ma endins s'en va la barca
mar endins el pescador... etc etc
El futur va muntat en una bici elèctrica. Si aconseguim canviar els carrers de les ciutats canviarem el món i es pot fer de pressa i barat.
No importa el clima ni la topografia?
El que importa és la geografia del carrer, la gent no se sent segura anant entre els cotxes. Quan vam construir el primer carril bici a Nova York les vendes de bicis van pujar un 58%, és una bona política pública.
Mentrestant, a BCN, la Justícia?, va tombant els projectes de les superilles d'Ada Colau. Spain is different.
Un robatori de coure, ha ocasionat una "sobretensió" a l'àrea de Montcada Bifurcació, provocant talls en la circulació dels trens de totes les línies de Rodalies a Catalunya, on aquest diumenge se celebren eleccions autonòmiques, per la qual cosa la companyia ha aconsellat utilitzar-ne d'altres mitjans de transport. Les últimes setmanes s'han registrat una vintena d'incidents d'aquest tipus a Barcelona, tot i que aquest és el més greu dels darrers anys. Casualment el robatori de coure número 48 d'aquest any s'ha produït el dia de la votació i s'ha afectat la jornada electoral. El gestor d'infraestructures Adif ha informat que no pot establir una previsió de recuperació del trànsit dels trens "atesa la gravetat, dispersió i abast dels danys provocats" pel robatori.
S'ha demanat la possibilitat d'allargar una hora més la votació (que finalment no s'ha autoritzat). Tot plegat sembla el relat de Cuba de l'altre dia: "Senyor President, La Junta electoral decideix, però no decideix, passa la pilota a la Junta electoral provincial. La Junta electoral provincial s'ho està pensant a mitja hora de tancar els col·legis electorals. El ministre porc senglar parla de sabotatge, però no dona la cara, mentre Illa surt abans d'hora a parlar i dir que tot va bé. Senyor President, tenim totes les dades i cap conclusió. En resum, la junta electoral, no cal. Illa maravilla, els burros porten cotilla i les ases gorra de cop....
Tornar a escriure-la, pronunciar la paraula pacifisme com si mai no hagués deixat de dir-se, tornar a usar-la de ple dret, una vegada i una altra, és la resposta a la guerra - Javier Pérez Andújar @psicofonia33.
La culpa va ser dels grecs. És lleig assenyalar, però el txa-txa-txa dels grecs era Aristòtil. Tot és a Gabinet Caligari. La culpa va ser del filòsof. Perquè va escriure la seva Política, portem segles, mil·lennis, creient que és possible escriure de política. Pitjor encara, vivim a la confusió, i ens sembla que la política està feta de paraules. Tant és així que a la nostra més rellevant seu política li hem donat el nom de Parlament. Ens equivoquem. Per descomptat, la paraula parlamentar es refereix a parlar els uns amb els altres, té el sentit de negociar. Però, només cal veure-la escrita, o només de sentir-la, per comprendre que parlamentar s'assembla més a termes com xerraires, o parlotejar, que a qualsevol altre sinònim de parlar. Pocs escriptors s'han resistit a dedicar una part de les pàgines a la política. Però no ens enganyem, no ho fan impel·lits per la consciència social, ni pel compromís polític, sinó perquè estan convençuts que també la política és una qüestió de paraules. Tenen raó els escriptors, la política és molt escrivible. Això posa molt. I a més, vessa material humà. La política està feta d'ambicions, traïcions, heroismes, covardies, psicologies, caràcters forts i febles, maneres de vestir, nobles propòsits i mesquineses, interessos, fracassos, vocacions, il·lusions perdudes... El mateix que a les novel·les, des de temps de la Ilíada.
És un parany. Mentre pretenem fer política amb les paraules, els vertaders polítics fan política amb el poder. Un poeta pot ser menys que un poderós. Quan un poeta és a la presó, sap que no hi haurà revenja, que no s'invertiran mai els termes (no esperarà que la truita es torni, per cantar-lo amb Quilapayún), sap que mai vindran els seus, ja que sempre és el poder qui l'empresona , i el poder té una altra lírica. Els cadàvers dels nostres millors poetes jeuen enterrats a l'exili o encara es podreixen en parador desconegut. Les paraules són fràgils davant del poder. És com si David intentés convèncer d'alguna cosa Goliat. Les pedres d'un poeta són les seves paraules, és a Lleó Felip. No són pedres d'una audiència, ni d'un palau, ni d'una església, i no serà per manca de fe.
També el pacifisme està fet de paraules i no pas de poder. Per això sempre s'ensorra quan la cosa es posa fotuda. Em vaig fer pacifista atret per la xucla militar de John Lennon. Tot és qüestió de símbols. Fa un parell de diumenges, Enric González va evocar aquí la història de Jean Jaurès, al seu article “El Café du Croissant”. Enric González és el més, soc fan infrangible. El pacifisme de Jaurès, la seva oposició a enviar França a la primera Guerra Mundial imminent, simbolitza, en el seu fracàs, en l'assassinat d'aquest polític, la fi, no sé si d'un socialisme, però sí d'una manera de ser socialista.
El pacifisme només cala abans i després de les guerres. Només és acceptable com a discurs. En temps de guerra, els pacifistes acaben presos o assassinats. Això sí, sempre s'han escrit grans novel·les antibel·licistes. Ambientada en les guerres de la bel·licosa Prússia al llarg del segle XIX hi ha A sota les armes (de Bertha von Suttner, que li va valer el premi Nobel de la Pau); en plena Primera Guerra Mundial, va commoure El foc. Diari d'una esquadra (de Barbusse, militant del partit comunista, premi Goncourt el 1916, però mai no ha quedat clar si aquesta era una novel·la propagandística disfressada de pacifisme, o a la inversa; el comunisme a França va ser una forma de patriotisme, a Louis Aragon li passava igual). Passada la Primera Guerra Mundial, van aparèixer, per exemple, Sense novetat al front (de Remarque) i, a continuació, Adéu a les armes (de Hemmigway). En esclatar la Segona Guerra Mundial, es va publicar la famosa novel·la Johnny va agafar el seu fusell (era el desvergonyiment de Dalton Trumbo a les campanyes de reclutament, li cauria a sobre tota la caça de bruixes). I quinze, vint anys després d'aquesta guerra, quan el pacifisme va impregnar la cultura pop, es van escriure novel·les com Trampa 22 (de Joseph Heller) o Escorxador Cinc (de Kurt Vonnegut). Amb les guerres següents, es van compondre òperes-rock, com Hair.
Recordar el pacifisme quan respirem la paraula guerra tretze vegades per minut, igual que l'aire de Celaya, es converteix en un acte de compromís. El pacifisme s'havia quedat en un costum antic. Semblava que ja mai més ens faria falta a occident. Se'l va liquidar i va ser catalogat com una ideologia obsoleta. Sempre passa així. El pacifisme quedava reduït, tan sols, a un tema sociològic, literari (per a llibres com els citats, i les pel·lícules que van inspirar). Era relegat a una manera de vestir, a una moda, a un grapat de cançons. El pas següent ha estat desacreditar-lo per inútil, per inconvenient, per antisocial i antipatriòtic. Per obscè. Així, avui l'alternativa a la guerra no és el pacifisme, sinó triar el bàndol a què pertany. Aquesta és la victòria del poder sobre les paraules.
A França ia Alemanya, des del Govern s'insinua la tornada del servei militar obligatori. Els fabricants d'armes ja no s'acontenten a exportar, necessiten ampliar el mercat intern. Hi ha poca demanda a les casernes europees. Tot just quatre tancs per a les desfilades, i un grapat de llaminadures per fer panxades en maniobres que acaben malament, com la recent tragèdia de Cerro Muriano. El servei militar obligatori era precisament això. La mili era un continu de notícies silenciades de suïcidis a les garites, d'accidents mortals en maniobres, de novatades salvatges i humiliants. La gent no volia anar-hi perquè sabia què passava. N'hi ha hagut prou amb un parell de dècades per rentar-li la cara a la vida militar.
Ara, els bruts són els pacifistes. Just en el moment en què la paraula guerra esclata cada cop que s'obre el diari, es llegeix cada vegada que s'entra en un diari digital, i se sent a qualsevol hora en què es posi la ràdio, i se la veu dramàticament a la televisió . Ara, que la guerra es presenta a punt de caramel, n'ha quedat exclosa la paraula pacifisme. Ara que s'amenaça amb un conflicte on la nostra pròpia sang pot arribar als rius que passen per les ciutats i pels pobles on vivim o hem estat.
La traductora @jeanmurdock_ ho va publicar al compte de la xarxa social X. Era la foto d'una pàgina del llibre de Gloria Fuertes. Antologia de poemes i vida (Blackie Books, 2019). El poema diu així: “Economia. Senyors polítics:/Impedir una guerra/surt més barat/que pagar-la”. Un poeta, una poeta, només té paraules. Sap que, encara que uns quants obtinguin beneficis econòmics ingents, la resta de la humanitat paguem les guerres, i és el que diu. També l'única arma del pacifisme és la paraula. En concret, la paraula pacifisme.
Tornar a escriure-la, pronunciar la paraula pacifisme com si mai no hagués deixat de dir-se, tornar a usar-la de ple dret, una vegada i una altra, és la resposta a la guerra. Diran que no és abans, que avui la guerra és més neta, que han canviat les trinxeres pels drones. Però els morts no els han canviat. Aleshores, els senyors de la guerra respondran que això són només paraules, que el pacifisme només ofereix paraules. I riuran a riallades mirant al seu voltant, buscant l'aprovació del respectable. I en nom de la dignitat, de la supervivència, de la justícia..., exigiran el seu aplaudiment. Invocaran la lleialtat a la família, als amics, als veïns, per qualificar de traïdors els que no els segueixin. Ho fan per amagar que només poden oferir morts. I després dels morts, vendre'ns la falsa esperança que no tornarà a passar.
24 hores després de la notícia de l’OPA hostil del BBVA sobre el Banc Sabadell, les mostres de rebuig al moviment han estat pràcticament unànimes des de diferents sectors a casa nostra. Un dels darrers posicionaments en aquesta direcció ha estat el de la vicepresidenta del Govern espanyol, María Jesús Montero. La ministra d’Hisenda ha deixat clar que el Govern estatal no autoritzarà l’OPA, subratllant que tenen “l’última paraula”, tal com ja havien expressat anteriorment la ministra de Treball i Economia Social, Yolanda Díaz o el ministre d’Indústria i Turisme, Jordi Hereu, en un acte a Sabadell. En el resum dels fets, la cosa es podria reduir a una cançó (1), una pel·lícula (2) i una novel·la de Monzó referida als accionistes del BS (3)
1.- OPÁ, YO VIAZÉ UN CORRÁ 2.- ENTRE PILLOS ANDA EL JUEGO. 3.- MIL CRETINS
A tall d'inventari, voldria recordar una anècdota de la meva adolescència sobre el BancSabadell: ""Quan tenia onze anys, em llevava a les set del matí i amb la bicicleta amb remolc, anava del carrer de Vilarrùbies fins al Mercat Central a recollir les fruites i verdures que el meu pare abans havia encarregat. El meu pare treballava en un magatzem d'olis a la Via de Massagué i al carrer de Vilarrùbies en una casa anglesa hi tenien els meus pares la botiga de comestibles que era a la vegada habitatge. Ara pot semblar rar, però abans quan no hi havia Grans Superfícies ni supermercats de barri, sovintejaven les petites botigues de comestibles per abastir una mica de tot als veïns. A mi no em feia res llevar-me aviat, em semblava que era un acte de confiança vers mi per part dels meus pares i a més a més amb la bicicleta i el remolc em sentia útil. Quan tornava anava a esmorzar al forner del costat en Sisu Carreres, a la rebotiga ho tenia ple de novel·les de l’oest i allí amb el pa acabat de coure encara un xic calent, amb tomata i anxoves esmorzava mentre llegia novel·les de Fidel Prado, Marcial Lafuente Estefanía i algun altre d'aquests que escrivien a tant per novel·la. Després anava a l’escola i en sortir a les dotze me n'anava al magatzem on treballava el pare i sovint m'enviaven a fer alguna gestió, sobretot al Banc a dur remeses de talons o fins i tot ingressos en efectiu (eren altres temps). Un dia d'aquests vaig anar a portar uns documents a un Banc de la vila, el lloc on els havia de deixar era entrant a mà dreta, on hi havia una senyora de mitjana edat, però que manava prou, aspecte un xic rar en aquella època en què poques dones tenien algun càrrec de poder. Bé, davant meu hi havia un senyor que parlava amb ella. Mentre jo esperava no vaig poder evitar escoltar la seva conversa, car els adults quan hi ha mainada parlen com si aquesta no hi fos o no s’assabentés de res del que estan parlant (greu error, les antenes de la mainada són molt llargues). L'home li comentava la dona que el Banc havia crescut molt, que s'anaven fent grans, etc, etc.
- Quants sou ja?, li va preguntar finalment.
I aleshores la senyora que manava prou li va contestar:
- Ui!, més de mil cinc-cents, però en càrrecs de responsabilitat pocs, la resta són carn de pas.
No ho he oblidat malgrat el pas dels anys, i això és el que és per l'empresari la gran majoria d'aquesta entelèquia actual, en altres temps anomenada classe obrera. Carn de pas."
Un episodi d?un programa de televisió va suscitar fa uns mesos un ampli debat públic i professional. En aquest programa diverses persones van ser exposades a recreacions digitals de les veus dels seus familiars morts generades mitjançant intel·ligència artificial a partir d'àudios reals. Aquestes recreacions no només imitaven les veus sinó que també formulaven preguntes evocadores, provocant reaccions emocionals intenses als participants. El fenomen, que podem anomenar resurrecció digital, implica la recreació d'aspectes d'individus morts utilitzant tecnologies avançades. Tot i que pugui oferir un consol momentani, aquesta pràctica obre un debat profund sobre les seves implicacions ètiques, filosòfiques i jurídiques.
Què significa realment “ser”? En recrear la veu o la imatge d'algú que ha mort, ens preguntem si estem estenent la seva existència d'alguna manera o simplement creant una ombra sense substància. L'essència d'un ésser humà és més que un conjunt de respostes programades o una imatge projectada. La singularitat de l'experiència viscuda, les emocions, els pensaments, tot això sembla inabastable per a la mera simulació digital. I aleshores, quin paper juga la memòria en aquest procés? La resurrecció digital podria considerar-se un intent de preservar la memòria, de mantenir viva la presència dels que hem perdut. Però és ètic aferrar-se a una representació artificial en comptes de deixar que la memòria evolucioni i es transformi amb el temps?
La memòria humana no és estàtica: és selectiva, canvia i adapta. En recrear digitalment una persona, correm el risc d'alterar les nostres pròpies memòries autèntiques?. A més, sorgeix la qüestió de la identitat. La identitat duna persona és un teixit complex dexperiències i relacions. Quan mirem de recrear algú, podem capturar veritablement la seva identitat o simplement estem creant una versió idealitzada, una que s'ajusta a les nostres pròpies expectatives i desitjos?
Aquests avenços tecnològics també ens porten a preguntar-nos sobre el dol. La mort és una part natural de la vida, i el dol és un procés necessari per acceptar aquesta pèrdua. En tractar de mantenir una connexió amb les víctimes mortals a través de la resurrecció digital, estem interferint amb aquest procés vital? Podria això impedir avançar i trobar pau en l'acceptació de la pèrdua?
Finalment, la resurrecció digital desperta interrogants sobre el consentiment i la propietat. Qui té dret a decidir si una persona ha de ser recreada digitalment? I com es gestiona el consentiment d'algú que ja no pot expressar la seva voluntat? La perspectiva que es facin negocis a partir d'una cosa tan profundament humana i dolorosa com la mort i la pèrdua d'un ésser estimat suscita diversos interrogants des de l'àmbit de la filosofia, l'ètica i la moral.
Des d'un punt de vista ètic, aquesta pràctica sembla transgredir els principis fonamentals de respecte i dignitat que haurien de guiar les nostres interaccions humanes. El dol és un procés íntim i sagrat, un camí cap a l'acceptació i la pau interior després d'una pèrdua significativa. La intrusió comercial en aquest procés podria ser vista com una forma d'explotació emocional, aprofitant-se d'aquells que passen per un moment especialment vulnerable.
I què passa amb el procés natural del dol?. A més, aquest tipus de negocis podria distorsionar el procés natural del dol. El dolor i la pèrdua són experiències essencials de la condició humana, i enfrontar-les és part del nostre creixement personal. Si la comercialització de la resurrecció digital impedeix que les persones travessen aquestes etapes de manera saludable, oferint una il·lusió de presència en comptes d'ajudar-los a acceptar la realitat de l'absència, potser no els beneficien
D'altra banda, des d'una perspectiva moral cal preguntar-se sobre la intenció i el propòsit darrere d'aquests negocis. En principi sembla que es justifica per l'objectiu de proporcionar consol i una manera de recordar els éssers estimats. No obstant això, on es traça la línia entre proporcionar consol i explotar el dolor per obtenir beneficis?
Al cor de la “resurrecció digital” hi ha una paradoxa profunda i pertorbadora: la tecnologia, en el seu intent d'apropar-nos als qui hem perdut, ens confronta amb la realitat ineludible de la seva absència. Aquesta paradoxa ens porta a qüestionar no sols la naturalesa de l'existència, sinó també l'essència del que vol dir ser humà. Aquestes tecnologies, en intentar suplir una carència o omplir un buit deixat per un ésser estimat, no només ressalten el nostre desig d'aferrar-nos al que hem perdut, sinó també la nostra dificultat per enfrontar i processar el dol davant la ineludible realitat de la mort.
La paradoxa s'estén encara més en considerar que, en el nostre esforç per preservar la memòria i l'essència dels éssers estimats, recorrem a simulacions que, per la seva naturalesa artificial, mai no podran capturar completament la complexitat i profunditat de l'experiència humana real. Així, ens veiem enfrontats a la disjuntiva d'abraçar una representació imperfecta i digitalitzada que, encara que en certa manera reconfortant, podria no fer justícia a la veritable essència de l'ésser estimat. Vist a The conversation.
En un episodi de Black Mirror, (Vuelvo enseguida) ja tocàven aquest tema, pero ja posats, prefereixo el telèfon del vent que permet parlar als difunts, per acomiadar-se d'ells, per dir-els-hi el que en vida no havies estat capaç de dir-los. És l'única possibilitat; els morts no parlen, pero no sabem si escolten...
¿Cómo salir, ahora, del fango? Recientemente, se ha visto que a título individual no se puede. Incluso hasta el presidente de Gobierno, Pedro Sánchez, lo ha intentado y solo lo ha conseguido cinco días.
A causa de la sequía, podría creerse que en Catalunya no hay problemas de fango. A la que el lodo se seca, lo que viene es el polvo (se trata de un refrán chubasquero, es decir, reversible), y por tal razón, por aquellos lodos, andamos aquí tan hechos polvo. Resulta que lo que antes en Catalunya era Oasis, ahora es Blur. Aunque, entre nosotros, oasis siempre fue una manera de decir abrevadero. Pero ya hemos pasado pantalla. Tenemos el pulgar desgastado de pasar pantallas compulsivamente, sin que acabe ningún juego, ni mucho menos para que empiece otro diferente. Pasar pantallas es una manera de huir. Otra cosa era pasar página, que se hacía para seguir leyendo.
Se ha quedado antiguo recordar los días de la corrupción pujolista. El famoso 3%, que tanto conmocionó a la sociedad cuando salió a la luz, es hoy una cosa oscura, vieja e innombrable, como el Valle de los Caídos, un pegote inasumible, un argumento al que sólo acuden quienes permanecen enquistados en el pasado. Hemos aprendido a sobrevivir a nuestra propia historia a base de olvidos. Una y otra vez, se ha impuesto el olvido histórico a la memoria histórica. Otro refrán reversible nos recuerda que, en España, la rabia pasa y el perro permanece.
Nunca en democracia, como durante el largo tiempo que duró el procés, ha habido aquí más fango político, más acoso a periodistas, a artistas y a cualquiera que fuese señalado, más bulos delirantes, más mentiras inyectadas con agujas como las de Vincent Price en aquella película de miedo que se llamaba Escalofrío. A todo ese período, el candidato socialista en estas elecciones, Salvador Illa, lo ha llamado “diez años perdidos”, y en ese uso de la palabra perdidos, en vez de aquella famosa serie, un tanto absurda, titulada Perdidos, lo que resuena es otra película, The Lost Weekend (aquí se tradujo como Días sin huella), donde la pérdida comportaba toneladas de destrucción y autodestrucción. Así se ha perdido aquí.
Queriendo destruir un pasado inadmisible (la corrupción del patriotismo), en Catalunya se ha destrozado el tiempo presente. Lo sabemos desde el conde de Volney: cuando solo quedan las ruinas recurrimos a la épica para cantarlas. De tal modo, esta semana no se va a votar en Catalunya una política, sino una épica. O esto es lo que algunos pretenden. Ese discurso está, sobre todo, en la campaña de Puigdemont. Su cartel, donde regresa en coche, es puro sebastianismo portugués. Regresar de la nada para algo inconcreto. Es la leyenda del rey Arturo metida en un maletero. Quizá, Puigdemont nunca salió de España escondido en el maletero del coche, a saber; pero su leyenda se ha quedado ahí dentro.
Carles Puigdemont siempre ha sido un hombre de frontera, del otro lado. Cuando militaba en Convergència i Unió, ya estaba al otro lado de Convergència y de Unió. Ser alcalde de Girona tenía algo de exilio político. Llegó a la presidencia de la Generalitat porque el terremoto le pilló lo suficientemente afuera. Y entonces dio un mal volantazo, y se quedó fuera para siempre. Incapaz de llamar a la puerta de la vieja casa, pasea bajo la ventana, para que le vean ir y venir todo el rato. Tal vez Puigdemont se imagina a sí mismo como el padre Karras, el cura de El exorcista, cuando se planta frente a la casa, antes de entrar en ella, antes de proceder a la salvación definitiva, con la que se juega de nuevo el pellejo. Visto desde el interior, parece más bien un tipo sospechoso que merodea en el callejón; pero que, bajo la luz de la farola, se deja ver para intimidar a los de dentro. Para ponerlos nerviosos, por lo menos.
Citemos a Paul Auster a modo de póstumo homenaje. Hay una música del azar, una música y un azar, en la coincidencia entre las votaciones de Eurovisión y las elecciones catalanas este fin de semana. Tantos concursos de televisión nos han hecho creer que la democracia consiste en elegir una canción que nos suena bien, y no en mostrar confianza en un proyecto político; en designar un ganador, y no en encargarle a un político una responsabilidad de alto grado.
A medida que se han politizado las redes sociales, que se ha politizado el periodismo, que se ha politizado la justicia, se ha despolitizado la política a pasos de gigante. Hemos cambiado una democracia política, de partidos que debaten y se enfrentan, por una democracia emocional, donde, a falta de militancia, los partidos han tenido que hacer acopio de fans. No se vota en Eurovisión un gusto melódico, sino que en gran medida se trata de una cuestión de banderas, lo mismo que en Catalunya desde hace tiempo. Estamos más cerca de la Eurovisión que de la política.
Cada vez que se insinúa la posibilidad de que haya que repetir estas elecciones, que aún no hemos celebrado, me acuerdo del libro Empantanados (Península, 2018), de Joan Coscubiela, histórico sindicalista (ya está retirado, pero nunca se deja de serlo, el sindicalismo no es una fe, es una cicatriz) y, también, a la sazón, diputado de los Comuns, en el Parlament de Catalunya. El título, Empantanados, se ofrecía como una metáfora, daba la impresión de que hablaba de aquel preciso momento; pero contenía una profecía. Ahora salta a la vista.
Cuando se aspira a cambiarlo todo, y lo único que se consigue es el inmovilismo más absoluto y patético, el agua del pantano se convierte en fango. Aquí hicimos un pantano con lodo, y ahora no hay manera de vaciarlo. No se trataba de marcarse un Gatopardo (el célebre libro de Lampedusa y su famosa frase, que viene a decir que todo cambie para que nada cambie), el cinismo iba por otro lado. Se trataba, más que de un felino, de un cocodrilo disecado, o cualquier otro habitante de los pantanos. Por eso no se mueve la criatura, porque nunca ha estado viva. Era como en Frankenstein, pero al revés. Los protagonistas del procés tuvieron en su mano la electricidad, la energía, el poder de la calle y el control de sus propios medios de comunicación, pero carecían de un nuevo cuerpo social en el que descargar la chispa. Y el cuerpo que existía lo dejaron paralítico a fuerza de chispazos.
¿Cómo salir, ahora, del fango? Recientemente, se ha visto que a título individual no se puede. Incluso hasta el presidente de Gobierno, Pedro Sánchez, lo ha intentado y sólo lo ha conseguido cinco días. De tal modo hemos constatado que se necesita exactamente todo lo contrario. Es una cuestión colectiva. No puede quedar ni una sola persona, ni una sola idea, ni una sola opinión, en el lodazar (salvo la fauna limícola, pero es otro capítulo). Cuando, hace casi cincuenta años, salimos del franquismo (otro fango, otros pantanos), hubo un consenso general, se propició en todos los niveles un estado de ánimo de convivencia y de tolerancia, todo ello en medio de tensiones más violentas que las de hoy. Eso fue posible porque teníamos delante grandes aspiraciones, como acceder a la democracia y formar parte de los países desarrollados..., algo compartido en que creer. También fue posible porque se formaron nuevos partidos, y se recuperaron los prohibidos, y se crearon y reformaron instituciones para llevar todo eso a cabo.
Medio siglo sin limpiar los sumideros, sin mantenimiento, sin renovar las instalaciones, ha sido demasiado. Pero, en todo este tiempo, hemos aprendido muchas cosas, y hemos descubierto, o asumido, valores nuevos que nos empujan hacia delante. Parezco un discurso de navidad, pero voy en serio. Como se dice con léxico informático (nivel usuario), es comprensible que los partidos, sus dirigentes, aspiren a reformatear la sociedad, sus mecanismos; pero aún es mucho más importante que se reformateen a sí mismos, o seguirá todo empantanado. No sé si es a esto a lo que se refería el presidente Pedro Sánchez, o bien tan solo reaccionó como una víctima de este empantanamiento. Si, en vez de otro golpe de efecto, fue un grito de socorro. Las arenas movedizas pueden con todo. Devoraron el 15 M. Hay que salir de aquí como sea.
- Javier Pérez Andújar, Sant Adrià de Besòs, 1965. Autor dels llibres Els prínceps valents, Passejades amb la meva mare, Catalans tots, Diccionari enciclopèdic de la vella escola, La nit fenomenal i L'any del Búfal (premi Herralde de novel·la 2021). Actualment col·labora al programa de ràdio A Viure Que Són Dos Dies (cadena SER). Ha escrit als diaris Ara, El Periódico de Catalunya i El País. El 2014 va obtenir el Premi Ciutat de Barcelona de mitjans de comunicació. Així mateix, ha col·laborat al fanzine Mondo Brutto i va ser cofundador del fanzine Flandis Mandis. Traductor al castellà de l'àlbum d'Astèrix: El cel ens cau a sobre! Llicenciat en Filologia Hispànica. Expulsat de la vanguardia, l'he retrobat avui a eldiario.es. No sempre estic d'acord amb la seva opinió, pero si publico el que escriu, encara que no ho estigui al cent per cent d'acord,
Israel va ordenar a les famílies que fugissin de parts de Rafah abans d'envair la ciutat.Imátges APA d'Abdullah Abu Al-Khair.
Hi ha una part de la guerra que no surt o surt poc als mitjans, és la lluita diària per sobreviure dels ciutadans comuns de Rafah o Gaza, aquestes petites històries que gràcies a algun mitjà com the electronic intifada podem arribar a coneix;, històries explicades de primera mà de residents a la zona. La de Khalil Mahmoud i la seva família o la de Amany Ribhi i la seva mare en son algunes d'elles.
"Khalil Mahmoud i la seva família van haver d'abandonar casa seva al nord de Gaza durant les primeres etapes de la guerra actual. Es van traslladar a Rafah, al sud, després de les garanties d'Israel que era una zona segura. A Rafah van trobar allotjament a casa de familiars. encreuament de Rafah, que separa Gaza d'Egipte.
La mare de Khalil estava preparant te en un foc de llenya quan va veure un dels fulletons cap a les 8 del matí de dilluns. Es va sorprendre en adonar-se que era una ordre d'evacuació. Durant les dues hores següents, Khalil i el seu pare es van posar en contacte amb familiars i amics a les ciutats de Khan Younis i Deir al-Balah. Van demanar ajuda per trobar un lloc on es poguessin quedar. La família es va sorprendre en descobrir que llogar un habitatge a aquestes ciutats costaria entre 1.500 i 2.000 dòlars al mes. Aleshores van decidir que haurien de viure en una tenda de campanya.
Una organització benèfica havia regalat a Khalil una tenda de campanya quan la seva família es va traslladar a Rafah. Ho havia guardat per si la família no tingués cap altre allotjament. La família va llogar un carro llençat per un ruc per poder transportar les seves pertinences. Els va costar $100.
Trobar un lloc per muntar una tenda de campanya va ser una prova dura. Finalment, la família va optar per separar-se. Alguns se'n van anar a viure a casa de familiars a Rafah. Els familiars vivien en una altra part de la ciutat que fins ara no està coberta per una ordre d'evacuació. Altres, inclòs Khalil, han anat a al-Mawasi, una petita zona al sud de Gaza. Ara són en una tenda de campanya.
Amany Ribhi i la seva mare van ser desarrelades de casa seva al camp de refugiats de Jabaliya, al nord de Gaza, fa diversos mesos.
Es van refugiar al Complex Mèdic Nasser a Khan Younis. Posteriorment va ser atacat per les forces israelianes. Aleshores Amany i la seva mare es van mudar a Rafah, on han estat vivint en una tenda de campanya. La tenda de campanya es va instal·lar als terrenys d'un altre hospital.
Dilluns, Amany es va despertar amb el soroll d'un home cridant la gent a les tendes de campanya. L´home els va informar sobre les ordres d´evacuació d´Israel. Amany va intentar trucar al seu germà Ihab, que viu en una tenda de campanya en una altra part de Rafah. No s'hi va poder comunicar, així que li va enviar un missatge per WhatsApp. Com que Ihab no tenia senyal telefònic, no va veure el missatge fins al voltant de les 11 del matí.
Quan va veure el missatge, Ihab li va dir a Amany que vindria a veure-la.
Mentre Amany ho esperava, Israel va atacar un dels barris que havia amenaçat a les ordres. Desenes de ferits van començar a arribar a l'hospital on hi havia la tenda de campanya d'Amany. Va passar molt de temps abans que Ihab aparegués mentre lluitava per trobar transport. Finalment, va poder llogar un carro tirat per un burro. Ihab va portar Amany i la seva mare de tornada a la seva botiga. Va haver de buscar un lloc més adequat per a la mare, ja que ella té un mal d'esquena. El seu dolor es torna agut si ha de dormir a terra.
Ihab va trucar a una altra germana, Olfat, que viu més a prop de Khan Younis. Al principi, Olfat va recomanar que la seva mare anés a casa seva amb cotxe. Però Olfat va assenyalar que la zona on viu estava sota bombardejos israelians. Van passar dues hores més fins que Ihab va trobar un taxi. El passatge costa $200. Tot i això, es va sentir alleujat que la seva mare i Amany trobessin un lloc on refugiar-se.
Amany i la seva mare van veure un gran nombre de persones fugir de Rafah. Alguns caminaven, altres amb carros. Alguns anaven en automòbils o camions. Els nens sovint plorant eren transportats sobre les espatlles o l'esquena d'adults. Alguns pares estaven enutjats i van començar a cridar als seus fills desesperats. Moltes altres persones no tenien on anar. Estaven asseguts a les voreres.
“Demano a Déu que aquest sigui el nostre últim desplaçament”, va dir Amany. "Estem esgotats". Anhela tornar a casa de la seva família al nord de Gaza. "Només volem sobreviure a aquesta guerra", va dir.
Ismail Samir, de 25 anys, viu recentment amb els pares i set germans a Rafah. S'han allotjat a una tenda de campanya feta de niló. La família ha estat desarrelada de Sheikh Radwan, una zona de la ciutat de Gaza que Israel ha arrasat. Dilluns al matí, un amic va trucar a Ismail per donar-li notícies sobre l'ordre d'evacuació. Va despertar la seva família i van començar a trucar a amics i familiars a diverses parts del sud i centre de Gaza. Però no van poder trobar allotjament.
Després de vuit hores, l'única cosa que van poder trobar va ser un pis per llogar. Costaria 700 dòlars al mes, una suma que la família no es pot permetre.
"Així que no tenim cap altra opció que quedar-nos a la nostra botiga aquí a Rafah", va dir Ismail.
"No tenim cap altre lloc on anar. No sabem si estarem vius demà”.
Khuloud Rabah Sulaiman es un periodista que viu a Gaza.La Intifada Electrónica 7 de maig de 2024
Tinc tres o quatre amigues en la mateixa situació: a punt de jubilar-se, s’han de fer càrrec de pares molt grans, escriu Laura Freixas a la vanguardia. Elles (totes dones: estadísticament, cuiden molt més que ells) compleixen amb el que consideren el seu deure. Atenen els pares, els porten al metge, gestionen àpats, bolquers, audiòfons... Però són molt conscients que estan renunciant al pocs anys de temps lliure i bona salut amb què comptaven. I aquesta consciència fa la càrrega encara més feixuga, ja que afegeix, al sacrifici, el sentiment de culpa. No poden evitar, fora d’això, preguntar-se quin sentit té una vida reduïda a la mínima expressió: al llit o en cadira de rodes, suportant xacres i dolors, sense capacitat, o amb prou feines, de gaudir, sentir, pensar, comunicar-se.
“Jo, abans de ser dependent, sortiré del mig. No vull ser una càrrega”, els he sentit dir. Jo he pensat el mateix alguna vegada. Però el que veig al meu voltant és que, arribat el moment, i tret de casos de patiment insuportable, ningú no se’n vol anar.
Ja. Però i els altres? Les famílies, la societat, què n’opinen?
El tema s’ha debatut últimament al Regne Unit, a propòsit d’un projecte de llei per legalitzar l’eutanàsia (que ara com ara, allà, és un delicte). El raonament dels que s’hi oposen és el del “pendent relliscós”. El que es legalitza es fa moralment acceptable, i per més que repetim que “no s’obliga ningú”, creixerà la pressió sobre les persones dependents. “Moriu-vos d’una vegada!”, els dirà la societat, d’una manera o una altra, “¿no veieu que sou una rèmora? Amb quin dret acapareu recursos?...”.
La resposta a aquest argument per part d’un tal Matthew Parris, columnista de The Times i exdiputat conservador, ha estat molt original. Els adversaris de l’eutanàsia, diu, tenen tota la raó: la societat pressionarà els que ja no són útils perquè s’avinguin a morir. Quin és el problema? La natura és darwinista, afavoreix la supervivència del més fort. L’estigma que envolta l’eutanàsia està destinat a dissipar-se, i al seu lloc, apareixerà un nou concepte d’egoisme: es qualificarà així la pretensió de continuar vivint tant sí com no. “No exhorto”, diu Parris: “Preveig”.
L’Estat voldrà invertir a cuidar persones ancianes havent-hi una alternativa més barata?
L’evolució del Canadà sembla que li dona la raó. En aquest país, el més permissiu pel que fa a l’eutanàsia, els casos augmenten amb passes de gegant, sobretot després que els requisits de la primera llei, del 2015 (“malaltia terminal”) fossin substituïts, el 2020, per uns de molt més laxos: “malaltia o discapacitat que no pugui alleujar-se en condicions que l’interessat consideri acceptables”. El 2022, les morts amb ajuda van ser 13.102, un 4,1% del total (contra 295, el 0,06%, a Espanya) i 30% més que un any abans.
Què n’opinem, d’aquesta evolució? “Que cadascú triï lliurement” és la resposta més útil, com en altres casos espinosos. És un argument còmode, però fal·laç: desconeix totes les formes en què la societat participa de les decisions personals. Triar morir quan una està malalta, pobra i sola, ¿és tan lliure com triar estant malalta, sí, però amb l’ajuda i la companyia que els diners permeten?... El Canadà és un dels països industrialitzats que menys gasten en dependència i cures pal·liatives, assenyalava The Spectator en un article de títol incendiari: “Per què el Canadà està ajudant a morir els pobres?”.
I si la societat és present en les causes, també l’afecten les conseqüències. Un suïcidi assistit val uns 2.200 dòlars; amb la nova llei, al Canadà, s’ha calculat que l’erari públic s’estalviarà 62 milions a l’any. ¿L’ Estat voldrà continuar invertint a cuidar persones malaltes, amb discapacitat o ancianes, havent-hi una alternativa infinitament més barata?
A mi, de tota manera, em sembla que al considerar “inevitable” una pressió social creixent perquè morin els “inútils”, Parris tira la pedra i amaga la mà. El darwinisme, que ell invoca, és propi dels animals. Els humans ho som, però som alguna cosa més, i tenim altres lleis, no només la de la selva: creiem en la llibertat, i també en la dignitat, la compassió, la justícia.
Per cert, Moriu-vos!, és una obra de teatre de Joan Arqué i Anna Maria Ricart, estrenada al Teatre Nacional de Catalunya el novembre del 2022.
Pel que fa a les meves amigues… no sé què dir-los.
Arran de l'escrit d'ahir sobre la immigració, em comenta Miquel que molts joves universitaris s'en van a treballar a l'estranger. Aleshores m'he recordat de BARD que ve a ser el chatGPT de Google, i la resposta que m'ha donat és si més no interessant i ajustada. I, per cert, demostra que per obtenir segons quina informació, BARD pot ser molt útil.
"El curs 2022-2023, la xifra total d'estudiants universitaris a Catalunya era de 228.717, segons dades de l'Idescat (Institut d'Estadística de Catalunya). D'aquests, 100.846 eren homes i 127.871 dones.
El nombre exacte d'estudiants que es treballaran a l'estranger després de graduar-se és difícil de determinar, ja que depèn de diversos factors com ara la carrera triada, les oportunitats laborals a l'estranger i les aspiracions personals de cada individu. No obstant, alguns estudis sí que ofereixen pistes sobre això. Per exemple, un estudi de la Generalitat del 2021 estimava que al voltant del 15% dels graduats universitaris catalans acaben treballant a l'estranger en algun moment de la seva carrera.
Cal destacar que aquesta xifra varia segons la carrera: per exemple, en carreres com enginyeria o informàtica, el percentatge de graduats que treballen a l'estranger pot ser força més alt, mentre que en altres àrees com humanitats o educació, la xifra pot ser menor .
En general, es considera que la internacionalització del mercat laboral i la creixent demanda de professionals qualificats a tot el món estan impulsant la mobilitat dels graduats universitaris, per la qual cosa és probable que el nombre d'estudiants catalans que treballin a l'estranger continuï augmentant els propers anys".
Amb el tema de les dades, a vegades costa centrar-se en el tant per cent. Posaré un exemple: X tenia a finals de 2023, 4,39 milions d'usuaris a Espanya, o sigui un xic menys d'un 10% de la població total, i cal tenir en compte que no tots els usuaris (jo mateix) estan en actiu, vol dir que la incidència de X és molt relativa i centrada en un àmbit molt concret, i, en canvi, es parla de X com si fos el centre de la informació; allò de 'arden las redes', els haters, els bots, i tot plegat té més de foc d'encenalls que de realitat a l'hora d'influir en l'opinió pública. Veurem quina influència té el proper 12 de maig, encara que la campanya d'enguany no passa precisament per X.