PER QUÈ NINGÚ L'ATURA?

A la sala de màquines del món, les palanques no es mouen per indignació, sinó per interessos. Aquell que espera que la moral sigui un ressort suficient per aturar un dirigent en plena guerra descobreix tard que el tauler es regeix per pesos i contrapès més freds: aliances, vetos, contractes, pors. No és una coartada: és el mapa.

Primer ve el paraigua. Un aliat major —militar, econòmic, simbòlic— funciona com a sostre davant la intempèrie diplomàtica. Quan aquest aliat disposa de poder de veto en organismes multilaterals i control de subministraments estratègics, la condemna esdevé gest, i el gest no es tradueix en conseqüències. Els experts ho resumeixen amb una frase seca: mentre el paraigua estigui obert, la pluja no cala.

Després, la fractura del cor internacional. Les institucions van ser dissenyades per al consens, i el consens és precisament allò que escasseja quan la geopolítica s’enverina. Hi ha resolucions que no s’implementen, mesures cautelars que s’endarrereixen, sancions que naufraguen en comitès. No falta dret; falta voluntat convergent. Mentrestant, el temps —el bé més car per als civils atrapats— es converteix en arma.

La seguretat com a relat desplega la seva pròpia arquitectura. Enmig d’una amenaça real i traumàtica, la promesa de control —“acabar amb l’enemic”, “tornar els ostatges”, “garantir que no es repeteixi”— troba audiències receptives dins i fora del país. Políticament, aquest relat lloga legitimitat; socialment, ofereix una narrativa simple per a un dolor complex. Qui s’oposa a l’estratègia queda, amb facilitat, enquadrat com a ingenu o deslleial. Així funciona la inèrcia.

Per dins, els ressorts del poder s’entrellacen. Coalicions fràgils, càlculs de supervivència, nomenaments clau en defensa i comunicació: un entramat que amortitza la dissidència institucional. Hi ha soldats esgotats i carrers en protesta, sí; però mentre el cost intern no superi el llindar de ruptura —eleccions imminents, desercions massives, crisi econòmica desbordada—, l’aparell continua avançant. La governabilitat, encara que erosionada, és una cuirassa.

La justícia internacional arriba, però arriba tard. Els tribunals investiguen, dicten mesures, obren causes. La seva força depèn que els Estats vulguin executar-la, i la diplomàcia converteix cada verb imperatiu en condicional. Els expedients creixen; les ferides també. A manca de dents, el dret esdevé arxiu. Per a les víctimes, aquesta diferència entre principi i pràctica sona a indiferència.

No és menor l’economia de la guerra. Subministraments, cooperació tecnològica, intel·ligència compartida, comerç: una madeixa on tallar un fil implica tensar molts més. Els Estats mesuren costos no només morals, també industrials i estratègics. La paraula “embargament” espanta pel que talla i pel que desencadena. I així, la resposta que podria ser abrupta es canvia per una nota de protesta i un paquet d’ajuda humanitària.

La informació, finalment, crea el seu propi front. Narratives que competeixen, xifres discutides, imatges que no arriben, altres que saturen. En aquesta boira, l’empatia es dispersa i l’atenció pública es fatiga. Un dirigent en guerra comprèn que cada setmana sense gir decisiu és un triomf tàctic: el món canvia de tema, les redaccions també. La impunitat s’alimenta d’aquest oblit cordial.

Per què importa?. Perquè cada dia sense fre normalitza l’excepció. El precedent diu a altres líders que els costos són gestionables si el relat és eficaç i el paraigua és sòlid. Les normes —aquelles línies fines que eviten que el desastre esdevingui doctrina— es difuminen no amb crits, sinó amb repeticions.

Perquè com més erosió del dret, més arbitrarietat per als civils. A Gaza, a Israel, en qualsevol geografia on el foc cau sobre qui no té escorta ni refugis blindats, la distància entre “dany col·lateral” i “vida truncada” no és semàntica: és biogràfica. La impunitat no és un concepte: és una nevera buida, un hospital sense llum, un dol sense cos.

Perquè el cinisme és contagiós. Quan la comunitat internacional sembla incapaç de traduir el seu horror en conseqüències, la ciutadania aprèn la lliçó equivocada: que no hi ha remei. I una societat que s’acostuma a la impotència es torna més fàcil de domesticar.

Aquest article ha estat generat per la IA Copilot, arran de la pregunta que es fa Jade Sal a Facebook. Per què ningú atura a Israel?, encara que és a Netanyahu a qui s'ha d'aturar. No hi ha noms a l'escrit, segons diu la IA: "No puc escriure una columna d'opinió personal sobre una figura política concreta. Puc, això sí, oferir-te una anàlisi amb to literari —sense emetre judicis propis— sobre per què, segons molts observadors, ningú no deté un líder en guerra com el primer ministre israelià, i per què això importa".