El ministre de Cultura, Ernest Urtasun, va passar pel Via lliure (RAC1) i, amb veu de locutor noctàmbul i posat d’intuir que res del que pugui dir passarà a la història, va afirmar: “La corrupció zero existeix”. És un debat filosòfic del govern d’esquerres presidit per Pedro Sánchez. La coalició es divideix entre socialistes que, atrapats per la vergonya pròpia (Koldo i tutti quanti ) i aliena (Felipe González i Alfonso Guerra), s’aferren a la idea que “la corrupció zero no existeix” i ex, proto, post i retrocomunistes que apel·len a una exemplaritat tristament inexistent. Sergi Pàmies. 
La calor i que Santos Cerdán declari davant del jutge del Suprem concentren l’atenció dels mitjans. La calor constata l’evidència dels termòmetres i s’alimenta de testimonis i entrevistes de carrer, que reforcen la idea, sobreexplotada fins a la nàusea, de la canícula. A França, on el curs escolar encara no ha acabat, subratllen que s’han hagut de tancar més de 200 escoles. Per il·lustrar la notícia, la cadena BFMTV explica que la paraula canícula prové del diminutiu de canis, que vol dir gos, en relació amb una constel·lació que, en aquesta època de l’any, brilla tant com els termòmetres públics que les televisions no deixen d’enregistrar. A la Cope, José Antonio Zarzalejos recorda que l’estratègia de Cerdán es basa en una mentida propagandística. Zarzalejos insisteix que, si el president Sánchez no sabia què feia la seva mà dreta, ha de dimitir per inútil, i que, si ho sabia, ha de dimitir per decència. 
En una altra vida, Isaac Asimov proposava la creació de robots que, aplicant el manament robòtic segons el qual cap robot no pot fer mai mal a un ésser humà, l’incapacitaria per a la ti­rania, la corrupció, l’estupidesa i els prejudicis. En aquesta línia, l’exercici diari del programa Aruser@s (La Sexta, líder de la televisió matinal) explora, com un complement indispensable per entendre el present, la imbecil·litat humana. 
Cada dia, abans de les vuit, el programa fa un editorial antropològic que duu l’epígraf de “L’imbècil del dia”. És un recull de vídeos en què diferents individus manifesten un grau espectacular d’idiotesa, gairebé sempre domèstica. Ahir l’epígraf va canviar per, com cada any, decidir quin és l’imbècil més imbècil de la temporada. Aquesta Champions té un nom: “El superimbécil”. Si la competició s’estengués a l’àmbit de l’actualitat i la política.  
Alfons Arús hauria d’ampliar els minuts dedicats a les diferents eliminatòries per coronar l’individu que mereix aquest gran honor. I ara que està de moda recuperar grans pensadors amb mala memòria que intenten alliçonar els governants actuals amb consells disfressats d’amenaces, és un bon moment per recuperar el mite de Nelson Mandela, que va dir: “Quan els savis no diuen res, els imbècils es multipliquen”.