L’únic efecte secundari testat després de llegir 'Matar al papito'. 'Por qué no te gusta el reguetón' (y a tus hijos sí) –editorial Cúpula– és que, en acabar, cal esforçar-se per fer entendre als algoritmes de Spotify i Youtube que el reggaeton no té per què agradar-te. Que les cançons que has consultat i escoltat un instant s’esmenten al llibre i que forma part d’un intent d’entendre un fenomen que l’autor, Oriol Rosell (Barcelona, 1972), qualifica de “bestial”. Per respondre a part del títol de l’assaig, Rosell no mira prim. “En el repudi des d’Espanya cap a les músiques urbanes llatines hi ha rancúnia postcolonial”, explica a La Vanguardia.

Per tant, no ens agraden ni Maluma, ni Karol G, ni Daddy Yankee, ni Myke Towers, ni Bad Bunny, perquè “que els hispanoamericans facin les seves cosetes, mira, no passa res; ara, que les coses que facin tinguin més èxit que les que fem nosaltres, això sí que no, perquè a ells els vam inventar nosaltres”, diu críticament. Però al marge hi pot haver altres raons per al rebuig. El perreo, les lletres, potser certs ritmes... a Rosell és això el que no li agrada del reggaeton, com a molts altres sobretot –com afirma l’autor– de la generació X i dels primers mil·lennistes. “Però perquè sigui objecte d’estudi no necessito que sigui del meu grat”, explica. “És d’aquelles coses que estan a l’aire i que m’interpel·len per poder entendre el món”, afegeix per justificar l’afany per escriure Matar al papito . “No podem menysprear aquest tipus de música simplement perquè no ens agrada”.

'Matar al papito' és tant un viatge en el temps per Panamà, Nova York i Puerto Rico per copsar la gènesi del reggaeton, com una dissecció per valorar sense prejudicis el que ha significat.

Per què el reggaeton és un “fenomen bestial”? Perquè, a més de trencar per primer cop la frontera lingüística de la llengua espanyola arreu del món el panorama musical no havia patit una sacsejada tan gran des del naixement del rock and roll. Baixant de la teoria a la pràctica, un exemple: Bad Bunny, màxim exponent d’aquest estil musical, té trenta concerts a San Juan de Puerto Rico. Tots els caps de setmana des de l’11 de juliol al 14 de setembre. Tot venut. A Espanya, en farà dotze l’any vinent –dos a Barcelona i deu a Madrid–, i porta camí també de penjar el cartell de complet a les taquilles.

Ja s’ha assenyalat: també hi ha un component generacional en el rebuig al reggaeton. Rosell explica que els adolescents d’avui dia “viuen en unes circumstàncies d’alta densitat migratòria” que els seus pares no havien viscut a la seva edat. “Per als nens, la cosa llatina no és gens exòtica”, assegura, de manera que ja viuen envoltats, fins a cert punt, d’un ambient que podríem dir llatinitzant.

És la mateixa opinió d’algunes famílies. Marta Calvo, mare de l’Olívia, de 13 anys, remarca a aquest diari que no es poden posar portes al camp i que “el reggaeton ha transcendit l’àmbit musical, perquè tot allò que implica aquest estil i tot el que és llatí està de moda, com ara la roba”. “I també aquesta actitud de jo m’ho passo bé i la resta tant me fa”, afegeix.

L’Olívia admet que el reggaeton li agrada “bastant”, però rep de bon grat els “tocs d’alerta” dels seus pares, sobretot pel que fa a les lletres.

La sexualització de les lletres és un altre punt. Folc Lecha, pare del Bru i l’Abril, recorda un cop que conduint amb els seus dos fills al cotxe sonava Lala, de Myke Towers. “Vaig anar aturant la cançó frase a frase i els preguntava si l’entenien, i si no ho sabien els ho deia jo sense embuts, explicant-los que bàsicament era una cançó sobre sexe oral”, explica.

Hi ha més conscienciació que no pas prohibició en aquests dos exemples. El mateix aplica la Rosa amb el seu fill Marcel. “M’encanta el ritme, però soc conscient que algunes de les lletres no són per a mi i són el pares els que me n’alerten”, diu el Marcel, aficionat a Ozuna, JC Reyes o Quevedo.

Les cançons del reggaeton són més sexualitzades que qualsevol altre estil? “No”, respon Rosell, “el que passa és que les entenem per què són en castellà”. Per l’autor, tota la música popular –entesa no com a folklòrica, sinó com a global– “s’ha significat sempre en estructures heteropatriarcals i masclistes”.

Però hi ha un fet intrínsec en el reggaeton. La comparació la serveix Rosell: “Si tu fas death metal, no et posaràs a cantar d’horticultura, et posaràs a cantar de massacrar, mutilar i destruir, perquè és part de l’estil; si fas música pop, faràs cançons d’amor. I en el cas de les músiques urbanes llatines, el discurs que fa servir ja està incrustat d’origen”.

El reggaeton ha desplaçat el rock entre el jovent. El rock està tocat de mort, perquè el gènere no aporta res de nou. És el parer de Rosell, que argumenta que no evoluciona des de fa 25 anys perquè, entre altres raons, els joves no se senten interpel·lats per aquell sentiment de nostàlgia sentimental del rock.

El jovent busca una altra cosa. Busca un entreteniment per al qual no li cal la lírica del rock, raona. “Vivim una època eminentment pornogràfica. Tot és transparent. No pot haver-hi secrets i ombres, no pot haver-hi poesia ni metàfora”, diu Rosell per ajudar a entendre per què els adolescents aposten ara pel reggaeton.

Tanmateix, es podria pensar que el reggaeton és un fenomen revolucionari, com ho va ser el rock. No és així. “No hi ha cap revolta, sinó una rendició”, afirma l’autor. Precisament per aquest no amagar-se de les coses. Els cantants de reggaeton són, segons Rossell, “hipercapitalistes”, perquè han entès que l’únic triomf possible en un món on tot és mercaderia és l’èxit econòmic. I ho mostren sense vergonya, en vídeos plens de feixos de bitllets. En aquest escenari, conclou l’autor, els rockers no hi encaixen: ja no hi ha lloc per a la nostàlgia ni per a la poesia. Àlex Tort.