PUIX QUE PARLA... 21.4.21

 

El Partit Popular del País Valencià s'ha queixat a la Biblioteca Nacional d’Espanya pel títol de l’exposició La luz de la Edad Media de la literatura catalana. Resulta que en aquesta mostra de manuscrits d’autors com el gironí Francesc Eiximenis o del mallorquí Ramon Llull, hi ha fragments llegits per personatges com ara el director teatral Lluís Pasqual, de Reus, que diu en veu alta Tirant lo Blanc, de l’escriptor Joanot Martorell, que, ai las, era de Gandia.

Què és la literatura catalana sinó l'escrita en català-valencià-balear-castellà. Que potser parlem de literatura extremenya quan fem referència a Javier Cercas?. Hi ha una certa confusió, Marsé ¿és literatura catalana o espanyola?, entenc que literatura catalana es la que s'escriu a Catalunya i punt, la resta ganes de complicar-se la vida, per tant Cercas és literatura catalana encara que no agradi als de la ceba cultural, o Mendonza i tants altres. L'ideal seria parlar només de literatura, de bona literatura.

Per acabar-ho d’adobar, davant les crítiques i l’enrenou a les xarxes socials, la Biblioteca Nacional d’Espanya va demanar disculpes a Twitter i va parlar de “les llengües vernacles utilitzades als antics territoris de la Corona d’Aragó”, una vegada més estem davant del triomf de l'eufemisme.

Aquesta història no ha aixecat massa enrenou, esta tothom massa ocupat amb les vacunes i l'Ayusisme que copen tota l'actualitat, fins al punt que poc es parla de la formació de Govern a Catalunya, potser perquè ja no interessa, però hi ha una questió que de vegades m'he plantejat, una questió potser menor, però que em té intrigat; Us heu adonat que tots els components de l'antiga Corona d'Aragó parlen i escriuen en català, valencia o balear, però la Casa Mare, l'Aragó parla castellà. Reflexionem-hi, potser saber el perquè d'aquest fet ens pot portar a saber realment qui comandava l'antiga Corona d'Aragó. No és que m'importi massa, però si que no deixa de ser un fet curiós i sobre el que no tinc una resposta clara. De Bilbeny que manipulen la historia n'hi ha a ambdues bandes de l'Ebre.

El títol de l'escrit: Puix que parla... té a veure amb Joan Fuster, que sabia combinar la seva passió patriòtica amb un profund escepticisme. I la irreductible catalanitat de la seva obra anava acompanyada d’un qüestionament constant del tòpic, com quan capgirava intel·ligentment la frase "Puix parla català, Déu li’n do glòria" en "Puix parla català, vejam què diu" (o quan afirmava que el seu nacionalisme era "sense himnes, sense visques, sense banderes).

TOT ESPERANT GODOT 20.4.21

La Generalitat porta sense president fa sis mesos, està pendent d'un acord que, com Godot a l'obra de Samuel Beckett, se l'espera però mai arriba. Els diputats van jurar els seus càrrecs fa 40 dies, i el Parlament funciona al ralentí amb l'argument de no ser acusat de marcar la pauta al futur Govern. Per tot això, la comparació amb una tragicomèdia del teatre de l'absurd no resulta de cap manera exagerada. A Catalunya sembla que la pressa que tenien quan varen convocar les eleccions va marxar pel mateix embornal que el sentit comú. Un centenar de càrrecs d'una trentena d'organismes públics tenen el mandat caducat des de fa més de dos anys i no passa res. Les dificultats en arribar a acords entre els partits fan que alguns alts dirigents s'eternitzin en el lloc. Mentre, la vicepresidenta Teresa Ribera, ministra per a la Transició Ecològica, alertava en una entrevista des de les pàgines de la vanguardia que l'absència d'un govern català dificulta el diàleg sobre els fons europeus. Però ERC i JxCat semblen anteposar les seves estratègies polítiques de confrontació amb l'Administració central a la reconstrucció de país, tot i la descomunal crisi econòmica i social que ha produït la pandèmia.

A través de l'última novel·la de Màrius Carol 'El Camarot del capità' hem sabut una cosa que ja podíem intuir, que qui volia si o si proclamar la República Catalana, eren Junqueras i Rovira, i qui la volia frenar i convocar eleccions era Puigdemont. Ara ha arribat l'hora de la venjança del de Waterloo i s'han invertit els papers, Junqueras vol Governar 1'aunotomia i Puigdemont vol la independència, bé, diu que la vol., en realitat el que vol és tocar els bemolls, venjar-se s'RC. Ja entenc que tota aquesta gestualitat de Juntsxcat, es justifica en el desesperat intent de Puigdemont de no ser engolit i passar a un segons pla, però aquest fet que és inevitable i la fi de la seva carrera política, es produirà igualment i l'únic que haurà aconseguit serà perjudicar greument al nostre país que és el seu. Mentrestant seguim esperant Godot, tot i saber que no vindrà mai, i amb una ciutadania cada vegada més emprenyada i decebuda. Una ciutadania que ha entés que el procés de moment s'ha acabat, i que l'ùnica pressa que té, ès per què aquesta patuleia formi d'una punyetera vegada Govern, un Govern que gestione de manera decent i eficient la gestoria, i quan més aviat millor.

INTRANSIGÈNCIA 19.4.21

 

Volia escriure sobre la polèmica de Javier Cercas nascuda i elevada a Twitter i augmentada també per l'autor fora de la xarxa, però Sergi Pàmies va escriure abans d'ahir a La Vanguardia un article, Intransigència, que subscric en part, no en la seva absoluta totalitat. Hi ja qui hi veu altres motius en l'enrenou que s'ha organitzat a ran de la seva intervenció al FAQS. Uns i altres aporten les seves raons, el debat esta servit i com sempre n'hi ha a favor i en contra de l'escriptor, a qui el que és cert que aprofitant que l'Onyar pasa per Girona, s'ha beneficiat de cara a la publicitat de la seva última novel·la 'Independència'.  En el meu cas, diguessim que estaria més a la vora de la opinió de Pàmies que de Rahola, però hi ha clarobscurs tambè en l'obra de Cercas i la seva actitud amb el blanquejament del feixisme, i no ho dic només per Soldados de Salamina. Però és opinió, és llibertat d'expressió, i el linxament que ha patit Cercas a Twitter a ran de la seva intervenció al FAQS, és més que intransigència, i FAQS ja és reincident. Es preguntava algú l'altre dia si TV3 era l'equivalent a la FOX. Si non e vero e ben trobato, no va del tot desecaminat.

"Fa una setmana Javier Cercas va passar per Preguntes freqüents (TV3) i, amb una simultaneïtat quàntica, el costat fosc de Twitter (també n’hi ha de lluminosos) va convertir la promoció d’un llibre ( Independència ) i d’una obra de teatre dirigida per Àlex Rigola ( Anatomia d’un instant ) en un festival caníbal. El malentès va ser automàtic. Es va culpabilitzar TV3 d’haver fet el que, amb bon criteri, convé que faci: amplificar la diversitat d’inquietuds indígenes. El protocol d’alimentar les xarxes no és innocent. Les cadenes busquen aquestes corones de participació per reafirmar-se en xifres col·laterals que no tenen escrúpols a l’hora de sumar opinions legítimes de persones identificades amb anonimats predelictius o robots ensinistrats per algoritmes programats per ensumar la sang i la controvèrsia. 

A Preguntes freqüents s’hi han viscut moments més indignes, com quan Jordi Cañas va anar al programa i una persona del públic li va dir “fill de puta” i Laura Rosel, la presentadora, no va saber expulsar l’insultador del plató. Ara la pandèmia no permet la presència de públic i qui vulgui fer d’espontani insultador –per sort, una minoria– ha de practicar el teletreball. Cercas va excitar la musculatura dels amants del tuit fàcil i de la falòrnia manipuladora. A banda de professionals de tirar la pedra i amagar la mà, hi havia polítics i periodistes amb noms i cognoms, àvids de rebatre els arguments de l’escriptor amb mentides o comparacions que convertien Cercas en l’equivalent gironí de Radovan Karadzic. 

Aquesta compulsió rapinyaire propicia que sovint TV3 i Preguntes freqüents tinguin dificultats per convidar persones que no combreguen amb els rituals d’adhesió. No volen ser reduïts a carnassa digital o a pretext per maquillar el dret d’admissió, asimètric, de la cadena. Cercas va fer molt bé d’acceptar l’encertada invitació del programa. Amb educació, va practicar la llibertat d’expressió a l’hora de respondre les preguntes de Cristina Puig. Per sort, l’entrevista també ha generat molts comentaris crítics amb els perills civils de la intransigència portada a l’extrem. Però això no interessa tant perquè no s’adapta a la indústria de l’estridència i la discòrdia. Una indústria que serveix igual per rendibilitzar un reality de banyes i rancúnies com per a un format d’actualitat o pretesament informatiu."

COMBATRE EL POPULISME 18.4.21

El líder de la ultradretana Lliga, l'exministre italià de l'Interior Matteo Salvini, serà jutjat a Itàlia per un suposat delicte de segrest de persones en el cas Open Arms, per deixar bloquejats al mar durant més de 20 dies a uns 150 migrants rescatats per aquesta organització a l'agost de 2019. Així ho ha decidit avui un jutge de Tribunal de Palerm, després que la Fiscalia demanés processar i la defensa Salvini al·legués que la decisió va ser presa per tot el Govern i no només per l'extitular d'Interior. El judici se celebrarà a partir del 15 de setembre, segons han informat els mitjans locals. 

L'odissea d'aquestes persones va concloure la nit del 20 d'agost de 2019, quan la Fiscalia va permetre el desembarcament a Lampedusa dels 83 immigrants que quedaven a bord, ja que molts havien estat evacuats abans i fins i tot s'havien tirat a l'aigua per arribar nedant a la costa. "Em jutgen per això, per haver defensat al meu país? Vaig amb el cap ben alt, també en el vostre nom. Primer Itàlia. Sempre", ha escrit Salvini en un missatge a les xarxes socials.

Populista fins l'ùltim moment, el judici a Salvini és un exemple de com s'ha de combatre aquest populisme barroer i mesquí, i ja es veurà el resultat final del judici, però el fet en si és ja important. Clar que Salvini més que populista, és clarament un feixista.

El populisme és una de les acusacions més habituals als partits extrems, siguin d'esquerra o dreta. Tot i que és àmpliament utilitzat, no hi ha un consens sobre el que realment significa el terme. Mentre alguns acadèmics, especialment els economistes, l'associen amb polítiques macroeconòmiques que generen inflació i dèficit fiscal, altres el fan servir per referir-se a polítics que busquen generar un ampli suport de les masses per arribar a el poder, dient a la gent excactament alló que espera escoltar. Havent estat utilitzat com a sinònim de lideratge polític personalitzat, com a evidència de partits polítics febles no institucionalitzats, com a prova de la manca de consolidació democràtica o com a demostració de la precària institucionalitat política que existeix a la regió, el terme populisme gaudeix de tanta popularitat en part perquè ha estat fàcilment adaptat per definir diferents realitats, en ocasions fins i tot algunes contraposades.

L'única forma de combatre'l, és amb Partits polítics seriosos, perquè els populistes han diagnosticat correctament els problemes; saben que l'electorat percep més desigualtat, més inseguretat, injustícia social. Encerten en el diagnòstic, però erren amb les solucions: xenofòbia, antiimmigració, proteccionisme, nacionalisme, cap de les quals ha de resoldre els problemes. Llevat que els grans partits s'espavilin i afrontin aquests problemes d'una forma més radical i efectiva, els populismes seguiran avançant. La millor manera d'aturar-los, no és a través d'un cordó sanitari sinó rebatent els seus arguments fal·laços, les seves falsedats una per una, amb dades i donant exemple d'honestedat i eficiència en la gestió política. Només la debilitat i la mediocritat de la vella política permet l'auge d'aquests partits ultradretans que han fet del populisme la seva bandera, i no cal riure'ls les gràcies com fa Joaquin Luna amb la candidata Ayuso, perquè el resultat de la política d'aquesta gent no té cap gràcia.

 

NECESSITEM GESTORS EFICIENTS 4.10.19

Alegoria de BANSKY -

- Mentre a les nostres estimades institucions tenim centenars de polítics de segona, dirigint la gestió i prenent decisions sobre sectors i indústries que coneixen d'oïdes, tenim la desgràcia que pocs són els exemples de lideratge per part d'experts. Però hi ha certes àrees en què, per objecció, o potser perquè hi ha major visibilitat de possibles talents a retornar i tenim molta gent valida trucant a la porta de la direcció i gestió, no succeeix amb tanta assiduïtat.
Quan el bioquímic Mariano Barbacid va tornar a Espanya per dirigir el CNIO entre 1998 i 2011, ens sonava a fitxatge galàctic, així com el seu reemplaçament, María Blasco, que encara segueix dirigint aquest centre de referència dedicada a la investigació, diagnòstic i tractament del càncer.
Aquesta institució es lliura del nepotisme i endogàmia que campa per la península. M'alegra especialment algun dels seus últims fitxatges, com la polivalent investigadora Eva Ortega-Paino, que ha retornat al seu Madrid natal després d'una llarga carrera a Suècia i Noruega per dirigir el Biobanc del CNIO. 
Aquest exemple de bona gestió de professionals en institucions públiques que expliquen a l'HuffPost, m'ha recordat un escrit de fa anys sobre aquest tema.

Necessitem gestors - Que quedi clar que no m'agrada ni crec en l'actual sistema parlamentari de la partitocràcia, però tampoc crec en el assembleari que és el més semblant a Can Garlanda. Qualsevol que hagi treballat en una empresa mitjana o gran, sap que perquè aquesta funcioni ha d'haver algú que mani, que gestioni i delegui els càrrecs en profesionals, i per això a nivell de País, el que sobra i no val són els partits polítics, només calen gestors professionals per gestionar - valgui la redundància - la gestoria. Perquè en el fons, El Govern Espanyol o el de la generalitat no són més que una gestoria que administra les normes i instruccións que li venen donades des de Brussel·les o Alemanya.
Els partits polítics són el gran error, la xacra de la democràcia, el major error que ha comès mai aquesta. Si algú és capaç de donar-me una sola raó que justifiqui els partits polítics li prendré en consideració, però no m'ho creuré, ni li faré cas, no existeix. Potser en altres èpoques podien tenir algun sentit, però actualment com els sindicats, són dos ens que no serveixen per a res ia sobre costen molts diners a l'Estat. I de la mateixa manera que actualment no hi ha res que distingeixi un partit de l'altre banda dels tics que per guió els corresponen, entenc que haurien de suprimir ja, que els gestors professionals gestionin les gestories de cada país i un consell de savis vigili als gestors . L'estalvi econòmic seria brutal, i la quantitat de problemes que evitaríem enorme, ah! i tot, perquè les coses funcionessin, només caldria, i un gestor té, una qualitat de la qual els polítics no saben ni el nom, ni l'aplicació ni el seu significat, es diu sentit comú i professionalitat.

He de manifestar però, que la gestoria té també un problema, en el fons el mateix problema que els partits polítics o les religions: el factor humà, i aquest no hi ha déu que l'arregli, I el més segur és que aquesta gestoria acabés en una dictadura .

TARAJAL, ESCOMBRARIES SOTA LA CATIFA 4.10.19

En plena precampanya electoral i amb l'escalada de tensió a Catalunya davant la imminent sentència del judici del 'Procés', el Govern no es vol tirar al damunt la Guàrdia Civil. El preu a pagar? 15 immigrants que ningú reclama, que a gairebé ningú semblen importar. 15 vides humanes que es van apagar a la platja de Ceuta de el Tarajal el 2014, però no en aigües espanyoles, segons l'Advocacia de l'Estat.

El Govern no vol que siguin jutjats els 16 guardia civils processats per la mort de 15 migrants a Ceuta. Els arguments que esgrimeix són que «no es va produir cap mort a la banda espanyola de la mar», així com que cap migrant morir per culpa de l'actuació dels agents i que els ofegats no presentaven lesions.
La realitat és que hi ha vídeos en què es veu clarament com els guàrdies civils disparen pilotes de goma als migrants que lluiten nedant per arribar a la riba. La veritat és que un testimoni dels fets, autor d'un dels vídeos, va assegurar haver escoltat els agents cridar «¡Anem, cabrons!» Als migrants. La veritat és que un informe mèdic independent va concloure que, efectivament, tant els migrants morts com els ferits presentaven lesions compatibles amb impactes de bales de goma, el que podria haver tingut una relació directa amb la seva mort. Conclusió aquesta última que sobra, perquè encara que no haguessin estat aconseguits per cap bala de goma, per ventura no té alguna cosa a veure en el seu ofegament que mentre una persona esgotada que tot just sap nedar, morta de por, sigui cosida a trets de goma?
El PSOE té la mateixa catadura moral que el PP ficant escombraries sota la catifa. Les mentides del que llavors era director general de la Guàrdia Civil Arsenio Fernández de Mesa i el ministre d'Interior Jorge Fernández Díaz havien de haver-los costat la seva carrera, però això és Espanya i la mediocritat i les mentides cotitzen a l'alça. Les seves versions contradictòries dels fets es van anar succeint, així com els vídeos oficials editats amb els que van tractar d'ocultar la veritat.
La Guàrdia Civil també va canviar les seves versions, arribant a admetre finalment que no es va sol·licitar autorització per fer ús de material antiavalots. El meu col·lega Jairo Vargas va seguir molt de prop el cas, enumerant la successió de mentides. Mentides, fins i tot, que van carregar contra els supervivents, tractant de titllar-los de mentiders. Un d'aquests migrants va assegurar que «la Guardia Civil disparaba a bocajarro»: "Gritábamos desde el agua, gritábamos socorro, y entonces la Guardia Civil se acercaba. Y pensamos: ‘Está bien, vienen a salvarnos, van a recogernos del agua y van a ocuparse de salvarnos’. Pero me di cuenta que desde la embarcación estaban golpeando a los que estaban más cerca".

El Govern, que com més s'acosta el 10N més es confon amb el PSOE i els seus interessos, ha oblidat com a 2014 des de Ferraz demanaven la dimissió del director de la Guàrdia Civil i del delegat de Govern a Ceuta. Ha oblidat com, des de l'oposició, el PSOE es va preguntar «quants morts més necessita el president» per deixar de donar suport als «que decideixen disparar pilotes de goma contra persones indefenses en lloc d'optar per rescatar».
Em regira l'estómac assistir a aquesta immundícia moral, a aquests vaivens humanitaris a què ens va tenint acostumats Pedro Sánchez, que mentre somriu als JFK actua de manera molt similar al seu predecessor. Saben què passa? Que no hi ha millor programa electoral, no hi ha campanya més precisa que la de qui està al Govern. Tornar a ficar les escombraries sota la catifa, situant-se a l'altura de PP o Vox, és la carta de presentació del PSOE per al 10N.

OPINION · POSOS DE ANARQUÍA

La basura bajo la alfombra en El Tarajal

DAVID BOLLERO

NO EL PATINET, EL PROBLEMA ÉS EL COTXE 3.10.19

Cada vegada hi ha més patinets elèctrics circulant pels carrer de Barcelona. La ciutat disposa d’una ordenança que estableix per exemple per on poden circular i des de fa temps la Guàrdia Urbana multa els usuaris que la incompleixen. El tinent d’alcalde de Prevenció i Seguretat, Albert Batlle, vol anar més enllà i és partidari de ser més restrictiu i que aquests dispositius estiguin matriculats i tinguin una assegurança. Batlle ho ha dit aquest dimecres al matí en una entrevista a RAC 1.

Encara que l'Ajuntament de Barcelona compta amb una ordenança municipal que regula l'ús dels vehicles de mobilitat personal (VMP), dins dels quals hi ha els patinets, i actualment treballa en una norma que afecti les empreses que els ofereixen de manera compartida, el govern de la ciutat manté que fins que no hi hagi una legislació estatal no podrà abordar del tot el seu ús.

A l'espera de la normativa estatal, el tinent d'alcalde de Seguretat de l'Ajuntament de Barcelona, Albert Batlle, considera que aquests vehicles haurien d'anar matriculats i estar assegurats. També és partidari que hi hagi "unes limitacions dels espais que poden ocupar" i tenir en compte l'edat d'ús.

De fet, Batlle va emprar la paraula 'andrómines' en referencia a patinets, segways i altres. El que no entenc és perquè patinets han de lluir matricula i tenir una assegurança, i bicicletes i patinadors no. Abans, les bicicletes duien una matrícula que s'anava a buscar a l'ajuntament, crec recordar que valia 5 pessetes l'any, per tant no ha inventat res de nou el Sr. Batlle, llevat que tingui una certa fòbia als patinets per discriminar-los de la manera barroera en que ho fa. És el de sempre, en comptes de criminalitzar i d'eradicar de la ciutat a l'autèntic i gros problema que són els cotxes, es posa amb el més dèbil que és el patinet, un patinet que superada l'aversió inicial que em va produïr, gosaria afirmar que és el mitjà ideal, després de caminar, per moure's per la ciutat, regulant aixó si el seu ús, com es fa en qualsevol altra mitjà de transport urbà.
En el fons, el problema del patinet, com el de les bicicletes i altres medis de transport urbà, és el civisme, o millor dit l'incivisme dels usuaris d'aquestes andrómines que diu el Sr. Batlle, i aixó no s'arregla amb matrícules ni assegurances. Un incivisme aplicable per cert, a molts, a massa vianants.

MORT D'UN DIARI 2.10.19

«Absolts». És a dir, innocents. A l'octubre de 2013, un tribunal de l'Audiència Nacional presidit per Javier Gómez Bermúdez va dictaminar que el seu director, Martxelo Otamendi i quatre responsables el diari en euskera Egunkaria mai van formar part d'ETA. Quatre mesos de proves i indagacions per resoldre que ni van cooperar ni van finançar a la banda. «Les acusacions no han provat que els processats tinguin la més mínima relació amb ETA», concloïa la sentència. Encara que crua i rotunda, la gran paradoxa d'aquesta fallada, almenys la que afegeix un rerefons dramàtic al tancament d'un diari en la democràcia espanyola -l'altre va ser Egin-, és que reconeix que les decisions adoptades pel jutge Juan del Olmo durant els set anys que va durar la instrucció, i que van acabar per enfonsar al diari, ni tan sols estaven justificades. «El tancament va ser una ingerència en la llibertat de premsa», diu el veredicte final. Cas tancat.
Han passat gairebé sis anys i la vida discorre per un altre camí. A Egunkaria va substituir Berria. El despatx actual de Martxelo Otamendi és molt similar al que tenia abans. Està en un edifici que passa completament desapercebut dins del polígon industrial Martín Ugalde, a Andoain, Guipúscoa. La redacció ocupa una planta de vidre amb vista a una pineda boirósa sota la pluja hivernal que al País Basc cau amb estoles de fred.
És un lloc impregnat d'un esperit periodístic. Té una prestatgeria aclaparada de llibres i un quadre de l'organització nord-americana National Press Club amb les portades sobre l'11 de setembre de 2001 que van publicar 25 diaris de tot el món. L'única seleccionada de l'Estat espanyol va ser la d'Egunkaria. Tot un contrapunt al que va succeir gairebé dos anys després. «Vaig ser detingut el 20 de febrer de 2003 a casa meva, dins d'un operatiu simultani en què van participar 200 guàrdies civils per arrestar a 10 persones. Vaig estar cinc dies incomunicat a comissaria on em van interrogar i torturar. Després em van deixar en llibertat amb càrrecs de pertànyer a ETA», recorda amb nitidesa. Un operatiu que, segons rememora, semblava més una operació de guerra.
L'espectacular repercussió que va tenir el tancament del diari a Euskadi, un periòdic finançat per subscriptors bascoparlants de totes les ideologies, amb publicitat privada i també amb subvencions oficials pel seu treball en la difusió lingüística, va omplir hores en les televisions de tot el país. «Va ser una barbaritat i un atropellament contra l'única publicació periodística en euskera, però també un avís, en uns moments especialment durs de la lluita antiterrorista, de fins on estava disposat a arribar l'Estat», assegura Otamendi. La por es nodreix de sospites que la imaginació converteix en ombres gegantines. Si a més hi ha flaixos en la foscor i campanyes oficials que aixequen fames tèrboles, el camp queda abonat perquè el dolor no desaparegui. Dels 10 detinguts, 6 van denunciar tortures. En els anys posteriors, el director i dos més van patir un càncer. «Inma Gomila, apoderada del diari, va morir el 2011. Jo he tingut sort però ha estat un any difícil. Per fortuna estic bé, les anàlisis són negatius i he tornat a treballar », afegeix amb la mirada posada en un cel ennuvolat.

Després de parlar amb passió de la llibertat d'expressió, tantes vegades colpejada a Euskadi, la clausura d'Egunkaria passa a un altre pla i Martxelo Otamendi es submergeix en l'ús indiscriminat i fingit de les xarxes socials. «S'estan escrivint coses que no es difondrien en un diari perquè implicaria responsabilitats penals. Ens estem movent en un marge cada vegada més estret en el que sol prevaler la llibertat d'expressió d'una de les parts. Vull dir amb això que una cosa és considerar una barbaritat impresentable el que algú escriu en les xarxes sobre Carrero o Irene Villa, i una altra diferent és que es demani tres anys de presó per aquests comentaris dolorosos. Abans, quan hi havia dubtes, el veredicte sempre queia del costat de la llibertat d'expressió. Ara la línia és més fina i, a més, és selectiva. Mira la quantitat de greuges que es difonen contra els catalans i ningú ha estat processat per això. O el diferent barem que s'aplica quan s'organitza un homenatge a Franco o Otegi. Parlen de no equiparar víctimes però per ventura Carrero Blanco tenia més categoria moral que el president del consell d'administració d'Egunkaria, Joan Mari Torrealdai, que va ser detingut i torturat?».
Principis sagrats del periodisme - Otamendi no es fa enrere davant la cremor dels càrrecs que li van imputar ni davant les pressions que rep una persona amb el seu càrrec. Entristit per l'estat en què es troba el seu respectada professió, presumeix de «haver publicat i seguir publicant totes les notícies que mereixen ser publicades» i, per descomptat, d'haver pertangut a un diari que va patir l'escrutini implacable de la Justícia en tots els seus textos i editorials. «Vaig criticar enèrgicament quan ETA va col·locar una bomba al diari El Correo. El mateix vaig fer quan van destrossar la seu de la televisió basca. No obstant això, reconec que no vaig estar a l'altura de les circumstàncies quan van assassinar a José Luis López de la Calle i en Santiago Oleaga, d'El Diario Vasco, en no expressar el meu repulsa », postil·la el periodista.
Era una època fosca en una societat descomposta com la basca, on a la llibertat d'expressió li costava obrir camí davant els perills inherents que llavors suposava explicar la veritat. A un costat ia l'altre del gran riu. No van ser pocs els que van acusar a Otamendi i al desaparegut Egunkaria de «proetarres» en els moments àlgids dels anys del plom. Un mantra que, per al assenyalat, «va merèixer més d'una querella». Ell va optar per continuar endavant amb els principis sagrats de la professió que estima davant acusacions que el mateix periodista titlla de «ridícules». El seu desconcert i el de bona part d'una commocionada societat era per conèixer d'on venia la segona tempesta desfermada des de l'Audiència Nacional contra la premsa basca -la primera va ser Egin, cinc anys abans-, quan Egunkaria no era culpable de cap de les acusacions que li imputaven. Dos dies després del tancament cautelar, milers de persones de totes les tendències polítiques van copar els carrers de Sant Sebastià per exigir la reobertura immediata del diari i la posada en llibertat dels 10 detinguts. En aquest moment, en una comissaria de Madrid, Otamendi estava sent torturat a cops, segons relata, perquè suposadament confessés detalls de les tres entrevistes que va signar amb membres d'ETA en els anys durs del terrorisme. Davant la pregunta de si és legítim publicar aquest tipus d'informacions quan l'interlocutor pertany a una organització que assassina i extorsiona una part destacada de la societat civil, la resposta per Otamendi és molt senzilla: «Sí».
El procés va tenir dues fases. La primera va ser contra cinc directius, entre ells Martxelo Otamendi, acusats del delicte d'integració en banda armada i per als que es van demanar penes d'entre 12 i 14 anys de presó. La segona part del judici era l'econòmica, la que va deixar al diari en mort cerebral, per suposats delictes de frau a la hisenda pública i irregularitats en l'obtenció de subvencions. L'acusació popular va demanar entre 13 i 20 anys de presó i 235 milions d'euros en multes per vuit membres del consell d'administració.

El 12 d'abril de 2010 es va fer pública la sentència absolutòria contra els cinc directius. La resolució de la causa econòmica, per contra, va haver d'esperar quatre anys més fins a morir en els arxius d'un jutjat de Sant Sebastià. Hi va haver crits d'alegria al conèixer un veredicte que no va servir per cauteritzar el dany causat. El jutge Del Olmo, que portava deu anys tractant de filar les connexions entre el diari i ETA, va recollir un inapel·lable fracàs. Les proves presentades van quedar en foc d'encenalls i l'Audiència Nacional va considerar que els vasos comunicants no hi eren. «Aquell error va ser el més dur, el més autocrític, dictat mai per un magistrat de sala de l'Audiència Nacional contra un jutge d'instrucció i contra les acusacions particulars que van exercir l'AVT i Dignitat i Justícia», explica Otamendi. Va ser tan sever el correctiu emès pel jutge Gómez Bermúdez que aquesta vegada no hi va haver espai per a la confusió al voltant d'allò que és o no és llibertat d'expressió. Només el ministre d'Interior de llavors, Ángel Acebes, va declarar que aquell procés no havia estat un atac a l'euskera, com insinua la sentència, «sinó un acte de defensa de l'euskera». L'abisme entre les il·lusions i la realitat, entre la imatge que a un li agradava projectar i el que en realitat va succeir.

El tancament d'Egunkaria és un cas més de l'arbitrarietat de la justícia espanyola conxorxada amb l'Estat, que es permet actuar impunement i sense miraments contra els seus enemics polítics, i em remet a la detenció dels presumptes terroristes dels CDR de la setmana passada, un altre cas de presumpta arbitrarietat judicial que convé no oblidar. 

I L'ARTICLE 156? 2.10.19

L'article 155 de la nostra Constitució determina que «si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general». La dreta ensenya les seves gargamelles reclamant la seva aplicació amb contundència però, per què quan parlen de «Espanya» parlen d'espanyols, i quan ho fan de «Catalunya» obliden als «catalans» i «catalanes»?, i obliden que l'Estat Espanyol incompleix sistemàticament l'article 156, i ni se li retreu ni se'l condemna. Potser el que se li hauria de dir a aquest Estat morós sistemàtic, que abans de parlar de res, potser que primer paguin el que deuen i executin les inversions en estructures programades als pressupostos generals que incompleixen reiteradament any rere any. 

 L'artícle 156 - "Las Comunidades Autónomas gozarán de autonomía financiera para el desarrollo y ejecución de sus competencias con arreglo a los principios de coordinación con la Hacienda estatal y de solidaridad entre todos los españoles. Las Comunidades Autónomas podrán actuar como delegados o colaboradores del Estado para la recaudación, la gestión y la liquidación de los recursos tributarios de aquél, de acuerdo con las leyes y los Estatutos."

ADOB PER A LA TERRA 2.10.19

Acabada la guerra del 36, Francisco Franco va instal·lar la seva residència al palau d’El Pardo i allà va viure durant totes les dècades en què va estar físicament al poder. Als que ja tenim una certa edat ens ve al cap un clixé que durant aquell temps es deia sovint: “la lucecita de El Pardo”. El repetien els mitjans de comunicació oficials per avisar-nos que Franco no descansava mai i que dia i nit vetllava pel nostre benestar. Mentre la majoria de ciutadans dormien, ell continuava sempre al peu del canó ( no pun intended ). Els articulistes i ninotaires dels mitjans que a poc a poc van anar apareixent als anys setanta ( Por Favor i Muchas Gracias , sobretot) també s’hi referien, però amb un to irònic. “La lucecita” en qüestió no era més que un llum que hi havia al despatx del dic­tador, i que sempre estava encès per si, de cop, a mitja matinada se li acudia despatxar alguns assumptes, entre els quals els vistiplaus a condemnes a mort de desafectes al règim. En aquest punt intervé un altre clixé de l’època: “el motorista d’El Pardo”. Apareixia sovint als mitjans. Era l’home que s’encarregava de portar les seves ordres allà on calgués, perquè fossin executades de manera immediata: “Aquest matí ha sortit d’El Pardo un motorista amb un sobre que...”. Que anés amb moto afegia una aureola de velocitat i urgència al que fos que aquell sobre contingués.

N’hi ha que diuen que la història de “la lucecita de El Pardo” és una llegenda no verificada. Ves a saber, però la propaganda del règim la va fer servir tant, que va arrelar en l’imaginari col·lectiu. Als no franquistes que no van visitar mai el lloc –avui integrat al districte de Fuencarral-El Pardo– el topònim els feia feredat. Per això s’entén que ara alguns veïns de la població rebutgin que hi traslladin les restes del dictador. L’associació veïnal El Pardo En Comú diu a l’agència Efe que, com que generaria un problema de segu­retat, no hi estan gens d’acord: “Ens oposem que el nostre barri sigui el nou epicentre de la peregrinació dels nostàlgics del franquisme cada 20 de novembre. Condemnar un barri que va patir la repressió salvatge dels aliats de Franco trencaria la convivència i generaria malestar entre veïns i acòlits de la dictadura”. Rematen la seva al·legació amb una frase rotunda: “Franco, ni al Valle, ni a l’Almudena ni a El ­Pardo”.

L’enterrin on finalment l’enterrin, que Déu Nostre Senyor no vulgui que li passi com a Augusto Pinochet. Quan va morir el 2006, van soterrar les seves cendres en una segona residència de 51 hectàrees que tenia a Los Boldos, a uns 120 quilòmetres de Santiago, perquè la família temia que, si l’enterraven a la capital xilena, algú profanaria la tomba. Però, en un esplèndid gir de guió, quatre anys després –el 2010– es va descobrir que Los Boldos, que ara està en un greu estat d’abandonament, s’havia convertit en una esplèndida plantació de marihuana. Que ruli. - QUIM MONZÓ - lavanguardia/català

CIUTADÀ FERRAN NIUBÓ 1.10.19

Al ciutadà Ferran Niubó, l'Ajuntament de Barcelona li impedeix fer servir la 'app' d'incidències de la via pública després de realitzar més de 104 avisos en el que va d'any, des de contenidors plens a fanals trencats. Aquest veí lamenta que es penalitzi el seu civisme, però el consistori argumenta que si hi ha límits per a cada usuari és perquè reben milers de comunicacions a l'any

Va ser després d'avisar que el contenidor blau de la plaça Lesseps, com és habitual, estava desbordat i amb caixes de tot tipus al seu voltant. Ferran Niubó va rebre un correu de l'Ajuntament de Barcelona en què li comunicaven que no podia seguir fent servir la Bústia Ciutadana d'incidències a la via pública perquè havia superat el límit, fixat en 104. "És surrealista que em bloquegin", es queixa aquest veí del barri de Gràcia, que sempre que troba un semàfor espatllat, un fanal trencat o una paperera desbordada, ho notifica al consistori.
No sé quin criteri ha seguit l'AJuntament per fixar el límit de denuncia d'incidències per persona en 104, per què no 100? que és més rodó. No serà per excès personal d'en Ferran, papereres desbordades o contenidors desbordats n'hi ha cada dia. 

En temps de patrulles ciutadanes, que es prenen la llei pel seu compte per combatre la criminalitat i l'incivisme, molts barcelonins utilitzen les vies disposades per l'Administració, sense fer el mateix soroll, per avisar de totes les incidències que es troben pel carrer . Des de voreres en mal estat a ascensors que no funcionen, passant pel soroll per les nits o la manca de neteja. Ho fan a través del telèfon de civisme, el web del consistori o de la 'app' Bústia Ciutadana, canals tots ells centralitzats a través del sistema informàtic d'incidències i reclamacions IRIS, que el 2018 va rebre un total de 65.000 avisos.

El que no sabia Ferran és que li anaven a penalitzar per ser massa actiu. En un correu rebut el passat 16 de setembre l'informaven que no podia reportar cap altra incidència fins a 2020. "És incomprensible. Jo entenc que si hi ha algú que fa contínuament una mateixa queixa, o una que és irrellevant, li diguin que no pot seguir amb això perquè no aporta res, però no és el meu cas", es lamenta aquest jove de 32 anys. A dia d'avui hi ha 11 persones que, com ell, han estat bloquejades per hiperactives, segons les dades aportades pel consistori.

Una de les imatges que Ferran va pujar a l'app: un semàfor espatllat en Avinguda Diagonal de Barcelona.

L'Ajuntament assegura que aquest límit, establert en 104 notificacions, té un sentit. "S'ha detectat algun cas d'ús abusiu per una part molt minoritària de la ciutadania", argumenten. "Aquest sistema està pensat per a la participació d'un gran nombre de ciutadans i un ús molt intensiu del sistema per un grup molt minoritari pot col·lapsar els serveis", afegeixen. Això és precisament el que es recull en el decret d'Alcaldia aprovat al juliol de 2017 i que pretenia adaptar un servei que existeix des de fa anys al seu creixement exponencial d'usuaris (600.000), sobretot des que es pot descarregar la 'app'.

En assumir el consistori el compromís d'atendre totes les peticions i donar-los resposta en un mínim de 30 dies, el que volen evitar és que els seus tècnics acabin treballant només per als usuaris més actius. És a dir, que els operaris municipals hagin d'acudir sovint a arreglar desperfectes en les mateixes zones. En el cas de Ferran, la plaça Lesseps de Gràcia, que creua gairebé diàriament per anar de casa al seu lloc de treball com a conductor de metro.

Ferran comprèn el plantejament del consistori, però defensa que es podrien buscar alternatives per no desincentivar als ciutadans més compromesos. "Jo simplement comunico les incidències, no cal que em responguin sempre o que m'enviïn a algú per a cada reclamació", planteja. I posa l'exemple d'un contenidor de cartró que ha estat motiu de múltiples queixes seves a l'estar sempre desbordat, sovint amb caixes de comerços de la zona. "No els aviso sempre perquè el buidin, sinó perquè sàpiguen que sempre està ple i que potser caldria considerar posar un altre a prop", sosté.

Amb tot, aquest veí fins ara no tenia cap queixa sobre aquesta eina. Al contrari. Porta usant el telèfon de civisme des de fa 10 anys i des que es va crear la 'app' l'ha recomanat a tots els seus amics. La bústia ciutadàna és una eina ben valorada pels barcelonins per l'eficiència del consistori en la resposta. "És un instrument molt potent i la resposta sol ser molt eficient", defensa aquest veí.

A més de geolocalitzar tots els avisos, l'Ajuntament pot tenir un mapa d'on hi ha més incidències, una altra cosa és que les solucioni totes. De fet la reiteració de queixes pot saturar l'Ajuntament, sobretot perquè la majoria d'incidències les creen els propis ciutadans, els ciutadans incívics, que, haver-los n'hi ha, i molts, que solen ser els que més es queixen.

LA FAULA DE GRETA 1.10.19

Els veritables ambientalistes d'aquest món són els pobles en lluita contra la depredació que perpetren les multinacionals: els que venen vides per les seves comunitats, per les muntanyes i rius. Cada mes, desenes d'aquests veritables ambientalistes són assassinats en els seus països: les bales dels sicaris del capitalisme transnacional rebenten els caps plens d'honestedat i lluita, i moren amb les mans netes, unes mans que mai hauran estret les mans infames de l'FMI, ni les dels altres vampirs del planeta. La classe explotadora i el seu sistema capitalista es perpetua en la base de l'extermini i a l'alienació: sobre la base de la violència, i també sobre la base de la mentida que imposa a través dels seus mitjans massius.
En sengles fotos s'aprecia a Greta Thunberg, el nou personatge hyper-mediatitzat per l'aparell cultural del capitalisme, juntament amb la directora de l'FMI i candidata al BCE, Christine Lagarde (FMI,aquesta institució del capitalisme transnacional que depreda la natura i afamega pobles sencers): una encaixada de mans que il·lustra molt bé la felicitat dels amos del món en saludar als que bé els serveixen en la important tasca de penetrar totes les lluites amb Cavalls de Troia que encausen les energies cap a carrerons sense sortida, que manipulin a les majories en pseudo lluites que no vagin mai a tocar l'arrel dels problemes, i per tant no els solucionin. El capitalisme que està acabant amb la natura no és qüestionat per la faula de Greta. El planeta es mor i segueixen amb lel seu Panem et circenses i Circ. Cinisme absolut.

Però Greta Thunberg no és una activista, és una faula inventada pel propi capitalisme, si voleu saber on estan els activistes autèntics, aqui us deixo una petita mostra: «Mentre tinguem Capitalisme, aquest planeta no es salvarà; perquè el capitalisme és contrari a la vida, a l'ecologia, a l'ésser humà, a les dones», expressava Berta Càceres, autèntica ambientalista i lluitadora social hondurenya, assassinada per oposar-se al saqueig capitalista. Chico Méndes, un altre autèntic ambientalista, defensor de l'Amazònia i lluitador social assassinat per callar la seva veu de consciència de classe, per intentar frenar l'organització política dels desposseïts, ja assenyalava, abans de ser assassinat, les impostures del "greenwashing" (a que en aquells dies no es deia amb aquest terme, però que ja existia). Contra el capitalisme i el seu Maquillatge Verd, també havia alçat la seva lluita Macarena Valdés, ecologista Mapuche assassinada per defensar la naturalesa i a la comunitat, per enfrontar-se a la multinacional RP Global, de capital austríac, que promou l'energia que ven com "renovable i sostenible", després de participar de l'ecocidi i genocidi contra el poble Maputxe. Les i els lluitadors contra la depredació de la natura són milers, les seves veus no són mediatitzades, les seves vides solen ser curtes perquè són truncades per les eines repressives al servei del capitalisme transnacional.

Greta Thunberg no serà assassinada com aquests i aquestes activistes autèntiques, no representa cap perill per a aquestes multinacionals depredadores, la- seva aparició és només teatre, un paperot impostat prou inútil, una bonica faula i poc més. Ho defineix incisiu Gregorio Moran: Esta joven no es más que un producto circense del capitalismo global que se viste de verde. - Més informació, aquí.

LA IMPUNITAT DELS VIOLENTS 30.9.19

Por, desconcert, indignació, col·lapse, ferits... Una quinzena de feixistes van irrompre l'11 de setembre de 2013 amb actitud intimidatòria i desafiant en l'acte protocol·lari que se celebrava amb motiu de la Diada a la delegació del govern de la Generalitat a Madrid. “En algun moment vaig arribar a pensar que en passaria una de molt grossa”, confessava una jove assistent. “Eren uns veritables energúmens; uns perdonavides”, relatava un altre dels presents. Alguns intentaven camuflar-se amb mocadors, però la majoria anaven amb la cara descoberta quan van entrar a la sala d'actes de Blanquerna exhibint banderes i símbols de la ultradreta i repetint el càntic: “No ens enganyen, Catalunya és Espanya.”

L'aparició va anar precedida de la destrossa del mobiliari que els vàndals anaven trobant al seu pas i de cops i empentes a alguns dels assistents –entre els quals, el diputat de CiU Josep Sánchez Llibre– per tal d'obrir-se un passadís fins a l'escenari, on el delegat de la Generalitat a Madrid, Josep Maria Bosch –que s'estrenava en el càrrec–, estava fent el discurs institucional. A la primera fila, una nodrida representació de diputats i senadors de CiU i el PSC.

Enmig de la cridòria i de l'ensurt generalitzat, el grup d'estètica neonazi va llançar la bandera catalana a terra i va rebregar el micròfon, mentre insistia en els càntics i feia onejar banderes preconstitucionals i símbols feixistes.

Concentració ultra a Montjuïc organitzada pels partits que van atacar la Blanquerna | José Manuel Gutiérrez

Abans de fugir, van llançar gas irritant, fet que va generar una estampida dels assistents i, sobretot, va provocar intoxicacions lleus. “Vaig notar una cremor molta forta”, relatava la diputada del PSC Teresa Cunillera. “He notat una picor tremenda als ulls”, explicava María Isabel, una xilena filla de catalans; Dolores, la seva acompanyant, una madrilenya –“admiradora de Catalunya”– que diu que sol participar en els actes a Blanquerna, assegurava que se'ls tallava l'alè. “Entre una cosa i l'altra, hem passat por”, relataven. “Venim sovint i mai no ens hauríem imaginat que viuríem una situació així”, concloïen.

A 31 d'octubre de 2017 el punt publicaba: Els ultres condemnats per l'atac la Diada del 2013 a Blanquerna, seu de la Generalitat a Madrid, han aconseguit ajornar l'ingrés a presó. Sis dels 14 condemnats havien d'entrar aquest dimecres en un centre penitenciari però, ara, no ho faran abans del 15 de novembre.

Si bé l'Audiència de Madrid va imposar sis mesos de presó a dotze dels autors, i vuit mesos a dos, el Tribunal Suprem, que va estimar l'agreujant d'odi o discriminació per motius ideològics, va incrementar les condemnes a tres anys i onze mesos per dotze, i a quatre anys i un mes als altres dos.

D'aquests, els cinc militants de Democracia Nacional i dos del desaparegut Nudo Patriota van demanar l'indult, mentre els cinc de Falange i els dos d'Alianza Nacional es van negar a fer-ho. Els qui sí van fer els catorze va ser un recurs d'empara al Tribunal Constitucional al·legant que quan un tribunal superior multiplica la pena per sis o per vuit aplicant un agreujant que no es va considerar en la sentència inicial, cal fer una "vistilla" per tal que els advocats defensors puguin oposar-s'hi. Aquest recurs d'empara encara no té sentència.

Tot i que La Falange va informar a primers de setembre que els seus militants i els de Alianza Nacional havien rebut l'ordre d'ingrés a presó, se'ls hi va concedir un ajornament que acabava el 10 d'octubre. Però van aconseguir un nou ajornament fins el dimecres 1 de novembre, i tres d'ells, Manuel Andrino, cap nacional de La Falange, Jesús Fernando Fernández, el que va actuar amb la cara tapada, i Sergio R, van ser a la manifestació ultra de Montjuïc del 12 d'octubre. Ara, han aconseguit nous ajornaments fins al 14 i 15 de novembre del 2017.

A dia d'avui 'salvo error u omisión' sis anys després, segueixen sense haver entrat a la presó. Convé no oblidar-ho. Per cert, el President del Govern Español no va condemnar aquest acte de violència.

L'ESCANDOL CLAAS RELOTIUS 30.9.19

L'any 1817, Thomas de Quincey (1785-1858) va ser nomenat director de la Westmorland Gaceta, un petit diari de províncies anglès. Res tindria d'estrany el seu nomenament si no fos perquè era un opióman que uns anys més tard publicaria Confessions d'un anglès menjador d'opi, un curiós llibre en què relata l'origen de la seva addicció. Però aquest títol és enganyós, ja que De Quincey no menjava opi sinó que el bevia en forma de làudan, un analgèsic que es podia adquirir a qualsevol apotecaria i que ell anomenava 'l'èxtasi portàtil'.
El flamant director de l'Westmorland Gaceta es va llançar a omplir les pàgines del diari amb esgarrifoses històries de crims, assassinats i depravació sexual tretes de la premsa londinenca, que al principi ell reescrivia al seu aire utilitzat un mètode calcat al de tallar i enganxar tan popular entre els plagiadors d'avui, només per acabar publicant tal qual les trobava. No cal dir que van ser ben rebudes pels lectors del Wesmortland Gaceta. Però com era d'esperar, l'èxit va resultar ser efímer: el propietari del rotatiu va posar a l'impúdic opióman de potetes al carrer.
El periodisme del plagi - L'enganyós periodisme de De Quincey és tot menys un cas excepcional en la història del periodisme: es practica des de sempre i ara més que mai, i no només per la inestimable aportació d'internet i les aplicacions, com ha quedat patent en l'escàndol del reporter alemany Claas-Hendrik Relotius.

CLAAS RELOTIUS

Relotius, que havia guanyat quatre vegades el prestigiós premi de periodisme alemany, va rebre el 2017 el Premi Europeu de la Premsa, per un reportatge publicat l'any anterior a Der Spiegel titulat La història de Almed i Alin, dos orfes sirians atrapats a Turquia. També va ser nomenat reporter de l'any per CNN. Així que als seus trenta i escaig d'anys ja era el reporter estrella de Der Spiegel, que, amb una tirada de més d'un milió d'exemplars, és la major revista setmanal no només d'Alemanya sinó d'Europa. Mas Relotius va dimitir a finals de 2018. Què el va induir a prendre tan dràstica decisió? Doncs que es va descobrir que no només exercia el seu ofici al de Quincey sinó que s'ho inventava gairebé tot.

JUAN MORENO

Les seves mentides van ser destapades pel periodista freelance hispanoalemány Juan Moreno, que va tenir el coratge de denunciar-los a la direcció de Der Spiegel, del qual era un col·laborador ocasional, a diferència de Relotius, que estava, com no, en plantilla. La investigació que va dur a terme Moreno en secret, li va costar una considerable inversió de temps i esforç, fins que va poder demostrar sense cap dubte l'envergadura del frau. Ni més ni menys que 60 dels articles de Relotius van resultar ser fabricacions.

La mala fama dels delators - Els delators o whistleblowers no solen gaudir de bona premsa. Heus ací per demostrar-ho, Edward Snowden, Julian Assange o Chelsea Manning. I, ara, Juan Moreno. Així i tot, Der Spiegel no va tenir més remei que denunciar els fets i entonar el mea culpa... i ho va fer amb magnificència: Sagen, was ist (Explica el que és), el lema del fundador de la revista, va ocupar la portada de la edició del 22 de desembre del 2018, en la qual 23 pàgines van ser dedicades al cas Relotius.
El periodista estrella caigut en desgràcia ha explicat que l'havia motivat la por al fracàs i que la pressió per no fallar va anar creixent a mesura que anava tenint més éxit. Després de tornar els premis que havia rebut en reconeixement del mèrit dels seus (falsos) reportatges, Relotius no va tenir la menor objecció a demanar diners als lectors que suposadament serien destinats a les víctimes que havia descrit en els seus articles. Der Spiegel va comprovar que part dels diners recaptats va anar a parar a una ONG, però res se sap de la resta.

Relotius és un home del nostre temps; Juan Moreno, també. Però per desgràcia hi ha menys homes com aquest que com aquell. De Quincey, per la seva banda, va aprofitar el seu pas pel Westmorland Gaceta per, al cap d'algun temps, escriure un esplèndid assaig, l'assassinat considerat com una de les belles arts. Potser Relotius encara ens pugui sorprendre.- JOHN WILLIAM WILKINSON

LA CENSURA MODERNA 20.8.19

La censura moderna pot ser més perillosa que el totalitarisme obert, ja que es troba oculta i incorporada a la rutina, va comentar el filòsof eslovè Slavoj Zizek, pel que fa a la filtració d'informació privilegiada de Google.
Aquesta setmana, el grup conservador de transparència Project Veritas  ha publicat documents lliurats per Zachary Vorhies, un exempleat de Google. Els documents semblaven confirmar que Google pot augmentar o reduir la classificació de les fonts de notícies d'acord a un conjunt de regles internes aparentment esbiaixades. Vorhies també va filtrar un document que detalla la "llista negra" de Google on es troben enumerats gairebé 500 llocs webs, inclosos mitjans conservadors i esquerrans.
L'intel·lectual creu que la "falsa elecció" entre la censura políticament correcta i el liberalisme radical és un parany. "Tots sabem que hem de censurar les coses en algun nivell, però la regla principal per a mi és que el procés ha de ser transparent. No de la manera -estic parlant de l'Occident desenvolupat- de la qual es fa ara, quan de sobte algú està prohibit i ni tan sols se li permet debatre ", explica Zizek.
També va explicar que no defensa l'anarquia en línia, i en comparar-la amb pel·lícules d'estil 'snuff' o pornografia 'hardcore', exposa la necessitat de crear alguna regulació per bloquejar el contingut que pugui resultar ser nociu a Internet. No obstant això, una de les coses que més li preocupa Zizek és la supressió de veus en línia per motius polítics.
Zizek va afirmar a RT que Google probablement no sigui l'única mega corporació tecnològica amb aquest tipus de control estricte sobre el menú digital dels seus usuaris, però "el procés no és una espècie de trama fosca", sinó una caiguda discreta "en una societat nova i controlada". Ja no saps "si hi ha policies secrets que et segueixen o hi ha algú que llegeix els teus correus", sosté, en explicar que el control modern està ocult i no declarat.
"El que és aterridor és que ni tan sols ho percebem com una cosa controlada. Simplement fem servir les xarxes socials, comprem coses, anem al metge, i totes les dades sobre nosaltres són allí. Però aquestes són les coses que percebem com la nostra llibertat. Llavors, el que percebem com a llibertat es converteix en la forma en què som controlats", conclou el filòsof.

ELS MIGRANTS DE SCHRÖDINGER 20.8.19

Dels 365 dies de l'any, cada un d'ells és el dia Mundial o Internacional d'alguna cosa, i en alguns dies més d'un. Hi ha dies Mundials molt rars com el dia de portar el gos a l'oficina, el dia mundial de la croqueta, el dia de la lletra Z, el dia sense pantalons al metro o el dia del Blood Mary... aqui els podreu trobar tots.

Des de l'any 2008 es celebra cada 19 d'agost el Dia Mundial de l'Assistència Humanitària, amb el propòsit de cridar l'atenció dels governs del món perquè prestin ajuda i socors a tots aquells treballadors humanitaris i personal mèdic, que arrisquen les seves vides a diari prestant servei en zones de conflicte armat o en aquells llocs on s'ha propiciat un desastre natural.

En realitat, l'objectiu principal d'aquest dia no és només conscienciar les persones sobre els riscos i mèrits dels voluntaris que presten servei en llocs on es viu una guerra o ha ocorregut una catàstrofe natural. També es busca cridar l'atenció sobre la gran quantitat de desplaçats que han hagut d'abandonar el seu país d'origen producte de qualsevol tipus de conflicte, ja sigui polític, social o d'origen natural.

Actualment i segons les dades oficials de l'ONU, el món està sent testimoni de la xifra més alta de desplaçats dels últims 70 anys d'història. Al voltant de 71 milions de persones han hagut d'abandonar el seu país d'origen, producte de guerres, persecucions o conflictes en general; i el pitjor del cas és que la mateixa agència adverteix que aquestes xifres haurien de ser catalogades com a "conservadores", ja que no manegen el total de desplaçats al món, només d'aquells que han demanat refugi formalment dins d'un país.

Francament, potser seria més raonable deixar de celebrar aquest dia, a la vista de com s'està eternitzant el cas dels migrants de Schrödinger de l'Open Arms, almenys a Europa, la vella, decadent i vergonyant Europa.

Cs, DEFICITARIS EN EDUCACIÓ... 19.8.19

El nivell de misèria humana pot mesurar-se amb un tuit com el de Marcos de Quinto, diputat de Ciutadans, en el qual es va referir "als passatgers ben menjats de l'Open Arms". El nivell de xuleria, amb la seva resposta a l'allau de repulsa en xarxes que aquestes paraules van provocar és patètic: "No és agradable haver de suportar contínuament a tant deficitari educacional". 

Mires les imatges de la coberta d'aquest vaixell, aquestes persones esteses a terra que no tenen sota els seus peus, aquests nens que la primera experiència vital és ja gairebé un naufragi, aquestes dones que expliquen com van ser violades, i no pots imaginar paraules per reflectir la immundícia moral que superin les del diputat, oficialment, més ric de la Cambra i, presumiblement, de la seva història.

El seu nivell de violència i falta de respecte queda patent en aquest altre tuit: "No, tros de cretí, troll de merda: sóc un diputat a qui ha votat molta gent perquè no es deixi acoquinar per gentussa com vosaltres i perquè treballi per un país millor on brossa com tu desaparegui de les RR.SS. tu segueix votant a esquerra". Òbviament, hi ha molta gent com Marcos de Quinto, gent que ha votat a Ciutadans perquè gent com Marcos de Quinto parli en nom seu al Congrés dels Diputats. Però De Quinto s'ha escudat en els votants per justificar la seva grolleria i, sobretot, la seva falta d'empatia, de respecte als drets humans, de sentit de la justícia, la seva llengua enverinada de crueltat. Cal preguntar-se per què aquests votants han triat gent així per estar representats en els òrgans més alts de l'ordenament democràtic, com és un escó al Congrés dels Diputats, i què pensen ara d'aquesta representació. Pensen els votants de Ciutadans que les persones que han vagat com empestats per les aigües de la Mediterrània són "passatgers bé menjats"?

El problema és que una formació política hagi fet pujar a algú com Marcos de Quinto (qui, per cert, es presenta al seu compte de Twitter com 'Pirata. Navego sense bandera', quin dolorós joc de paraules) fins al Congrés dels Diputats. Ciutadans ha ficat en el seu sac a tot aquell que ha considerat convenient, la qual cosa és lògica. El rellevant és el criteri amb el que ho ha fet, a qui i per què. Aquest fitxatge estrella d'Albert Rivera, que només es concep perquè pugui representar a les institucions polítiques a grans empreses com Coca-Cola (de la qual és exvicepresident mundial i va ser qui va impulsar l'ERO), ha arribat a avergonyir amb les seves declaracions sobre l'Open Arms a companys del seu propi partit, com el regidor per Las Palmas Javier Amador, que ha demanat a Ciutadans que "desautoritzi públicament" al ric càrrec electe. Aquest extrem -la fortuna de De Quinto- i les influències i contactes que comporta, són segurament l'única raó per la qual Rivera va impulsar políticament a un home capaç d'expressar-se així sobre els passatgers de l'infortuni. De Quinto, l'home de les nombroses propietats (els xalets a Madrid i Màlaga, els pisos de Nova York i Lisboa, les finques, les naus industrials) i els 20 vehicles (dos Porsche, dues Harleys, un veler ...). Si almenys ho gaudís sense ofendre als que no tenen res.

"Avorreix la falta d'educació i talent", diu el diputat de Ciutadans. Precisament, a Ciutadans aquest senyor és responsable de Talent i Capital Humà. Quan les paraules perden el seu sentit, quan el que són no és el que diuen, quan les paraules són despullades del seu valor, no pot esperar-se que les idees i els actes siguin millors. Ni els seus ni els del seu partit, si permet que algú així segueixi a les seves files i en els seus escons, representant a la seva formació política i als seus votants, i justifica les seves ofenses com "tuits personals", tal com els ha qualificat César Zafra, secretari d'Organització del partit de Rivera. 

No hi ha justificació possible sobre el que Marcos de Quinto va dir de les persones a la deriva a l'Open Arms. Insultar-los com ha fet és inadmissible. Com tampoc és admissible que un càrrec electe en la més alta institució democràtica es refereixi als ciutadans com ha fet ell en xarxes socials. Però això és Ciutadans. El mateix Ciudadanos als quals ha votat "molta gent", que ara hauria de exigir que a De Quintos se li retiri l'acta de diputat. El mateix Ciudadanos amb qui Pedro Sánchez ha estat intentant governar. El mateix Ciudadanos que concorrerà a les noves eleccions que "l'esquerra" li haurà permès. Al final tindrà De Quintos: en educació política, "deficitaris". - ruth toledano - eldiario.es

PEATGES SIMBÒLICS 18.8.19

A l'estiu hi ha una sèrie de clàssics que es repeteixen cada any, la cançó de l'estiu, la serp de l'estiu i el penyal de Gibraltar Español, que no sol fallar estiu rere estiu, encara que aquest any no ha sortit encara i com no, tenim també el globus sonda de l'estiu. El Govern del PSOE en disfuncions ha llançat un globus sonda a veure com ho rep la ciutadania....

La ministra d'Hisenda en disfuncions, María Jesús Montero, ha admès aquest dimarts que el Govern està estudiant "diferents fórmules" existents en altres països d'Europa per al manteniment de la xarxa de vies d'alta capacitat (autovies i autopistes), que comporta un despesa de al voltant de més de 1.000 milions d'euros anuals. Així ho ha assenyalat Montero en una entrevista a Antena 3, recollida per Europa Press, després de ser preguntada per la informació avançada per El País, respecte al fet que el Ministeri de Foment estudia el pagament "simbòlic" per ús de les autovies actualment gratuïts, de al voltant de la desena part del que ara paga de mitjana a les autopistes de peatge.
Per als de l'ESO les autopistes és això que els catalans portem 50 anys pagant religiosament, mentre que les autovies (Un eufemisme inventat per Pepe "barrut" Borrell) són les autopistes de la resta d'Espanya en les que fins ara no es pagaba peatge.
Després hi ha les autopistes radials de Madrid, que eren de peatge però com que no passava ningú per elles per tenir al costat una autovía gratuita, les va rescatar el Govern amb els nostres diners. Premi OTG (Olé Tus Güevos) al Pp de M.Rajoy per tant brilant gestió.

La vella tècnica del globus sonda continua sent un recurs al qual recorren els governants quan no es volen enxampar els dits. L'últim exemple és aquesta ocurrència del copagament en les autovies de l'Estat la circulació per elles que fins ara es finançàven amb els impostos de tots els espanyols, llevat dels rics i Bancs. El que em pregunto és si s'està gestionant correctament el que es recapta i, a més, si es recapta on s'ha de recaptar?. La resposta afirmaria que és no en tots dos casos. És allò tan gastat que els serveis públics cal pagar-los, encara que sol succeir que la ciutadania, els que treballen i cotitzen a la S.S, o els autònoms i fins i tot els jubilats, ja paguen per aquests serveis públics. Pagar, encara que sigui simbòlicament, per circular per una autovia, és en realitat pagar dues vegades. No és la primera vegada que el ministre de Foment José Luis Ábalos deixa caure aquesta possibilitat, després d'admetre que els quilòmetres d'autovia creixen any rere any mentre el pressupost per al seu manteniment disminueix. Impulsar el copagament en les autovies és més ràpid, senzill i provoca menys mals de cap que emprendre una reforma fiscal més justa. No ha passat un sol govern per La Moncloa que li fiqui la mà a la butxaca a les empreses, a les grans fortunes, o a la Santa Església... en lloc de fer-ho als que guanyen menys de mil euros al mes. Cap d'ells s'ha mullat. Els primers tenen al seu abast tot tipus de tortuositats legals per eludir el pagament d'impostos. La classe treballadora no. En conseqüència, es recapta molt menys del que s'hauria i acaba per esprémer encara més la guardiola dels que menys tenen. Per si això no fos suficient, el que es recapta es malbarata, havent d'acudir a fons perdut al rescat de les ineptituds dels que van construir autopistes privades o rescatant bancs que acumulen sentències en contra per haver estafat als seus clients amb clàusules abusives. Per a qui no arriba a final de mes, seria una bona notícia que en lloc d'escoltar de nou el globus sonda del copagament en autovies sentís el de recuperar els rescats de l'Estat. No obstant això, aquestes són notícies que mai arriben, ni arribaran.