Diversos estudis contradiuen la creença popular i mediàtica que la desinformació té un pes fonamental en les nostres decisions polítiques. De fet, l’impacte real de les notícies falses i els missatges extremistes semblen estar limitats a una petita fracció de la població. Un estudi publicat a la revista Science sobre les eleccions nord-americanes del 2016 va revelar que només un 1% dels usuaris estava exposat al 80% de falses notícies. Pel que fa a la seva difusió, només el 0,1% dels usuaris eren responsables de compartir-ne el 80%. L’exposició i la difusió de la desinformació estan altament concentrades entre aquells que ja estan fortament polaritzats i la busquen activament; generalment són votants conservadors, segons l’estudi. Les dades sorprenen perquè la percepció que en tenim és molt diferent. Dos factors explicarien aquesta desinfor­mació sobre la desinformació: la mateixa natura de les xarxes socials i el paper dels mitjans de comunicació de masses. Els algorismes de recomanació difonen i amplien aquell contingut més cridaner, el que més ens enganxa, tant si ens agrada com si ens repugna. Conscientment –cal audiència als canals d’informació 24 h– i inconscient –nosaltres som fiables i no les xarxes socials, mireu quina morralla hi circula–. Els mitjans de comunicació de masses posen al centre del debat missatges que d’altra banda només circularien pels marges. El cercle es tanca amb tertulians, experts i totòlegs que afegeixen desinformació sobre la desinformació basant-se en ambigües percepcions i massa poques dades. La conjunció de desinformació i desinformació sobre la desinformació pot ser letal. Ho vam veure amb l’assalt al Capitoli del 6 de gener del 2021, que va ser de tot menys espontani. Quatre extremistes d’aquell 1% no haurien pogut organitzar l’assalt si prèviament el seu líder, Donald Trump, no els hagués convocat a Washington (“Veniu, serà molt bèstia!”). I si, abans encara, no hagués difós la mentida del robatori electoral per terra, mar i Twitter, que mitjans com la Fox augmentaven i d’altres com la CNN desmentien. El resultat és el buscat: la falsa notícia s’amplia passant dels marges al centre del debat. I gent com Trump es mouen en aquest sòrdid ambient a la perfecció, cada vegada amb més desimboltura i impunitat.

Hi ha un antecedent de que fa que estiguéssim avisats de tanta manipulació i  desinformació, i és per això que no ens hauria de sorprendre: Fa quaranta anys. en arribar l’any 1984, aparentment no va passar res i més d’un va respirar alleujat. Orwell s’havia equivocat, les seves prediccions no s’havien complert, almenys del tot, només alguna aparença i malgrat tot molt més del que semblava sense que massa és notes. Però mentre respiraven alleujats, oblidaven a un altre escriptor anglès, Aldous Huxley. Malgrat el que molts creuen 1984 i el món feliç, poc tenen a veure a banda de ser dues novel·les futuristes. Orwell creu que serem dominats per una pressió externa, en canvi, Huxley ho simplifica, potser dona per fet el gran germà, però ell creu que els ciutadans es deixaran dominar víctimes de la mateixa comoditat i la tecnologia.
Orwell tenia por que s’acabessin prohibint els llibres, com ho pronosticava també Bradbury. Huxley, en canvi, intuïa que no hi hauria motius per prohibir els llibres, simplement perquè no hi hauria gairebé ningú que els volgués llegir.
Tenia raó Orwell quan deia que la veritat ens seria amagada com la feina que el seu protagonista desenvolupava a la novel·la, però Huxley que ja donava per fet això, entenia que la veritat realment s’ofegaria en una allau d’informació impossible de digerir per als ciutadans. Orwell tenia por que ens destruís tot allò que odiàvem i, en canvi, Huxley creia que el que ens destruiria era precisament allò que estimàvem. Huxley va preveure també la clonació, els grans parcs temàtics, els geriàtrics i l'estupidització i banalització de tota una societat que Orwell es negava a admetre i pretenia salvar donant la culpa a l’enemic exterior. Vist el pas del temps, a l’any de 2009 sembla palès que Aldous Huxley tenia molta més raó que Orwell, i una cínica i encertada visió del futur que ell afortunadament es va estalviar de viure.-
Tenia raó Marilyn Manson quan deia que “els temps no s’han tornat més violents, s’han tornat més televisats”. Més televisats, més retuitats,  més desinformats.