MAQUIÀVEL I LA CORRUPCIO, SEMPRE A ESPANYA

Maquiavel no es va centrar a estudiar la corrupció des d'una perspectiva moral idealista, sinó que la va analitzar amb un enfocament completament pragmàtic i realista. Maquiavel entenia que l'home, per naturalesa, és egoista i està motivat per interessos personals. Aquesta inclinació feia que les institucions i els polítics es tornessin vulnerables davant d'actituds corruptes. Des d'aquesta òptica, la corrupció és gairebé inevitable, i és part intrínseca de la conducta humana i de la vida política.

Per a Maquiavel, els actes corruptes no eren merament defectes morals aïllats, sinó elements capaços de soscavar l'estructura del poder i l'estabilitat de l'Estat. La corrupció afavoria el desordre i la incapacitat dels governants per actuar fermament davant les amenaces, cosa que podia portar, a la llarga, a la decadència de la república o principat.

Una de les aportacions decisives de Maquiavel va ser establir que la política opera en una esfera a part de la moral tradicional. En aquest sentit, els governants han de prioritzar l'eficàcia i la preservació de l'Estat, encara que això signifiqui adoptar mesures que es puguin considerar qüestionables des d'una perspectiva ètica. Davant la corrupció, el governant prudent ha d'estar disposat a prendre decisions impactants, ja que, per ell, la finalitat de mantenir l'ordre i l'estabilitat de vegades justifica la suspensió de certs valors morals.

La necessitat de mesures enèrgiques per contrarestar-la: Tot i que Maquiavel era conscient que la corrupció era un producte gairebé ineludible de la condició humana, també emfatitzava que el governant havia d'estar preparat per combatre-la de manera directa. Això podia implicar l'ús de la força, les lleis severes o l'aplicació de polítiques que, a curt termini o de manera aparentment dura, preservessin l'ordre i enfortissin l'aparell estatal davant la influència corrosiva dels seus funcionaris i ciutadans.

Aquestes idees reflecteixen la visió maquiavèl·lica d'un món on la realitat política és inherentment conflictiva i on, per obtenir i mantenir el poder, moltes vegades cal actuar de manera decisiva i, de vegades, moralment ambigua. Aquesta perspectiva ha influït en diversos corrents del pensament polític i continua sent objecte d'estudi per comprendre la dinàmica entre ètica, poder i govern. 

En el cas concret d'Espanya hi va haver durant 40 anys una dictadura sagnant. Com a totes les dictadures, el sistema que regulava la societat no era la meritocràcia, sinó la proximitat al poder. Érem un país on no només les llicències d'obra pública s'adjudicaven a dit: els estancs es regalaven als amics del règim, els llocs a l'administració s'omplien amb afins al moviment nacional i fins i tot les places de metge o mestre passaven primer pel filtre polític. Es premiava la lleialtat al règim, no pas la competència. De manera que corrompre per aproximar-se al poder no només no mereixia retret: és que era el modus operandi; era la normalitat.

Per aquesta raó, a Espanya algunes conductes que en altres països serien un escàndol tenen menys retret social. Com fer la reforma de casa teva a “B”, o que la professora de ioga cobri en mà, o fer trampejar els processos d'accés a la funció pública, entre d'altres moltíssimes coses. També passa que alguns àmbits de la legislació –com els mecanismes pels quals s'atorguen les llicències en algunes ciutats i pobles– són intencionalment foscos, perquè un hagi d'acabar sempre en mans d'un funcionari o d'una agència especialitzada per aconseguir un permís.

Les inèrcies econòmiques i socials són poderoses ia Espanya l'estructura econòmica i administrativa continua sent hereva d'un sistema de dons i privilegis, de béns confiscats després de la guerra i recompenses als fidels. Per comprovar-ho, res com observar la quantitat de concessions d'infraestructures que encara estan en mans de concessionaris del franquisme. Però també és cert que les coses estan canviant. Sobretot entre les persones que no van viure aquells anys de dictadura i que no tenen ni la tolerància ni la comprensió cultural amb aquestes pràctiques.

Un exemple: Quan el Sr. Feijóo parla de la seva relació amb Marcial Dorado referint-se a ell com un simple narcotraficant, en el context de l'època, era normal a Galícia, ja que no intervenia més droga que el tabac, i en aquells temps el contraban no estava mal vist a Galícia, era el modus vivendi de molts gallecs, i encara que tothom els coneixia, ningú els denunciava. I no s'amagaven pas, recordo que anant cap a Finisterre, el representant que teníem a Vigo assenyalava unes cabanes que hi havia arran de costa amb una planejadora a l'aigua i un cotxe de luxe al costat de la cabana. Vol dir que no s'amagaven pas.

Tot i això, reconec que reduir la problemàtica al fet que "en aquells temps ningú denunciava" i equiparar aquestes activitats a una cosa normal resulta ser una interpretació molt parcial. En el cas concret de Marcial Daurat, encara que la seva activitat inicial estigués lligada al contraban de tabac, amb el temps se'l va relacionar també amb fets que fregaven o involucraven activitats pròpies del narcotràfic. La utilització del terme "narcotraficant" no és simplement una etiqueta buida, sinó que respon a l'evolució i la gravetat dels seus vincles dins d'aquest món, especialment a partir d'operatius com l'anomenada operació Nècora, que van involucrar diverses figures i xarxes il·legals.

A més, des d'una perspectiva ètica i política, fins i tot si certa pràctica era “normal” en un determinat context social, això no la converteix en acceptable ni justificable per a individus que ocupen càrrecs públics o que aspiren a posicions de responsabilitat. L'argument de la "normalitat" del contraban a Galícia aquests anys es pot entendre com una temptativa de relativitzar fets que, independentment de la seva quotidianitat històrica, no deixen de tenir conseqüències socials i legals.

SHARE THIS