EL NOM DE DÉU ESTÀ TACAT DE SANG

Javier Melloni, teòleg, místic, fundador neomonacal; publica ‘Somos su secreto’. “El nom de Déu està massa tacat de sang”. Lluís Amiguet, l'ha entrevistat.

Som en una elegant cafeteria barcelonina i Melloni m’agafa les mans i insisteix que meditem junts. Resa en veu alta i sento mirades burletes al clatell i alguna rialleta; però d’alguna manera miraculosa es van apaivagant fins que beneeixo La Contra per permetre’m viure tantes vides. Les esglésies es buiden per tot Occident, però es multipliquen els centres de meditació de saviesa oriental. Melloni dedica la seva vida, com a jesuïta i místic a la Cova de Sant Ignasi de Manresa, a iniciar un camí de contemplació de matriu cristiana, però oberta a d’altres per connectar-se a l’univers i, des de l’autoconeixement, arribar al Déu que no existeix però és. Els qui existim som nosaltres. Sentireu parlar de Melloni i el seu futur de renovació i fundació d’un neomonacat. Perquè un sent que allà a dalt (o on sigui que és) l’estan escoltant.

-- Hi ha cada vegada menys religió però més espiritualitat?

La distinció, en efecte, entre el fet sagrat i el profà ja no funciona...

-- Per això es buiden les esglésies i cada cop hi ha més meditadors mindfulness?

S’estan resacralitzant així espais i experiències que abans eren només profanes.

-- De missa de 12 a gurus i mestres meditadors pijos d’inspiració oriental?

En el fons batega la necessitat irrenunciable d’eixamplar la dimensió espiritual que ens fa humans. La sentim tots de qualsevol geografia, classe social, educació..., és universal.

-- Per què es buiden les esglésies?

Perquè la gent busca aquesta espiritualitat, però està cansada de la religió si entenem per religió la mera formalitat i l’apropiació de Déu.

-- Cansats de la religió tribal que proclama que només el nostre déu és Déu?

La nostra societat i la nostra generació es rebel·len davant l’apropiació per una església de qualsevol forma de Déu. Ara bé, si no és una apropiació sinó una vehiculació, també segueixen qui l’aconsegueix.

-- Volem passar de la religió tribal a la universal per l’autoconeixement?

Ho volem, perquè hi ha massa sang en les religions. El nom de Déu està tacat de sang. Cal buscar altres paraules o maneres de referir-nos-hi.

-- Cap a on va aquesta neoespiritualitat?

El rebuig més visceral a aquest Déu de la sang ja s’ha produït i ara hi ha un retorn al fet diví, però que no hauria de ser una regressió al passat, que és el perill de certs neoconservadorismes.

-- Els neoconservadors redueixen Déu i l’espiritualitat al simple ritu?

O al dogma. Ritu i dogma es nodreixen mútuament. El ritu sense ànima és només repetició, però amb ànima corporitza els nostres sentiments de manera nova cada vegada.

-- El dogma obligatori no és l’oposat a la fe genuïna?

Igual que la icona és el contrari de l’ídol. L’ídol satura i empresona el seu sentit; la icona, en canvi, el projecta més enllà de les paraules. L’ídol et confina en el que estàs veient; la icona és com un bon poema que transcendeix la imatge i les paraules i et porta més lluny del que veus.

-- Per què hi ha tan poques imatges noves de Déu? No s’hi atreveixen, els artistes?

En una societat secularitzada com la nostra, les imatges de Déu han mort.

-- I Déu?

Déu no existeix. Déu és. Els qui existim som nosaltres. Som l’ existenciació de Déu. L’ésser que és ell es desplega en nosaltres...

-- No està reduint vostè ara mateix Déu a simple experiència humana?

El Déu bíblic transcendent ja està tan allunyat de nosaltres que ha quedat desconnectat de la realitat. A les religions els falta més món, i a la nostra secularitat li falta més espiritualitat.

-- A Déu li falta més món i al món li falta més Déu?

Per això, avui també hi ha dues maneres d’anar per la vida: com a turistes o com a pelegrins. El turista exigeix el que ha pagat i es queixa si no li donen el que ha contractat...

-- I cada vegada n’hi ha més.

El pelegrí, en canvi, agraeix sorprenent-se i meravellant-se del que veu. Si davant l’exigència passéssim a la gratitud, i de la queixa a la sorpresa, viuríem d’una altra manera.

-- Què proposa?

Crear espais on la meditació sigui el punt central, perquè és el que permet viure en estat de presència per ser present a totes les coses. A Manresa anem cap a un silen­ciament de la ment...

-- Meditació al capdavall?

Silenciant la ment descobreixes que totes les nostres imatges són productes mentals. La paraula  éu no és Déu, pensem que dient Déu ja hi som, en Déu, i no. Déu és més enllà de tota paraula.

-- ...?

Quan Déu es converteix així en experiència s’obre una manera de creure que és una manera de comprendre-ho tot, i s’obre una manera de viure sòbria i lliure de l’aclaparadora saturació de continguts...

-- Com ensenya vostè a aconseguir-ho?

Fer silenciar la ment no és fàcil. Arriba un moment en què no n’hi ha prou amb caps de setmana: així no podem generar espais, llocs on viure d’aquesta manera. I això tindria a veure amb un nou monacat.

-- Proposa que ens unim a vostè a la cova de Manresa?

El neomonacat és una alternativa de vida que no pretén apoderar-se de la terra ni de Déu, com les religions. Volem viure en la despossessió i la desapropiació des de la rectitud i l’agraïment.