ÚLTIMS ESCRITS

QUAN ET MATEN ABANS D'HORA


Suposo que esteu més que al cas dels lamentables successos de Torre Pacheco. Si no, i en resum, un home de 68 anys va ser agredit brutalment per uns indesitjables (fossin d’on fossin) en ple carrer. Fins aquí, res de nou sota la capa del cel d’una època que sembla necessitar cada vegada més violència per no avorrir-se. El més vistós ve després: en mitjans i tertú­lies, al referir-se a la víctima, l’agredit era “un ancià”. Alguns deien directament “un avi”. És comprensible que aquesta terminologia, en general, pugui sonar tendra, entranyable fins i tot. És el que té l’infern, que està empedrat de les millors inten­cions. Però a mi em sembla una forma subtil i despietada d’humiliació.

Com deia Simone de Beauvoir, “no sabem qui som si ignorem el que serem”. I sembla que tota la societat s’ha posat d’acord a ignorar el que tots serem en el millor dels casos: vells. Potser aquesta negació col·lectiva explica per què hi ha qui s’atreveix a dir-li “avi” a un desconegut sense saber si té nets, o si més no si en vol. Ningú no es refereix a un home de 50 anys anomenant-lo “pare”, ni a una dona de 32 com a “neboda” (potser excepte en el cas del senyor Ábalos). Però als que es van acostant a una data màgica i indeterminada se’ls adjudica l’“avi” per defecte. És gratuït. És aparentment amable. I és profundament insultant.

Sé com sona aquest to condescendent. El va viure l’altre dia una amiga, una advocada brillant de 70 anys amb un sentit de l’humor esmolat i que va tirar endavant sola els fills després de divorciar-se d’una autèntica sangonera. Una dona que és capaç d’interposar tres demandes abans que jo m’hagi pres un cafè. Va anar a fer una copa amb unes amigues de la seva edat, lúcides, combatives i divertides, i el cambrer –segur que estava fent una gràcia– els va etzibar: “Què, tarda de noies?” i les va tractar (tutejant, per descomptat) amb termes com ara “ cariño ”, “reines” i “¡que bé ho porteu!”. Com si no fossin adultes. Com si no fossin perilloses.

Un altre exemple: un conegut, magistrat del penal jubilat fa poc. Més llegit que Borges i amb més educació que el majordom d’ El que queda del dia . Va al CAP i el tracten com als nens de la guarderia, sense renunciar a l’inevitable “avi”. Només falta que a aquest home, que fa quatre dies dictava deu sentències per setmana, el metge l’obsequiï amb un sugus i li presenti els pallassos de l’hospital.

És inquietant el tracte als que han passat l’edat de jubilació: el reservat als trastos inservibles

Ser vell i un ésser racional i lliure és una cosa que només se’ls permet a Florentino Pérez, a Isidre Fainé i al Papa de Roma: és un component de classe que no ens hauria de passar per alt. Curiosament, cap dels esmentats no és “avi” als mitjans. Són “figures”, “referents”, “líders”, “personalitats influents”; i no puc imaginar que algú els anomeni “cariño” a la sala d’espera de l’uròleg. Al final, sembla que només s’ensopeixen a l’envellir els que no tenen poder ni diners. És a dir, la gent corrent. La resta no: ells es consoliden, maduren, aconsellen i manen.

Aquesta manera de parlar és, en realitat, una manera de matar abans d’hora: una eutanàsia lèxica. La manera de re­baixar l’estatus d’algú pel simple fet d’haver viscut més que tu. Per això es parla dels “avis” com d’una nova categoria d’éssers disminuïts, uns inimputables que rapinyen el pressupost i triguen massa a morir­.

Deia Oscar Wilde, aquell gran fabricant de frases cèlebres, que “la tragèdia de la vellesa no és que un sigui vell, sinó que encara se sent jove”. El que no s’imaginava és que el problema fos que sent vell i sentint-se jove, t’acabessin parlant com a una criatura acabada de néixer. Això és l’inquietant del tracte que es dona als que han passat l’edat de jubilació: el reservat als trastos inser­vibles.

El que veiem, en el fons, és el mateix de sempre: el que no s’anomena amb dignitat, s’invisibilitza i devalua. I en aquest cas, a més, s’infantilitza. Com si algú de 70 anys no pogués ser culte, seductor, brillant i tenir una vida pròpia sense que se la qualifiqui en termes de dependència i decrepitud. Que es recondueixi les persones grans a la condescendent condició d’“avi” quan encara són ells mateixos, amb les seves històries, les seves lectures, el seu cos i els seus desitjos, la seva visió de l’existència, és una forma d’assassinat. Un de molt lent i molt afectuós. Però assassinat al cap i a la fi. Xavier Melero

Comparteix:  

Comentaris

  1. No me viene de nuevo, y no me hace mella. Que cada uno piense lo que quiera, no me ofende el que me digan viejo, sino de la forma en que se aplica, si es o no peyorativamente, aunque si, convengo en que viejos son los objetos, las personas son mayores.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Te diré que he estado a punto de escribir un cuento de Navidad con este apelativo.
      Cuando vi a mi hermana, la de Italia, después de casi diez años sin verla, sé que lo que ella vio bajando del tren era un viejo, lo mismo que vi yo cuando me acerqué a abrazarla: una vieja.
      El tiempo es lo que es y no perdona.
      salut

      Elimina
    2. Parlant d'aquest tema, dissabte vaig anar fimns a Gallecs amb la bici, es al costat de Mollet. De tornada vaig passar per Palau Solita i Plegamans on la viu la Ramona, la mare d'un dels meus gendres. La Ramona en té 88 i està fotuda. Viu sola. No hi vaig anar, no sé si es lleva d'hora o tard. Però ahir vaig trucar a la meva filla la Vane, i em va dir: ui, ja hi pots anar que estarà molt contenta, pensa que a les set ja està de peus a terra. Ara, fa molt que no la veus, fes-te a la idea de la degradació física que et trobaràs, perquè el cap el té molt clar, massa i tot.
      Dissabte l'aniré a veure, ja t'ho explicaré.

      Elimina
  2. “la tragèdia de la vellesa no és que un sigui vell, sinó que encara se sent jove”. Aquesta frase de Wilde crec defineix molt bé la situació.

    ResponElimina
  3. No me enfado, paso de esas cosas, hasta mi hija me dice avi. Pero no tolero, que crean que sea un atrasado, en cualquier tema, sea económico, técnico o de cualquier tema relacionado con las nuevas tecnologías o de cualquier tema. Me cuadro y expongo sus errores, hasta ahora estoy al día

    ResponElimina
    Respostes
    1. Como debe de ser, que tampoco somos el abuelo de la Heidi.

      Elimina
  4. No me molesta el concepto "viejo" aplicado a mi persona. Nací y crecí en un ambiente donde se respetaba a los "viejos", por el hecho de haber llegado a serlo, y por la experiencia y sabiduria adquirida que casi todos ellos tenian ( siempre hay algún carcamal, pero eso es inevitable estadisticamente ). Además, tenian algo que en estos tiempos de desorden se ha desvanecido : autoridad, ejercida de una manera amable, pero tenida en cuenta por los que les rodeaban.

    Ahora, que en nuestra sociedad se ha instaurado el "prohibido prohibir" y el "porque yo lo valgo" no se le reconoce la autoridad a nadie, sea cual sea el ambito, educativo, politico, familiar. . . . .
    Nuestra sociedad tendrá que recuperar estos valores tarde o temprano, porque han sido la viga maestra para llegar a lo que somos ahora.

    Recuperar el respeto al otro, se viejo o no, aunque no estemos de acuerdo con el. Recuperar la capacidad reflexiva ante opiniones o modos de pensar ajenos, buscando encontrar la razon y verdad. Recuperar el respeto a los "viejos", porque ellos han levantado nuestro mundo con su trabajo, conocimientos y esfuerzos. Recuperar el principio de autoridad reconociendo los conocimientos y la experiencia de los "viejos".

    Saludos.

    ResponElimina
  5. En muchas culturas antiguas, los mayores eran depositarios de sabiduría, consejeros naturales y figuras respetadas. Hoy, en las sociedades occidentales, el culto a la juventud, la velocidad y la inmediatez ha ido arrinconando ese reconocimiento. Hay un artículo muy interesante en la vanguardia de hoy, el renacer de los boomers. Tengo previsto hablar mañana o pasado sobre este tema, aunque por un año no soy boomer, sino baby boom (1945).
    Saludos.

    ResponElimina
  6. Yo pertenezco a la Generación silenciosa, la del jabón Lagarto y el picador.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jabon Lagarto en escamas y al peso, aceites a granel servido desde bidones industriales. Habia una tienda cerca del mercado de La Boqueria donde se vendia eso. El aroma a jabón y a aceite rancio todavia me acompaña, y por la radio sonaba el parte de noticias de Radio Nacional. Somos los hijos de la Una, Grande y Libre.
      Sabemos lo que fué una dictadura.

      Me temo que los mindundis contemporaneos van a picar en el anzuelo del miedo y la xenofobia y esto va a acabar siendo una dictadura al estilo turco. Sanchez está abriendo el camino.
      Saludos.

      Elimina
    2. Olis i jabons Figols¡¡¡
      Pasado mañana te dedico una entrada, RODERICUS¡

      Elimina
  7. El pare va treballar tota la seva vida a Aceites Gambús, segons ell: el millor per fregir el lluç.
    a Caldes de Montbui hi havia una fàbrica de sabons que en feien un que era de colors. Era a la cantonada del costat de la parada del Sagales, quasi al centre del poble.
    Salut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt bona aquesta del lluç. Nomès faltaba que es diés "Aceites Gamarús".
      Ayyyy, la plàcida manera de viure a pobles fa seixanta anys. . .

      Elimina
  8. Home, tot era molt diferent, amb 10 anys, després de dinar, entre setmana (a l'escola plegàvem a les 12 i hi tornàvem a les 3) agafava la BH i pujava fins a Castellar del Vallès, d'allí a Matadepera i de Matadepera a Sabadell. En tot aquest recorregut,(1955) em trobava un cotxe o cap, alguna moto petita (un mobylette d'aquells amb pedals) i cap ciclista.
    Dilluns que vaig fer aquest recorregut, semblava la volta a França, en dilluns!, els dissabtes ja és un escàndol, et passes tot el recorregut saludant als 'esforzados de la ruta'

    El Seat 600 no va sortir al mercat fins al 1957.

    Salut.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada