Creació. La capacitat generativa de les IA ja sorprèn i amenaça la creació artística, i està començant. Europa Press News / Getty) - Pedro Vallín.

El crític gastronòmic Manuel Tamayo Prats va descobrir que sense la seva serventa morta, amb prou feines sabia posar-se els mitjons. És l'arrencada de la sèrie argentina Nada. Tot allò que ens ajuda ens converteix en dependents, ho sabem i no passa res, però aquesta dependència pot arribar a ser un mecanisme de submissió i subalternitzar-nos. La intel·ligència artificial (IA) és el nostre flamant servent i l'any que ve serà el principal assistent de creació cultural i per això mateix, la principal amenaça per a les feines del sector i també per als drets de propietat intel·lectual. 

És la síndrome de El servent, que pren el seu nom de la pel·lícula de 1963 de Joseph Losey, en què Dirk Bogarde dóna vida a un edecà que acaba per controlar tots els aspectes de la vida del seu senyor, a qui posava rostre un joveníssim James Fox. Aquesta imatge, que pot semblar perversa o hiperbòlica és la que ha presidit la negociació comunitària de la llei integral per a la intel·ligència artificial, pactada al desembre, en el tram final de la presidència espanyola. De fet, aquesta maratoniana negociació va consistir bàsicament a dilucidar fins a on prohibir a la intel·ligència artificial intervenir, quins àmbits haurien de quedar-li vedats per evitar els riscos sistèmics de delegar en un opac organisme intel·ligent i automatitzat la direcció d'aquells assumptes de les feines humanes en què podria ser molt útil, però també letal.

Caldria pensar que, a hores d'ara, les complexes IA que s'estan desenvolupant estarien emparades per les conegudes tres lleis de la robòtica d'Isaac Asimov, incloses en un conte del 1942 – “Un robot no pot malmetre un ésser humà o, per inacció , permetre que un ésser humà pateixi danys. Un robot ha d'obeir les ordres que li donin els éssers humans, excepte quan aquestes ordres entrin en conflicte amb la primera llei. Un robot ha de protegir la seva pròpia existència sempre que aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera o segona llei”– però no és així. Fins al punt que la primera tasca dels ponents comunitaris ha estat vedar els territoris on no es permetrà el govern de la IA. I aquests han estat, substancialment, els sistemes biomètrics que, aplicats a la medicina o la seguretat, serveixin per predir comportaments i crear escales d'idoneïtat humana. D'alguna manera, es vol prohibir a la IA furgar a la nostra vida per predir-nos, malgrat que li hem regalat tot el nostre saber digitalitzant-ho. Perquè predir, com assenyalava José María Lassalle a Ciberleviatan ( Arpa), és el pas anterior a prescriure.

Tot i això, la normativa europea ha estat calmosa respecte als dos assumptes que afecten la relació de la IA amb la cultura: el respecte a la propietat intel·lectual i les limitacions a la creativitat de les IA generatives, que són d'ús comú ja per textos, il·lustracions, música, fotografia o animació. La UE exigeix que es compleixi la normativa existent de drets d'autor i també la transparentació de les fonts i els mecanismes d'aquestes IA creatives. Però en allò substantiu, delega a l'autocontrol el bon ús de la IA. En el cas espanyol, el ministre de Cultura, Ernest Urtasun, familiaritzat amb les legislacions de fort caràcter prospectiu pel seu passat com a eurodiputat, ja prepara per al primer semestre crear una Oficina Espanyola de Drets d'Autor i Connexos que haurà de ser l'organisme vigilant a termes d´usos i abusos de la propietat intel·lectual. Tot i que al departament s'estudia també l'impacte laboral que les flamants funcions d'aquestes intel·ligències pot tenir, de moment, totes les administracions occidentals van a les palpentes, observant amb cautela aquest intimidant nou Prometeu.

El col·lapse del mite romàntic de la creació

La mistificació del llenguatge crea monstres. Des del romanticisme –un reencantament del món després de la mort dels déus a mans de la modernitat–, els camps semàntics per a la producció cultural han estat els de la religió. Artista es va convertir en sinònim de creador. És a dir, fixem que l'artista era el posseïdor del do diví de fer brollar alguna cosa on no hi havia res, en lloc d'admetre la prosaica veritat: tota producció cultural, per original i inventiva que sigui, sempre és fruit del processament d'una muntanya de obres anteriors. Això explica l'equívoc instal·lat fermament per la tradició de la ciència-ficció de pensar que per a un ens artificial seria fins i tot més fàcil reproduir les emocions humanes que crear cultura genuïna. Els programadors de IA generativa han demostrat ser força menys místics i han aconseguit que les intel·ligències artificials copiïn el veritable mètode de la creació artística: el processament dels mil milions d'obres prèvies de qualsevol camp. Si el requisit de l'artista és la formació, la IA parteix amb un avantatge brutal per la seva capacitat per processar milers de milions de terabytes de dades, de manera que el pas següent, el de la creació, a penes li requereix un mínim esforç: hem creat un ésser que pot processar en segons la història sencera de la literatura i li hem digitalitzat la biblioteca d'Alexandria del coneixement humà perquè s'hi refocil·li com en una piscina de boles. Així que la lògica més cautelosa suggereix que dins de poc temps estem assistint a com un robot escriu novel·les. Ah! i bones. Si no les ha escrit ja.