Exercir sobre un territori una extorsió violenta per a forçar el desallotjament i plantar-hi un nou desplegament urbanístic és un fet clàssic tan rutinari a l’Espanya jonqui del totxo que fins i tot hi ha una icona pop que l’encarna: el vaixell de Chanquete. Això, tan semblant al que ha passat a Palestina durant dècades, és el que passa a la Cañada Real des de l’octubre del 2020, quan s’hi va interrompre el subministrament elèctric.  - Pedro Vallín a la vamnguardia.cat.

La Cañada Real, un gegantí assentament que comprèn 14 quilòmetres al sud-est de Madrid, afronta el quart hivern sense llum. La Cañada i el seu desenvolupament no regulat al llarg de dècades, no és un creixement urbà estrany i, de fet, la conversió de faveles i campaments de treballadors en barris va ser, durant els segles XIX i XX, la manera més comuna d’aparició dels barris d’extraradi en grans capitals. Per això, la Cañada Real, tret d’indrets molt concrets, ni és l’infern del narcotràfic com s’ha caricaturitzat ni està formada exclusivament per edificacions precàries. Els infrahabitatges i barraques són un 20% de l’assentament, tot i que en alguns sectors són més d’un 30%, i els habitatges de construcció suposen aproximadament un 51%. 

L’anomalia de la Cañada Real és haver entrat al segle XXI en unes condicions d’alegalitat com si encara fos un assentament efímer de migrants, com els turons de favelas de treballadors portuguesos que s’estenien extramurs del París de començament del segle XX. El fet anòmal és que la Cañada Real quedés fora del procés de remodelació i regularització urbana del 1979, al qual sí que es van incorporar assentaments com ara Villa de Vallecas o àrees d’absorció d’Hortaleza, i des d’aleshores l’administració no ha solucionat aquesta situació. La desconnexió elèctrica que pateixen els sectors 5 i 6, situats a l’extrem sud de l’assentament, –provocada en un primer moment, segons les administracions, pels pics de consum que causaven en una xarxa molt vulnerable plantacions de marihuana amagades en naus industrials–, suposa, malgrat que es tracta de llars connectades a la xarxa, però la gran majoria sense contracte ni comptador, una “flagrant violació dels drets humans” que ha estat denunciada pel Defensor del Poble, el Parlament Europeu i també nou relators de les Nacions Unides. 

Un informe del departament de Drets Fonamentals de la Universitat Carles III conclou que “la situació de la Cañada Real Galiana no és únicament una emergència humanitària, sinó que es tracta d’una veritable crisi de drets humans (...) per una disputa competencial entre les administracions”. L’informe constata, a més, el desemparament en què la Comunitat de Madrid, responsable competencial de la seva tutela, manté els nens i adolescents que habiten allà.

La Cañada sempre ha estat un enclavament controvertit per la seva situació d’alegalitat, per l’eventual delinqüència i per la pobresa –que als sectors 5 i 6 afecta un 91% de les llars, una ferida sagnant al costat dret del Gran Madrid, a dotze quilòmetres de la Puerta del Sol. Però la situació no havia arribat mai als extrems de vulnerabilitat i violació de drets humans a què s’ha arribat els últims tres anys. Dijous es va presentar un altre estudi, demanat per la Comunitat de Madrid i dut a terme també per la Carlos III, centrat en subministraments i pobresa energètica. El treball de Jorge Martínez Crespo, Fernando Hernández Jiménez i Ulpiano Ruiz-Rivas Hernando ha registrat a l’interior de les llars del sector 6 temperatures de només 4 graus a l’hivern i més de 40 a l’estiu –pura intempèrie. En les seves conclusions assenyala que “si el problema de la sobrecàrrega de la línia és el motiu de la desconnexió (...) no sembla justificable que dos anys i mig després del tall brusc de subministrament (...) no s’hagi implementat cap mesura estructural que hagi permès tornar el subministrament elèctric”. És difícil esquivar aquest oportú gir dramàtic d’esdeveniments a la Cañada si un examina el contorn dels sectors 5 i 6, entre els municipis de Madrid i Rivas: un gegant que havia estat adormit durant gairebé vint anys, com el drac Smaug sota l’or de la Muntanya Solitària, es treu la son de les orelles amb un colossal moviment de terres. Són els desplegaments urbanístics del sud-est de Madrid, una cadena d’operacions que comencen al sud, a Valdecarros, i es va succeint cap al nord-est: Los Berrocales, Los Ahijones, El Cañaveral i Los Cerros. La crisi financera del 2008 i el consegüent col·lapse del sector de la construcció van suspendre aquests plans immobiliaris, però de seguida que el sector promotor s’ha començat a recuperar, els ha tornat a posar en marxa amb l’insòlit entusiasme de les administracions.

Jorge Dioni López, autor de ’El malestar de las ciudades', assenyala el parany del moviment perpetu en què estan atrapades les grans ciutats espanyoles, convertides en desolats parcs temàtics de si mateixes on els veïns són un destorb , escarrassades en la construcció d’assentaments periurbans on allotjar el seu propi exili. Com és possible que tornem a les mateixes polítiques d’expansió urbana que van fer que ens estimbéssim pel barranc de la crisi més gran en gairebé un segle? Com diu la desoladora expressió de López, perquè “la ressaca no funciona com a vacuna, només és un parèntesi entre dues gresques”.