NO NECESSITEM VIATJAR A MART

No necessitem viatjar a Mart: deu lliçons de José Saramago per a la humanitat del futur. Cristina Ros a el diario.es.

Han passat quinze anys des de la mort de José Saramago (Azinhaga, 1922-Tias, 2010) i la seva literatura sembla anar encara més contra corrent de la deriva que ha pres Occident que quan es va escriure. D'escriptura complexa, amb una veu que tendeix a la introspecció i es recolza en el fluir de la consciència, les seves obres posseeixen un important calat filosòfic, es vertebren entorn d'elements simbòlics, són incisives i elusives, mira la realitat amb els ulls desenganyats i l'intel·lecte viu, però mai la serveix plana. Llegir-ho pot aportar un plaer intel·lectual difícil d'explicar; ara bé, en aquests temps en els quals prolifera el 'contingut' de digestió ràpida, pot ser apartat per difícil, exigent, rar.

L'escriptor, el veritable escriptor literari, ha estat sempre un rebel, un inconformista, un artista de la paraula que se sap un inadaptat en la societat; és natural, per tant, que el seu públic sigui també minoritari, que les seves creacions provoquin el desconcert i la incomprensió de les majories. És, de fet, 'desitjable': la literatura no va néixer per a la complaença acrítica, ha d'oferir alguna cosa més. Aquesta vocació, aquest instint, es manifesta en qualsevol dels seus textos, i això inclou la narrativa infantil, que quan va de debò no és ni tan innocent ni tan plàcida com sol creure qui no s'acosta a ella mai.

S'acaba de publicar a Espanya Un blau per a Mart (Lumen infantil, 2025, trad. Basilio Losada), un text breu que l'autor va escriure en 1969 per al periòdic A Capital i que després es va incorporar al volum de cròniques Deste Món e do Outro (1971). L'edició està il·lustrada per Claudia Legnazzi, que fa una gran feina per a complementar-lo, donat l'escarit que és i l'escassetat de descripcions. Navega per l'escala de grises –una decisió que s'entén en llegir-ho– i aposta per imaginar la superfície del planeta vermell amb línies geomètriques i una imatgeria robòtica, de la ciència-ficció clàssica.

El narrador és un terrícola que, al seu retorn, dona compte d'un viatge a Mart. Malgrat l'aparença, i del bé que ho vesteix l'editorial, qualificar-ho de “conte” és espinós. No és una rondalla a l'ús, almenys no de la forma que predomina avui. Saramago, coneixedor dels clàssics, adopta el registre de la paràbola per a transmetre una sèrie de lliçons; això és, Un blau per a Mart és abans de res un text per a pensar, potser més orientat a adults, encara que s'expressi des d'una veu verge, la veu de qui ha trepitjat una terra estrangera i explica el que ha vist sense jutjar, amb transparència. I té un final dels quals no el donen tot mastegat, que convida a rellegir i a continuar fent preguntes (qui sap: potser fins i tot a 'continuar' el relat, cada lector a la seva manera).

Però, abans d'arribar a l'última pàgina, regala unes quantes píndoles per a reflexionar. L'única transgressió que es permet el narrador és contar el que ha vist allí malgrat haver promès als marcians que no ho faria. Ho fa, confia, pel bé de la humanitat; i és com si Saramago ens fes l'ullet: un escriptor sap bé el que significa utilitzar un material aliè o trair un secret per a convertir-lo en una narració memorable. Sota la senzillesa aparent del relat, aquest té múltiples capes; el que escriu aquest autor mai és sol el que sembla, i mai serà igual la interpretació dels lectors.

Deu lliçons 'marcianes'…

• 1. Hospitalitat cap a l'estranger. El viatger terrícola no va avisar de la seva arribada, però així i tot els marcians el reben amb atenció, dediquen el seu temps a ensenyar-li el planeta perquè no se senti perdut, s'acoblen al desconegut malgrat els eventuals contratemps que els pugui ocasionar. Una lliçó que, en la Terra, pot aplicar-se al tractament de la immigració, sobretot quan (també) arriba d'improvís.
• 2. Protecció dels serveis públics. Sense emprar una terminologia burocràtica, la filosofia de vida de la població autòctona es fonamenta en la màxima “Cada marcià és responsable de tots els marcians”, una idea que recorda al repartiment igualitari de les tasques menys grates que planteja així mateix Ursula K. Le Guin, a més de remetre a la recaptació d'impostos per a garantir les necessitats bàsiques de tots.
• 3. Compromís actiu. “Mentre vaig ser allí […], mai vaig veure que un marcià s'encongís d'espatlles”, diu el narrador. No n'hi ha prou amb tenir bones intencions: cal passar a l'acció quan és necessari, sigui per a ajudar a un altre o per a rebel·lar-se (o tots dos, perquè de fet solen anar de bracet). Promou els vincles, l'enfortiment de la comunitat enfront de l'individualisme egoista.
• 4. Pacifisme. En Mart “no hi ha guerres. Mai n'hi ha hagut”. Els conflictes es poden resoldre d'una altra manera; o, també pot ser, no es generen tantes tensions perquè la població, 'tota' la població, viu en igualtat d'oportunitats, sense ànsies de poder. És probable que pequi d'idealisme –ja no per rebutjar un conflicte armat, sinó perquè sembla negar qualsevol tipus de desavinença–, però això porta al següent punt, molt pertinent.
• 5. Contra el determinisme biològic. Els marcians ni tan sols saben el que és la guerra, no entenen al foraster quan li ho explica. Això refuta el determinisme que justifica moltes atribucions de la societat amb falsos fonaments “biològics”; l'ésser humà no neix sabent guerrejar, ni és propens a la violència. No té per què ser “un llop per a l'home” si no li ho ensenyen. El mateix val per a les creences infundades sobre les dones, les ètnies minoritàries i altres col·lectius que han sofert moltes injustícies al llarg de la història.
• 6. Sense desigualtats geogràfiques. “El que més em va desconcertar”, confessa el viatger, “va anar no saber què era camp i què era ciutat”. D'entrada, això pot transmetre una imatge lúgubre i tristament uniforme de Mart; ara bé, si anem més enllà del mapa físic, hi ha una lectura política interessant: ningú és més que un altre per viure en una zona determinada, el transport arriba a totes les àrees, qualsevol lloc, per remot que sigui, disposa de més que suficient per a viure. Que no hi hagi distinció entre camp i ciutat cal entendre-ho en termes de serveis, d'oportunitats.
• 7. Contra l'utilitarisme. “Al final, ja no em sorprenia veure un gran hospital o un gran museu o una gran universitat […] en llocs per a mi inesperats”. Per als marcians, invertir en educació, sanitat i cultura no és cap balafiament: no sols asseguren que tots els ciutadans puguin accedir a ells, sinó que procuren, per exemple, que hi hagi prou professors en tots els centres, encara que existeixi poca demanda d'una carrera.
• 8. Defensa de l'educació humanista. Derivat de l'anterior, s'entreveu una defensa implícita d'aquells estudis menystinguts en aquesta era capitalista: l'art, la literatura, els clàssics grecollatins, la filosofia, la història… Tot el que integra les humanitats, és a dir, la qual cosa nodreix el pensament crític i promou la creativitat. En Mart, la formació de l'alumne en aquesta direcció es prioritza a qualsevol ensenyament tècnic orientat només al benefici material i immediat.
• 9. Contra la colonització (espacial). Pot semblar una descortesia, però els marcians no pretenen retornar la visita del terrícola. No és menyspreu ni desinterès, tan sols que abans de res han d'ocupar-se dels seus assumptes. Dit d'una altra manera: abans de fantasiar amb viatges intergalàctics, més val conèixer-se a un mateix, conèixer el seu propi entorn i solucionar els problemes dels seus semblants. Treballem per millorar el que tenim en lloc de somiar amb un creixement desaforat.
• 10. Cerca incansable. En Mart falta alguna cosa, i als seus habitants els pesa; després de tot, no és un planeta ideal. Així succeeix amb tot: el món, la vida, nosaltres, res ni ningú és perfecte, no existeix la “compleció”. Amb tot, els marcians no es resignen: la seva curiositat insaciable els empeny a prendre cada manca com un estímul per a no deixar d'investigar, d'aprendre, de buscar alternatives. I potser aquesta és la millor expressió d'estar viu.

És fascinant el que pot aconseguir la literatura, i, en aquest cas, l'edició: rescatar aquest text oblidat i fer-lo dialogar amb una il·lustradora (re)crea una obra amb una nova entitat pròpia, que es llegeix distint de com es llegiria en un diari o en una compilació, i que també aconseguirà a lectors que de tot mode no l'haurien descobert. Uns lectors potencials que abasten una àmplia escala d'edats; seria gratificant, sobretot, llegir-ho 'amb' nens, posar-los aquest llibre davant perquè interactuin amb els dibuixos mentre pregunten a l'adult. Qui sap quines perles inesperades brollaran de les seves ments sorpreses, qui sap quines llavors del pensament saramaguià donaran fruits.

Els nens són especialment receptius al llenguatge simbòlic, i això evoca una última lliçó: la literatura és una mica més que una narració plana, lleugera, literal. Avui s'adverteix de la pèrdua de la capacitat per a detectar la ironia, en la ficció abunden les històries planes i sense matisos, la crítica sovint es limita al tema en detriment de les qualitats formals o l'habilitat per a transmetre emocions. Aquest llibre posa en valor tot allò de què és capaç una creació artística, que pot ser crítica sense ser pamfletària, pot fer denúncia sense sagnar, pot fer poesia sense vers. Això no ho aprenem de Mart, sinó d'un gran escriptor anomenat José Saramago.