Tots tenim un veí ximple, diu David Pastor Rico. El que mai ens atrevim a pensar, és que possiblement aquest veí, ximple, pensa el mateix de nosaltres i també faci el cor fort per haver d'estar al nostre costat aguantant les nostres ximpleries i misèries. A les instruccions del manual del perfecte ximple, la primera màxima és: Els cretins, els necis, els que estan equivocats són els altres. Tu tens tota la raó i són ells els ximples els que estan equivocats. Fins que arriba la revelació i un dia adones que no és possible que tots vagin contra direcció a l'autopista, menys tu. Aleshores és quan t'adones del que més et molesta de la gent que estimes, la gent que t'envolta, és que hi veus reflectits tots i cadascun dels teus defectes, d'aquests defectes, dels quals tant abomines en els altres. I en arribar a aquest punt, només et queda dimitir, rendir-te i retirar-te a una Vita Beata lluny del soroll mundanal. Viure en un llarg i inconscient Carpe diem, mentre esperes l'arribada inexorable de la Parca, i a sobre perdudes la fe i l'esperança, només et queda la caritat d'un Déu on no et pots refugiar, encara que t'hagi -presumptament- abandonat, o els hagis abandonat tu a ell.

Hi ha un poema de Gibran Khalil Gibran que parla de la vida, del passat, del present....., del final: Només l'amor i la mort canvien totes les coses

Siempre camino en estas playas, entre arena
y espuma. La alta marea borrará mis rastros,
y el viento, la espuma. Pero el mar y la playa
serán eternamente.
*
Apenas ayer pensé que yo era un fragmento
vacilante, sin ritmo, en la esfera de la vida.
Ahora sé que soy la esfera y que toda mi vida
se mueve en rítmicos fragmentos dentro de mí.
*
Me dicen en su despertar: “Tú y el mundo
que habitas sois un grano de arena sobre la
infinita playa de un mar infinito”. Y en mi sueño
les digo: “Yo soy el mar infinito, y todos los
mundos granos de arena en mi playa”.
*
Una perla es un templo que el dolor edifica
alrededor de un grano de arena.
¿Qué anhelo edificó nuestro cuerpo y en torno
de cuáles granos?
*
Tuve un segundo nacimiento cuando mi
alma y mi cuerpo se amaron uno al otro y
fueron desposados.
*
El recuerdo es una forma de encuentro.
*
El olvido es una forma de libertad.
Mi casa me dice: “No me abandones, porque
tu pasado habita en mí”.
Y el camino me dice: “Ven y sígueme, porque
soy tu futuro”.
Y yo digo a ambos: “No tengo pasado ni futuro.
Si me quedo aquí, hay una ida en mí
estancia; y si me voy allá, hay una estancia
en mi ida. Solo el amor y la muerte cambian
todas las cosas”.


Aquest article està dedicat al Senyor Santos Cerdán León.