UNA METÀFORA MORTA

La massacre és una metàfora morta com menjar els amics, menjar-los sense sal. Eren poetes i han esdevingut Reporters amb Fronteres; ja estaven cansats i ara ho estan encara més. «Travessen el pont a pas lleuger a l'alba» i moren sense cobertura telefònica. Els veig a través de lents de visió nocturna i segueixo a la foscor la calor dels seus cossos; hi són, fugint d'ella mentre corren cap a ella, lliurant-se a aquesta enorme massacre. La matança és la seva veritable mare, mentre que el genocidi no és més que un poema clàssic escrit per generals intel·lectuals pensionats. El genocidi no és el més apropiat per als meus amics, ja que és una acció col·lectiva organitzada i les accions col·lectives organitzades recorden l'Esquerra que els va decebre.

La matança s'aixeca d'hora, banya els meus amics en aigua freda i sang, els renta la roba interior i els dona pa i té, després els ensenya una mica a caçar. La massacre és més compassiva amb els meus amics que la Declaració Universal dels Drets Humans. La massacre els va obrir una porta quan altres estaven tancades, i els va trucar pels seus noms quan els nous reportis buscaven només números. La matança és l'única que els concedeix asil malgrat els seus orígens; a la massacre no li molesten les circumstàncies econòmiques, ni li importa si són intel·lectuals o poetes, la massacre mira les coses des d'un angle neutral; la matança té els mateixos trets morts que ells, els mateixos noms que les seves vídues, passa com ells pel camp i els suburbis, i apareix de sobte com ells a les notícies d'última hora. La matança s'assembla als meus amics, però sempre arriba abans que ells a les escoles on hi ha els nens i els pobles llunyans.

La massacre és una metàfora morta que salta de la televisió i es menja els meus amics sense ni una miserable mica de sal.

"Masacre", de Ghayath Almadhoun, descontexto.blogspot.com