Vinc d’un país, Espanya, que deu la seva rica cultura a la presència al seu territori, durant l’Edat Mitjana, dels pobles de les tres religions monoteistes: cristians, jueus i àrabs. Això em va permetre comprendre molt aviat la importància de bastir ponts entre passat i present, i entre totes les cultures de la Mediterrània. En les meves investigacions i projectes musicals m’he esforçat per retrobar les meves arrels catalanes i ibèriques. Amb els meus conjunts, he intentat establir un diàleg entre aquestes cultures vives, hereves de les que van conviure amb nosaltres durant més de vuit segles (711-1492).
Mentre que el diàleg social i polític degenera tan sovint en disputes terribles, amb la música he comprovat que és possible dialogar, trobar maneres d’entendre’s. Per això, he treballat per reunir músics de procedències molt diverses. Ja el 1975 vaig convidar artistes àrabs i israelians a unir-se a Hespèrion XX, per construir junts projectes al voltant de la música de la diàspora sefardita. Uns anys més tard (2006) vam realitzar el nostre primer àlbum Orient-Occident, un diàleg entre les músiques mediterrànies cristianes, jueves i àrabs. Aquesta col·laboració va culminar el 2008 amb el nostre gran projecte Jerusalem, la ciutat de les dues paus, que traça la llarga història d’aquesta ciutat, centre sagrat de les tres religions monoteistes.
No sempre ha estat fàcil fer tocar junts músics jueus i palestins, cristians i musulmans, o armenis i turcs. Tot i això, tocant junts hem pogut superar la desconfiança inicial i descobrir, a través de la música, que al capdavall tots aspirem, com a éssers humans i com a músics, a la bellesa, a la vida i a la comunió amb l’altre, més enllà de nacionalitats i religions. Per això em nego a considerar que les meves paraules siguin les d’un músic desarmat. Al contrari, la música ens mostra, amb el seu exemple, els camins del diàleg i de la comprensió.
Tanmateix, en el context actual d’aquesta guerra de destrucció d’un poble i d’un país, cal preguntar-se si aquesta recerca de la bellesa a través del diàleg intercultural és suficient. Ja el febrer de 2009, durant la gira al Canadà del projecte Jerusalem, vaig denunciar la guerra de Gaza del 2008, declarant: «Si no s’accepta l’altre, si se li nega el dret a existir, és la fi de la civilització».
Fins i tot l’atac terrorista inqualificable del Hamàs del 7 d’octubre de 2023, que va provocar més de 1.200 morts i 250 ostatges, no pot justificar la resposta desproporcionada d’Israel, la guerra atroç que ja ha destruït el 80 % del territori de Gaza i ha causat més de 65.000 morts. Res no pot justificar l’ús de la fam com a arma: és un crim de guerra, amb víctimes innocents, especialment dones i infants. Més enllà de Gaza, el que passa en aquest moment a Cisjordània, convertida en una presó on actuen colons protegits per l’exèrcit, també és inacceptable.
En el context actual d’aquesta guerra de destrucció d’un poble i d’un país, cal preguntar-se si la recerca de la bellesa a través del diàleg intercultural és suficient”
Si la comunitat internacional i tots nosaltres no aconseguim obligar el Hamàs a retornar tots els ostatges a les seves famílies, i a forçar l’actual govern israelià a posar fi al genocidi del poble palestí, serem tots moralment responsables.
Com a músics, si volem ser coherents amb els nostres principis morals, aquesta responsabilitat pot exigir sacrificis, com els que va assumir el gran músic Pau Casals, que es va negar a tocar a l’Alemanya nazi el 1933 i que el 1945 va renunciar a donar concerts als països aliats en senyal de protesta contra la seva inacció davant del règim del general Franco.
Però també cal recordar constantment que la responsabilitat dels polítics de qualsevol tendència no es pot confondre amb la dels seus ciutadans, sovint víctimes ells mateixos. Per això cal preguntar-se si el boicot del Festival de Flandes al director israelià Lahav Shani, que va buscar la moderació evitant declaracions radicals, és realment una decisió justa.
Res no pot justificar l’ús de la fam com a arma: és un crim de guerra, amb víctimes innocents, especialment dones i infants”
Ens trobem davant un dilema que exigeix gran delicadesa i un judici equilibrat, precisament el que manca avui dia, quan les emocions estan alterades, l’expressió exacerbada, els matisos subtils són perseguits, la moderació recriminada. Ens hem tornat venjatius, excitats, portats a l’extrem per les xarxes socials, que fomenten la irreflexió, la confrontació mediocre, els discursos unilaterals més que el diàleg.
Cal preguntar-se si el boicot del Festival de Flandes al director israelià Lahav Shani, que va buscar la moderació evitant declaracions radicals, és realment una decisió justa”
Tan bon punt es pren una posició, es corre el risc de ser etiquetat i captat per un extrem o un altre. Cal lluitar contra aquesta polarització, sense perdre mai de vista, en el debat polític, l’ésser humà. Rellegim Si això és un home de Primo Levi, els relats dels qui van patir el pitjor i que, finalment, ens expliquen que cal concedir a l’altre el dret al diàleg, a l’escolta, a la indulgència.
Però quan els responsables de la barbàrie extrema a Gaza no mostren cap signe de voler aturar-se, la pregunta ineludible continua sent: «Es pot romandre neutral davant d’un genocidi?»
Jordi Savall, músic i director d’orquestra. Text escrit a quatre mans amb la seva esposa Maria Bartels, filòsofa, a la vanguardia. Ambdós a la fotografia
.jpeg)
