EL CRIT D'UNA MARE

Li van arrabassar la criatura amb vint dies, i cinc anys després, malgrat la injustícia, continua sense tenir el nen. Foto: Llibert Teixidó. La Jessica(a la dreta) amb la seva advocada,Marta Boza,i l’equip de lletrades del despatx de Barcelona que porta el seu cas.

Aquesta és la història del viacrucis administratiu i judicial d’una mare per recuperar el fill de cinc anys, arrabassat a la mare pels serveis socials quan la criatura només tenia 20 dies. Un drama familiar farcit de despropòsits. El més flagrant? La “sostracció” administrativa d’aquesta criatura i la “benedicció” judicial d’aquesta mesura es va originar per una denúncia, que s’ha demostrat que era falsa. Per entendre el calvari d’aquesta mare, cal anar al principi.

La Jessica, amb nacionalitat francesa, es va desplaçar embarassada a Espanya setmanes abans que el país quedés paralitzat per la pandèmia. Va tenir a Granada el fill, un nen que els serveis socials li van arrabassar amb 20 dies de vida, quan se n’havia anat a viure a Almeria. Per què? Una amiga, companya de pis

aleshores de la Jessica, la va denunciar. Va dir que no estava preparada per ser mare i que el benestar de la criatura corria perill.

Una amiga de la Jessica va denunciar que el nen corria perill i després va admetre que tot era fals, però ja era tard

Amb això n’hi va haver prou, afirma Marta Boza, advocada d’aquesta desesperada mare, “per prendre el nen a la meva clienta”. No es van fer, critica, més investigacions i tampoc no es va investigar sobre el passat de la denun­ciant, una jove amb antecedents, “que sabia bé per experiència pròpia com actuen els serveis socials”, i problemes amb les drogues.

Mesos després la denunciant va reconèixer que tot era un invent. Però el mal ja estava fet. Els serveis socials no van variar la seva posició, malgrat la constatació de la falsedat de la denúncia. No li han tornat mai la criatura. A la Jessica només li va quedar, per tant, una sortida: els tribunals.

I així va començar un periple judicial que, després de passar per jutjats ordinaris i pel Tribunal Suprem, ara ha arribat al Constitucional, que s’hauria d’afanyar a emetre la sentència per no allargar més el drama. Boza afirma que “la denúncia falsa va ser la que va sembrar la desconfiança, que després ha trobat abonament en la justícia”.

El més sorprenent d’aquesta història és que, malgrat que els tribunals reconeixen que no hau­rien hagut de prendre mai la criatura a la mare, ara es neguen a autoritzar la devolució del nen a la mare emparant-se amb el benestar del menor. Lliurar-lo ara a la mare, cinc anys després, “seria perjudicial per al nen” –diu el Suprem, amb un vot particular–, ja que el menor reconeix la parella que el té acollit com els pares.

La Jessica explica a aquest diari que només ha pogut veure aquests cinc anys tres vegades el fill. “Tenia mesos de vida”. Se sent enganyada pels serveis socials. No s’hauria imaginat mai que quan es van endur la criatura ja no la tornaria a tenir als braços. Ni tan sols sap quina cara que té. La Jessica se’n va anar a viure a Barcelona, “on era més fàcil trobar feina”. I aquí continua amb una feina i una casa on podria criar el fill. La pandèmia li va impedir, diu, complir les visites que li fixaven els serveis socials des d’ Andalusia. Això se li va girar en contra. “Però jo no he signat mai cap document per autoritzar que es lliurés el meu fill en acollida i, encara menys, per començar un procés d’adopció”, afirma. La dona no pensa abandonar aquesta batalla per tenir el fill. És l’únic que vol i no pretén, si arriba el dia, que es depurin responsabilitats ni diners. El mal a aquesta mare, afirma la seva advocada, “no té preu”. La Jessica només demana empatia i humanitat d’un sistema que a ella li ha fallat. Javier Ricou a la vanguardia