PARAULES QUE SONEN A PROGRESSISTES D'UN EXMINISTRE FRANQUISTA

Pedro Sánchez i Salvador Illa, convocant i amfitrió, respectivament, de la conferència de presidents que avui se celebra per primera vegada a Barcelona, ​​apel·len al consens, al debat assossegat i fins i tot a la cordialitat institucional. Però els líders autonòmics del PP, que són majoria a la reunió, arriben a la cita amb les espases enlaire. No en va, la majoria tornaran a coincidir diumenge a Madrid, a la manifestació contra el Govern convocada per Alberto Núñez Feijóo, al crit de “democràcia o màfia”.

L'expresident de la Xunta, Manuel Fraga Iribarne, va avortar el desvergonyiment de Mariano Rajoy al govern el 2004. Es va haver d'esperar que, el 2000, sis comunitats governades pels socialistes i José Luis Rodríguez Zapatero al capdavant del PSOE tornessin a plantejar la necessitat d'impulsar la conferència. I que aquest, ja com a president del govern, la constituís el 2004. A la primera cimera, l'octubre d'aquell any, els nou presidents del PP i la direcció nacional popular ja van voler aigualir-li la festa. Eren majoria i van demanar incloure un punt sobre les reformes del model territorial –Constitució i estatuts– que el govern no va acceptar. (El reglament actual que permet a la majoria fer-se valer i que ara, legítimament, han fet servir els populars es va aprovar el 2022).

Però va ser Fraga qui, com a factòtum del PP, va avortar el desvergonyiment al govern. Sabia la importància de la conferència i va preferir lliurar un text sobre el model d'Estat fora de la documentació de l'ordre del dia a promoure la batussa. La seva actitud no sorprèn. El 1990 va declarar a la vanguardia que,“les constitucions que no es reformen es trenquen i les que no s'hi adapten s'incompleixen”. Paraules d'un exministre franquista que sonen progressistes al costat de les d'alguns dels seus deixebles.

Tampoc no és estrany. En els processos històrics, sovint a la vellesa, els líders polítics prenen posicions més conciliadores amb els seus adversaris. No pas perquè els debiliti el pes de l'edat, sinó per la perspectiva. Els joves, en canvi, sense noció dels costos de la lluita dels seus grans, aclamen simplement la propaganda. La d'avui no és una foto on es pugui triar ser-hi o no ser-hi, és un camí.