Ahir al migdia, una senyora gran, amb el carretó de la compra, el seu bastó i un gosset, travessava el carrer pel mig sense mirar si venien cotxes o altres vehicles. Un va estar a punt d'atropellar-la. El cotxe era de la Policia Municipal; el policia va sortir del cotxe molt enfadat mentre la senyora es disculpava després de recuperar-se de l'ensurt, mentre el policia li deia: Senyora, no ens doni més feina que ja en tenim prou i passi pel pas de vianants, en comptes de fer-ho pel mig del carrer, i si pot ser amb el semàfor dels vianants en verd.

Quan vaig preguntar a la meva dona que va ser qui ho va veure tot, perquè la dona que va estar a punt de ser atropellada rebia la bronca, em va explicar que la dona no havia mirat, amb la creença que, com ella no veia els cotxes , seria com si no hi fos, i això que miro a dreta i esquerra abans de travessar el carrer. Com els nens que es posen les mans davant dels ulls i diuen “no estic”. A la sèrie SOAP (Enredo) el marit de la família Tate, Chester, cada vegada que hi ha un problema, fa un gest passant-se la mà per davant de la cara i creu que així es torna invisible, vaja!, que ningú el veu. En un dels episodis de la sèrie, Katherine Helmon, la dona del protagonista Richard Mulligan "Chester", mata un tipus a la dutxa de casa seva, d'un cop de martell, d'un cop de maó i d'una mica més. La veu més d'un veí a través de la finestra del bany, i, tot i això, ella ho nega sistemàticament, en una clara preqüela del negacionisme abstrús actual.

Més o menys passa el mateix en aquests temps en què cada cop més gent s'entesta a negar l'evidència. En temps del COVID, hi havia negacionistes de les vacunes, alguns molt famosos, que no han baixat del ruc malgrat que les vacunes han salvat moltes vides i han revertit una situació de veritable malson.

Ara hem incorporat els neonegacionistes del canvi climàtic, tot i que acabem de viure, segons els informatius, la nit més càlida de la història -i els que ens queda- i que cada dia ens trobem amb fenòmens meteorològics imprevisibles i tan tremends com a incendis impossibles de controlar, inundacions o pedregades amb pedres com a pilotes de golf en ple mes de juliol. Si això no és un canvi, que vingui Déu i ho vegi. I hi ha més negacionistes. Hi ha els terraplanistes, que han passat de ser una mera anècdota a ser visible. També els que neguen esdeveniments històrics tan documentats -per desgràcia- com l'Holocaust, els atemptats de les Torres Bessones o l'arribada de l'home a la Lluna. El seu objectiu pot ser interès, esperit de contradicció o simple estupidesa humana, capaç d'arribar molt lluny, però les xarxes socials fan que tinguin una repercussió que els converteix en un perill.

Entre aquests negacionistes perillosos hi ha un grup que ens hauria de preocupar especialment, els negacionistes de la violència de gènere. Persones que, malgrat la realitat que vivim a tots els jugats d'Espanya diàriament, malgrat les dones assassinades cada any, i malgrat els menors que queden orfes, insisteixen a repetir mantres com que “la violència no té gènere” i ni tan sols es neguen a regalar un minut de silenci a les víctimes mortals d'aquesta tragèdia.

No podem deixar-los que actuïn impunement i actuar com si fóssim Chester, o ens passarà com a la senyora que creuava el carrer sense mirar, i no sempre hi haurà un policia que freni a temps el seu vehicle per advertir-nos.