NORMAL PER A L'ÈPOCA

Notícies d’Atapuerca: els paleontòlegs creuen­ que, fa un milió i mig d’anys, la Península va patir una glaciació que va posar fi a l’espècie humana. “De tenir un clima mediterrani vam passar a un clima com el de Sibèria”, afirma un dels experts. La broma va durar quatre mil anys, temps suficient per relativitzar-ho tot i esperar que la glaciació ­desaparegués, i tornés, no sé si en una versió millorada, l’espècie humana. - Sergi Pàmies.

És la mateixa espècie que avui certifica un canvi climàtic que mobilitza més escarafalls que mesures d’aplicació immediata. La certesa de l’escalfament del planeta, però, no ens permet assimilar quina dimensió té en un escenari més intratemporal. Aquesta consciència, necessària, també fa servir, com a corretja de transmissió pedagògica, la informació meteorològica. 

A Catalunya s’observen dues escoles. Tomàs Molina o Alfred Rodríguez Picó situen les onades de calor en seqüències serenament relatives. Altres meteoròlegs (no els anomeno tots perquè n’hi ha molts; de fet, són majoria) no renuncien a l’excitació que els causa l’excepcionalitat dels registres i a practicar un vigor esportiu quan informen sobre rècords de temperatura. També expliquen que l’acumulació de dades no és uniforme i que cada poble, país­ i continent està sotmès a “des que n’hi ha registres”.

"La certesa del canvi climàtic no ens permet assimilar quina dimensió té"

De vegades la pressa per afegir emoció a un rècord de calor (o de fred) situa el precedent en un any determinat. Si l’última vegada que va fer tanta calor va ser, posem per cas, l’any 1999, podem sospitar que és una dada relativament inútil i que seria més important conèixer la mitjana, que si confirma una tendència. L’altre recurs és parlar del que és “normal per l’època”. Es fa servir com a analgèsic contra el pànic o referència quan les temperatures es disparen.

Però, ara que arriben aquestes notícies d’Atapuerca, ¿de quina època estem parlant? ¿De quina normalitat? I si, desconcertats, intentem confrontar les dades del canvi climàtic amb la nostra pròpia memòria climàtica, de seguida hem d’admetre que no ens en recordem prou per convertir-la en una dada fiable. L’experiència, en aquest cas, no serveix per res. És, com diu el proverbi xinès, una pinta per a calbs.

Mentrestant, els nous reis del postureig, el grup expedicionari Desafiament Àrtic, que té un programa a Canal Sud amb el mateix nom, s'ha proposat traslladar un iceberg de 15 tones des de Groenlàndia fins als carrers de Màlaga perquè es fongui a la vista dels ciutadans i conscienciar, així, sobre el canvi climàtic i com està provocant la desaparició dels gels polars.

Segons declaracions de Manuel Calvo, que lidera el grup i recollides per Europa Press, “portar un iceberg a Espanya servirà perquè des d'aquí puguin veure el que aviat serà una mica difícil de trobar fins i tot al Pol Nord”. Sens dubte caldria preguntar-se quants xupitos es va prendre el menda lerenda del Calvo per tenir aquesta brillant i gèlida idea, i és que de la mateixa manera que Ferran Adrià va fer un mal enorme a la cuina, Greta Thunberg ha fet el mateix mal al moviment ecologista. 

I semblava que els dels Emirats àrabs havien culminat les seves excentricitats amb el fitxatge de Neymar per l'Al-Hilal (Al Hilal traduït al català és: vaig ensumar... la pasta gansa, suposo es devia dir Ney), quan resulta que la penúltima ocurrència ha estat remolcar un iceberg des de l'Antàrtida fins al golf Pèrsic. Abdulla Alshehi, el milionari promotor de la idea, creu que tenir un enorme conjunt de gel flotant al llarg de la costa dels Unió dels Emirats Àrabs podria proporcionar al país aigua fresca i potable. Senyor, com clamava Kavafis, envia'ns als bàrbars ja! Clar que com es preguntava ell mateix al final del poema: I què serà de nosaltres ara sense bàrbars?/Aquesta gent, al capdavall, era una solució.