Avui és el dia internacional del Voltor. Ahir va ser el dia de l'art de buscar empremtes dactilars a l'escena del crim per atrapar l'assassí, la Dactiloscòpia, i demà no serà el dia internacional de res –deixen que ens relaxem– fins que dilluns tornin a la càrrega amb el dia de la Salut Sexual. - El dia de la bèstia - Plàcid Garcia-Planas a Cabaret Voltaire.

Però avui, com cada primer dissabte de setembre, el món celebra l'àngel que s'alimenta de cossos morts. El dia de la bèstia. El més bèstia de l'únic voltor que he vist de prop, al zoo de Kabul, era la gàbia on els humans el teníem tancat. I els carronyaires més bèsties no els he trobat a l'Afganistan o Ucraïna. Els he vist, també molt de prop, a París.

El 2014, aprofitant que era a la Ciutat de la Llum per cobrir la fira d'armament més gran del món, em vaig acostar al Louvre. Era el centenari de la Primera Guerra Mundial i volia contemplar la Estela dels voltors, la primera crònica de guerra de la història. Tallada en pedra, narra en imatges una guerra sumèria de l'any 2450 abans de Crist: enterraments massius de cadàvers, humans clavant llances al crani d'altres humans, reis picant amb un mall el cap dels seus presoners i voltors rosegant restes humanes.

Els carronyers, aquell juny, no estaven només tallats en pedra. Com des de l'inici dels temps, els seus cors bategaven, ia París volaven sobre els estands de la fira d'armament: cent anys després del juny del 1914 –quan Gabrilo Princip va assassinar a Sarajevo l'hereu de la corona austrohongaresa– vaig descobrir que el fabricant (belga) de la pistola que va disparar la primera bala de la Primera Guerra Mundial segueix avui fabricant pistoles.

Els voltors no fabriquen pistoles, i els humans hi projectem la nostra pròpia foscor. Els ucraïnesos anomenen voltors de Putin els temibles helicòpters Ka-52 russos, i per pura projecció geopolítica arrestem voltors per creuar lliurement el cel.

Els libanesos en van detenir un que va arribar volant amb un dispositiu de rastreig a la pota. Van haver d'intervenir les forces de pau de l'ONU: el voltor venia d'una reserva natural israeliana, i el dispositiu era conservacionista.

Aquest mateix any, 2016, un altre voltor, búlgar, va sobrevolar Turquia, Síria, Jordània i Aràbia Saudita per acabar arrestat al Iemen. La diplomàcia búlgara es va mobilitzar per aclarir que l'espionatge només era ecologista. Uns anys abans, un voltor israelià va ser arrestat a Aràbia Saudita amb un transmissor i un braçalet en una pota amb les paraules Tel Aviv University . Els saudites van insistir que era un voltor sionista perquè l'animal va ser capturat a prop de la mansió d'un xeic.

"Persona que s'acarnissa en la desgràcia d'un altre", defineix el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola el terme voltor com a segona accepció. Els humans acusem els voltors del que nosaltres som. Perquè, a diferència dels humans, que matem per matar, els voltors gairebé mai maten els animals que es mengen, malgrat que són els únics vertebrats terrestres que depenen gairebé del tot de cossos morts per alimentar-se.

A diferència dels humans, que devorem com a voltors l'equilibri ecològic del planeta, els voltors sense cursiva són uns autèntics mags d'aquest equilibri. Redueixen el nombre de cadàvers pudents que hi ha per terra, i el fort àcid i dos bacteris que nien al seu estómac eliminen les toxines i microbis de la carn en descomposició que ingereixen, evitant la propagació de malalties. Els humans enverinem, vomitem putrefacció a la cadena tròfica, i els voltors netegen. Ens netegen. No fan més que retirar la matèria putrefacta abandonada per oferir-la, reciclada, a la cadena de la vida.

El seu àcid estomacal ens acaba enlairant. És l'encens dels enterraments celestials, una ancestral pràctica funerària encara estesa pel Tibet, Sichuan, Qinghai, Mongòlia, Bhutan i en parts de l'Índia: es despulla el cos de la persona que ha mort, se li rasura els cabells i –davant de la família, o no– es esquartera el cadàver amb un ganivet. I es col·loquen les restes en una elevació perquè els voltors se'ls mengin. També els ossos, prèviament picats. És impossible trobar una expressió espiritual més contundent de la cadena tròfica: no pugis al cel fins que els voltors han ingerit tota la carn –i ossos– del teu cos.

Els voltors volen cap a la llum i els voltors es desplomen cap al costat fosc: el 2011, Russell O. Bush va denunciar al documental Vultures of Tibet la irrupció del turisme en aquests rituals d'excarnació. Només al Tibet hi ha censats dos mil altars. Els orcs reduint a morbo una forma puríssima –per a nosaltres pertorbadora– de combregar amb el cicle de l'existència.

Tot és bestialment cert en aquests enterraments per elevació, i tot és bestialment incert en una humanitat que no té clar on acaba la Bèstia i comença la Bella, a qui li queda una setmana per ser reina: el proper dissabte és el dia internacional de la Bellesa (una iniciativa de la secció russa del Comitè Internacional d'Estètica i Cosmetologia).

Sense pintallavis, amb la seva imponent bellesa exterior i gastrointestinal, els voltors ens eleven més que cap altre ésser viu. El 29 de novembre de 1973, un avió comercial va impactar contra una au a la vertical d'Abidjan, Costa d'Ivori. De l'animal –engolit per una de les turbines de l'avió– només en van quedar cinc plomes completes i quinze parcials de les ales, la cua, el coll i el pit. Suficient per confirmar que es tractava d'un voltor clapejat. És el vol més alt registrat mai d'un ésser viu: onze quilòmetres d'altitud. Més que la muntanya Everest.

Va ser com un àngel atropellat per un Boeing.