No és casualitat que el mateix any en què Donald Trump va ser elegit president a les urnes, el Diccionari d'Oxford escollís com a paraula de l'any postveritat, definida com “un context circumstancial en què els fets objectius influeixen menys en la formació de l'opinió pública que les referències a emocions i a creences personals”. A això també hi va contribuir Nigel Farage amb la seva campanya a favor del Brexit al Regne Unit aquest mateix any. La seva estratègia va ser una col·lecció de mentides i dades falses, que va reconèixer com a tals quan va aconseguir el seu objectiu de treure el país de la UE.

Al final del mandat de Trump, The Washington Post va comptabilitzar les mentides (o postveritats) que aquest va divulgar durant quatre anys a la Casa Blanca: 30.000. Això fa una mitjana de vint falsedats al dia, per la qual cosa, sens dubte, cal una alta dosi d'enginy, imaginació i irresponsabilitat. Com que els rècords estan per batre'ls, caldrà veure si se supera en el segon mandat, sabent que el republicà mai defrauda en les seves fabulacions.

George Orwell, va ser dels primers a alertar que el concepte de veritat objectiva estava desapareixent, fins al punt que va escriure que “les mentides passarien a la història”. Teodoro León Gross, a 'La muerte del periodismo', recorda que aquesta subordinació dels fets als interessos polítics o partidistes és el que va portar Kellyanne Conway, cap de premsa de Trump, a justificar el president per fer servir “fets alternatius”. 

La veritat comença a interessar poc als dirigents polítics, però encara menys a l'opinió pública, que prefereix informar-se per influenciadors sense escrúpols o per impostors amorals. L'única esperança és que Trump activi el millor de l'ofici de periodista, és a dir, la premsa de qualitat i el periodisme de recerca. The New York Times va saber rendibilitzar l'anterior mandat de l'home taronja. Aquest és el repte de la professió. I en allò que confien els lectors que no volen que els enganyin.