"No diguis mai que has arribat, perquè, en qualsevol part, no ets més que un viatger en trànsit." - Edmon Jabès.


El desert i la pàgina en blanc són dos espais clau en l'escriptura d'Edmon Jabès: el perceptible silenci; l'indeleble vocable. El desert: símbol de l'únic lloc on pot ser escoltada i rebuda la Paraula. La pàgina en blanc: lloc únic on aquesta Paraula pot ser llegida.

"L'experiència de desert va ser, per a mi, predominant. Entre el cel i la sorra, entre el Tot i el no-res, la pregunta és cremant. Crema i no es consumeix. Crema per si mateixa en el buit. L'experiència de desert és també l'escolta, l'extrema escolta. No solament se sent el que en cap altra part se sentiria, el veritable silenci cruel i dolorós, perquè fins i tot semblés retreure-li al cor seus batecs; sinó, igual, quan per exemple està un estirat sobre la sorra i succeeix que, de sobte, un soroll insòlit ens intriga; un soroll com el d'un pas humà o d'un animal, més proper a cada instant, o que s'allunya o sembla allunyar-se, que segueix de llarg. Després d'un bon moment, si un es troba en aquesta direcció, sorgeix de l'horitzó l'home o l'animal que el nostre sentit ens havia anunciat. El nòmada ja haurà identificat a aquesta "cosa vivent" abans de veure-la; immediatament després que l'oïda l'hagi percebut. Perquè el desert és el seu lloc natural. Jo he tractat, com el nòmada al seu desert, de circumscriure el territori de blancor de la pàgina; de convertir-lo en el meu veritable lloc; com, per la seva banda, el jueu que des de fa mil·lennis ha fet el seu del desert del seu llibre; un desert on la paraula, profana o sagrada, humana o divina, ha trobat el silenci per fer-se vocable; és a dir, paraula silenciosa de Déu i última paraula de l'home. El desert és més que una pràctica de silenci i d'escolta. És una obertura eterna. L'obertura de tota escriptura, aquesta que l'escriptor té per funció preservar. Obertura de tota obertura."

"Ser és interrogar-se", diu Edmond Jabès, sense repòs ni resposta perquè "errant és la paraula de Déu", i perquè "Déu és l'elecció del jueu i el jueu és l'elecció de Déu". No hi ha un altre interlocutor, ni forma de diàleg diferent de la mantinguda per tots dos des de la seva trobada. No es tracta, però, d'un assumpte d'identitat racial, ja que "la identitat és, al cap i a la fi, el que un escull ser". Per això "jueu" implica per Jabès un procés de ser, d'estar, primer, davant de si mateix en un perpetu qüestionament d'aquells valors amb els quals l'home superposa el seu conformisme, el seu terror al lliure albir i la seva falta de responsabilitat davant el seu proïsme. Després, però simultani, apareix el diàleg amb aquesta "metàfora del buit" crida Déu. Dialogar és posar en dubte el que es creu saber per instaurar un nou espai on els interlocutors -verges de paraules, si és que aquesta innocència fos factible- instauressin un nou llenguatge per a una nova conversa.

"La qüestió no està en si Déu existeix o no, confessava Reb Yasri davant el seu escandalitzat auditori." Si jo crec que Déu existeix, això no prova la seva existència. "Si no crec que existeixi, això tampoc prova la seva inexistència." Si hem pogut imaginar a Déu és perquè som capaços de concebre i d'abismar-nos en la nostra invenció. "Déu roman més enllà, enfortit en el seu misteri i protegit pel seu secret." I afegia: "Misteri i secret són només la distància vertiginosa entre una paraula tolerada, i un vocable inacceptable."