LA CANÇÓ ENFADOSA DE RODALIES


Pensava anit en les eleccions d'ahir i en les passades. Tant de temps per arribar al mateix lloc de partida. Tot va començar amb la cançó enfadosa de la reivindicació de fa 17 anys, (un dos de desembre de 2007) reclamant millores al servei de Rodalies, que ja fa 17 anys era un desastre, i ja es veu arran dels fets d'ahir, que disset anys després seguim igual. Però que és la cançó enfadosa?. Doncs un costum que s'ha perdut gairebé del tot, és la cançó enfadosa, que quan jo era menut tenia molt de predicament, de la mateixa manera que hi habia els 'travallengua' que també s'han perdut.

Aquesta tira del gran Batllori de 2 de desembre de 2007 és terrible, som on érem fa 17 anys. la vanguardia.com.

D'acord que la cançó enfadosa no aportava res ni tenia cap més altre valor que el sonsonet de la cançó enfadosa i l'habilitat verbal a l'hora de dir alló de: 
El picaporte de mi puerta está desempicaporteado, ¿quién lo desempicaporteará? el desempicaporteador que lo desempicaportique, buen desempicaporteador serà..., o quelcom similar que ja m'he travat la llengua. Us deixo dos o tres exemples de cançó enfadosa:

Salí de La Habana un día, camino a Santa Fe,
y en el camino encontré un letrero que decía...

Salí de La Habana un día, camino a Santa Fe,
y en el camino encontré un letrero que decía...

*
Una vegada un ciclista de pega
en una corba va caure al mig del fang,
i en el rulé, se li  va fer,
un gros forat que ell es tapava amb un paper...

Una vegada un ciclista de pega
en una corba va caure al mig del fang, 
i en el rulé, se li va fer, 
un gros forat que ell es tapava amb un paper...

*

i potser els més pesats de tots podrien ser aquests dos:

Yo sé, Yo sé, yo sé la manera
de dar, de dar, la lata a cualquiera... etc etc

ma endins s'en va la barca
mar endins el pescador... etc etc

i així fins que o calla qui brama això, o directament l'elimines de la faç de la terra per pesat.

L'origen segons he trobat de la cançó de l'enfadós, podria ser aquest: La cosa anava així: el nen o la nena es posaven al costat de l'àvia, que estava asseguda, cosint. Li demanava que li expliqués un conte i l'àvia que, en aquell moment, no en tenia gaires ganes, proposava:

      - Vols que et canti la cançó enfadosa? 
I el nen deia:
     - Sí.
Llavors l'àvia feia: 
     - Jo no t'he pas dit "sí" sinó si vols que et canti la cançó enfadosa.
I el nen:
     - Canta àvia.
I l'àvia:
     - Jo no t'he pas dit "Canta àvia" sinó si vols que et cantí la cançó enfadosa.
I el nen:
     - Vinga!.
I l'àvia:
     - Jo no t'he pas dit "Vinga!" sinó si vols que et canti la cançó enfadosa.

Això podia durar tant com la paciència del nen esperant un conte que mai no arribava. Per això era "cançó" i era "enfadosa". Era llarg i feia enfadar: això és la cançó enfadosa o la cançó de l'enfadós en el seu inici. 

EL FUTUR ANIRÀ EN BICI ELÈCTRICA

Tinc 62 anys. Vaig néixer a San Francisco i visc a Nova York. Estic casada i tinc un fill. Tornant les ciutats als ciutadans canviarem. Em considero una persona espiritual. (Foto: LV)

Janette Sadik-Khan, va ser la ideòloga de la transformació dels carrers d'una de les ciutats més grans i dures del món, Nova York, que ha passat de carrers dominats pels cotxes a espais urbans de vianants i amb carrils bici, tot un èxit dut a terme durant els sis anys d'alcaldia de Michael R. Bloomberg, del 2007 al 2013, que la va contractar com a comissionada del Departament de Transport i amb el qual segueix treballant actualment com a directora a Bloomberg Associates, una consultoria filantròpica establerta per l'exalcalde que assessora alcaldes de tot el món per millorar la qualitat de vida dels seus residents. De la seva experiència a diferents ciutats del món va néixer Lluitar pel carrer (Capità Swing), que ha escrit amb el periodista Seth Solomonow. Les seves contribucions han estat premiades per la Fundació Rockefeller. Era la comissària de Transports durant el mandat de l?alcalde Michael Bloomberg. Transformem els carrers de la ciutat per fer lloc a vianants, ciclistes, autobusos i espais verds. . Ima Sanchís a la vanguardia l'ha entrevistat.

Més de la meitat de la població mundial viu a ciutats.

Sí, i l'any 2050 serà el 70%, i no hi ha un lloc més mortífer al món. Les emissions dels cotxes són la principal font de contaminació atmosfèrica.

Les ciutats van lliurar la major part del seu espai als cotxes.

Cal tornar-ho al ciutadà. Els carrers necessiten algú que els defensi. Durant l'administració de Bloomberg construïm 650 km de carrils bicicletes, avui ja tenim 3.800 km. I el nostre Bicing ha esdevingut el parc de bicicletes més gran del món fora de la Xina.

Felicitats.

En sis anys vam crear set línies de bus ràpid, vam aconseguir convertir Times Square en un oasi per a vianants i vam construir més de setanta noves places a Nova York.

Es van afanyar molt.

Ho vam fer amb projectes pilot i materials provisionals perquè els novaiorquesos no creien que la seva ciutat pogués canviar.

Vostè va ser àngel i dimoni.

Sí, molts d'entrada eren reticents. No es pot canviar l'statu quo sense baralla, ho pot preguntar a l'alcalde Sadiq-Khan de Londres, a l'alcaldessa Hidalgo a París, a López a Bogotà, Moore a Sydney, o a Plante a Montreal... Alcaldes que s'hi han sumat a tornar la ciutat als ciutadans.

D'on va treure les idees?

Un dels meus primers viatges va anar a Copenhaguen, on van fer una cosa molt senzilla: van crear els seus carrils bici apartant els cotxes de les voreres, ràpid i barat.

Quin va ser el següent pas?

Vam recollir moltes dades que demostraven que tots aquests projectes pilot tenien beneficis de mobilitat, salut i econòmics. Els comerços dels carrers de vianants han millorat els seus ingressos un 50%; entra molta més gent a les botigues si els carrers són amigables per a la gent que va amb bicicleta o a peu.

A les superilles de Barcelona substitueixen els arbres per testos.

Cal omplir ciutats d'arbres per millorar la qualitat de l'aire i mitigar la calor. Hi ha ciutats que fins i tot estudien retirar el ciment i tornar a fer silvestres els carrers.

També hi ha polítiques i ciutadans que volen tornar els carrers als cotxes.

Els canvis costen d'assumir, tot i que a la gran majoria de ciutats els alcaldes que han apostat pel vianant, les vies verdes i la bicicleta han estat reelegits.

Els ciutadans volen ciutats segures.

Quan un dissenya els carrers pensant en els cotxes com si fossin autopistes, els carrers es buiden. Tenir més gent al carrer les fa més segures. Els carrers no han de ser només una manera d'anar d'un lloc a l'altre.

La criminalitat es redueix?

Als barris on la vida al carrer s'ha multiplicat ha baixat la criminalitat. La gran urbanista Jane Jacobs deia que no era la policia la que feia que un barri fos segur sinó els ulls vigilants de la gent que està asseguda als bancs, als parcs, que passeja pel carrer.

I els accidents de trànsit es redueixen?

Les intervencions a Nova York, des dels carrils bici fins a l'ampliació de les voreres, han fet que la mortalitat per accident de trànsit hagi arribat al nivell més baix des de fa 100 anys.

Quina ciutat la sorprèn?

Milà, amb el programa Piazze Aperte, ha convertit espais dels cotxes en llocs on juguen els nens. París ha creat carrers escolars, carrers verds arbrats i ha transformat vies principals com la Rue de Rivoli i la Rive Droite en corredors sense cotxes plens de gent que camina o va amb bicicleta. Al centre de Londres el nombre de ciclistes ja supera el de conductors.

Peatonalitzar els carrers és el futur?

Un 75% de l'espai dels carrers el fa servir un 25% de trànsit que és letal. Si vingués un extraterrestre a la Terra pensaria que el més important per a nosaltres són aquestes caixes de metall d'una tona perquè són les que ocupen més espai, i són sorollosos i contaminants. No té cap sentit.

Com serà la ciutat del futur?

El futur va muntat en una bici elèctrica. Si aconseguim canviar els carrers de les ciutats canviarem el món i es pot fer de pressa i barat.

No importa el clima ni la topografia?

El que importa és la geografia del carrer, la gent no se sent segura anant entre els cotxes. Quan vam construir el primer carril bici a Nova York les vendes de bicis van pujar un 58%, és una bona política pública.

Mentrestant, a BCN, la Justícia?, va tombant els projectes de les superilles d'Ada Colau. Spain is different.





LA JUNTA ELECTORAL, NO CAL

Un robatori de coure, ha ocasionat una "sobretensió" a l'àrea de Montcada Bifurcació, provocant talls en la circulació dels trens de totes les línies de Rodalies a Catalunya, on aquest diumenge se celebren eleccions autonòmiques, per la qual cosa la companyia ha aconsellat utilitzar-ne d'altres mitjans de transport. Les últimes setmanes s'han registrat una vintena d'incidents d'aquest tipus a Barcelona, tot i que aquest és el més greu dels darrers anys. Casualment el robatori de coure número 48 d'aquest any s'ha produït el dia de la votació i s'ha afectat la jornada electoral. El gestor d'infraestructures Adif ha informat que no pot establir una previsió de recuperació del trànsit dels trens "atesa la gravetat, dispersió i abast dels danys provocats" pel robatori.

S'ha demanat la possibilitat d'allargar una hora més la votació (que finalment no s'ha autoritzat). Tot plegat sembla el relat de Cuba de l'altre dia: "Senyor President, La Junta electoral decideix, però no decideix, passa la pilota a la Junta electoral provincial. La Junta electoral provincial s'ho està pensant a mitja hora de tancar els col·legis electorals. El ministre porc senglar parla de sabotatge, però no dona la cara, mentre Illa surt abans d'hora a parlar i dir que tot va bé. Senyor President, tenim totes les dades i cap conclusió. En resum, la junta electoral, no cal. Illa maravilla, els burros porten cotilla i les ases gorra de cop....

LA FOTO


A

questa fotografia de la vanguardia el dia de les eleccions és ja un clàssic, la tradició la va començar Pedro Madueño el 1984, i des de l'any passat continua la seva tasca Xavier Cervera. Feta la prèvia, Catalunya decideix avui a les urnes el seu futur en un context polític molt diferent del de les eleccions del 2021. L'avançament de convocatòria electoral del 13 de març a conseqüència de la impossibilitat que el Govern de Pere Aragonès tirés endavant els pressupostos per a aquest any va començar una campanya en què la independència ha deixat de ser un tema nuclear per a tots els partits, també per als independentistes, i en què la llei d'Amnistia, que s'aprovarà aquest mateix mes al Congrés, no ha tingut cap protagonisme. Ni els partits que s'oposen frontalment i amb paraules gruixudes a l'oblit penal a Madrid han fet d'aquest assumpte un casus belli. Contrasta la situació que es viu a la cambra alta, amb debats agres en les comissions de l'amnistia, amb les poques referències al llarg de la campanya. Falta un candidat a la foto, el malvat Puigdemont, i en sobra un, el de l'esquerra, el Carrinclozosa, avui pot ser la seva última nit, la nit dels ciutadans morts vivents. I com que tot això és teatre, Molta merda! a totis. 

NO TORNARÀ A PASSAR


Tornar a escriure-la, pronunciar la paraula pacifisme com si mai no hagués deixat de dir-se, tornar a usar-la de ple dret, una vegada i una altra, és la resposta a la guerra - Javier Pérez Andújar @psicofonia33.

La culpa va ser dels grecs. És lleig assenyalar, però el txa-txa-txa dels grecs era Aristòtil. Tot és a Gabinet Caligari. La culpa va ser del filòsof. Perquè va escriure la seva Política, portem segles, mil·lennis, creient que és possible escriure de política. Pitjor encara, vivim a la confusió, i ens sembla que la política està feta de paraules. Tant és així que a la nostra més rellevant seu política li hem donat el nom de Parlament. Ens equivoquem. Per descomptat, la paraula parlamentar es refereix a parlar els uns amb els altres, té el sentit de negociar. Però, només cal veure-la escrita, o només de sentir-la, per comprendre que parlamentar s'assembla més a termes com xerraires, o parlotejar, que a qualsevol altre sinònim de parlar. Pocs escriptors s'han resistit a dedicar una part de les pàgines a la política. Però no ens enganyem, no ho fan impel·lits per la consciència social, ni pel compromís polític, sinó perquè estan convençuts que també la política és una qüestió de paraules. Tenen raó els escriptors, la política és molt escrivible. Això posa molt. I a més, vessa material humà. La política està feta d'ambicions, traïcions, heroismes, covardies, psicologies, caràcters forts i febles, maneres de vestir, nobles propòsits i mesquineses, interessos, fracassos, vocacions, il·lusions perdudes... El mateix que a les novel·les, des de temps de la Ilíada.

És un parany. Mentre pretenem fer política amb les paraules, els vertaders polítics fan política amb el poder. Un poeta pot ser menys que un poderós. Quan un poeta és a la presó, sap que no hi haurà revenja, que no s'invertiran mai els termes (no esperarà que la truita es torni, per cantar-lo amb Quilapayún), sap que mai vindran els seus, ja que sempre és el poder qui l'empresona , i el poder té una altra lírica. Els cadàvers dels nostres millors poetes jeuen enterrats a l'exili o encara es podreixen en parador desconegut. Les paraules són fràgils davant del poder. És com si David intentés convèncer d'alguna cosa Goliat. Les pedres d'un poeta són les seves paraules, és a Lleó Felip. No són pedres d'una audiència, ni d'un palau, ni d'una església, i no serà per manca de fe.

També el pacifisme està fet de paraules i no pas de poder. Per això sempre s'ensorra quan la cosa es posa fotuda. Em vaig fer pacifista atret per la xucla militar de John Lennon. Tot és qüestió de símbols. Fa un parell de diumenges, Enric González va evocar aquí la història de Jean Jaurès, al seu article “El Café du Croissant”. Enric González és el més, soc fan infrangible. El pacifisme de Jaurès, la seva oposició a enviar França a la primera Guerra Mundial imminent, simbolitza, en el seu fracàs, en l'assassinat d'aquest polític, la fi, no sé si d'un socialisme, però sí d'una manera de ser socialista.

El pacifisme només cala abans i després de les guerres. Només és acceptable com a discurs. En temps de guerra, els pacifistes acaben presos o assassinats. Això sí, sempre s'han escrit grans novel·les antibel·licistes. Ambientada en les guerres de la bel·licosa Prússia al llarg del segle XIX hi ha A sota les armes (de Bertha von Suttner, que li va valer el premi Nobel de la Pau); en plena Primera Guerra Mundial, va commoure El foc. Diari d'una esquadra (de Barbusse, militant del partit comunista, premi Goncourt el 1916, però mai no ha quedat clar si aquesta era una novel·la propagandística disfressada de pacifisme, o a la inversa; el comunisme a França va ser una forma de patriotisme, a Louis Aragon li passava igual). Passada la Primera Guerra Mundial, van aparèixer, per exemple, Sense novetat al front (de Remarque) i, a continuació, Adéu a les armes (de Hemmigway). En esclatar la Segona Guerra Mundial, es va publicar la famosa novel·la Johnny va agafar el seu fusell (era el desvergonyiment de Dalton Trumbo a les campanyes de reclutament, li cauria a sobre tota la caça de bruixes). I quinze, vint anys després d'aquesta guerra, quan el pacifisme va impregnar la cultura pop, es van escriure novel·les com Trampa 22 (de Joseph Heller) o Escorxador Cinc (de Kurt Vonnegut). Amb les guerres següents, es van compondre òperes-rock, com Hair.

Recordar el pacifisme quan respirem la paraula guerra tretze vegades per minut, igual que l'aire de Celaya, es converteix en un acte de compromís. El pacifisme s'havia quedat en un costum antic. Semblava que ja mai més ens faria falta a occident. Se'l va liquidar i va ser catalogat com una ideologia obsoleta. Sempre passa així. El pacifisme quedava reduït, tan sols, a un tema sociològic, literari (per a llibres com els citats, i les pel·lícules que van inspirar). Era relegat a una manera de vestir, a una moda, a un grapat de cançons. El pas següent ha estat desacreditar-lo per inútil, per inconvenient, per antisocial i antipatriòtic. Per obscè. Així, avui l'alternativa a la guerra no és el pacifisme, sinó triar el bàndol a què pertany. Aquesta és la victòria del poder sobre les paraules.

A França ia Alemanya, des del Govern s'insinua la tornada del servei militar obligatori. Els fabricants d'armes ja no s'acontenten a exportar, necessiten ampliar el mercat intern. Hi ha poca demanda a les casernes europees. Tot just quatre tancs per a les desfilades, i un grapat de llaminadures per fer panxades en maniobres que acaben malament, com la recent tragèdia de Cerro Muriano. El servei militar obligatori era precisament això. La mili era un continu de notícies silenciades de suïcidis a les garites, d'accidents mortals en maniobres, de novatades salvatges i humiliants. La gent no volia anar-hi perquè sabia què passava. N'hi ha hagut prou amb un parell de dècades per rentar-li la cara a la vida militar.

Ara, els bruts són els pacifistes. Just en el moment en què la paraula guerra esclata cada cop que s'obre el diari, es llegeix cada vegada que s'entra en un diari digital, i se sent a qualsevol hora en què es posi la ràdio, i se la veu dramàticament a la televisió . Ara, que la guerra es presenta a punt de caramel, n'ha quedat exclosa la paraula pacifisme. Ara que s'amenaça amb un conflicte on la nostra pròpia sang pot arribar als rius que passen per les ciutats i pels pobles on vivim o hem estat.

La traductora @jeanmurdock_ ho va publicar al compte de la xarxa social X. Era la foto d'una pàgina del llibre de Gloria Fuertes. Antologia de poemes i vida (Blackie Books, 2019). El poema diu així: “Economia. Senyors polítics:/Impedir una guerra/surt més barat/que pagar-la”. Un poeta, una poeta, només té paraules. Sap que, encara que uns quants obtinguin beneficis econòmics ingents, la resta de la humanitat paguem les guerres, i és el que diu. També l'única arma del pacifisme és la paraula. En concret, la paraula pacifisme.

Tornar a escriure-la, pronunciar la paraula pacifisme com si mai no hagués deixat de dir-se, tornar a usar-la de ple dret, una vegada i una altra, és la resposta a la guerra. Diran que no és abans, que avui la guerra és més neta, que han canviat les trinxeres pels drones. Però els morts no els han canviat. Aleshores, els senyors de la guerra respondran que això són només paraules, que el pacifisme només ofereix paraules. I riuran a riallades mirant al seu voltant, buscant l'aprovació del respectable. I en nom de la dignitat, de la supervivència, de la justícia..., exigiran el seu aplaudiment. Invocaran la lleialtat a la família, als amics, als veïns, per qualificar de traïdors els que no els segueixin. Ho fan per amagar que només poden oferir morts. I després dels morts, vendre'ns la falsa esperança que no tornarà a passar.

OPA HOSTIL, YO VIAZÉ UN CORRÁ



24 hores després de la notícia de l’OPA hostil del BBVA sobre el Banc Sabadell, les mostres de rebuig al moviment han estat pràcticament unànimes des de diferents sectors a casa nostra. Un dels darrers posicionaments en aquesta direcció ha estat el de la vicepresidenta del Govern espanyol, María Jesús Montero. La ministra d’Hisenda ha deixat clar que el Govern estatal no autoritzarà l’OPA, subratllant que tenen “l’última paraula”, tal com ja havien expressat anteriorment la ministra de Treball i Economia Social, Yolanda Díaz o el ministre d’Indústria i Turisme, Jordi Hereu, en un acte a Sabadell. En el resum dels fets, la cosa es podria reduir a una cançó (1), una pel·lícula (2) i una novel·la de Monzó referida als accionistes del BS (3)


1.- OPÁ, YO VIAZÉ UN CORRÁ   2.- ENTRE PILLOS ANDA EL JUEGO.  3.- MIL CRETINS


A tall d'inventari, voldria recordar una anècdota de la meva adolescència sobre el BancSabadell: ""Quan tenia onze anys, em llevava a les set del matí i amb la bicicleta amb remolc, anava del carrer de Vilarrùbies fins al Mercat Central a recollir les fruites i verdures que el meu pare abans havia encarregat. El meu pare treballava en un magatzem d'olis a la Via de Massagué i al carrer de Vilarrùbies en una casa anglesa hi tenien els meus pares la botiga de comestibles que era a la vegada habitatge. Ara pot semblar rar, però abans quan no hi havia Grans Superfícies ni supermercats de barri, sovintejaven les petites botigues de comestibles per abastir una mica de tot als veïns.  A mi no em feia res llevar-me aviat, em semblava que era un acte de confiança vers mi per part dels meus pares i a més a més amb la bicicleta i el remolc em sentia útil. Quan tornava anava a esmorzar al forner del costat en Sisu Carreres, a la rebotiga ho tenia ple de novel·les de l’oest i allí amb el pa acabat de coure encara un xic calent, amb tomata i anxoves esmorzava mentre llegia novel·les de Fidel Prado, Marcial Lafuente Estefanía i algun altre d'aquests que escrivien a tant per novel·la. Després anava a l’escola i en sortir a les dotze me n'anava al magatzem on treballava el pare i sovint m'enviaven a fer alguna gestió, sobretot al Banc a dur remeses de talons o fins i tot ingressos en efectiu (eren altres temps).  Un dia d'aquests vaig anar a portar uns documents a un Banc de la vila, el lloc on els havia de deixar era entrant a mà dreta, on hi havia una senyora de mitjana edat, però que manava prou, aspecte un xic rar en aquella època en què poques dones tenien algun càrrec de poder. Bé, davant meu hi havia un senyor que parlava amb ella. Mentre jo esperava no vaig poder evitar escoltar la seva conversa, car els adults quan hi ha mainada parlen com si aquesta no hi fos o no s’assabentés de res del que estan parlant (greu error, les antenes de la mainada són molt llargues). L'home li comentava la dona que el Banc havia crescut molt, que s'anaven fent grans, etc, etc. 

- Quants sou ja?, li va preguntar finalment. 

I aleshores la senyora que manava prou li va contestar: 

- Ui!, més de mil cinc-cents, però en càrrecs de responsabilitat pocs, la resta són carn de pas. 

No ho he oblidat malgrat el pas dels anys, i això és el que és per l'empresari la gran majoria d'aquesta entelèquia actual, en altres temps anomenada classe obrera. Carn de pas."

ÉS ÉTICA LA RESURRECCIÓ DIGITAL?


Un episodi d?un programa de televisió va suscitar fa uns mesos un ampli debat públic i professional. En aquest programa diverses persones van ser exposades a recreacions digitals de les veus dels seus familiars morts generades mitjançant intel·ligència artificial a partir d'àudios reals. Aquestes recreacions no només imitaven les veus sinó que també formulaven preguntes evocadores, provocant reaccions emocionals intenses als participants. El fenomen, que podem anomenar resurrecció digital, implica la recreació d'aspectes d'individus morts utilitzant tecnologies avançades. Tot i que pugui oferir un consol momentani, aquesta pràctica obre un debat profund sobre les seves implicacions ètiques, filosòfiques i jurídiques.

Què significa realment “ser”? En recrear la veu o la imatge d'algú que ha mort, ens preguntem si estem estenent la seva existència d'alguna manera o simplement creant una ombra sense substància. L'essència d'un ésser humà és més que un conjunt de respostes programades o una imatge projectada. La singularitat de l'experiència viscuda, les emocions, els pensaments, tot això sembla inabastable per a la mera simulació digital. I aleshores, quin paper juga la memòria en aquest procés? La resurrecció digital podria considerar-se un intent de preservar la memòria, de mantenir viva la presència dels que hem perdut. Però és ètic aferrar-se a una representació artificial en comptes de deixar que la memòria evolucioni i es transformi amb el temps?

La memòria humana no és estàtica: és selectiva, canvia i adapta. En recrear digitalment una persona, correm el risc d'alterar les nostres pròpies memòries autèntiques?. A més, sorgeix la qüestió de la identitat. La identitat duna persona és un teixit complex dexperiències i relacions. Quan mirem de recrear algú, podem capturar veritablement la seva identitat o simplement estem creant una versió idealitzada, una que s'ajusta a les nostres pròpies expectatives i desitjos?

Aquests avenços tecnològics també ens porten a preguntar-nos sobre el dol. La mort és una part natural de la vida, i el dol és un procés necessari per acceptar aquesta pèrdua. En tractar de mantenir una connexió amb les víctimes mortals a través de la resurrecció digital, estem interferint amb aquest procés vital? Podria això impedir avançar i trobar pau en l'acceptació de la pèrdua?

Finalment, la resurrecció digital desperta interrogants sobre el consentiment i la propietat. Qui té dret a decidir si una persona ha de ser recreada digitalment? I com es gestiona el consentiment d'algú que ja no pot expressar la seva voluntat? La perspectiva que es facin negocis a partir d'una cosa tan profundament humana i dolorosa com la mort i la pèrdua d'un ésser estimat suscita diversos interrogants des de l'àmbit de la filosofia, l'ètica i la moral.

Des d'un punt de vista ètic, aquesta pràctica sembla transgredir els principis fonamentals de respecte i dignitat que haurien de guiar les nostres interaccions humanes. El dol és un procés íntim i sagrat, un camí cap a l'acceptació i la pau interior després d'una pèrdua significativa. La intrusió comercial en aquest procés podria ser vista com una forma d'explotació emocional, aprofitant-se d'aquells que passen per un moment especialment vulnerable.

I què passa amb el procés natural del dol?A més, aquest tipus de negocis podria distorsionar el procés natural del dol. El dolor i la pèrdua són experiències essencials de la condició humana, i enfrontar-les és part del nostre creixement personal. Si la comercialització de la resurrecció digital impedeix que les persones travessen aquestes etapes de manera saludable, oferint una il·lusió de presència en comptes d'ajudar-los a acceptar la realitat de l'absència, potser no els beneficien

D'altra banda, des d'una perspectiva moral cal preguntar-se sobre la intenció i el propòsit darrere d'aquests negocis. En principi sembla que es justifica per l'objectiu de proporcionar consol i una manera de recordar els éssers estimats. No obstant això, on es traça la línia entre proporcionar consol i explotar el dolor per obtenir beneficis?

Al cor de la “resurrecció digital” hi ha una paradoxa profunda i pertorbadora: la tecnologia, en el seu intent d'apropar-nos als qui hem perdut, ens confronta amb la realitat ineludible de la seva absència. Aquesta paradoxa ens porta a qüestionar no sols la naturalesa de l'existència, sinó també l'essència del que vol dir ser humà. Aquestes tecnologies, en intentar suplir una carència o omplir un buit deixat per un ésser estimat, no només ressalten el nostre desig d'aferrar-nos al que hem perdut, sinó també la nostra dificultat per enfrontar i processar el dol davant la ineludible realitat de la mort.

La paradoxa s'estén encara més en considerar que, en el nostre esforç per preservar la memòria i l'essència dels éssers estimats, recorrem a simulacions que, per la seva naturalesa artificial, mai no podran capturar completament la complexitat i profunditat de l'experiència humana real. Així, ens veiem enfrontats a la disjuntiva d'abraçar una representació imperfecta i digitalitzada que, encara que en certa manera reconfortant, podria no fer justícia a la veritable essència de l'ésser estimat. Vist a The conversation.

En un episodi de Black Mirror, (Vuelvo enseguida) ja tocàven aquest tema, pero ja posats, prefereixo el telèfon del vent que permet parlar als difunts, per acomiadar-se d'ells, per dir-els-hi el que en vida no havies estat capaç de dir-los. És l'única possibilitat; els morts no parlen, pero no sabem si escolten...

43 ANYS DEL CAS ALMERÍA


Luis Montero, Luis Cobo i Juan Mañas van ser assassinats per la Guàrdia Civil. Es tracta d'un dels episodis més sagnants, tràgics i vergonyosos de la mal anomenada “pacífica” Transició espanyola. Antecedents - El 'Cas Almeria' i les vergonyes de la Transició: les tortures i l'assassinat de tres joves a mans de la Guàrdia Civil esperen reparació quatre dècades després d'aquest cas de terrorisme d'Estat- Desmemoriados.org


Volem portar a la memòria el 10 de maig de 1981, dia en què van aparèixer els cossos mutilats, calcinats i cosits a trets de tres joves residents a Cantàbria, Luis Montero García, Luis Cobo Mier i Juan Mañas Morales, que, tres dies abans havien sortit des de Santander cap a Pechina, a Almeria, per celebrar la primera comunió del germà de Joan, sense imaginar-se el terrible destí que els esperava. Ja havien arribat a Almeria quan van ser detinguts, torturats i assassinats violentament per la Guàrdia Civil en ser confosos suposadament amb un comando d'ETA que dies abans havia comès un atemptat terrorista. Es tracta d'un dels episodis més sagnants, tràgics i vergonyosos de la mal anomenada “pacífica” Transició espanyola.
Les famílies dels assassinats van iniciar una lluita incansable, que encara mantenen actualment, en defensa de la veritat, justícia, reparació i garantia de no repetició d'aquests terribles esdeveniments. Què s'ha aconseguit des de llavors? Pel que fa a la veritat i la justícia, s'ha donat un compliment parcial i incomplet a aquests principis. Si el 'Cas Almeria' no va caure en l'oblit va ser gràcies a l'afany i determinació dels familiars de les víctimes que van qüestionar la versió oficial dels fets i van portar davant els tribunals els responsables, encara que finalment només es va aconseguir condemnar tres dels onze guàrdies civils que van participar en el segrest i l'assassinat, que van complir només una part de la condemna en unes condicions de privilegi.
La satisfacció dels principis de reparació i garantia de no repetició requereix dos requisits o condicions inexcusables. Primer, el reconeixement de les víctimes del 'Cas Almeria' com a víctimes del terrorisme, ampliant l'àmbit d'aplicació de l'actual Llei 29/2011, de 22 de setembre, per incloure les víctimes de violència policial, grups d'ultradreta i grups parapolicials. Segon, l'assumpció de responsabilitat per part de l'Estat i els seus agents, en aquest cas el cos de la Guàrdia Civil, i la petició de perdó a les víctimes i familiars. A dia d'avui no s'ha realitzat cap modificació de la llei, malgrat l'esforç incansable de les famílies en aquest sentit i d'algunes declaracions institucionals: la moció, aprovada per unanimitat pel Ple de l'Ajuntament de Santander el 31 de maig de 2016 , i la declaració aprovada també per unanimitat pel Parlament de Cantàbria, el 10 de maig de 2018, totes dues per tal de tornar la dignitat a les víctimes del 'Cas Almeria' i reconèixer-les com a víctimes del terrorisme. El 20 de gener del 2023 la directora general de la Guàrdia Civil i el secretari d'Estat de Memòria Democràtica, en un acte oficial de lliurament de diplomes de reparació als familiars, van demanar perdó a les víctimes i els seus familiars. Tot i això, cal aclarir que es tracta d'actuacions no vinculants, que no s'han materialitzat en un canvi legislatiu, en un relat oficial que sigui fidel a la veritat i en una depuració efectiva de responsabilitats. Esperem que aquesta confluència d'esdeveniments afavoreixi que, d'una vegada per totes, es doni compliment efectiu als principis de veritat, justícia, reparació i garantia de no repetició respecte del 'Cas Almeria'

Des de començament d'any s'han produït diversos esdeveniments dignes de destacar. Començant pel nomenament, el 24 de gener de 2024, de Zoraida Hijosa Valdizán, anterior directora general de Patrimoni Cultural i Memòria Històrica del Govern de Cantàbria entre 2019 i 2023 com a directora general d'Atenció a les Víctimes i Promoció de la Memòria Democràtica del Govern d´Espanya. Més recentment, el 24 d'abril de 2024, el Consell de Ministres va aprovar la creació de tres comissions governamentals per al compliment de la Llei 20/22, de 19 d'octubre de Memòria Democràtica. Una és la comissió tècnica per a l'estudi dels supòsits de vulneració de drets humans a persones per la lluita per la consolidació de la democràcia, els drets fonamentals i els valors democràtics, entre l'entrada en vigor de la Constitució Espanyola de 1978 i el 31 de desembre de 1983, que assenyali possibles vies de reconeixement i reparació, comissió formada per experts que ha d'elaborar un informe en un termini màxim d'un any. A l'acte oficial de 20 de gener de 2023, esmentat al paràgraf anterior, el secretari d'estat de Memòria Democràtica va apuntar durant la seva intervenció que la llei aprovada a finals de 2022 és “ambiciosa” quant als seus propòsits, destacant la disposició addicional setzena que “planteja i estableix una comissió tècnica per a un estudi sobre la vulneració de drets humans a la Transició entre 1978 i el 31 de desembre de 1983, assenyalant possibles vies de reconeixement i reparació”. Així, ha incidit que serà objecte d'estudi d'aquesta comissió la situació de les víctimes i familiars del Cas Almeria.
Esperem que aquesta confluència d'esdeveniments afavoreixi que, d'una vegada per totes, es doni compliment efectiu als principis de veritat, justícia, reparació i garantia de no repetició respecte al 'Cas Almeria', servint aquest escrit com una interpel·lació a Zoraida Hijosa Valdizán en qualitat de directora general d'Atenció a les Víctimes i Promoció de la Memòria Democràtica del Govern d'Espanya, perquè adopti un compromís profund amb aquest objectiu.
En aquesta terrible efemèride, des de Desmemoriados només podem dir als familiars del 'Cas Almeria' que seguirem lluitant i no els oblidem.
 

DE LA RES POLÍTICA


Cal tenir en compte que no hi ha cosa més difícil de tractar, ni de més incert èxit, ni més perillosa de manejar, que no pas ser el responsable de les innovacions polítiques. Perquè l'innovador polític té per enemics tots aquells que treien profit de les velles institucions i té per febles defensors tots aquells que podrien treure profit de les noves. Aquesta feblesa neix, en part, de la por dels adversaris que tenen la llei del seu costat, i en part també de la pròpia incredulitat dels homes que no tenen fe en les coses noves fins que l'experiència no els ho demostra.
Passa aleshores que els enemics, quan tenen ocasió, s'organitzen en partits i es revolten, mentre que la defensa dels altres és massa feble, de manera que sempre es corre perill. Per tant, cal, si es vol analitzar bé aquest aspecte, veure si aquests prínceps poden dur a terme les innovacions per si mateixos o depenen d'altres, és a dir, que si per executar els seus projectes necessiten el consentiment aliè o els imposen amb la força. En cas de necessitar ajuda, acaben sempre malament i no aconsegueixen res, i, en canvi, quan depenen només de si mateixos i els poden imposar per la força, no solen córrer cap perill. Maquiavel - El Príncep.

LA NOVENA SIMFONIA AL LICEU



A principis de 1824, 30 membres de la comunitat musical de Viena van enviar una carta a Ludwig van Beethoven sol·licitant al gran compositor que reconsiderés els seus plans d'estrenar la seva darrera simfonia a Berlín i, al seu lloc, ho fes a Viena.
Beethoven no apareixia davant del públic vienès des de feia dotze anys, però es va sentir commogut pel sentiment de la carta i va acceptar estrenar la seva nova obra, la Simfonia núm. 9 en re menor, a la ciutat. L'estrena va tenir lloc el 7 de maig de 1824, al teatre Kärntnertor. Els promotors del concert van prometre al públic que el llegendari –i llegendàriament antisocial– compositor estaria present en la interpretació de la seva darrera simfonia. De fet, durant tota la representació va estar a l'escenari, d'esquena al públic, segons descriu Maynard Solomon a la seva aclamada biografia de Beethoven.
El que no esperaven ni podien saber els membres de la comunitat musical de Viena ni el mateix Beethoven, és l'espectador especial que anirien a la representació del Liceu el 200è aniversari de l'estrena de la 9a simfonia. L'estrena va tenir lloc el 7 de maig de 1824, al teatre Kärntnertor.
Anys enrere, a les òperes, concerts simfònics i recitals del Liceu només podien accedir personetes més grans de 5 anys, encara que si es tractava de ballets o concerts de Nadal podien entrar les criatures a partir dels tres anys en horari de matí o tarda. Fins que va arribar l'article 53 del decret 112/2010 de la Generalitat, que va determinar que tot menor de 16 anys té accés a les sales sempre que vagi acompanyat d?un pare, mare o tutor. El criteri i la responsabilitat es va deixar en mans d'aquests adults. Però, què passa quan la irresponsabilitat comença pels pares?. i clar, tard o d'hora havia de passar; la Novena simfonia de Beethoven es va sentir diumenge passat a la sala del Liceu amb l'acompanyament dels sons que emetia un nadó de mesos que els pares es negaven a treure de la sala. Com la resta dels assistents, havien pagat uns diners per les entrades i no consideraven just haver de renunciar al concert. No hi va haver res que el Liceu pogués fer davant d'aquesta situació, més enllà de buscar una llotja una mica més retirada en què els sorolls quedessin una mica més esmorteïts. Una anècdota més a afegir al Gran Teatre del Liceu, en aquest cas sense bombes ni amistançades.
.
 
Amb informació de The Conversation i la vanguardia.

AIXÓ NO ÉS UNA GUERRA, ÉS UN CRIM



El més terrible d'aquest escrit és que té deu anys, i és com si l'hagués escrit ahir, I temo que continuarà vigent d'ací a deu anys.

"No sé si Israel és el poble escollit, qui l’ha escollit i amb quina perversa finalitat ho ha fet, però el que si sembla palès és que el poble palestí no ha estat escollit per ningú, llevat per rebre totes les garrotades davant la indiferència d’aquesta feixuga maquinària d'ineficàcia que és la Unió Europea i la passivitat dels seus germans àrabs, i amb la descarada connivència dels EUA a favor dels israelians.
No seré tan innocent com per parlar de bons i dolents, en els conflictes només hi ha dolents, i els únics bons a ambdues bandes és el poble que rep les garrotades i suporta les penalitats i injustícies. Entenc també les pors i la necessitat de defensar-se dels israelians davant el poderós enemic que llevat per mar l’envolta, però s’ha de dir també que l’estat d’Israel es va crear l’any 1948 d’una manera artificial o artificiosa, expulsava precisament del territori que ara ocupen als palestins. Va doncs començar la cosa malament i continua fins al punt que, malgrat estar condemnats a entendre’s, sembla no hi ha manera ni perspectives a mitjà termini que així sigui, i aquesta situació enquistada i perversa amb la humiliació permanent de l’Estat d’Israel vers el de Palestina i els atacs intermitents, però sagnants a la inversa, no fan més que generar odi, i més odi. 

Tota aquesta reflexió té a veure amb la profunda impressió que em va causar al seu dia el traspàs de la frontera amb Egipte dels ciutadans palestins, la sensació era que fins i tot respiraven millor, com si una alenada d’aire fresc els eixamples els pulmons, i era gent d’un costat i l’altre de la política a Palestina, però la sensació era que respiraven llibertat. 
Terrible terra aquesta de Palestina on va començar tot o part de tot i com una maledicció pateix des de fa ja segles una inestabilitat endèmica.
Israel s’equivoca o així m’ho sembla. No pots ofegar un enemic al que mai podràs derrotar, ans al contrari el sumeixes en la desesperació que només fa que generar més odi vers el teu Estat i més ciutadans pacífics disposats a lluitar per defensar el no-res que tenen.
No se’n sortirà Israel d'aquests comtessa i pot acabar perdent-hi molt amb la seva per a mi errònia estratègia, ells tenen molt a perdre i els Palestins ja ho han perdut gairebé tot i aquesta circumstància juga i molt en contra dels israelians. Enmig Egipte que rep més de mil milions de dòlars anuals dels EUA per les seves suposades influències amb els palestins i que ara es troba en un carreró sense sortida i de moment està deixant fer als israelians.
En vista d'aquest panorama tan incert, els respectius Déus podrien mirar de fer-hi alguna cosa, són massa morts cada dia, morts de ciutadans innocents, per cert, no soldats.




SORTIR DEL FANG FENT BOTS (I VOTANT)

Llegada del padre Marrin en El Exorcista. Javier Pérez Andújar a el diario.es

¿Cómo salir, ahora, del fango? Recientemente, se ha visto que a título individual no se puede. Incluso hasta el presidente de Gobierno, Pedro Sánchez, lo ha intentado y solo lo ha conseguido cinco días.

A causa de la sequía, podría creerse que en Catalunya no hay problemas de fango. A la que el lodo se seca, lo que viene es el polvo (se trata de un refrán chubasquero, es decir, reversible), y por tal razón, por aquellos lodos, andamos aquí tan hechos polvo. Resulta que lo que antes en Catalunya era Oasis, ahora es Blur. Aunque, entre nosotros, oasis siempre fue una manera de decir abrevadero. Pero ya hemos pasado pantalla. Tenemos el pulgar desgastado de pasar pantallas compulsivamente, sin que acabe ningún juego, ni mucho menos para que empiece otro diferente. Pasar pantallas es una manera de huir. Otra cosa era pasar página, que se hacía para seguir leyendo.

Se ha quedado antiguo recordar los días de la corrupción pujolista. El famoso 3%, que tanto conmocionó a la sociedad cuando salió a la luz, es hoy una cosa oscura, vieja e innombrable, como el Valle de los Caídos, un pegote inasumible, un argumento al que sólo acuden quienes permanecen enquistados en el pasado. Hemos aprendido a sobrevivir a nuestra propia historia a base de olvidos. Una y otra vez, se ha impuesto el olvido histórico a la memoria histórica. Otro refrán reversible nos recuerda que, en España, la rabia pasa y el perro permanece.

Nunca en democracia, como durante el largo tiempo que duró el procés, ha habido aquí más fango político, más acoso a periodistas, a artistas y a cualquiera que fuese señalado, más bulos delirantes, más mentiras inyectadas con agujas como las de Vincent Price en aquella película de miedo que se llamaba Escalofrío. A todo ese período, el candidato socialista en estas elecciones, Salvador Illa, lo ha llamado “diez años perdidos”, y en ese uso de la palabra perdidos, en vez de aquella famosa serie, un tanto absurda, titulada Perdidos, lo que resuena es otra película, The Lost Weekend (aquí se tradujo como Días sin huella), donde la pérdida comportaba toneladas de destrucción y autodestrucción. Así se ha perdido aquí.

Queriendo destruir un pasado inadmisible (la corrupción del patriotismo), en Catalunya se ha destrozado el tiempo presente. Lo sabemos desde el conde de Volney: cuando solo quedan las ruinas recurrimos a la épica para cantarlas. De tal modo, esta semana no se va a votar en Catalunya una política, sino una épica. O esto es lo que algunos pretenden. Ese discurso está, sobre todo, en la campaña de Puigdemont. Su cartel, donde regresa en coche, es puro sebastianismo portugués. Regresar de la nada para algo inconcreto. Es la leyenda del rey Arturo metida en un maletero. Quizá, Puigdemont nunca salió de España escondido en el maletero del coche, a saber; pero su leyenda se ha quedado ahí dentro.

Carles Puigdemont siempre ha sido un hombre de frontera, del otro lado. Cuando militaba en Convergència i Unió, ya estaba al otro lado de Convergència y de Unió. Ser alcalde de Girona tenía algo de exilio político. Llegó a la presidencia de la Generalitat porque el terremoto le pilló lo suficientemente afuera. Y entonces dio un mal volantazo, y se quedó fuera para siempre. Incapaz de llamar a la puerta de la vieja casa, pasea bajo la ventana, para que le vean ir y venir todo el rato. Tal vez Puigdemont se imagina a sí mismo como el padre Karras, el cura de El exorcista, cuando se planta frente a la casa, antes de entrar en ella, antes de proceder a la salvación definitiva, con la que se juega de nuevo el pellejo. Visto desde el interior, parece más bien un tipo sospechoso que merodea en el callejón; pero que, bajo la luz de la farola, se deja ver para intimidar a los de dentro. Para ponerlos nerviosos, por lo menos.

Citemos a Paul Auster a modo de póstumo homenaje. Hay una música del azar, una música y un azar, en la coincidencia entre las votaciones de Eurovisión y las elecciones catalanas este fin de semana. Tantos concursos de televisión nos han hecho creer que la democracia consiste en elegir una canción que nos suena bien, y no en mostrar confianza en un proyecto político; en designar un ganador, y no en encargarle a un político una responsabilidad de alto grado.

A medida que se han politizado las redes sociales, que se ha politizado el periodismo, que se ha politizado la justicia, se ha despolitizado la política a pasos de gigante. Hemos cambiado una democracia política, de partidos que debaten y se enfrentan, por una democracia emocional, donde, a falta de militancia, los partidos han tenido que hacer acopio de fans. No se vota en Eurovisión un gusto melódico, sino que en gran medida se trata de una cuestión de banderas, lo mismo que en Catalunya desde hace tiempo. Estamos más cerca de la Eurovisión que de la política.

Cada vez que se insinúa la posibilidad de que haya que repetir estas elecciones, que aún no hemos celebrado, me acuerdo del libro Empantanados (Península, 2018), de Joan Coscubiela, histórico sindicalista (ya está retirado, pero nunca se deja de serlo, el sindicalismo no es una fe, es una cicatriz) y, también, a la sazón, diputado de los Comuns, en el Parlament de Catalunya. El título, Empantanados, se ofrecía como una metáfora, daba la impresión de que hablaba de aquel preciso momento; pero contenía una profecía. Ahora salta a la vista.

Cuando se aspira a cambiarlo todo, y lo único que se consigue es el inmovilismo más absoluto y patético, el agua del pantano se convierte en fango. Aquí hicimos un pantano con lodo, y ahora no hay manera de vaciarlo. No se trataba de marcarse un Gatopardo (el célebre libro de Lampedusa y su famosa frase, que viene a decir que todo cambie para que nada cambie), el cinismo iba por otro lado. Se trataba, más que de un felino, de un cocodrilo disecado, o cualquier otro habitante de los pantanos. Por eso no se mueve la criatura, porque nunca ha estado viva. Era como en Frankenstein, pero al revés. Los protagonistas del procés tuvieron en su mano la electricidad, la energía, el poder de la calle y el control de sus propios medios de comunicación, pero carecían de un nuevo cuerpo social en el que descargar la chispa. Y el cuerpo que existía lo dejaron paralítico a fuerza de chispazos.

¿Cómo salir, ahora, del fango? Recientemente, se ha visto que a título individual no se puede. Incluso hasta el presidente de Gobierno, Pedro Sánchez, lo ha intentado y sólo lo ha conseguido cinco días. De tal modo hemos constatado que se necesita exactamente todo lo contrario. Es una cuestión colectiva. No puede quedar ni una sola persona, ni una sola idea, ni una sola opinión, en el lodazar (salvo la fauna limícola, pero es otro capítulo). Cuando, hace casi cincuenta años, salimos del franquismo (otro fango, otros pantanos), hubo un consenso general, se propició en todos los niveles un estado de ánimo de convivencia y de tolerancia, todo ello en medio de tensiones más violentas que las de hoy. Eso fue posible porque teníamos delante grandes aspiraciones, como acceder a la democracia y formar parte de los países desarrollados..., algo compartido en que creer. También fue posible porque se formaron nuevos partidos, y se recuperaron los prohibidos, y se crearon y reformaron instituciones para llevar todo eso a cabo.

Medio siglo sin limpiar los sumideros, sin mantenimiento, sin renovar las instalaciones, ha sido demasiado. Pero, en todo este tiempo, hemos aprendido muchas cosas, y hemos descubierto, o asumido, valores nuevos que nos empujan hacia delante. Parezco un discurso de navidad, pero voy en serio. Como se dice con léxico informático (nivel usuario), es comprensible que los partidos, sus dirigentes, aspiren a reformatear la sociedad, sus mecanismos; pero aún es mucho más importante que se reformateen a sí mismos, o seguirá todo empantanado. No sé si es a esto a lo que se refería el presidente Pedro Sánchez, o bien tan solo reaccionó como una víctima de este empantanamiento. Si, en vez de otro golpe de efecto, fue un grito de socorro. Las arenas movedizas pueden con todo. Devoraron el 15 M. Hay que salir de aquí como sea.


- Javier Pérez Andújar, Sant Adrià de Besòs, 1965. Autor dels llibres Els prínceps valents, Passejades amb la meva mare, Catalans tots, Diccionari enciclopèdic de la vella escola, La nit fenomenal i L'any del Búfal (premi Herralde de novel·la 2021). Actualment col·labora al programa de ràdio A Viure Que Són Dos Dies (cadena SER). Ha escrit als diaris Ara, El Periódico de Catalunya i El País. El 2014 va obtenir el Premi Ciutat de Barcelona de mitjans de comunicació. Així mateix, ha col·laborat al fanzine Mondo Brutto i va ser cofundador del fanzine Flandis Mandis. Traductor al castellà de l'àlbum d'Astèrix: El cel ens cau a sobre! Llicenciat en Filologia Hispànica. Expulsat de la vanguardia, l'he retrobat avui a eldiario.es. No sempre estic d'acord amb la seva opinió, pero si publico el que escriu, encara que no ho estigui al cent per cent d'acord,

POR, FÚRIA I CANSAMENT A RAFAH

Israel va ordenar a les famílies que fugissin de parts de Rafah abans d'envair la ciutat.Imátges APA d'Abdullah Abu Al-Khair.

Hi ha una part de la guerra que no surt o surt poc als mitjans, és la lluita diària per sobreviure dels ciutadans comuns de Rafah o Gaza, aquestes petites històries que gràcies a algun mitjà com the electronic intifada podem arribar a coneix;, històries explicades de primera mà de residents a la zona. La de Khalil Mahmoud i la seva família o la de Amany Ribhi i la seva mare en son algunes  d'elles.

"Khalil Mahmoud i la seva família van haver d'abandonar casa seva al nord de Gaza durant les primeres etapes de la guerra actual. Es van traslladar a Rafah, al sud, després de les garanties d'Israel que era una zona segura. A Rafah van trobar allotjament a casa de familiars. encreuament de Rafah, que separa Gaza d'Egipte.

La mare de Khalil estava preparant te en un foc de llenya quan va veure un dels fulletons cap a les 8 del matí de dilluns. Es va sorprendre en adonar-se que era una ordre d'evacuació. Durant les dues hores següents, Khalil i el seu pare es van posar en contacte amb familiars i amics a les ciutats de Khan Younis i Deir al-Balah. Van demanar ajuda per trobar un lloc on es poguessin quedar. La família es va sorprendre en descobrir que llogar un habitatge a aquestes ciutats costaria entre 1.500 i 2.000 dòlars al mes. Aleshores van decidir que haurien de viure en una tenda de campanya.

Una organització benèfica havia regalat a Khalil una tenda de campanya quan la seva família es va traslladar a Rafah. Ho havia guardat per si la família no tingués cap altre allotjament. La família va llogar un carro llençat per un ruc per poder transportar les seves pertinences. Els va costar $100.

Trobar un lloc per muntar una tenda de campanya va ser una prova dura. Finalment, la família va optar per separar-se. Alguns se'n van anar a viure a casa de familiars a Rafah. Els familiars vivien en una altra part de la ciutat que fins ara no està coberta per una ordre d'evacuació. Altres, inclòs Khalil, han anat a al-Mawasi, una petita zona al sud de Gaza. Ara són en una tenda de campanya.

Amany Ribhi i la seva mare van ser desarrelades de casa seva al camp de refugiats de Jabaliya, al nord de Gaza, fa diversos mesos.

Es van refugiar al Complex Mèdic Nasser a Khan Younis. Posteriorment va ser atacat per les forces israelianes. Aleshores Amany i la seva mare es van mudar a Rafah, on han estat vivint en una tenda de campanya. La tenda de campanya es va instal·lar als terrenys d'un altre hospital.

Dilluns, Amany es va despertar amb el soroll d'un home cridant la gent a les tendes de campanya. L´home els va informar sobre les ordres d´evacuació d´Israel. Amany va intentar trucar al seu germà Ihab, que viu en una tenda de campanya en una altra part de Rafah. No s'hi va poder comunicar, així que li va enviar un missatge per WhatsApp. Com que Ihab no tenia senyal telefònic, no va veure el missatge fins al voltant de les 11 del matí.

Quan va veure el missatge, Ihab li va dir a Amany que vindria a veure-la.

Mentre Amany ho esperava, Israel va atacar un dels barris que havia amenaçat a les ordres. Desenes de ferits van començar a arribar a l'hospital on hi havia la tenda de campanya d'Amany. Va passar molt de temps abans que Ihab aparegués mentre lluitava per trobar transport. Finalment, va poder llogar un carro tirat per un burro. Ihab va portar Amany i la seva mare de tornada a la seva botiga. Va haver de buscar un lloc més adequat per a la mare, ja que ella té un mal d'esquena. El seu dolor es torna agut si ha de dormir a terra.

Ihab va trucar a una altra germana, Olfat, que viu més a prop de Khan Younis. Al principi, Olfat va recomanar que la seva mare anés a casa seva amb cotxe. Però Olfat va assenyalar que la zona on viu estava sota bombardejos israelians. Van passar dues hores més fins que Ihab va trobar un taxi. El passatge costa $200. Tot i això, es va sentir alleujat que la seva mare i Amany trobessin un lloc on refugiar-se.

Amany i la seva mare van veure un gran nombre de persones fugir de Rafah. Alguns caminaven, altres amb carros. Alguns anaven en automòbils o camions. Els nens sovint plorant eren transportats sobre les espatlles o l'esquena d'adults. Alguns pares estaven enutjats i van començar a cridar als seus fills desesperats. Moltes altres persones no tenien on anar. Estaven asseguts a les voreres.

“Demano a Déu que aquest sigui el nostre últim desplaçament”, va dir Amany. "Estem esgotats". Anhela tornar a casa de la seva família al nord de Gaza. "Només volem sobreviure a aquesta guerra", va dir.

Ismail Samir, de 25 anys, viu recentment amb els pares i set germans a Rafah. S'han allotjat a una tenda de campanya feta de niló. La família ha estat desarrelada de Sheikh Radwan, una zona de la ciutat de Gaza que Israel ha arrasat. Dilluns al matí, un amic va trucar a Ismail per donar-li notícies sobre l'ordre d'evacuació. Va despertar la seva família i van començar a trucar a amics i familiars a diverses parts del sud i centre de Gaza. Però no van poder trobar allotjament.

Després de vuit hores, l'única cosa que van poder trobar va ser un pis per llogar. Costaria 700 dòlars al mes, una suma que la família no es pot permetre.

"Així que no tenim cap altra opció que quedar-nos a la nostra botiga aquí a Rafah", va dir Ismail.

"No tenim cap altre lloc on anar. No sabem si estarem vius demà”.

Khuloud Rabah Sulaiman es un periodista que viu a Gaza.La Intifada Electrónica 7 de maig de 2024


MORIU-VOS!

Tinc tres o quatre amigues en la mateixa situació: a punt de jubilar-se,  s’han de fer càrrec de pares molt grans, escriu Laura Freixas a la vanguardia. Elles (totes dones: estadísticament, cuiden molt més que ells) compleixen amb el que consideren el seu deure. Atenen els pares, els porten al metge, gestionen àpats, bolquers, audiòfons... Però són molt conscients que estan renunciant al pocs anys de temps lliure i bona salut amb què comptaven. I aquesta consciència fa la càrrega encara més feixuga, ja que afegeix, al sacrifici, el sentiment de culpa. No poden evitar, fora d’això, preguntar-se quin sentit té una vida­ reduïda a la mínima expressió: al llit o en cadira de rodes, suportant xacres i dolors, sense capacitat, o amb prou feines, de gaudir, sentir, pensar, comunicar-se.

“Jo, abans de ser dependent, sortiré del mig. No vull ser una càrrega”, els he sentit dir. Jo he pensat el mateix alguna vegada. Però el que veig al meu voltant és que, arribat el moment, i tret de casos de patiment insuportable, ningú no se’n vol anar.

Ja. Però i els altres? Les famílies, la societat, què n’opinen?

El tema s’ha debatut últimament al Regne Unit, a propòsit d’un projecte de llei per legalitzar l’eutanàsia (que ara com ara, allà, és un delicte). El raonament dels que s’hi oposen és el del “pendent relliscós”. El que es legalitza es fa moralment acceptable, i per més que repetim que “no s’obliga ningú”, creixerà la pressió sobre les persones dependents. “Moriu-vos d’una vegada!”, els dirà la societat, d’una manera o una altra, “¿no veieu que sou una rèmora? Amb quin dret acapareu recursos?...”.

La resposta a aquest argument per part d’un tal Matthew Parris, columnista de The Times i exdiputat conservador, ha estat molt original. Els adversaris de l’eutanàsia, diu, tenen tota la raó: la societat pressionarà els que ja no són útils perquè s’avinguin a morir. Quin és el problema? La natura és darwinista, afavoreix la supervivència del més fort. L’estigma que envolta l’eutanàsia està destinat a dissipar-se, i al seu lloc, apareixerà un nou concepte d’egoisme: es qualificarà així la pretensió de continuar vivint tant sí com no. “No exhorto”, diu Parris: “Preveig”.

L’Estat voldrà invertir a cuidar persones ancianes havent-hi una alternativa més barata?

L’evolució del Canadà sembla que li dona la raó. En aquest país, el més permissiu pel que fa a l’eutanàsia, els casos augmenten amb passes de gegant, sobretot després que els requisits de la primera llei, del 2015 (“malaltia terminal”) fossin substituïts, el 2020, per uns de molt més laxos: “malaltia o discapacitat que no pugui alleujar-se en condicions que l’interessat consideri acceptables”. El 2022, les morts amb ajuda van ser 13.102, un 4,1% del total (contra 295, el 0,06%, a Espanya) i 30% més que un any abans.

Què n’opinem, d’aquesta evolució? “Que cadascú triï lliurement” és la resposta més útil, com en altres casos espinosos. És un argument còmode, però fal·laç: desconeix totes les formes en què la societat participa de les deci­sions personals. Triar morir quan una està malalta, pobra i sola, ¿és tan lliure com triar estant malalta, sí, però amb l’ajuda i la companyia que els diners permeten?... El Canadà és un dels països industrialitzats que menys gasten en dependència i cures pal·liatives, assenyalava The Spectator en un article de títol incendiari: “Per què el Canadà està ajudant a morir els pobres?”.

I si la societat és present en les causes, també l’afecten les conseqüències. Un suïcidi assistit val uns 2.200 dòlars; amb la nova llei, al Canadà, s’ha calculat que l’erari públic s’estal­viarà 62 milions a l’any. ¿L’ Estat ­voldrà continuar invertint a cuidar persones malaltes, amb discapacitat o ancianes, havent-hi una alternativa infinitament més ba­rata?

A mi, de tota manera, em sembla que al considerar “inevitable” una pressió social creixent perquè morin els “inútils”, Parris tira la pedra i amaga la mà. El darwinisme, que ell invoca, és propi dels animals. Els humans ho som, però som alguna cosa més, i tenim altres lleis, no només la de la selva: creiem­ en la llibertat, i també en la dignitat, la compassió, la justícia.

Per cert, Moriu-vos!, és una obra de teatre de Joan Arqué i Anna Maria Ricart, estrenada al Teatre Nacional de Catalunya el novembre del 2022.

Pel que fa a les meves amigues… no sé què dir-los.

BARD i X

Arran de l'escrit d'ahir sobre la immigració, em comenta Miquel que molts joves universitaris s'en van a treballar a l'estranger. Aleshores m'he recordat de BARD que ve a ser el chatGPT de Google, i la resposta que m'ha donat és si més no interessant  i ajustada. I, per cert, demostra que per obtenir segons quina informació, BARD pot ser molt útil.

"El curs 2022-2023, la xifra total d'estudiants universitaris a Catalunya era de 228.717, segons dades de l'Idescat (Institut d'Estadística de Catalunya). D'aquests, 100.846 eren homes i 127.871 dones.

El nombre exacte d'estudiants que es treballaran a l'estranger després de graduar-se és difícil de determinar, ja que depèn de diversos factors com ara la carrera triada, les oportunitats laborals a l'estranger i les aspiracions personals de cada individu. No obstant, alguns estudis sí que ofereixen pistes sobre això. Per exemple, un estudi de la Generalitat del 2021 estimava que al voltant del 15% dels graduats universitaris catalans acaben treballant a l'estranger en algun moment de la seva carrera.

Cal destacar que aquesta xifra varia segons la carrera: per exemple, en carreres com enginyeria o informàtica, el percentatge de graduats que treballen a l'estranger pot ser força més alt, mentre que en altres àrees com humanitats o educació, la xifra pot ser menor .

En general, es considera que la internacionalització del mercat laboral i la creixent demanda de professionals qualificats a tot el món estan impulsant la mobilitat dels graduats universitaris, per la qual cosa és probable que el nombre d'estudiants catalans que treballin a l'estranger continuï augmentant els propers anys".

Amb el tema de les dades, a vegades costa centrar-se en el tant per cent. Posaré un exemple: X tenia a finals de 2023, 4,39 milions d'usuaris a Espanya, o sigui un xic menys d'un 10% de la població total, i cal tenir en compte que no tots els usuaris (jo mateix) estan en actiu, vol dir que la incidència de X és molt relativa i centrada en un àmbit molt concret, i, en canvi, es parla de X com si fos el centre de la informació; allò de 'arden las redes', els haters, els bots, i tot plegat té més de foc d'encenalls que de realitat a l'hora d'influir en l'opinió pública. Veurem quina influència té el proper 12 de maig, encara que la campanya d'enguany no passa precisament per  X.

más...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS