SOBRE EL PEDIATRE AMONESTAT PER ALLEUJAR LA MORT D'UNA NENA

A qualsevol planta d'oncologia d'un hospital pediàtric els han vist sortir sans després de mesos i mesos lluitant. Centenars d'històries que van acabar bé. I també els han vist tornar bronzejats de l'estiu, per dir als que segueixen a dins que hi ha vida allà fora. Per això els ho recordo, lector: el càncer infantil es pot curar. Però, i si no?.

Aquesta setmana ha estat notícia una nena moribunda de quatre anys i un pediatre que va ser cridat a l'ordre per la conselleria basca de Sanitat per haver-la estat atenent fora del seu horari laboral a casa. Jesús Sánchez Etxaniz, així es diu, li va tenir cura i tot el seu afecte fins que la petita va morir.

Va ser diumenge. Dilluns, al doctor el renyaven per haver emprat recursos públics sense seguir la norma. Ell va esclatar. Els col·legis professionals van esclatar. El cas va esclatar, per sort. Ara hi ha una mobilització social via Change.org a diverses comunitats autònomes, allà on transcendeixen situacions molt semblants. El sistema castiga la humanitat i mostra una terrible fallada: la compassió per la qual es pateix. Poques notícies acrediten millor la insensibilitat vergonyant d'uns gestors polítics cap al dolor d'una família.

Poques vegades queda tan ben descrit l'abisme moral en què alguns s'enfonsen. Aquest cas també ha fet emergir una gran fallada en el sistema sanitari: la compassió pel que pateix. Els sistemes sanitaris espanyols, ja que són diversos, estan dissenyats per salvar vides, i són molt eficaços en aquest sentit. Són a l'avantguarda de la medicina especialitzada. Tenim uns hospitals capdavanters amb metges que es compten entre els millors del món, encara que ens costa assumir que la medicina no ho cura tot. Ens costa d'acceptar-ho en els adults, però ens resulta inadmissible en els nens. Per això no hi ha hagut consciència de la decisió, de la necessitat peremptòria i inapel·lable que els nens que moriran necessiten tractaments i atencions que no estan encaminats a curar-los, sinó a fer-los suportable i indolor el trànsit. A ells i als pares. Només tres províncies –Madrid, Múrcia i Barcelona– tenen equips pediàtrics especialitzats que poden parar atenció continuada domiciliària 24/7, malgrat el que estava pactat entre el Govern i les autonomies fa més d'una dècada. L'absència crònica d'aquests recursos porta molts metges a assumir l'assistència de manera altruista i voluntària. La majoria són professionals amb una pasta humana excepcional. Tot i així, combustibles emocionalment. No salven vides segons el pla marcat pels gestors sanitaris amb criteris discutibles d'estalvi, sinó que alleugen morts. Res més heroic. Ho fan en serveis infradotats i havent d'inventar-ho tot sobre la marxa. És urgent canviar aquesta mentalitat perquè no hi hagi més nens que morin d'esquena la societat. Els polítics creuen que és molt car gestionar cures pal·liatives a domicili i s'equivoquen perquè més cost suposa l'hospitalització o l'atenció a urgències. En quin moment vam perdre la compassió? Els metges, com el pediatre d'aquest article, ho perceben com un fracàs, una mena d'incompliment del seu jurament hipocràtic, i per això es rebel·len contra els seus caps, se salten les normes i la paperassa. 

Gràcies, mil gràcies, doctor. Susana Quadrado a la vanguardia.