PIRATES DE LA COSA PÚBLICA 2

Montoro i el seu equip encarnen a la perfecció això que Joseph Stiglitz ha batejat com el “capitalismo granuja”: tot s'hi val per fer negoci, especialment fer la llei i els paranys. Però també revela una manera d'entendre el poder - Antón Losada. 

"El novembre de 2013 l'editorial Deusto publicava 'Piratas de lo Público', 368 pàgines de dades i anàlisis per demostrar el que avui sembla una evidència, però llavors no ho semblava tant: que la Gran Recessió era aprofitada per xarxes organitzades de buròcrates corsaris per capturar i explotar la capacitat reguladora de l'Estat i assaltar el; igual que abans la crisi dels vuitanta va ser aprofitada per prendre per assalt i repartir-se el botí del sector industrial públic.

A la desastrosa realitat dels quadres econòmics l'acompanyava un discurs neoliberal corsari on tot era millor que un sector públic que calia deteriorar qüestionant-ne la fiabilitat i equitat, descapitalitzar amb retallades massives i finalment desmantellar per transferir el negoci als operadors privats. Aleshores això dels pirates em va semblar una metàfora una mica atrevida, avui em sembla que es va quedar curta i timorata.

En aquest llibre ja sortien el bo de Cristóbal Montoro i la seva assessoria, o amiguets com Miguel Ferré, quadres que ara manen a la Comunitat de Madrid o als germans Nadal; també Alberto, actual superassessor econòmic d'un altre Alberto: Núñez Feijóo. Allà s'explicaven les regulacions i polítiques que havia facilitat als oligopolis energètics, bancaris, de transports o de telecomunicacions capturar completament la regulació i el mercat per convertir-nos els ciutadans en ostatges que paguen cada any un preu més gran per un servei pitjor. Els mateixos oligopolis i empreses que han guardat silenci i pagat aquests anys perquè són els principals beneficiaris d'un sistema dissenyat perquè sempre guanyin i, a més, acabem pagant també el plus de la seva corrupció. El segle XXI anava a veure com l'assalt corsari s'estenia a les pensions, la sanitat o l'educació.

Montoro i el seu equip encarnen a la perfecció això que Joseph Stiglitz ha batejat com el “capitalismo granuja”: tot s'hi val per fer negoci, especialment fer la llei i els paranys. Però també revelen una manera d'entendre el poder, rastrejable en el cas Gürtel, el cas Kitchen o la “policia patriòtica”. Això és seu, allò públic i l'Estat els pertanyen i Espanya sencera els hauria de donar les gràcies per deixar-nos gaudir. Poden disposar del que és comú quan vulguin i per al que vulguin. Poden vendre'l, revendre'l, llogar-lo, cedir-lo, subcontractar-lo o usar-lo contra qui no li sembli bé o es resisteixi. És el vostre dret.

Allò públic només és bo quan és bo per als negocis, les restes és el que queda per als altres. No es tracta d'un lobby o de dos o tres-cents. Són bandes de pirates a l'assalt de tots en nom de l'eficiència, la llibertat i les baixades d'impostos. Fa dècades que saquegen el públic usant un mapa del tresor marcat amb corrupció, frau i privatitzacions. Ja ho va dir Montoro, “que caigui Espanya que ja l'aixecarem nosaltres” Si és que no hi ha més cec que qui no vol veure".