Un episodi d?un programa de televisió va suscitar fa uns mesos un ampli debat públic i professional. En aquest programa diverses persones van ser exposades a recreacions digitals de les veus dels seus familiars morts generades mitjançant intel·ligència artificial a partir d'àudios reals. Aquestes recreacions no només imitaven les veus sinó que també formulaven preguntes evocadores, provocant reaccions emocionals intenses als participants. El fenomen, que podem anomenar resurrecció digital, implica la recreació d'aspectes d'individus morts utilitzant tecnologies avançades. Tot i que pugui oferir un consol momentani, aquesta pràctica obre un debat profund sobre les seves implicacions ètiques, filosòfiques i jurídiques.

Què significa realment “ser”? En recrear la veu o la imatge d'algú que ha mort, ens preguntem si estem estenent la seva existència d'alguna manera o simplement creant una ombra sense substància. L'essència d'un ésser humà és més que un conjunt de respostes programades o una imatge projectada. La singularitat de l'experiència viscuda, les emocions, els pensaments, tot això sembla inabastable per a la mera simulació digital. I aleshores, quin paper juga la memòria en aquest procés? La resurrecció digital podria considerar-se un intent de preservar la memòria, de mantenir viva la presència dels que hem perdut. Però és ètic aferrar-se a una representació artificial en comptes de deixar que la memòria evolucioni i es transformi amb el temps?

La memòria humana no és estàtica: és selectiva, canvia i adapta. En recrear digitalment una persona, correm el risc d'alterar les nostres pròpies memòries autèntiques?. A més, sorgeix la qüestió de la identitat. La identitat duna persona és un teixit complex dexperiències i relacions. Quan mirem de recrear algú, podem capturar veritablement la seva identitat o simplement estem creant una versió idealitzada, una que s'ajusta a les nostres pròpies expectatives i desitjos?

Aquests avenços tecnològics també ens porten a preguntar-nos sobre el dol. La mort és una part natural de la vida, i el dol és un procés necessari per acceptar aquesta pèrdua. En tractar de mantenir una connexió amb les víctimes mortals a través de la resurrecció digital, estem interferint amb aquest procés vital? Podria això impedir avançar i trobar pau en l'acceptació de la pèrdua?

Finalment, la resurrecció digital desperta interrogants sobre el consentiment i la propietat. Qui té dret a decidir si una persona ha de ser recreada digitalment? I com es gestiona el consentiment d'algú que ja no pot expressar la seva voluntat? La perspectiva que es facin negocis a partir d'una cosa tan profundament humana i dolorosa com la mort i la pèrdua d'un ésser estimat suscita diversos interrogants des de l'àmbit de la filosofia, l'ètica i la moral.

Des d'un punt de vista ètic, aquesta pràctica sembla transgredir els principis fonamentals de respecte i dignitat que haurien de guiar les nostres interaccions humanes. El dol és un procés íntim i sagrat, un camí cap a l'acceptació i la pau interior després d'una pèrdua significativa. La intrusió comercial en aquest procés podria ser vista com una forma d'explotació emocional, aprofitant-se d'aquells que passen per un moment especialment vulnerable.

I què passa amb el procés natural del dol?. A més, aquest tipus de negocis podria distorsionar el procés natural del dol. El dolor i la pèrdua són experiències essencials de la condició humana, i enfrontar-les és part del nostre creixement personal. Si la comercialització de la resurrecció digital impedeix que les persones travessen aquestes etapes de manera saludable, oferint una il·lusió de presència en comptes d'ajudar-los a acceptar la realitat de l'absència, potser no els beneficien

D'altra banda, des d'una perspectiva moral cal preguntar-se sobre la intenció i el propòsit darrere d'aquests negocis. En principi sembla que es justifica per l'objectiu de proporcionar consol i una manera de recordar els éssers estimats. No obstant això, on es traça la línia entre proporcionar consol i explotar el dolor per obtenir beneficis?

Al cor de la “resurrecció digital” hi ha una paradoxa profunda i pertorbadora: la tecnologia, en el seu intent d'apropar-nos als qui hem perdut, ens confronta amb la realitat ineludible de la seva absència. Aquesta paradoxa ens porta a qüestionar no sols la naturalesa de l'existència, sinó també l'essència del que vol dir ser humà. Aquestes tecnologies, en intentar suplir una carència o omplir un buit deixat per un ésser estimat, no només ressalten el nostre desig d'aferrar-nos al que hem perdut, sinó també la nostra dificultat per enfrontar i processar el dol davant la ineludible realitat de la mort.

La paradoxa s'estén encara més en considerar que, en el nostre esforç per preservar la memòria i l'essència dels éssers estimats, recorrem a simulacions que, per la seva naturalesa artificial, mai no podran capturar completament la complexitat i profunditat de l'experiència humana real. Així, ens veiem enfrontats a la disjuntiva d'abraçar una representació imperfecta i digitalitzada que, encara que en certa manera reconfortant, podria no fer justícia a la veritable essència de l'ésser estimat. Vist a The conversation.

En un episodi de Black Mirror, (Vuelvo enseguida) ja tocàven aquest tema, pero ja posats, prefereixo el telèfon del vent que permet parlar als difunts, per acomiadar-se d'ells, per dir-els-hi el que en vida no havies estat capaç de dir-los. És l'única possibilitat; els morts no parlen, pero no sabem si escolten...