UN SATEL·LIT MOLT NOSTRAT

Parlen els mitjans d'aquí de la missió satel·litària que impulsa el Govern en el marc de l'Estratègia NewSpace de Catalunya. Aquest és el tercer satèl·lit que llança la Generalitat a l'espai, i l'han batejat amb el nom de Minairó, escollit per la mainada. Però em pregunto que en sabem dels minairons o menairons...

LO TARTER DELS MINAIRONS

"L’hereu de la Borda del Feu, una masia de la Guàrdia d’Ares, tenia el canut dels minairons. Un matí anava amb el seu mosso a la fira d’Organyà per comprar una mula. Quan ja eren a la Collada del Pi­llat, l’amo es va recordar que s’havia descuidat el ca­nut a casa i hi va fer tornar el mosso:

—A sota del meu matalàs —li va dir—, hi trobaràs un canutet d’agulles. Vés-lo a buscar, però sobretot, no l’obris. No el destapessis per res del món!
El mosso, cames ajudeu-me, va tornar a la ma­sia. Va agafar el canut i, picat per la tafaneria, va vo­ler esbrinar què coi hi guardava el seu amo allí din­tre. De tornada, quan tot just si havia travessat el barranc, va obrir el canut. En traure el tap, va sortir un raig de minairons que feia feredat de sentir: «Què farem, què direm? Què farem, què direm?», brunzien neguitosos davant dels seus nassos com un eixam de mosquits. El mosso, tot desconcertat, no sabia cap on girar-se. Finalment se li va ocórrer de dir:
—Agafeu tots els rocs que trobeu i atartereu-los allà dalt.
Com emportats pel follet, els minairons es van afuar cap a l’indret que el mosso els assenyalava i, en un batre d’ulls, hi van traginar totes les pedres de la muntanya. Immediatament, van tornar a arremolinar-se damunt del seu cap: «Què farem, què direm? Què farem, què direm?», rondinaven cada cop més neguitosos.
—Doncs ara... —rumiava el mosso—. Doncs ara, fiqueu-vos dintre del canut!
En un ai, van colar tots per l’ull del canut, com si se’ls xuclés un remolí del riu. El mosso va enroscar el tap ben enroscat i va respirar tranquil. Encabat, va continuar el camí, fins que va trobar l’amo que ja l’esperava a l’Arreposador de Cabó.
L’endemà al matí, l’amo treia foc pels queixals.
—Què reïres de Déu me’ls hi vas fer fer ahir als minairons?
—Jo? No re... No el vaig pas obrir, el canut —bal­bucejava el mosso.
—No ho neguis, que bé m’ho he prou trobat aquesta nit. Estaven xops de suor.
—Perdoneu la meua tafaneria —va confessar fi­nalment el mosso—. No sabia què mana’ls, i al final, els vaig dir que traginessin rocs.
—Doncs tu sí que has tornat a nàixer, xicot! Si no els haguessis manat cap feina, t’haurien fet la pell allí mateix.
Des de llavors, l’indret del bosc on van actuar els minairons, es coneix com el Tarter dels Minairons. Són unes garberes de rocs i camals, allargassades com un riu i situades al mig del bosc, a l’altre cantó del bar­ranc de la masia del Feu."

Aquesta història de minairons o menairons i altres les recull Pep Coll a Rodamots,  les podreu trobar aquí, ell no ho cita però aquest text tinc entès s'hauria d'atribuir a Nicolau de la Pleta de qui no n'he sabut trobar informació. A l’Alta Ribagorça en diuen diablorins; al Pallars, a Andorra i a l’Alt Urgell, reben el nom de minairons —amb les variants de manairons o menairons—; i encara, en altres indrets meridionals, més allunyats del Pirineu, són coneguts per femilians. Tots aquests noms es refereixen a uns mateixos éssers diminuts que algú guarda tancats din­tre d’un canut d’agulles. Sobre la natura real d’aquests és­sers, també hi ha diversitat d’opinions. Alguns padrins em parlen de cuques, així en general, sense aclarir per exem­ple, si aquestes bestioletes poden volar o no. Altres em diuen que són com un eixam de mosquits petitíssims, gairebé in­visibles. N’hi ha que prefereixen comparar-los amb els bo­rinots, a causa de la brunzidera que fan en sortir del canut. Ningú no dubta, però, que són tan remenuts que en un canut de canya n’hi caben a milers i que quan hom el destapa, surten delerosos exigint un treball. En fi, que són un corcó de feina, encara que no siguin ben bé corcs.