Suposo que hi hauria alguna cosa a dir sobre com la persona del següent escrit ha arribat fins on ha arribat, es podria parlar de manca de previsió, d'una certa inconsciència, però no es tracta aquí de jutjar-lo sinó d'explicar el seu cas, que és el cas de molta gent avui en dia. Volem acollir que és una frase molt bonica l'hauríem de començar a aplicar no tan sols als migrants exteriors sinó als interiors. Compartir habitatge dues o tres persones soles no seria el primer cas, ni l'últim, vindria a ser una manera casolana però útil i necessària de coliving senior.

“Això és una agonia. És una agonia que no em mereixo. Jo no he treballat tota la vida, responsablement, professionalment, per morir a l'agonia més absoluta i abandonat, sense amics, sense gent, sense societat”. Aquest és el crit desesperat de Joan-Ignasi Ortuño, periodista jubilat de 67 anys, que ha arribat a haver de dormir al carrer perquè no pot viure amb la pensió de jubilació. Joan-Ignasi cobra 830 euros al mes. Llogar una habitació a Barcelona ja costa gairebé 640 euros de mitjana, segons els darrers estudis. És evident que amb la jubilació no en té prou per viure a la ciutat on ha estat i treballat tota la vida. “Vaig haver de deixar el pis perquè no ho podia pagar. Pagava 700 euros de lloguer i en cobrava 830. I si no tens garanties, ja ni et lloguen una habitació”, lamenta en conversa amb Oriol Petit de RAC1.cat.

Abans de jubilar-se fa un any i mig, aquest periodista havia treballat a mitjans com El Correo Catalán, BTV, COM Ràdio o El Periódico, on va estar més d'una dècada. Sempre lligat al periodisme cultural, compaginant l'ofici amb altres inquietuds com l'escriptura, la direcció teatral, la comunicació d'espectacles, etc. "Jo era una persona activa, inquieta, culturalment motivada i aportadora de continguts a la societat", apunta.

Un dels problemes que ho han portat a la situació actual és que en els darrers treballs abans de la jubilació no cotitzava. “Els darrers anys treballava, però no estava assegurat”. I no era conscient que això li podia passar tanta factura en un futur. “No ho pensava, és veritat. Però tampoc no tenia accés a moltes feines. Quan tens una edat, és molt difícil trobar feina de periodista”, explica.

Ortuño va estar un any a Granada, on pensava que hi trobaria preus més assequibles i “una ciutat més petita, culturalment ferma i interessant, on jo podria aportar coses i viure amb 800 euros”. Però res més lluny de la realitat. Mes a mes es van anar esvaint els pocs estalvis que tenia, i va haver de tornar a Barcelona. I va tocar fons dormint al carrer, van ser només uns dies, no recorda exactament quants, però que l'han marcat profundament.

“Era al metro, per l'Eixample, per l'estació de Sants… Em vaig posar en un racó, no ho sé. Per sort no vaig tenir cap problema de trobar-me algú que em volgués violentar. Però l'endemà era molt dur aixecar-se, ja estaves amb el cap més feble, i cada cop més”, explica.

Després d'aquesta experiència traumàtica, el periodista admet que ha perdut moltes facultats mentals: “Tinc la memòria feta malbé des que vaig viure al carrer”. També ha perdut capacitat de concentració, orientació, anàlisi i reflexió, i ha caigut en un estat depressiu evident. “Amb una nit al carrer ja n'hi ha prou per trastocar-te. Qui ha viscut al carrer està mentalment tocat”, lamenta. I afegeix, amb tristesa: “No puc llegir, no puc escriure, i és el meu ofici. Quan ho intento em fa més mal el cap, sento que m'explota”.

També ha perdut agilitat física i, lògicament, no dorm bé. “Tinc un neguit a sobre, aquesta incertesa de no saber què faré demà”. A més, per si això no fos prou, també s'ha quedat sense roba, llibres, records i altres objectes personals. “No tinc pràcticament res, ho he anat perdent tot pel camí”, relata.

Ara, Joan-Ignasi ja no viu al carrer. Un amic ho ha acollit a casa seva. Però moltes altres persones del seu entorn no han respost com es podia esperar. “Vaig començar a trucar a molts amics i tothom em deia el mateix: “Ho sento, però no tinc cap habitació”. Tinc molts coneguts, he tingut molts amics, suposadament, però la resposta no ha estat precisament afortunada per a mi”.

Ens explica que ha anat a l'atenció primària i als serveis socials, però no troba l'ajuda que necessita. “La treballadora social em diu que no hi pot fer res. He parlat amb diferents persones de serveis socials i ningú m'ha ofert cap solució”. Cobra just la pensió mínima per a una persona en la seva situació, i és evident que és una quantitat insuficient si no tens un sostre on viure.

“Jo sempre he estat una persona lluitadora, i no he necessitat mai res de ningú. Però ara mateix sí que ho necessito, i no tinc cap resposta”, denuncia. Quan pensa en la possibilitat d'haver de tornar al carrer, s'enfonsa: “Estic exposat a viure al carrer una altra vegada. I em sap greu expressar-ho així, però viure al carrer és morir. Passar les nits al carrer és inhumà”. En aquest punt, el testimoni de Joan-Ignasi Ortuño es torna encara més dur i amarg. “Ara no tinc una vida digna, tinc una vida totalment destruïda. patir la mort. No tinc por de la mort, el que em fa por és arribar a un extrem en què pugui estar molt deteriorat. del dolor. Tinc por d'haver de morir com un gos. El suport del Col·legi de Periodistes de Catalunya: Quan es va veure al carrer, Joan-Ignasi Ortuño va anar al Col·legi de Periodistes de Catalunya, ja que és periodista col·legiat des de fa 30 anys. Allà l'estan ajudant i li han ofert suport a diversos àmbits, des de l'acompanyament personal fins a l'assessorament psicològic, fiscal, etc. “Si no fos per ells, potser ja no hi seria”, diu. El Col·legi va fer públic el seu cas a través del setmanari digital Report.cat.