INSACULACIÓ INSACULADA

A la vista de l'empat tècnic registrat en les últimes eleccions generals, digna d'una assemblea de la CUP, i davant el panorama que es presenta d'un possible Govern de coalició entre el Sanchisme, PSoE, PNB, ERC, BILDU, JUNTSXCAT, SUMAR, PODEMOS, i Coalició Canaria, un aiguabarreig que més que un Govern  Frankenstein, seria un Govern Terminator. Com deia al començament, a la vista d'aquest panorama, potser seria millor tornar a la insaculació predemocràtica, almenys sortiria més baratet el procés. Hem arribat a un punt en què la situació és entre còmica i surrealista, i posa en relleu la precarietat del sistema si s'observa amb la mentalitat de l'Espanya única i no com allò que estableix el preàmbul de la Constitució de “protegir tots els espanyols i pobles d'Espanya en l'exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions”. No es tracta tant de qui sigui el president ni de quin partit és, sinó de com es governa un país amb una divisió tan marcada que el fa ingovernable.

"La paraula ‘insaculació’, lluny del que podria semblar, és molt antiga. Ja era utilitzada el segle XVI per designar un sistema d’elecció de persones o càrrecs. És un mot que prové de sac. Els diccionaris defineixen insacular com “posar en un sac cèdules de persones o coses, per ser tretes després a la sort per una mà innocent”. Doncs bé, durant més de cent anys, aquest sistema va ser utilitzat per escollir els càrrecs del govern municipal.

Actualment i des del dia 3 d’abril del 1979, en què es van celebrar les primeres, després de la dictadura franquista, cada quatre anys hi ha eleccions municipals. L’any 1890 es va aprovar la Llei electoral, amb els vots a favor dels lliberals, però amb l’oposició dels conservadors. Tot i que en deien sufragi universal, les dones no podien votar. Podien exercir el vot a les eleccions municipals els homes majors de 25 anys i amb més de dos anys de residència a la ciutat.

A Catalunya, les primeres eleccions municipals en què van poder participar les dones van ser les del 14 de gener del 1934. Aquella ocasió només es votava aquí, en funció de l’Estatut del 1932. Però, i abans, com s’elegien els càrrecs municipals?

Explicava l’historiador sabadellenc Joan Alsina i Giralt que, abans del segle XVI, no hi ha dades concretes sobre la constitució del govern que aleshores es coneixia amb el nom de Comú de la vila de Sabadell. El més probable és que hi hagués un procurador reial, representant del rei, que llavors era el senyor de la vila, i ell decidia qui eren les persones més preparades per regir el Comú. Aquests regidors es deien prohoms. El mot ajuntament encara trigaria anys a aparèixer.

Més tard es va ampliar amb l’elecció de tres jurats, que eren escollits pels prohoms. Copiant del cos humà representaven allò que en deien braços i mans. Hi havia el braç major, que estava format pels grans propietaris, els advocats i la gent de gran posició; en el braç menor s’incloïen els botiguers, els artesans, els oficis diversos i els jornalers; i de la mà n’eren els negociants, els industrials, com els paraires, els notaris i procuradors. Com que no hi havia grans propietaris, ni grans fortunes, a Sabadell, que aleshores tenia uns 500 habitants, el braç major tenia poca importància. Els prohoms eren gent senzilla i no miraven gaire prim a l’hora de fer els nomenaments, més que la seva condició es fixaven en la seva popularitat i la seva qualitat humana.

A mitjan segle XVI, mitjançant uns privilegis que va obtenir, a Sabadell es va introduir la insaculació, que ja es practicava a Barcelona. Consistia a posar dins de sis borses o sacs els noms de vuit persones en cada una d’elles. Les borses corresponien a aquells estaments o braços. Llavors es treia un paper a l’atzar de cada sac i el nom escrit era el de l’escollit. Està clar que, abans, el senyor de la vila decidia quins eren els noms que es posaven dins dels sacs.

Aquesta forma es va aplicar sense variació durant més de cent anys. Al segle XVII, l’autoritat superior va disposar que a més dels jurats, s’elegissin també per insaculació els prohoms. Els ciutadans acceptaven de bon grat els elegits o triats, però l’any 1669 es va donar el cas que molts immigrants, que eren considerats forasters, van voler participar en la insaculació. Aleshores gairebé la meitat de la població estava formada per immigrants que feia més de cinc anys que tenien residència a Sabadell. El Comú va haver de prendre la decisió per solucionar un problema que dividia la població.

El Decret de Nova Planta del 1716 va acabar amb aquest sistema. A partir de llavors ja apareix el nom d’Ajuntament. Neixen la figura del batlle i dels regidors. El primer substituïa el procurador reial o senyor de la vila i els segons substituïen els antics prohoms. El govern municipal va deixar de ser el Comú de la vila per convertir-se en l’Ajuntament del batlle i els regidors de la vila. A més, es va eliminar la insaculació i tant el batlle com els regidors eren escollits entre persones que proposava l’Ajuntament sortint.

Durant el segle XIX, bastant convuls, hi va haver diferents sistemes d’elecció amb paperetes i urnes, fins i tot, un en què només podien votar els que paguessin una contribució prou alta per demostrar que podien viure amb independència absoluta. L’any 1871 va aparèixer el sufragi universal i el 1890 es va regular per llei.

L’Ajuntament actual ocupa des de l’any 1885 l’edifici que havia estat el col·legi dels Escolapis. El consistori més antic, la Casa del Comú, com mostra el plànol, estava situat a la cantonada dels actuals carrers de Gràcia i de la Rosa. Ara acull un negoci de restauració, però durant els anys quaranta i cinquanta del segle passat hi havia la botiga de Cal Barbosa, coneguda popularment com a Cal Noranta-cinc" - Jaume Barberá - Diari de Sabadell.