a tu, però això no t'ajudarà a entendre-ho. No podreu explicar amb tanta eficàcia per què preferiu una forma de música o art (o pizza o sabates de gimnàstica) a una altra si no podeu "posar-ho per escrit". Sí, un bot us pot demanar pizza. Sí, amb una mica de pràctica, recordarà quin tipus prefereixes. Però no us pot ajudar a entendre què us porta a agradar o no agradar el tipus amb pepperoni, el tipus amb anxoves o (joy) el tipus amb pinya.

En segon lloc, és important, potser ara més que mai, comunicar-se amb eficàcia amb els altres, i avui en dia això pren tantes formes, des de parlar fins a tuitejar, enviar correus electrònics, crear blocs, podcasts, fer discursos, debats i molt més. La comunicació escrita és paral·lela a la comunicació parlada en importància, fins i tot quan també es produeix al ciberespai més que en papereria en relleu. (No obstant això, és agradable rebre una nota d'agraïment escrita a mà.) Una comunicació escrita eficaç també produeix millors resultats. No ho podreu fer tret que apreneu a escriure amb claredat, a connectar idees, a fer arguments persuasius.

En tercer lloc, hi ha moltes coses que cap bot pot fer tan bé com un bon escriptor perquè la majoria d'aquestes coses estan íntimament associades amb l'escriptor. Expliqueu a la vostra carta de presentació per què voleu una feina concreta i esteu qualificats per a això. Persuadir l'oficina d'admissions perquè us deixi entrar malgrat aquest B- en química. Convèncer un banquer perquè us faci aquest préstec o persuadir un inversor que la vostra startup realment guanyarà diners algun dia. Intentar convèncer la teva sogra que realment (potser) l'estimes. Explicar a la junta de llibertat condicional per què hauríeu de sortir de la presó abans que finalitzi el vostre mandat. Preparació d'un amicus brief. Escriure una recomanació per a un antic empleat o company. Construir una proposta sòlida a la National Science Foundation per finançar el vostre estudi de neurociència. Preparant un article d'opinions per al New York Times que podrien publicar.

Potser respondreu que algunes d'aquestes tasques no seran abordades per la majoria dels estudiants actuals. Però sol·licituds de feina? Algunes tasques són comunes, fins i tot universals, i algunes s'han de fer per escrit, i d'altres es beneficien de fer-les per escrit.

Escriure, en resum, és bo per desenvolupar el teu cervell, per organitzar els teus pensaments, per aprofundir en la teva comprensió, per millorar la teva comunicació i per gestionar algunes de les tasques, reptes i oportunitats que et presenta la vida. Els robots impulsats per IA poden fer-ho. Però si intentes deixar-los fer tot, trobaràs que hi ha moltes coses que has de fer que ells, com tu, no ho faran tan bé".

QUÈ ÉS UN IMBÈCIL? 9.1.23

Notas para l'espai "El rincón y la esquina", con Marta Sanz, en el programa "Hoy por hoy", d'Àngels Barceló a la cadena SER. 22 de junio de 2021. - Manuel Delgado Ruiz.

La noció d'imbècil té dues accepcions. Imbècil com a sinònim d'idiota indica deficiència mental. Equival a les expressions políticament incorrectes de subnormal, tarat, endarrerit o la més comuna de ximple del cul. Però imbècil s'aplica -com a etiqueta o com a pregunta- al que també anomenem estúpid o sobretot gilipolles.

L'imbècil, en aquest cas, és una persona virtuosa. Col·loca per damunt de tot a la seva actuació la sinceritat i l'espontaneïtat. Diu allò que pensa i fa allò que creu que ha de fer. Ho fa sense preocupar-se de res que no sigui la lliure expressió del que pensa i del que li ve de gust. És un ésser obert i sempre disposat a mostrar-se tal com és.

És això el que el fa constantment suscitador de situacions incòmodes, ja que no entén el llenguatge de la interacció i no té en compte l'expectativa que els altres tenen sobre ell a cada moment. Diguem que no entén els principis de la copresència cara a cara, no llegeix el codi de cada trobada i no es resigna a adaptar-se als termes en què es produeix cada circumstància. La seva conducta és per això sistemàticament impertinent. En això consisteix la impertinència, és a dir l'art de dir coses que no vénen a tomb o que grinyolen en el context en què es pronuncien. El problema no és que fiqui la pota, sinó que no se n'adona o no li importa. L'imbècil no sap estar, no negocia el seu paper no “en” sinó “com” relació amb els altres.

Dit en resum: l'imbècil és algú que diu allò que pensa, com si ens interessés una merda.

ELS FILLS TENEN UN PREU 9.1.23

D'oferir cases a un euro a pobles italians recòndits a pagar un milió de iens per fill a les famílies que es mudin fora de Tòquio. És la nova mesura del govern del Japó per intentar revertir el declivi demogràfic que han patit algunes zones del país les últimes dècades, similar a la que va prendre Itàlia fa tres anys per frenar la despoblació.

El govern japonès donarà un milió de iens per fill o filla (7.112,729492 euros) a cada família que es mudi de la populosa Tòquio a algun dels municipis ubicats a les províncies del país. La mesura va ser donada a conèixer per diversos mitjans locals com el diari Tòquio Shimbun i l'agència de notícies Kyodo, que van assenyalar que el govern atorgarà a partir del mes d'abril un augment de prop de 700.000 iens al subsidi que actualment es dóna a les famílies que es muden fora de Tòquio.

Segons anoten els mitjans japonesos, la principal intenció del govern és revitalitzar les províncies fora de la capital on la població està envellint ràpidament.

De fet, el Japó té la taxa més alta de persones per càpita majors de 65 anys al món. No obstant això, la mesura té com a segon objectiu reduir la densitat de població de l'Àrea Metropolitana de Tòquio, on resideix prop d'un quart de la població total del Japó: més de 37 milions de persones, la qual cosa la converteix en ciutat més poblada del planeta.

El Japó incentiva naixements i la Xina els frena, mentre que Europa confia en els immigrants que tant detesta i tant necessita com a mà d'obra barata i perquè tinguin cura de la gent gran. Aquest és un altre tipus de canvi, no climàtic, però canvi. Valdria la pena revisar la pel·lícula "Fills dels Homes" d'Alfonso Quaron, cada cop sembla menys distòpica i més propera a la realitat que ens espera. Hi ha una altra pel·lícula força dolenta de l'inefable Nicolas Cage, (el millor/pitjor) actor de tots els temps: "Desapareguts sense rastre", al final de la pel·lícula, ell diu: això no ha fet més que començar. I en aixó estem. De fet, la sensació és que en poc temps estan passant moltes coses, i mñes que en pasarán pel que es pot intuïr; estem a punt d'entrar de veritat al segle XXI. Un segle que el pare de Louis Pawels, home de bona fe, pensava que seria el segle de les humanitats.

LES MARQUES D'AIGUA 8.1.23

Últimament està donant molt de parlar i, per diferents motius la IA ChatGPT. No ja per la seva prohibició a les escoles de Nova York, sinó també perquè, almenys en un cas a Salt demostra que els docents han perdut la carrera de la IA. La directora d'un institut de Salt, no sabia res del ChatGPT, s'ha quedat la bona senyora a "el rincón del vago."

De la mateixa manera que es diu que feta la llei feta la trampa, podrìam dir que, un cop feta la trampa, li segueix, la identificació del parany a través de les marques d'aigua.

Els creadors de ChatGPT estan treballant en una mena d'identificador que permetrà a docents detectar si un text va ser creat mitjançant Intel·ligència Artificial. Són només les albors dels generadors d'intel·ligència artificial i ja han provocat un tomb en la manera de treballar de la gent. A més de la gratificació instantània que suposen eines de creació artística com DALL-E i Lensa, aquesta tecnologia ha donat lloc a una revolucionària manera de fer trampes per als estudiants.

Gairebé tan aviat com ChatGPT, un nou programa de generació de text, es va fer de codi obert, els acadèmics han informat d'incidents en què se sospitava que els estudiants feien servir ChatGPT i feien passar per les seves redaccions escrites per la IA. ChatGPT, que es va fer públic al desembre, pot processar preguntes i peticions textuals i produir en qüestió de segons feines totalment «originals» i coherents, fins i tot en espanyol. Els qui no estiguin familiaritzats amb aquest tipus d'eines poden no notar-ne la diferència i suposar que un autor humà ha compost ell mateix els resultats.

És cert que el programa no és perfecte i, de vegades, pot malinterpretar el text. A un estudiant que va ser sorprès plagiant amb ChatGPT, per exemple, se li havia encarregat que escrivís sobre una teoria filosòfica. En lloc d'això, el seu treball es va centrar en el filòsof on s'inspirava aquest concepte. ChatGPT tampoc no és bo citant, un defecte comprensible, ja que, igual que el programari de DALL-E i Midjourney, els textos de ChatGPT són productes acumulatius de milions de treballs realitzats per humans, cosa que dificulta la detecció d'una font real.

Els creadors de ChatGPT treballen ara en una forma de marcar els textos amb marques d'aigua per evitar l'AIgiarism en al·lusió a les sigles Artificial Intelligence (PlagI.A.do podria ser la seva adaptació a l'espanyol), terme encunyat pel capitalista de risc nord-americà Paul Graham, la dona del qual Jessica Livingston és una de les patrocinadores d'OpenAI, creador de ChatGPT.

Durant una conferència a la Universitat de Texas, Scott Aaronson, investigador convidat d'OpenAI, va dir que l'organització està impulsant salvaguardes per fer "marques d'aigua estadístiques" als textos generats per ChatGPT. Ha publicat la transcripció completa de la conferència al bloc.

Les marques d'aigua de ChatGPT estaran formades per senyals criptogràfics que l'ull no observador llegirà com a text natural. En realitat, el llenguatge està distribuït d'una manera específica que respon a un codi desxifrable per qualsevol que tingui la clau per desxifrar-lo. L'elecció de les paraules és «estadísticament predictible» i forma part d'una seqüència dels trossos de text anteriors. Tot i això, serà indetectable per al lector ocasional perquè semblarà tan aleatòria com totes les altres parts del text. La marca d'aigua sembla completament natural per als qui llegeixen el text perquè l'elecció de les paraules imita l'aleatorietat de totes les altres paraules.

El sistema d'empremtes dactilars de ChatGPT, actualment un «prototip de treball», serà identificable per una màquina en generar «uns centenars [de paraules]» per donar als investigadors «un senyal raonable que, sí, aquest text procedeix de GPT », explica Aaronson.

La tecnologia no només serà útil per als detectors de plagi acadèmic com Turnitin, sinó que també ajudarà a descartar la desinformació per part de persones malintencionades. 

«Volem que sigui molt més difícil agafar un resultat de GPT i fer-ho passar per humà», diu Aaronson. «Això podria ser útil per evitar el plagi acadèmic, òbviament, però també, per exemple, la generació massiva de propaganda: ja saps, enviar correu brossa a tots els blocs amb comentaris aparentment relacionats amb el tema per recolzar la invasió russa d'Ucraïna sense ni tan sols tenir un edifici ple de trolls a Moscou. O suplantar l'estil d'escriptura d'algú per incriminar-lo». Dos aspectes que - no ens enganyem - acabaran passant permés marqques d'aigua que implantin.

LA NEGACIÓ ALS IMMIGRANTS 8.1.23

 

L'antropòleg Manuel Delgado reflexionava sobre els immigrants, és un article del 2019 però que té, com la majoria dels problemes que tenim, vigencia a dia d'avui, i ho fa desde la seva visió aparentment distant, però en realitat molt propera. Delgado en la seva refelxió és fa moltes preguntes, sense pregonar veritats absolutes i alhora dona força respostes.

Una cosa. Quan s'és "immigrant" s'és per sempre? Es passa? En té cura? És hereditari? Les persones que anomenen "immigrants de segona o tercera generació", vol dir que ja van néixer immigrants?. "Immigrant" és com anomena un "immigrant" a un altre que ha arribat després. - Manuel Delgado

"Va sortir el tema a aquesta classe de quin podríem dir que és l'acte primordial del racisme dels nostres dies: negar a certes persones qualificades de «diferents» la possibilitat de passar desapercebudes, escapolir-los el dret a no donar explicacions, obligar a exhibir el que els altres podem mantenir ocult. Aquest dret a escapolir, a ironitzar, a ser agent doble o triple, és el que se li nega a aquest «altre» al qual s'obliga a ser perpetu presoner de la seua «veritat cultural».

L'anomenat «immigrant» o l'etiquetat dins d'alguna «minoria ètnica» es veu convertit en un autèntic discapacitat o minusvàlid cultural, en el sentit que, deixant de banda les seves dificultats idiomàtiques o costumàries precises, es veu qüestionat en la seva totalitat com ser humà, impugnat ja que el seu d’altra banda superable dèficit específic s'estén al conjunt de la seva personalitat, definida, limitada, marcada per una condició «cultural» de la qual no pot ni ha d'escapar. La malaptesa que se li imputa no es deu a una dificultat concreta sinó que afecta la globalitat de les seves relacions socials. No rep ni la possibilitat real ni el dret moral potencial a manejar els marcs locals i perceptius en què es desenvolupen les seves activitats, no té capacitat d'acció sobre el context, ja que arrossega, per dir-ho així, el penosíssim pes de la seva «identitat» . No li és donat focalitzar els esdeveniments en què es veu ficat en la seva vida quotidiana, ja que se li tanca en un constant estat d'excepció cultural. Per a ell la vida quotidiana és una autèntica institució total, un presidi, un reformatori, un espai sotmès a tot tipus de vigilàncies panòptiques constants.

La qüestió no té res d'anecdòtica. Quan es diu que la lluita antiracista hauria de fer-se no en nom del «dret a la diferència», sinó tot el contrari, en nom del dret a la indiferència, el que s'està fent és reclamar per a qualsevol persona que aparegui al nostre costat, i sense que importi la seva identitat com a individu o com a molècula d'una comunitat, justament allò que, com feia notar Isaac Joseph, se li nega l'anomenat immigrant, que és una distinció clara entre públic i privat. Escamotejar-li a algú aquest dret a una difenciació nítida entre públic i privat és en realitat negar a aquest algú el dret tant a la vida privada com a la vida pública. El suposat «immigrant» o «ètnic» es veu atrapat en una vida privada de la qual no pot escapar, ja que se li imagina esclau dels seus costums, presoner de la seva cultura, víctima d'una sèrie de traços conductuals, morals, religiosos, familiars, culinaris que no són naturals, però que és com si ho fossin, en la mesura que se suposa que el determinen d'una manera absoluta i invencible, a la manera d'una maledicció. Aquesta omnipresència de la seva vida privada és el que inhabilita per ser acceptat en l'esfera pública i el condemna a viure reclòs en la seva privacitat. Una privacitat, però, que tampoc pot ser plenament privada, ja que és exposada constantment a la mirada pública i per tant desproveïda de la possibilitat que la nostra privacitat mereix de romandre fora de perill dels judicis aliens i de les indiscrecions.

Poques coses més públiques que la vida íntima dels «immigrants» i dels «ètnics». Poques coses desperten més la curiositat pública que la «sorprenent identitat» dels treballadors immigrants o de les minories ètniques de la pròpia nació. Poques coses mobilitzen tant l'atenció de tants: periodistes, antiracistes, policies, personal sanitari, assistents socials, sindicats, mestres, organitzacions no governamentals, juristes, feministes, antropòlegs .... Tots ells profundament interessats en saber coses sobre ells, a saber com i on viuen, quants són, com s'organitzen o amb qui es relacionen. Una legió de «especialistes qualificats» consagrats a fer incostestable, des de les seves jurisdiccions, que el subratllat que afecta alguns éssers humans té alguna cosa a veure amb les estridències culturals que fan gala les pròpies víctimes.

Qualsevol etòleg certificaria que el pitjor i més cruel dany que s'infringeix als animals captius no és negar-los la llibertat, sinó la possibilitat d'amagar-se. Amb els classificats com «immigrants» o «ètnics» passa una cosa similar, bàsicament perquè també ells es veuen abocats a veure exhibits en públic com a expressió del civilitzatoriament remot i endarrerit, éssers que són -es considera- en certa mesura més prop de la natura que de la civilització. En definitiva, què són les «festes de la diversitat» o les «setmanes de la tolerància», sinó una mena de zoos ètnics en els quals el gran públic pot acostar i fins i tot tocar els espècimens que conformen l'etnodiversitat humana? En exponent de cadascuna d'aquestes espècies culturals -també anomenades «minories ètniques»- també se li nega, com als lleons dels parcs zoològics, la possibilitat d'ocultar l'ull públic, també se l'obliga a romandre en tot moment visible.

Obligant-lo a pujar sobre una mena de pedestal, des del qual és obligat a passar-se el temps informant sobre la seva identitat, els anomenats «immigrants» o «ètnics» fan inviable l'exercici de l'anonimat, aquest recurs bàsic del qual se suposa que es deriva l'exercici dels fonaments mateixos de la democràcia i la modernitat, que no són altres que la civilitat, el civisme i la ciutadania. Aquests eixos de la convivència democràtica que s'apliquen a individus que no han de justificar idiosincràsies ni orígens especials per rebre el benefici de la reducció -o l'elevació, si es prefereix- al no-res identitari bàsic, que és el que faria d’algú allò que ells o elles no reben el dret a ser, ni legalment ni per la via senyalada tampoc moralment: ciutadans.

CARPE DIEM 1.1.23

No pretenguis saber, doncs no està permès,

la fi que a tu i a mi, Leucónoe,

ens tenen assignats els déus,

ni consultis els números Babilònics.

Millor serà acceptar el que vingui,

ja siguin molts els hiverns que Júpiter

et concedeixi, o sigui aquest el darrer,

el que ara fa que el mar Tirrè

trenqui contra els oposats esculls.

Sigues prudent, filtra el vi

i adapta al breu espai de la teva vida

una esperança llarga.

Mentre parlem, fuig el temps envejós.

Viu el dia d'avui. Captura'l.

No et fiïs de l'incert demà.

Carminum I, 11 - Horacio

L'ANY DE L'ACABOSE 1.1.23

L'any que acabem d'encetar es presenta convuls d'entrada. Tindrem eleccions municipals, autonòmiques a les comunitats no històriques i generals. O el que és el mateix, l'apocalipsi, l'acabose, la fi del món que en realitat no serà a partir d’ara mateix, pero aneu-vos preparant per escoltar durant mesos la cantarella que dona sentit a la democràcia. Els grans trets del guió ja estan escrits. La dreta té tres claus per reblar. La desintegració d’Espanya per culpa del felón de Pedro Sánchez; les dificultats econòmiques de les classes mitjanes i populars en el cas que la realitat, o la narrativa, acabin confirmant escenaris encara pitjors que el present, i l’agenda social, aquesta més propícia per a Vox que no pas per al PP. Ja que els populars sempre han de vigilar el seu flanc més liberal, que comparteix amb l’esquerra i encara que sigui sense que l’agenda avortista, eutanàsica o del gènere a la carta, per posar alguns exemples, faci soroll.

L’esquerra, per la seva banda, ho confiarà tot al papu que ha de venir si es gira la truita: retallada de drets socials i un enfocament per fer front a les turbulències econòmiques que centrifuga els costos en els més desfavorits per posar fora de perill els rics. De Catalunya, poca cosa cal esperar al flanc esquerrà el 2023. En tot cas, el recordatori permanent que les coses són millors que el 2017. El procés no s’ha acabat, com interessadament afirma Pedro Sánchez i intueix perfectament la dreta; només que convé posar-ho al congelador en temps electoral i amb més motiu després de les últimes cessions del PSOE per solucionar penes personals amb la reforma del Codi Penal. ERC, que s’ha convertit en un partit pacient fins a nou avís, es replegarà a Catalunya i en la conversa entre catalans que Aragonès diu que ara vol impulsar.

Però la realitat es tossuda. Recordem també els augurs de l'estiu, que van anticipar una recessió inevitable per a aquesta tardor i aquest hivern. La veritat és que la nostra economia tancarà l'any creixent al 4,7%, la desocupació està en un 13% i la inflació es modera des de fa setmanes. Espanya esquivarà la recessió el 2023 i liderarà el ritme de creixement entre les economies desenvolupades, després de fer-ho ja el 2022. La previsió més optimista, la del Govern, apunta a un increment de l'activitat del 2,1% el proper any. Aquesta taxa quadruplicaria la del conjunt de la zona de l'euro en un context d'elevada incertesa per la invasió russa d'Ucraïna. El líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, va arribar a dir fa tres setmanes que Espanya estava “a punt del precipici”, encara que no va aportar xifres que suportessin els seus arguments.

Aquest és el problema del Pp, la seva perpètua deslleialtat institucional, no només en el bloqueig de la renovació del CGPJ, sinó en el seu constant i pervers catastrofisme, confonent els seus desitjos amb la realitat, la tossuda realitat.

Esperem doncs atents a com es desenvolupa aquest 2023, avorrits no estarem, veurem com desapareix C,s, com juntsxcat que es suïcida lentament, Puja el PSC i aguanta ERC; mentre el Pp segueix igual i VOX quasi desaparèix...., a nivell de país. A Espanya (millor dit, a Madrid) són figues d'un altre paner. Bon any 2023.

Amb informació de collita propia, d'infolibre, eldiario.es i la vanguardia.

UN MÓN QUE FA POR 31.12.22

Avui, 31 de desembre de l'any de desgràcia de 2022, és el dia en que canviem d'any, i sembla ser que per aquest estultic motiu, hi ha l'obligació de anar-se'n de farra, fer l'idiota tan com es pugui, posar-se un ridicul gorret de paper amb ulleres de "Sorro" incorporades o a banda, mentre es bufa un espanta sogres (q.e.p.d. la meva) que no s'espanten per a res, i beure tan com es pugui d'aquest error de la naturalesa vinícola que és diu cava "brut". - Ai! on deu ser el Grand Cremant de l'Anna de Codorniu que tant enyoro - D'aquestes mini disfresses per fer l'idiota que he esmentat s'en diu "Cotillon" i ara mentre escrivia m'he preguntat a mi mateix, o sia a hom, vaja a mi o a jo.....que vol dir la paraula cotillon?, quin significat té? No he anat al Coromines que igual li dedica tres pàgines, però potser ho havia d'haver fet, i a la Wiki, l'ùnic que he pogut esbrinar es que en català es diu cotilló, diuen aixó que ho transcric tal qual ho he copiat i enganxat: 

"El cotilló (gal·licisme derivat de cotillon ) és un tipus de ball provinent de França inventat al voltant de 1700 per a ser ballat per parelles de quatre formant una espècie de quadrat. El cotilló va ser una de les moltes contradanses on els participants (especialment aquells provinents de la reialesa) s'ajuntaven per presentar-socialment així com per coquetejar amb els altres ballarins mitjançant l'intercanvi de parelles que es porta a terme en aquest tipus de ball. Durant el 1800 el cotilló va evolucionar incloent més parelles al que es van sumar més complexes formacions de ball sent així un antecessor de la quadrilla. La square dance nord-americana és també un descendent directe del cotilló".

Més caos sobre la farra d'aquest vespre. ¿Què té a veure tota aquesta erudita explicació amb quatre galindaines made in China que et poses a cap, ulls i boca mentre mames com un beneitó.? Ni pajolera idea. Per cert que avui és tambè el dia de l'home dels nassos, aspecte que de menut em feia ballar bastant el paraigües, de la mateixa manera que avui és el dia de l'orellut (i no em refereixo al King Carles d'Anglaterra o de la Gran Bretanya). En resum, amb mi que no hi comptin per demà a la nit, farè com cada any lo més justet a casa a les 11 com a molt tard,  i a un quar de dotze a clapar, que l'endemà el primer dia de l'any que ens ve al damunt, o sigui el 2023, haig de veure els valsos de Viena i els salts d'esqui de Garmisch Partenkirschner, encara no sé perquè, però s'ha transformat ja en una tradició gairebé secular i tradicionalment tradicional. Bon comiat d'any 2022 i millor entrada al 2023. Ah! d'un any a l'altre els problemes seràn els mateixos, no us deixeu pas enganyar, començant per el flamant i històric referéndum del 2023 d'en Pere Aragonés, la Covid made in China que ens està envaint, i Russia, i Ucraïna i les municipals, i ....... Hi ha algun any més?

Enric Juliana a la vanguardia fa un resum del 2022 y la previsió del 2023.

BONA SORTIDA DEL 2022 I MILLOR ENTRADA DEL 2023.