¡TIREZ SUR LE PIANISTE!

És el de sempre. En les situacions de crisi, el més fàcil, tant per als poders com per a les majories socials, és dirigir el focus acusador als sectors més fràgils de la societat, que han de veure com als abusos que pateixen s'hi afegeix el d'aparèixer com a responsables del mateix desordre social del que són alhora víctimes i producte. En una ciutat com Barcelona, maltractada per la massificació turística, per l'encariment de tot, pel soroll i la contaminació, per la inaccessibilitat de l'habitatge… sembla que un dels nostres grans problemes és el dels venedors ambulants i la seva escandalosa manera de guanyar-se la vida. Evocant el primer llargmetratge de François Truffaut –Tirez sur le pianiste!–, bé podríem dir que la consigna urgent en aquests moments és “tireu sobre el manter!”. El manter és, en efecte, el blanc perfecte.

Però, de qui és el “problema dels manters”? Dels barcelonins no, almenys pel que indica l'últim baròmetre de l'Ajuntament de Barcelona, aparegut el juny passat, en què l'assumpte ni si esmenta entre les inquietuds dels enquestats. L'incident de fa uns dies a la plaça Catalunya entre uns venedors i un turista americà, del qual només n'ha circulat una versió, ha portat a presentar la venda il·legal com un perill per a la indústria turística. Però la veritat és que tampoc a les enquestes de satisfacció dels visitants treu el cap la qüestió. A la publicada pel mateix Ajuntament el desembre passat, els turistes es queixen dels preus i, sobretot, la presència que els incomoda per sobre de qualsevol altra no és la dels manters, sinó la dels turistes. El mateix per a les opinions abocades a Tripadvisor. Cap queixa sobre els venedors ambulants i si multitud sobre els carteristes, el soroll, la brutícia, fins i tot el nacionalisme… però, per sobre de tot, la saturació que ells mateixos provoquen. Conclusió: el principal enemic de la indústria turística és la pròpia indústria turística i la seva cobdícia.

En allò que cal donar la raó als preocupats per l'assumpte manter és que la seva presència és inacceptable a l'espai públic. Un venedor senegalès sense llicència no pot ser-hi, a la vista de tothom, fent evident que existeix la misèria. L'espai públic no és per a ell, ja que l'espai públic ha de romandre ordenat, previsible, desconflictivitzat, sense ensurts, sense lletjor. Del seu bon estat de revista depèn aquest altre mercat en què es compren i es venen ciutats. I no diguem si l'espai públic és proclamat “de qualitat”. El manter no és "de qualitat", per això la urgència de la seva exclusió. El lloc del manter no és el quimèric “espai públic”; el seu lloc és el carrer, aquest escenari on acaba emergint tot allò que conforma la societat, allò bo i allò dolent, allò meravellós i allò arbitrari; també la pobresa. El manter encarna la veritat del carrer davant de la mentida d'un espai públic que, per cert, no existeix, ja que tot està privatitzat

Deixarem de banda el que de sarcàstic té que ens faci tant mal que s'ofeguin immigrants al mar i que, si no s'ofeguen i aconsegueixen arribar a terra, ens dediquem a perseguir-los després d'haver-los criminalitzat. És clar que, d'una manera o d'una altra, s'està d'acord que sobreviure no és el que és seu.

Alternatives? Descartarem la solució policial, que ja li va costar la vida a un venedor a Salou el 2015. D'entrada, com va proposar al Congrés Units Podem arran dels incidents a Lavapiés aquest mes de març, despenalitzar el top-manta. Després, garantir a aquestes persones el dret a viure legalment, perquè com pot ser la vida il·legal? El pas següent seria reconèixer que són allò que són i volen ser: treballadors, i que, com a tals, tenen la necessitat de treballar i fer-ho de manera justa i, per descomptat, protegida. I, com que és una necessitat, s'hauria de constituir automàticament en dret garantit pels governs. En definitiva, es tracta d'assumir i portar a les últimes conseqüències aquestes dues premisses incontestables, a les quals tota mesura destinada als anomenats manters s'hauria de cenyir: que són persones i que són treballadors. Com nosaltres.

Publicat per Manuel Delgado i Horacio Espinosa