En aquests temps confusos, anem preguntant l’hora a tothom. Charles Baudelaire, en els seus últims anys agònics dins d’una vida miserable, tenia problemes enormes no per endèmics, menys terribles. Deutes i creditors, sífilis, alcoholisme, atacs d’hemiplegia, judicis contra la seva obra, pobresa i mesquinesa moral extrema. Tot i això, la preocupació que l’amoïnava aquells últims mesos de la seva vida era un rellotge empenyorat al Mont de Pietat, amb la renovació vençuda. Baudelaire vivia amb la mania de voler saber l’hora a cada instant, no podia treballar sense pèndol, desubicat en un temps que no sap quin és, “fatigat per haver d’atrapar al vol les vagues campanades dels rellotges de la ciutat, a la meva maleïda habitació”. En aquesta maleïda habitació és on som una mica tots. Provant de desxifrar l’hora així que sentim algun so de campana.
Pedro Sánchez, avui a la Xina com Tintín a El lotus blau, potser a la recerca del poderós verí que ha fet embogir el món. El millor moment, el pitjor moment. Tintín va generar complicitats i amistats amb un xinès anomenat Wang i va sortir viu d’aquella aventura contra invasors japonesos i traficants d’opi. Qui sap què pot fer el president resilient.
Hergé va deixar enrere, per primera vegada, els estereotips per enviar la seva creació a una aventura a l’Orient. Ho va fer en entrar en contacte amb missioners xinesos catòlics: “Els xinesos en general són persones encantadores, molt educades, amb una gran cultura i molt hospitalàries. És un error pensar que tots els xinesos són mentiders, cruels...”. No recriminarem a Hergé que no conegués les rebaixes de Temu, la plaça Tiananmen o les penes de mort, quan avui mateix Xi Jinping ens sembla un paio maquíssim.
Tribulacions de Sánchez a la Xina com les que va novel·lar Jules Verne. Com ens reverbera l’argument d’aquell llibre en el qual Kin-Fo és un milionari que s’avorreix terriblement. Només aconsegueix treure’l del tedi saber que un banc als Estats Units se n’ha anat a la fallida i amb ell, la seva fortuna. Llavors, es fa una assegurança de vida i desapareix amb l’objectiu de tallar-se el coll i deixar uns bons diners a uns amics. El salva un altre xinès. També es diu Wang. Passi el que passi, sembla que sempre ens arriba un Wang per donar-nos l’hora. - Carlos Zanón
Estaba prevista desde hacía meses. Educación, cortesía y representación de España y Europa, pues ha ido con instrucciones de la U.E.
ResponEliminaHa hecho lo que tenía que hacer, porque si no hubiera ido ¿qué hubieran pensado los chinos?, que con nosotros no se puede negociar porque no somos de palabra, aparte de ser unos groseros.
Ha estado en su punto.
salut
Ho sé, és una visita d'home d'Estat, mal que li pesi a FEIJÓO o TRUMP, és el que li tocava com a membre i en aquest cas representant de la Unió Europea.
ResponEliminaSalut.
La derecha española aún no asume las responsabilidades de Estado y el respeto a que estas las ejerciten otros que no son sus partidos. Así que sus opiniones sobre cualquier tema, poco sesudas y con perspectiva, están descacreditadas para mí porque no persiguen el interés colectivo sino el ir a la contra de quien ejerce el gobierno. Deberían tomar ejemplo de Alemania. Que al presidente del Gobierno le haya tocado coincidir en esta visita a China con las tropelías del impositivo de USA le favorece, porque además habla no solo como representante español sino en cierto modo de la UE. Además las gestiones de tipo comercial o inversor que haga en Pekín deberían ser reconocidas por las derechas españolas, pues favorece o busca el interés de sectores tipo ganaderos (cerdos) por ejemplo. Pero ya se sabe que Caín nunca puede reconocer el mérito de Abel. (Y mira que me gustan poco los símiles bíblicos)
ResponEliminaLa derecha española es cainita por sistema, casi tanto como la catalana, y el sentido de Estado, no lo tiene ni se le espera.
ResponElimina