"Era la segunda vez que José Saramago, premio Nobel de Literatura en 1998, portugués aunque vive hace años en España, encabezaba una marcha contra la guerra en Madrid. Ayer tomó los atentados del 11-M para lanzar un alegato contra todas las guerras, contra el terrorismo y a favor del pueblo español: "Madrid es ya la capital moral de Europa. No es la capital política, ni económica, ni mucho menos militar. Al día siguiente del atentado, con los ojos aún llorosos, Madrid salió en masa a la calle. Y con Madrid, España. Y con España, Europa. Madrid no estaba sola. Una onda de solidaridad recorrió el mundo, contra todos los terrorismos, contra la guerra", clamó el escritor, silenciado a ratos por gritos de "No estamos todos, faltan 200, y ¡Qué felicidad, vivir sin Aznar!". Saramago, que leyó con Almudena Grandes un manifiesto de homenaje a todas las manifestaciones, hizo su propio análisis del resultado electoral. "Las aguas del no a la guerra se fueron convirtiendo en el río Guadiana. Y el día 14 salió a la superficie. Sacudidos por el dolor, ahogados por las lágrimas, la palabra paz volvió a todas las gargantas, y él no a la guerra resurgió en las urnas. Ya nada ni nadie nos podrá callar". La manifestación concluyó, como antaño, con Lluís Llach cantando en catalán L'Èstaca. Algunos lloraban al escucharle".
DEL 'NO A LA GUERRA' A 'PASSAR' DE LA GUERRA
Recordeu les manifestacions contra la guerra de l'Iraq de fa vint anys? Per què no es repeteixen ara? Llavors, la societat civil anava per davant de les institucions. Les massives protestes van venir abans de la invasió. És veritat que l'especial significació del Govern del nostre país en aquells dies podria explicar part de l'elevat número que va prendre els carrers. La participació es comptava en xifres de sis dígits. Però tampoc es va tractar d'un assumpte purament nacional. A Roma es va batre un rècord Guinness amb al voltant de tres milions de persones marxant contra la invasió. Llavors no teníem xarxes socials on donar la nostra opinió a la mar digital. Facebook es va crear un any després. La demostració de la voluntat popular es feia com es feia des de sempre: prenent el carrer. Les manifestacions uneixen el llenguatge de la peregrinació, que mostra el compromís personal; amb el piquet de vaga, on es veu la força del grup; amb la festivitat, on es relaxen les fronteres entre estranys, diu Rebecca Solnit. En caminar al costat d'altres gents vam mostrar una convicció comuna. No coneixem als qui ens envolten, potser pensem diferent en moltes coses, però sabem que hi ha una causa compartida que ens mou a posar el cos, a ser presents. Això genera una forta sensació de pertinença.
És molt difícil quantificar l'èxit d'una marxa. Les mobilitzacions de 2003 no van poder evitar la guerra, però les seves conseqüències van més enllà de l'immediat. Els líders europeus que més es van significar, José María Aznar i Tony Blair, van sofrir una gran deterioració política, i l'impacte en els qui participem va romandre durant molt de temps. La intervenció en el públic obre les portes a una altra manera d'entendre la responsabilitat ciutadana, tal com es va mostrar uns anys després amb les concentracions espontànies després dels atemptats i la desinformació del 11-M i, per descomptat, amb l'acampada del 15-M. L'acció política directa és una vitamina per a la democràcia. Les xarxes socials no han acabat amb l'expressió d'aquest compromís, molta gent es mobilitza, però, a excepció del 8-M, es troben a faltar manifestacions massives que convidin a una gran quantitat de persones a prendre el carrer, entre les quals es trobin fins i tot els qui ho facin per primera vegada.
El motiu és aquí. Si en 2003 manifestem que no volíem ser part d'una guerra injusta, abans de conèixer les seves conseqüències, per què ara la ciutadania europea està tan callada davant els llaços que encara ens uneixen al comportament del Govern de Benjamín Netanyahu? Podria entendre —sense justificar— el deute històric d'Alemanya, però què passa amb la resta? Fa 22 anys la societat civil es va manifestar abans que ho fessin els càrrecs públics. Avui dia semblés que, excepte honroses excepcions com la marxa de la Haia, només els professionals (cooperants, periodistes, algun polític…) mostren indignació per la mort de milers de nens. Què passa? Cert que la generació que va posar el cos en 2003 està ara carregada de compromisos laborals i familiars. A més, té sentit que prenguin el protagonisme els més joves. On estan? No crec que siguin pitjors, potser tot el contrari.
La nostra cohort comptava amb un avantatge gens menyspreable: la informació compartida. Fa 20 anys també hi havia diferents faccions i interessos polítics i econòmics, però existia una mateixa conversa. En les portades dels periòdics es repetien els temes, les notícies principals dels informatius eren semblants. Hi havia matisos, però també imatges i dades compartides que podíem descodificar. Era molt difícil no conèixer les principals notícies, encara que només fos perquè et topessis amb elles en el televisor de la cafeteria. Al final, la repetida exposició al que commocionava, consternava i ens avergonyia com a espècie feia mossa. Si llavors un gran nombre de persones podia posar-se d'acord per a mostrar el seu descontentament per una guerra injusta, per què ara no pot fer-ho pels atropellaments contra els drets humans? I si molts d'aquests joves, d'aquesta generació a qui toca organitzar la nostra repulsa ni coneix ni ha vist gens repulsiu? Segons les dades de l'última enquesta de l'Eurobaròmetre, la meitat dels joves espanyols s'informa a través d'Instagram i altres xarxes socials. Confien en la seva capacitat de discernir quines són les notícies falses. Estic segura que així és. Però, què succeeix amb les notícies que no veuen? Des de fa temps, organitzacions humanitàries i fins i tot importants mitjans internacionals com la BBC han denunciat que les xarxes socials restringeixen les notícies que periodistes palestins publiquen des de Gaza. En cada pantalla petita hi ha un món particular de continguts que selecciona l'algorisme per a cada usuari.
Un amic m'ha dit que comença a preocupar-se pel que li diran els seus nets quan es revisitin aquests dies infaustos. S'imagina una conversa en la qual li preguntin: “Però, com és possible? No vau fer res?”. Per molt terrible que em resulti aquest pensament futur, hi ha un altre encara més aterridor, que aquests nets es trobin un dia prenent el sol en la més cotitzada platja d'Orient Pròxim i mai arribin a saber què va passar. Mar Gómez a elpais.es
Se acuerdan de cuando Madrid era la capital moral de Europa, un 21 de marzo de 2004.
No crec que les manifestacions massives serveixen de gran cosa, i també depènen del 'públic', es va trigar en reaccionar a la guerra a l'antiga Iugoslàvia i en ocasions, si no hi havia els 'americans' pel mig la progressia no reaccionava. Malauradament hi ha guerres oblidades i guerres 'mediàtiques', poca cosa vam dir en el temps de Pol Pot, hi havia molt de 'comunisme' entre la progressia. Tot és complicat, ara bé, en aquest cas no es pot pas dir que no sabem què passa. Un altre tema es el risc de caure en un antisemitisme inquietant i generalitzat
ResponEliminaLa manifestació del NO a la guerra va ser l'última a la que vaig anar, convençut com dius que aquestes manifestacions, per massives que siguin no serveixen per a res, llevat de tranquil·litzar consciències, però com ja hem perdut en gran part la consciència dels desastres que passen cada dia al món.no necessitem tranquil·litzar-la.
ResponEliminaNo es tracta de caure en l'antisemitisme, sinó en l'anti Netanyahuisme, que és diferent..
Em sembla que, modestament, també estaria a la vostra línia. L'efectivitat de les manifestacions es pot posar en qüestió, per no parlar que solen ser qualsevol cosa menys la idea inicial i a la que se sumen, tota mena de fauna i energúmens.
ResponEliminaA les manifestacions els passa el mateix que a les votacions. Han passat de ser elements crucials en democràcia, a derivar en una mena de ritual folklòric poc reflexionat i que només beneficia la política de partits que jo, cada dia veig com més negativa.
No ho sé, és d'aquells actes ciutadans de protesta que potser hem abandonat en vista de la seva inutilitat. I és una llàstima, però és així. Quant al vot, si fóssim capaços de no anar a votar ningú, això si que seria una protesta. Però i seguim anant, com bé dius en un ritual que no serveix de res, però per si de cas hi van els contraris, és per al que hi anem.
ResponEliminaLeido los comentarios me acerco al de Ricard: Han passat de ser elements crucials en democràcia, a derivar en una mena de ritual folklòric poc reflexionat ...
ResponEliminaHoy mismo estamos con lo del Congo, Eritrea, Somalia, la hambruna de Etiopía, por no hablar de Bangla Desh, pais olvidado , y lo de Haiti, porque no se sabe ni si está.
Hoy no se junta a la masa para tal o cual desastre, se le junta en la medida que el partido que lo hace está o no a favor de su idea.
Salut
"... se le junta en la medida que el partido que lo hace está o no a favor de su idea". Aquesta es la qüestió
ResponElimina