Vista de Baiona (1808) / Font: Mediathèque de Bayonne

Cadis. Oratorio de San Felipe. 19 de març de 1812. Un grup de diputats que s’havien rebel·lat contra el règim bonapartista del rei Josep I promulgaven una carta magna que, tradicionalment, s’ha considerat la primera Constitució espanyola, i que, popularment, seria anomenada "la Pepa", perquè coincidia amb la diada de Sant Josep. Però quatre anys abans, el 7 de juliol del 1808, al Palau Reial de Madrid, el mateix rei Josep I, mal anomenat Pepe Botella, havia sancionat la primera Constitució espanyola. La Carta de Baiona, que —a diferència de la Pepa de 1812— va ser vigent en un ampli territori i durant un cert espai de temps (1808-1814), és el veritable primer text constitucional de la història espanyola. Llavors, per què el nacionalisme espanyol l’ha mantinguda oculta i mai no l’ha dignificada? - Marc Pons a elnacional.cat

Què havia passat a Baiona quan es va redactar la Carta?. Una de les causes que expliquen l'ocultació de la Carta de Baiona (o el menyspreu més absolut amb què se l’esmenta quan algú la rescata de la foscor) seria la seva "concepció bastarda", que venia seguida d’un dels episodis més vergonyosos de la història espanyola: les mal anomenades "Abdicacions de Baiona". En aquelles —també mal explicades— "abdicacions", els reis espanyols Carles IV i Ferran VII (pare i fill, o si es vol, rei deposat i rei colpista) li havien traspassat la corona espanyola a l’emperador francès Napoleó I. Però no ens pensem, com ens ha explicat la tradició nacionalista espanyola, que Napoleó els va usurpar la Corona de manera violenta i amenaçadora, com un vulgar bandoler de camí ral. Aquell traspàs va ser una operació comercial que es va resoldre a satisfacció de totes les parts. Si no, per què allò de "rey felón"?

Abans de Baiona. A principis de març del 1808, dos mesos abans de les "abdicacions", el clima polític a la cort espanyola de Madrid estava molt caldejat. Diversos cossos de l’exèrcit francès, comandats per Duhesme, Saint-Cyr i altres prestigiosos mariscals francesos, es passejaven per Catalunya com ho haurien fet per Versalles. La historiografia nacionalista espanyola sempre ha presentat aquell episodi com una "invasió". Però aquella presència militar, deixant al marge l’objectiu concret que perseguia, era totalment pactada, i era una conseqüència dels Pactes de Família, els acords francoespanyols (l’absoluta subordinació espanyola als interessos francesos) instituïts per Lluís XIV i Felip V a principis del segle XVIII, quan París i Madrid havien passat a ser governades per la mateixa dinastia borbònica.

Però la "mar de fons" que agitava els cenacles del poder de Madrid anava més enllà d’aquest fet. Les classes més reaccionàries de la cort espanyola (les aristocràcies latifundistes castellanoandaluses) estaven enfrontades al rei Carles IV i al seu ministre plenipotenciari Godoy per les seves polítiques reformistes. El 19 de març del 1808, un mes i mig abans de les "abdicacions", Ferran VII i les oligarquies aristocràtiques de la cort perpetrarien un cop d’estat, reveladorament anomenat Motín de Aranjuez, que es saldaria amb el destronament de Carles IV i el cessament de Godoy, per una banda, i la coronació de Ferran VII i la depuració dels il·lustrats, per l'altra. Aquest canvi de guió provocaria certa inquietud a Versalles. Ferran VII havia actuat sense informar el patró.

Aquest és el motiu que explica Baiona. Aquella reunió no va ser una emboscada, com predica la historiografia nacionalista espanyola, sinó una cimera d’estat. Després del Motín de Aranjuez, els deposats Carles IV i Maria Lluïsa i el cessat Godoy i la seva esposa Teresa de Borbó havien fugit a Baiona i s’havien instal·lat, voluntàriament, al castell de Marraq. Per raons d’estratègia política, Napoleó i el seu col·laborador Murat, mariscal de França, decidiren que la nova casa francesa del vell rei espanyol era un lloc idoni per a celebrar-hi una "reunió de família". I s’hi van desplaçar al mateix temps que hi citaven Ferran VII. Ningú no va posar cap ganivet al coll del "rey felón". Ferran VII es va limitar a obeir les ordres del patró, perquè des de Felip V, el primer Borbó, Espanya estava totalment subordinada a França.


Ferran VII i Josep I. Font Museo del Prado i Museu Nacional d'Art de Catalunya

Napoleó va comprar la Corona espanyola. Aquesta és la realitat. Perquè a Baiona tampoc ningú no va posar cap ganivet al coll dels Borbons. De fet, és important destacar que Ferran VII va acudir lliurement i alegrement a la crida del patró i, molt reveladorament, contra la voluntat de les oligarquies que l’havien conduït al poder A Baiona, inicialment, no va passar res més que la civilitzada protocol·lització d’una situació de facto que, unes setmanes abans, s’havia produït de forma violenta a Aranjuez: Carles IV renunciava a favor de Ferran VII. I tot seguit, Ferran li venia la corona a Napoleó a canvi del tron-satèl·lit de Florència (un regne civilitzat i endreçat als antípodes de l’Espanya pollosa i assilvestrada del moment), una pensió anual i vitalícia de quatre milions de francs i una esposa de sang reial: ..."el rey felón".

Ignacio Fernández Sarasola, professor de Dret Constitucional, afirma que la Carta de Baiona no és una constitució, sinó una carta atorgada. I ho argumenta dient que va ser redactada per Murat a correcuita, a interès de Napoleó i amb un debat limitat a una "pobre representación" de 90 diputats, entre els quals no hi havia cap de les "mentes más preclaras de los albores del XIX".  Però, en canvi, reconeix que la Carta de Baiona tenia una naturalesa constituent, a causa del buit de poder provocat per la desaparició del règim borbònic (el derrocament de Carles IV i la fugida de Ferran VII). I tenia el caràcter pactat que se li pressuposa a una constitució, consagrava la sobirania compartida: l’emperador Napoleó, que la cedia al rei Josep I (sobirà "actual"), i el poble (sobirà "potencial"). Per tant, era una constitució.

Josep I no va ser mai rei dels catalans. Després de les "abdicacions", l’emperador Napoleó va separar Catalunya del lot i la va incorporar a França com una regió més. Però la Carta de Baiona va restaurar els furs bascos, que el règim borbònic estava llimant des de la crisi política del 1793. Un estudi de la Fundazioa Sabin Arana revela que el mariscal Murat, el futur Josep I i el mateix emperador Napoleó van obrir la porta de les deliberacions als representants bascos: "en la Junta convocada por Napoleón estuvieron presentes los representantes de los territorios forales y consiguieron que por primera y única vez en la historia se aceptara la existencia de los fueros de Álava, Bizkaia, Gipuzkoa y Navarra", que van ser compilats a l’article 144 de la Constitució espanyola. De la de Baiona.