UN ANY DE LA TREMOLOR DELS NINGÚ 8.9.24

Lassri Hassan estira de les regnes del seu burro perquè descendeixi per una muntanya de ruïnes. És migdia a Imi N’tala, una petita vila de l’Atles marroquí, i l’animal avança lentament entre runa, ferros recaragolats i esquinçalls de roba vella enganxats a les pedres. El burro porta als costats unes alforges negres plenes d’una dotzena de maons grisos que són el símbol de dues tragèdies alhora: la destrucció i l’oblit. “He anat a recuperar els maons sencers que quedaven a la meva antiga casa –explica Hassan–; va quedar enderrocada completament el dia del terratrèmol i he pensat a aprofitar-los per construir una cuina a la tenda on vivim des d’aleshores”. Fa un any, el 8 de setembre a la matinada, un sisme de magnitud 6,8, el més greu en 120 anys al Marroc, va sacsejar les muntanyes de l’Atles i va deixar gairebé 3.000 morts, més de 6.100 ferits i va destruir 59.700 cases i 600 escoles, especialment en zones remotes i humils, habitades per amazics o berbers. A aquell dolor inesperat s’hi va afegir un altre.

Dotze mesos després de la tremolor, que va tenir l’epicentre a 70 quilòmetres al sud de Mar­ràqueix, la majoria dels super­vivents malviuen en tendes de campanya i amb prou feines s’han completat uns quants treballs de reconstrucció. Segons xifres del Govern marroquí, 64.000 famílies han rebut l’ajuda mensual de 2.500 dírhams (230 euros) i 80.000 han rebut la primera fase de la subvenció per reconstruir casa seva, tot i que admet que només mil famílies han rebut l’import complet de 14.000 euros. La realitat a Imi N’tala, un dels llocs més afectats després que tones de roca sepultessin el poble quan la mun­tanya es va partir, són centenars de tendes de plàstic i canyes en què no hi ha ni rastre de cap recuperació. Més enllà d’un petit camí perquè passin els cotxes, la resta de la vila està igual que les hores posteriors al desastre.

Per Hassan, les condicions de vida són insuportables. “Durant el dia a les tendes de campanya fa molta calor, amb temperatures de més de 40 graus, però a la nit baixen molt perquè som a les muntanyes. Els nens tenen fred. Però el pitjor és no saber quan podrem construir casa nostra”, explica.

A la falta d’arquitectes i material de construcció, s’uneix una desorganització en la distribució de les ajudes, en alguns casos tenyida de corrupció, que ha deixat milers de persones desemparades. A Anerni, els 125 habitants que volen reconstruir la vila (una tercera part de la població va morir i la resta va migrar a altres localitats) s’han instal·lat a l’altra banda de la vall, just davant del poble fantasma, totalment destruït per la sacsejada. Així que veu arribar aquest periodista al fons del camí, l’anciana Aitxa Ait Addi s’acosta agitant a l’aire el seu document d’identitat. Plora i lamenta que a ella no li ha arribat ni un cèntim. Quan li explico que soc periodista i no treballo pel Govern o cap oenagé, insisteix. “Escriu que no he rebut res i no puc més, si us plau. Escriu-ho!”. De seguida es forma una rotllana d’homes i dones que també escupen de ràbia. De les 23 persones presents, només dues han rebut els 2.500 dírhams de l’ajuda promesa i una d’elles, Khadija Melghagh, denuncia que el seu marit era el receptor de la quantitat familiar, però va morir fa vuit mesos i a la seva llar no han tornat a rebre res. “Els meus fills i jo sobrevivim per la solidaritat dels veïns. He reclamat diverses vegades però no funciona. No hi ha organització amb l’ajuda i hem sentit coses rares. Algunes persones que no viuen a la vila han rebut diners destinats aquí, a gent a qui no li va caure la casa els han donat diners per reconstruir-la i alguns que van veure com casa seva es reduïa a pedres no han rebut res”, denúncia.

Un dels homes presents, Idar Atilkadir, s’erigeix en portaveu del grup, però abans convida a entrar a la seva tenda, on viu amb la dona i sis fills. Ofereix al visitant tot el que té: un tortó de pa dur per sucar amb oli d’oliva, ametlles i dues pomes. L’estança està dividida en una zona per a la cuina amb una mena d’apèndix on hi ha amuntegades les coses que van recuperar després del sisme. A l’altre costat, darrere de les cortines, hi ha els llits, separats amb teles, on dorm la família. Per Atilkadir, fa massa que esperen l’ajuda promesa per pensar que només és ineficàcia governamental. “Les autoritats ens han oblidat, ens han deixat sols. El dia del terratrèmol i uns dies després va venir molta gent, però se’n van anar i ens vam quedar sols. Ens han oblidat perquè som pobres i amazics”.

Malgrat les xifres optimistes que el Govern marroquí fa arribar a la premsa, n’hi ha d’altres que donen suport al descontentament que es viu a les viles més apartades, que van ser les més afectades pel terratrèmol. Segons unes enquestes fetes per l’Institut marroquí d’Anàlisi Política, només l’11% de les persones directament afectades pel sisme havien rebut suport governamental. Un 33% assegurava que havia resistit gràcies a la solidaritat d’organitzacions humanitàries o d’iniciatives privades.

L’ajuda oficial que arriba, a més, arriba on és més fàcil. Als pobles al costat de la carretera, encara que no fossin tan afectats pel sisme, es nota que els diners han fluït més. A Duart Talat, on sí que n’arriba un camí en bon estat, hi ha desenes de cases de maons de ciment a mig construir. Abdlhak Melhussimi, de 29 anys, afirma que ha rebut els 230 euros mensuals i una tercera part dels 14.000 euros promesos per a la reconstrucció de casa seva. Ell calcula que al final haurà de sumar tres o quatre mil euros més per acabar les obres, que no sap com aconseguirà, però està satisfet. Ha alineat el terra d’un petit terreny i ha aixecat els primers fonaments de la nova casa. Per ell, aquesta llar és la seva única esperança. “El terratrèmol va matar tota la meva família. Estic completament sol i malalt psicològicament. Construir aquesta casa em dona forces per continuar endavant”, diu. Només tem una cosa: que els diners deixin d’arribar. “Jo necessito tota l’ajuda, sense l’ajuda no podré acabar aquesta casa i llavors no em quedarà res”. - Xavier Aldekoa - Corresponsal de la vanguardia a l'Àfrica Subsahariana.

ALEGRIA, QUE ÉS FESTA MAJOR 8.9.24

Els dies 6,7,8 i 9 de setembre se celebra la Festa Major de Sabadell. On vivim nosaltres al nord de la Creu Alta fregant Can Puiggener, ni per la Festa Major de Sabadell ni per la de la Creu Alta ens toca cap mena d'activitat lúdica, com a molt les cavalcades de reis o de Carnaval passen properes de casa pel carrer Francesc Layret. I encara la Festa Major de la Creu Alta és menor i molesta poc, aspecte que empitjora quan és la Festa Major de la vila.

Normalment, aquesta festa Major ens agafava a Lanzarote, però enguany restem a casa i a banda d'aquesta Festa ens enganxarà també una altra tant o més desfasada encara que la Festa Major, la manifestació de la diada de l'l11 de setembre, i a més aquest any amb divisió d'opinions entre la xusma política (Hi ha quatre candidatures a dirigir ERC i Puigdemont de Gran Houdini). Ja no parlo més de la Diada, només una cita de Theo Angelopoulos amb la que penso n'hi ha prou:

"No aniré a cap manifestació nacionalista, sota cap bandera. Sé que aquesta opció em predisposa a ser la primera víctima. Perquè soc sempre i arreu un estranger." 

Dit això, tornem a la cosa de la Festa Major, sincerament no entenc a l’any 2019 i successius, més alguns d’anteriors, quin sentit té celebrar la festa major, no hem collit ni sembrat res que hom sàpiga, ja tenim Tibidabo i Port Aventura per pujar a les atraccions i més segures que les de la fira que són una mica de nygo, nygo.

No cal omplir l'eix Macià d'atraccions, paradetes i atraccions musicals que prou xivarri fan, o tallar pel mig l’eix Macià per eixordar als veïns durant quatre dies i quatre nits que dura la Festa Major i l'altra meitat plena de xiringuitos perquè la gent mami més del compte, tot plegat per posar aquestes quatre atraccions i col·lapsar la ciutat o veure't obligat a fer gairebé una odissea per arribar amb el cotxe a casa teva; al cap i a la fi la gent se’n va de pont i els que es queden a preu exorbitant gaudeixen d’unes insegures i oneroses atraccions de fireta, fixeu-vos si no en el preu dels “caballitos” sense anar més lluny, que fins i tot en Millet ho consideraria un robatori.

Tornant a la fira, no s'hi val a dir que a la mainada els hi fa il·lusió i que s’ha de mantenir la tradició. Si és que els nanos tenen ja de tot, i si no hi ha fira els hi és ben bé igual, és a nosaltres si de cas (no en el meu cas) que ens pot l'evocació de la fira de quan érem menuts. Però aleshores era diferent, no hi havia el que hi ha ara, només per la fira es podia pujar a les atraccions (un cop a l'any), no com actualment que en tenen sempre a l’abast les que vulguin.

A Sabadell, abans de l'arribada de la democràcia, la fira la feien al carrer de Vilarrùbies i a la plaça del Taulí, i tenia la seva raó de ser, eren temps de penúries i grisor i la fira significava un alè d'aire fresc, amb les atraccions, les paradetes, els xarlatans, la parada de xurros de la Floresta al començar a l'esquerra del carrer. Ara no en té cap, com tantes coses que encara mantenim del passat sense voler adaptar-nos al present que és el futur, no hem entès que el concepte de Festa major ha caducat, quan de fet ja en venia “per-se”, atès era un residu de les festes paganes de canvi de solstici, com els correfocs un espectacle atàvic, ideal per socarrimar-se mentre és fa el beneit pel bell mig del carrer malbaratant pólvora.

Hauríem de començar a entendre que som al segle XXI i moltes coses i no tan sols la Festa Major, a segle d'avui no tenen cap raó de ser ni celebrar-se, car de seguir així continuarem ancorats en una espècie de dia de la marmota del passat del qual no ens en sortim.

A banda, la Generalitat, tant l'actual, com l'anterior o la que vindrà, tan donades a demanar estudis inútils o com a mínim en molts casos de dubtosa o peculiar utilitat, en podrien encarregar un del cost anual de les Festes Majors comptant les hores laborals perdudes i les despeses extraordinàries dels Ajuntaments en organitzar-les. La xifra seria de prou zeros per a rumiar la possibilitat de deixar de celebrar-les d'una punyetera vegada.

Baugman parlava de la societat líquida, però crec sincerament que hi encertava més  Mike Judge quan ens va parlar en la seva pel·lícula Idiocracy, de la disgenèsica Societat de la idiocràcia.

No sé per què he parlat d'aquest tema, quan un resident provisional sabadellenc parla del mateix però molt més encertadament, sota el títol: EL DESIG DE SER VASALLS (fragment)

"Al meu poble hi ha festa major i tendeixo a recloure'm a casa, a l'espera que passi, com el poruc s'aixopluga durant la tempesta. Malgrat tot  he de sortir a comprar al súper i, per tant, em topo colles de diables, de trabucaires, de castellers. Mai no he entès la cosa dels castells i menys encara després de saber que una nena enxaneta ha estat uns quants dies a l'hospital per una caiguda esgarrifosa. Em temo que ser enxaneta deu ser el càstig que s'imposa a la canalla que es porta malament a casa o que treu males notes a l'escola..."

COM CAL VIURE? 8.9.24

Com cal viure? La resposta és als clàssics i als Simpson. L'educació, la llibertat o la veritat ja van ser estudiades a la Grècia clàssica pels grans pensadors i aleshores com ara són elements que ens modelen individualment però també com a societat.

Totes les preguntes i algunes respostes ja es van formular a la Grècia clàssica o als Simpson, als escrits platònics o als diàlegs de la mítica sèrie. Amb permís d'Homer i la seva família recorrerem al bressol de la filosofia occidental per plantejar un dubte que Sòcrates exposa a Calicles al Gorgias, un escrit platònic en què discuteixen sobre la justícia, el poder i altres elements que regeixen a la societat. La pregunta en qüestió és: Com cal viure? Sòcrates, el mètode del qual estava basat en el diàleg, argumenta que el fet que una persona sigui poderosa no la converteix en superior i que en el cas dels governants l'obligació del polític és treballar per a una millor societat i evitar una retòrica que només busqui donar sempre la raó al poble. Enteneu aquest resum com un punt de partida per arribar a avui quan els prejudicis estan configurant (a pitjor) moltes identitats individuals i col·lectives. Si una pel·lícula ha reflectit amb encert la vinculació entre educació i llibertat probablement és 'El club dels poetes morts'. “Quan llegeixin, no considerin només allò que l'autor pensa, considerin el que vostès pensen”, els ensenya el mestre Keating als seus alumnes. No és gaire diferent del principi aristotèlic que argumenta que tots els éssers humans estem fets per mirar i saber. El que sapiguem condicionarà, almenys en part, la nostra manera de viure així com la percepció que tinguem de la societat i ser més o menys inconformistes dependrà de la llibertat mental amb què hàgim après a pensar. Aquest és el fil que va des dels deixebles de Sòcrates als estudiants de l'estricta escola de la pel·lícula que va protagonitzar Robin Williams. "La veritat és aquella mena d'error sense el qual una determinada mena d'éssers vius no podria viure", va simplificar Nietzsche. Segur que els venen noms al capdavant per donar la raó a en Friedrich. Sigui com a consol o com a millor protecció contra els envits a la democràcia, en tot cas no hi ha una altra opció que lluitar contra les mentides i “la corrupció mental” a través de la veritat i el pensament lliure. Per intentar-ho que no quedi. Neus Tomàs, a El diario.es.

I recordar  com diria Saramago: que l'Univers no sabria mai que Homer va escriure la Ilíada i un altre Homer, més important encara que l'altre, el Simpson, treballava a una Central Nuclear a Springfield. Sòcrates, tampoc.

ELOGI DE LA LENTITUD 21.6.24

Un moviment mundial desafia el culte a la velocitat Vivim a l'era de la velocitat. El món es mou amb més rapidesa que mai. Ens esforcem per fer les coses més de pressa per ser més eficients, però paguem un preu molt alt per sotmetre'ns a un ritme de vida vertiginós i descontrolat. Carl Honoré proposa una revolució moderna, recolzada en la filosofia de la lentitud, gràcies a la qual les persones descobriran l'energia i l'eficiència necessàries per a la vida quotidiana. Elogi de la lentitud és la primera mirada de gran abast als moviments defensors de la lentitud que s'obren pas a oficines, fàbriques, barris, hospitals, sales de concert, gimnasos i escoles. Aquest manifest ens convida a replantejar-nos la nostra relació amb el temps i ens recorda que és possible viure amb més calma. Elogi de la lentitud Carl Honoré.

Laurent Vidal acaba de publicar Els lents (Errata Naturae), que serien els individus marginats per la maquinària del progrés, en una nova visió de la teoria d'Honoré. a l'avantguarda l'han entrevistat:

"Amb l'arribada d'internet, les xarxes socials i la intel·ligència artificial, els ritmes s'han accelerat moltíssim.

Sí. La intel·ligència artificial comporta una veritable revolució, com ho va ser la invenció del llibre, que va canviar la nostra manera de pensar sobre el món. I aquesta revolució avui, per descomptat, comporta aquest ritme d'instantaneïtat i aquest ritme, i no és casualitat, posa les democràcies en perill. Per què? Perquè democràcia significa debat i temps per fer-ho. Pots estar en desacord amb qualsevol, però has de construir un argument i informar-te'n. I avui, a les xarxes socials, domina l'emoció, estem entrant a l'era de la democràcia de l'emoció. Crec que és precisament la IA la que amplifica un procés que ja estava arrelat a la nostra societat d'afavorir o valorar la reacció instantània.

De què serveix la resistència a l'acceleració del nostre món, que és el subtítol del llibre?

Abans volia esmentar la importància de la Revolució Industrial, amb les seves invencions tecnològiques, que imposen una acceleració de les tasques de treball que provoca que els treballadors s'hagin d'adaptar, els ritmes, els cossos, les mentalitats, s'accelera la vida laboral i aquí entra en joc la tecnologia, que abans no era tan important. La instantaneïtat de la democràcia de les emocions posa la democràcia en perill, i la IA amplifica un procés que ja estava arrelat a la nostra societat d'afavorir o valorar la reacció instantània”

Què seria bo canviar llavors?

No sé si la qüestió és què canviar? Perquè canviar els lents és impossible.

Em refereixo que dius que la lentitud és una percepció dels altres, oi?

Sí, però és precisament més aprendre que canviar, em sembla. Per exemple, la pandèmia va ser un moment d'aprendre, encara que es va oblidar ràpidament, però ens va demostrar que era possible viure a un altre ritme. I també vam veure com tornava la natura, com reapareixien els ocells a les ciutats, els peixos tornaven als rius, etc. Som conscients que un ritme frenètic destruirà la humanitat, que acaba cansada, psicològicament esgotada, i també el planeta, la natura. Així que el problema no és canviar els lents, és intentar veure si hi ha altres possibilitats de convivència. Crec que una primera bretxa seria obrir possibilitats per a altres temps de vida comú en què la velocitat no sigui la norma social, per exemple, sense mòbils, podem obrir bretxes, intentant respirar una mica, perquè aquest món s'està tornant irrespirable, tant per nosaltres com per al planeta. Cal obrir bretxes i una primera podria ser donar espai a altres temps de vida comú en què la velocitat no sigui la norma social, per exemple, sense mòbils, per respirar una mica”

Al llibre consideres la migdiada com un acte de resistència.

Sí, ho és. La migdiada és un acte de resistència individual. Hi ha dues vies, la col·lectiva, d'obrir bretxes, i la individual. La migdiada és un art de resistència i neix la necessitat de descansar a meitat del dia. En general és la gent del camp la que comença d'hora al matí i, després de dinar, dorm la migdiada i torna a treballar fins tard. Però aquesta migdiada, en el moment que es converteix en un art urbà, és un acte de resistència. Fixa't que cada cop hi ha més empreses tipus start-up que fins i tot tenen habitacions per fer la migdiada per obligar la gent a quedar-se dins de l'entorn laboral i això fa que les persones ja no distingeixin entre el lloc de la feina i el lloc de la vida privada. En el fons hi ha un intent de controlar el cos de les persones, fins i tot diria que exercir pressió sobre el cos dels seus empleats.

Seria bo alentir el ritme, en general?

Sí. Mira què està passant ara a França, després de les eleccions europees. El president de la República no ha deixat respirar la democràcia, ha perdut i ha decidit convocar eleccions legislatives tot just hores després de la derrota. La democràcia s?està ofegant, no té temps per respirar. Necessitem debat democràtic. I la gent que ha votat l'extrema dreta no se sol prendre el temps per llegir i, de fet, ja no vol llegir. Són persones que ja obtenen la seva informació a les xarxes socials. El gran guanyador és el canal TikTok. Pensàvem que el President de la República i el govern serien un mur contra aquest tipus de lectura de la vida política, i al final el mur va cedir, i també va entrar en aquesta història que hem d'accelerar el procés de la vida política, i el risc és una desintegració completa. La noció de velocitat i lentitud té efectes no només a la vida individual, sinó també a la vida laboral i a la política.

L'EQUIVAL'ENCIA DE L'ACTE EQUIVALENT 21.6.24

Certament, ja no es fan pel·lícules com les d’abans, però tampoc no cal perquè tot és cinema. Quina és l’equivalència d’un acte equivalent? La part equivalent de l’equivalència equival a la part equivalent de l’acte a què equival? És equivalent tenir un president a no tenir-ne. Isabel Gómez Melenchon a la vanguardia.cat. Mentrestant, el Parlament es prepara per celebrar la setmana que ve un acte equivalent al que hauria estat esperable, és a dir, un candidat es proposa per presidir la Generalitat i els diputats voten, que per a això­ van votar els ciutadans abans, aquells mateixos ciutadans mostren estar fins a l’equivalència de tant equivalent com abunda en la política i castiguen amb una semiindiferència a les xarxes tanta nul·litat, i no ens referim a la dels actes, siguin equivalents o no. La setmana que ve tindrem un acte equivalent a la posada en marxa del cronòmetre electoral, atesa l'espantà de candidats a l’adonar-se que les seves probabilitats de tirar endavant en un debat d’investidura equivalen a res. Equivaldria singularitat a un sí?

De vegades va bé recórrer a un diccionari, i ja que el finançament singular sí que ocupa un lloc destacat en els comentaris socials, viatgem a l’origen de la cosa. Singular, segons la RAE, és sinònim tant d’“excepcionalitat” i “excel·lència” com d’“extravagància” i “raresa”, a veure a què li equivaldrà a Catalunya. Si anem més lluny, amb singularitat, també podem referir-nos a diverses alteracions espaciotemporals i matemàtiques tan incomprensibles per a la majoria com les balances que converteixen Catalunya segons on es posi el pes en víctima de tots els deutes o en l’extractivista més gran dels recursos dels altres. Aquí sí que s’excedeixen els comentaris, perquè si hi ha una cosa que tots podem entendre és que tenir recursos no és en absolut equivalent a no tenir-ne.

Pujant posicions com a tendència trobem el Front Popular, -el de França, no el de Judea-, però també el d’aquí, el que diuen que hi ha ara i el del passat. Víctimes llancívoles dels uns als altres; “sincerament crec que és un merder inabordable a Twitter i menys des de simplismes que redueixen la política a direccions ideològiques”   

Coincident en el temps i també en l’espai social, el ministre de Cultura, Ernest Urtasun, va anunciar l’extinció de la Fundación Francisco Franco amb corbata negra (dol); com ironitza @PoliticayModa: “No crec que els franquistes li agraeixin el gest de dol”, hi ha a qui li recordaba al ploraner Arias Navarro. Com diria Jordi Pujol i Soley, aquí estem encallats, i és que tenim totes les dades però cap conclusió. La resposta el 25 d'agost, o no!. Son les coses que passen i no passen a Bongonia.

EL QUE LA IA AMAGA 20.6.24

Un dels diàlegs més brillants de la història del cinema és el que es produeix entre Humphrey Bogart, al paper de Rick Blaine, i Claude Rains, com el comissari Renault, a Casablanca . Quan el policia ordena la clausura del Rick's Cafe, el propietari li pregunta per què tanca el local. Renault respon: “Estic sorprès! He descobert que aquí s'hi juga”. Gairebé alhora, apareix el crupier i dóna al comissari les fitxes dels seus guanys del dia a la ruleta, mentre Bogart se'l mira amb expressió sorneguera. Ho explica Francesc Bracero a la vanguardia. 

“Quin escàndol”, s'exclamen ara alguns en descobrir que la IA d'Apple només funcionarà als equips més capaços, com els iPhone 15 Pro i els iPad i Mac amb xips M1 i posteriors. 

Molts dels qui ara s'escandalitzen van veure perfectament normal que la IA de Samsung només funcioni als Galaxy S24, presentats fa uns mesos, o que diverses marques presentin els seus nous ordinadors amb xips específics per a aquesta tecnologia. La intel·ligència artificial requereix una gran potència de computació i és socialment injusta. No tothom tindrà el mateix tipus d'accés perquè els equips que estan preparats per a ella porten nous xips especialment dissenyats. No ens serveix el mòbil o l'ordinador que vam adquirir fa tres anys i ens sembla que està nou. És un peatge molt injust, però serà un dels que comportarà una tecnologia, que arribarà als consumidors a través d'empreses que tenen com a propòsit obtenir un benefici per a les seves inversions. Ens insistiran cada cop més a canviar els equips per accedir-hi. 

Per molt accés gratuït que ofereixin plataformes d'IA generativa com ChatGPT, que funciona mitjançant una connexió en línia amb un centre remot a milers de quilòmetres de distància, disposar d'una intel·ligència artificial que resolgui la major part dels requisits dins del dispositiu és la millor opció per preservar la privadesa. Quan ens connectem amb un servei gratuït, podem deduir per què no hem de (aparentment) pagar. L'entrenament de models d'intel·ligència artificial es fa a partir de quantitats de dades ingents. I nosaltres, com a consumidors, en som grans productors. Avui dia tothom sap (o hauria de saber) qui és el producte quan alguna cosa és gratuïta a internet. Els que paguin equips nous estaran més protegits. I els qui abonin les modalitats prèmium de la IA podran gaudir dels seus avantatges complets. Hi ha iniciatives públiques per crear models de llenguatge que ajudin la ciència i l'enginyeria. Al bé comú. Ahir mateix es va presentar a Barcelona una iniciativa mundial per coordinar la creació de models de IA per als centres de supercomputació. Però això no és el que portarem al mòbil.

LA TERRA ÉS PLANA 20.6.24

Totes i cadascuna de les evidències que han estat sotmeses a un mètode científic de crítica contrastada i verificació han fet que la comunitat científica consideri que la Terra és el·lipsoide (rodona aplanada als pols). Tot i això, no falta qui segueixi defensant que el nostre planeta és una superfície plana. És igual el que diguin els que han estudiat, és igual el que digui la ciència. Ells/es han decidit no escoltar –ni llegir– i segueixen aferrats a la conclusió: volen creure que la Terra s'assembla més a una planxa que a una pilota i això és el que decideixen creure. I formen associacions, difonen textos i missatges per xarxes socials en aquest sentit, i intenten influir perquè a les escoles es posi en dubte el resultat de les investigacions científiques argumentant que el que és seu també és una opinió i relativitzant –o negant directament– el coneixement generat per la ciència.

Això mateix sembla ocórrer, atesa l'Exposició de motius de la proposició recent de la denominada Llei de Concòrdia de la Comunitat Valenciana, amb la nostra història recent. És igual el que els/les historiadors/es que investiguen i fan els seus doctorats –el més alt reconeixement de la tasca investigadora– a les universitats públiques valencianes (i espanyoles) hagin avançat en el coneixement del passat. És igual el que s'ha progressat en les darreres tres o quatre dècades en el saber històric de l'Espanya del segle XX. És igual perquè els que promouen aquesta proposició de llei han decidit no escoltar –ni llegir– allò que la història especialitzada científica conclou. Ells/es segueixen creient el que volen creure perquè –no cal fer-hi gaires voltes– això és el que volen creure: i formen partits polítics, elaboren textos i missatges en xarxes socials difonent la seva opinió, i miren d'influir perquè en l'ensenyament es relativitzi el coneixement de la Història científica perquè el que és seu també és una opinió. Pensaran que en això consisteix la 'llibertat de càtedra'? En dir el que a un primer li passa pel cap amb l'únic objectiu d'assolir un rèdit polític? I en aquestes estem. Segons sembla els autors d'una també anomenada Llei de Concòrdia a la comunitat autònoma de Castella i Lleó tenen el mateix problema: i contrastant ambdós textos també sembla que els promotors valencians són escassament originals, vists els paràgrafs literals de curta i pega que podem trobar-nos en tots dos textos. Ja podem continuar insistint als nostres estudiants que el plagi és una pràctica sense cap ètica!. Els qui promouen aquesta proposició de Llei de Concòrdia (ja entrarem en un altre moment en l'ús maldestre de les paraules) s'han quedat a fullejar de rebombori algunes línies que no fan res més que reproduir el que durant quaranta anys la dictadura de Franco va sostenir per legitimar el cop d'estat que es va organitzar contra un estat republicà democràticament i constitucionalment establert. No hi ha una sola investigació –insistim en aquesta paraula: investigació– que equiparés el sistema de la Segona República amb la dictadura franquista. I això és una cosa que la comunitat científica dels que ens dediquem a l'estudi de la història sí que hem consensuat després de debatre, criticar i compartir els resultats fruit de les nostres investigacions. Per descomptat no som –ni aspirem a ser– els De la Cierva, Moa o Vidal el rigor metodològic dels quals en l'anàlisi del passat ni està ni se l'espera. Tenen el seu club de fans que els enriqueix a cada llibre que publiquen per dir exactament el mateix que a l'anterior. És el seu negoci, però no pretenguin fer-ho passar per Història. Fer Història significa seguir un procés de contrast i verificació de les dades, de sotmetre a debat les conclusions exposant les fonts en què ens hem basat per arribar-hi, sotmetre a crítica aquestes mateixes fonts buscant-ne la intencionalitat; en definitiva, el primer element bàsic que aprenen els/les nostres estudiants dels graus d'Història a les universitats valencianes. Podem afegir, de la lectura d'aquesta Exposició de motius, que aquestes mateixes persones que promouen la proposició de Llei de Concòrdia també es van quedar molt enrere pel que fa a la Història com a disciplina científica. Molt, molt enrere. De debò encara seguim estant en aquestes que “honrar i protegir la història d'Espanya” ha de ser la tasca dels que ens dediquem a l'estudi de la història? De debò que els promotors d'aquesta Llei continuen concebent la història com es feia al segle XIX? O en les dictadures d'un i altre lloc al llarg del segle XX? La manipulació del passat, intentant fer-la passar per Història, ha estat recurrent. Però de debò que aquests governants, en un Estat democràtic que tant va costar a Espanya recuperar, aspiren a manipular i abusar de la història, condicionant la tasca i la llibertat acadèmica dels i les docents, per fer-la encaixar per força amb els seus projectes polítics i així justificar-ne les pretensions? De veritat que, com a democràcia, els nostres governants no són capaços de res millor?. On queda aleshores l'esperit crític necessari per a qualsevol coneixement? El coneixement basat en el mètode científic en cap cas no es construeix sobre 'opinions' o 'ocurrències' alienes a la reflexió ia l'anàlisi. Flac favor se'l fa al nostre passat i, per extensió, a la ciutadania, si el que es pretén és imposar una actitud de defensa militant amb l'objectiu de “salvar l'honra” d'un país. Tot i que, en realitat, al final tot encaixa: la Història com a disciplina que, a través de l'estudi del passat, promou la reflexió crítica i el coneixement no basat en creences i opinions resulta molesta. La Història, la que s'ensenya i investiga a les universitats públiques valencianes, molesta perquè treu a la llum el vestit nou d'aquests governants. I és per això que intenten per tots els mitjans que la seva presència als diferents nivells educatius es redueixi a la mínima expressió. Res millor per aconseguir una ciutadania dòcil que assumeixi sense qüestionar els relats que des de dalt se li transmeten.

Com a professionals de la Història recomanem ferventment els nostres representants elegits en un sistema democràtic –sí, basada en uns valors heretats d'una democràcia que ells en la seva proposició de llei busquen equiparar els d'una dictadura– que comencin a llegir, a llegir Història, a conèixer el seu passat per després poder parlar amb fonament sobre aquest. I llavors potser arriben a entendre que entre els valors democràtics hi ha el de la llibertat a expressar una opinió, però que no totes les opinions són fruit del coneixement i, per tant, no les podem posar totes en una balança d'equilibri. Els animem que deixin de creure i comencin a conèixer. Que deixin de manipular el passat amb infames invencions partidàries l'únic interès de les quals resideix en el rèdit polític. Llegiu, si us plau, llegiu. Ves que no us passi com a Bob Knodel. 

La terra és plana… I sembla que la nostra opinió també: Vicent Sanz, Mónica Moreno Seco (Universitat d’Alacant),Javier Navarro (Universitat de València),Rafael Fernández Sirvent (Universitat d’Alacant), Miguel Ors Montenegro (Universitat Miguel Hernández)

NOVA YORK PROHIBEIX LES MASCARETES 20.6.24

De vegades passa que la realitat sembla una trama literària amb altes dosis imaginatives i sorprenents girs en el relat. Com si fos un dels novel·lons de Thomas Pynchon, on el món està malament de la xaveta, amb personatges esbojarrats que no són més que, en veritat, el viu retrat de la societat. Encara que es tingui la sensació que ha passat un segle, als desmemoriats se'ls ha de recordar que només fa quatre dies que l'existència estava suspesa per l'amenaça de la bestiola de la covid. Les autoritats en general i les de Nova York en particular van urgir a utilitzar la màscara per conjurar la por. El metro de la Gran Poma es va convertir en un exemple de rigor en el compliment del consell sanitari. En cas de no portar el cobreix la boca i el nas, el viatger se sentia miserable envoltat d'una massa d'emmascarats. 

Avui són molt pocs els que, habitualment, mantenen aquesta prevenció. I potser aviat hauran de portar, a més, un certificat del doctor de capçalera o del psicòleg i així evitar que la policia vagi darrere d'aquestes persones com a presumptes transgressores, en estricta aplicació del mes val prevenir. La governadora de l'estat de Nova York, Kathy Hochul, va enviar l'exèrcit fa uns mesos a patrullar per les entranyes d'aquest transport vital per al funcionament de la metròpoli.  Ara ha fet saber que considera prohibir-ne l'ús de la màscara per la preocupació creixent que aquesta cobertura facial serveixi d'ocultació d'identitats d'aquells que comenten delictes. Hi va haver una època, fa quatre dies com qui diu, que les màscares eren utilitzades de forma generalitzada al metro de Nova York. El viatger que no la duia se sentia miserable entre emmascarats. Avui ha esdevingut una relíquia perquè el seu ús gairebé ha desaparegut. El pols de Nova York contra la cobertura amb màscara data del 1845 i es va establir en resposta dels atacs dels agricultors arrendataris als propietaris. 

Aquesta regulació es va rebutjar el 2020 en resposta a la propagació de la covid. Les màscares es van prodigar en les recents protestes als campus. Els manifestants pro Palestina van sostenir que la protecció era necessària per la vigilància policial i perquè hi havia empleats de finances als quals les seves empreses van amenaçar amb l'acomiadament en cas de participar-hi. Adams, polític com Hochul d'aire pinxonesc, va qualificar de “covards” els que amaguen la seva identitat. Evocant l'esperit de Martin Luther King, l'alcalde va estar contundent. "Els líders pels drets civils no van amagar les cares, en contrast amb l'ocultació dels del Ku Klux Klan", va recalcar“. Hem de tornar a l'època prepandèmica –va subratllar–, quan no podies portar una màscara ni a les manifestacions ni al metro”. Els novaiorquesos ja estan acostumats a tot, però sempre lluiten pels seus drets, més que pels seus deures. 

EL SENSE SENTIT DE LA HISTÒRIA 19.6.24

L'home fa la història; alhora, la història la desfà. Ell n'és l'autor i l'objecte, l'agent i la víctima. Fins avui ha cregut dominar-la, ara sap que se'n va de les mans, que es desenvolupa en allò insoluble i intolerable: una epopeia dement el desenllaç del qual no implica cap idea de finalitat. Com atribuir-li un objectiu? Si en tingués un, només podria assolir-ho una vegada arribada al seu terme i d'ell no en traurien profit més que els supervivent, les restes; només ells se sentirien satisfets, ja que gaudirien de l'incalculable nombre de sacrificis i turments que el passat ha conegut. Visió massa grotesca i injusta. Si es desitja tant sí com que la història tingui un sentit, ha de buscar-se únicament en la maledicció que hi pesa. El mateix individu aïllat el pot posseir només en la mesura que participa d'aquesta maledicció. Un geni malèfic presideix les destinacions de la història; és evident que aquesta no té objectiu, però es troba marcada per una fatalitat que el supleix i que confereix en esdevenir una aparença de necessitat. Aquesta fatalitat, i només ella, és el que permet parlar sense ridícul d'una lògica de la història —i fins i tot d'una providència, una providència especial sens dubte, i més que sospitosa, els propòsits de la qual són menys foscos que els de l'altra, la sinistrament benefactora, ja que aconsegueix que les civilitzacions el destí de les quals regeix es desviïn sempre de la seva direcció original per assolir el contrari del que desitjaven, per enfonsar-se amb una obstinació i un mètode que denuncien les maniobres d'una força tenebrosa i irònica. - Emil Michel Cioran.

CAFÉ SINGULAR PER A TOTHOM 19.6.24

Els mesos de debat, redacció i aprovació de la Constitució el 1978 per part del Congrés i el Senat van ser intensos per al Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), que va organitzar en cinc mesos –amb l'estiu pel mig– onze estudis d'opinió sobre el coneixement, suport i temes de debat polític i social intens que recollia la Carta Magna, començant pel model d'educació, la legalització del divorci –no recollida finalment al text– i l'abolició de la pena de mort i acabant pel dret a la sindicació lliure i descentralització de l'Estat.

Mes a mes, els sondejos van demostrar que la importància que els espanyols donaven a aquestes noves bases de convivència que havien d'establir la democràcia no era gens proporcional al seu interès i coneixement, de la mateixa manera que en el seu posicionament i suport al text primava la desconfiança fins poc abans de la seva aprovació parlamentària i la convocatòria del referèndum del 6 de desembre d'aquell any.

De la mateixa manera, molts dels acords polítics no es van correspondre amb el sentir ciutadà. En particular, els referents a l'estructura política de l'Estat i a la diferenciació de les autonomies històriques, ja que la majoria ciutadana es decantava per un model més unificat des del govern central i un desenvolupament igualitari de les competències autonòmiques. Tot i els recels que van revelar les enquestes, la Constitució va acabar sent aprovada per una àmplia majoria tant a les Corts com per part de la ciutadania.

És important fixar-se a la foto dels ponents de la Constitució: Gabriel Cisneros, José Pedro Pérez Llorca, Gregorio Peces Barba, Miguel Herrero, Miquel Roca i, asseguts d'esquena, Jordi Solé Tura i Manuel Fraga. Tots junts per una Constitució, un comunista al costat d'un franquista. El Cafè per a tothom segurament va ser un error, però un error necessari per aprovar la Constitució del 78. Lamentablement, a Catalunya seguim ancorats en el mateix problema, ara s'anomena finançament singular per a Catalunya, un finançament que al seu dia defensava el PP quan Feijóo encara era a Galícia. També Alícia Sánchez Camarga defensava el 2012 un finançament just per a Catalunya. Mentrestant, ERC està perduda en el seu laberint caïnita reclamant els mateixos drets que bascos i navarresos, tot i saber que això és impossible. En el millor dels supòsits, tornarem a un nou cafè singular per a tothom. De nou un altre error, esperem que sigui un error necessari per aconseguir la pau, la calma i enviar al carall la polarització.

«GREENWASHING» O COM AGREUJAR LA CRISI CLIMÁTICA 18.6.24

A mitjans dels 1980, la petroliera Chevron va promoure anuncis per convèncer el públic de la seva bona fe ambiental. En les imatges els empleats defensaven ossos, papallones, tortugues marines i acariciaven simpàtics peluixos. La campanya va guanyar un premi de publicitat Effie i va esdevenir un cas d'estudi a Harvard. Però el comportament ambiental era una altra cosa: infringia les lleis d'aire i d'aigua nets, i vessava petroli a zones protegides. Tanmateix, no era una maniobra nova. L'elèctrica Westinghouse, amenaçada pel moviment antinuclear dels anys 60, que en qüestionava la seguretat i l'impacte ambiental, va fer circular anuncis amb la fotografia d'una central nuclear a la riba d'un llac idíl·lic amb el text: "Construïm centrals nuclears inodores netes i segures per donar-vos més electricitat". Sí, la producció era més barata i molt menys contaminant que la de centrals de carbó; però la paraula "segura" s'ha demostrat discutible; hi havia hagut accidents nuclears i s'ignorava l'impacte dels residus.

A principis dels 1990, la consciència sobre l'escalfament global s'estenia. Segons les enquestes, milions de consumidors van canviar hàbits: valoraven el comportament de les empreses i una bona part estaven disposats a pagar més per productes sostenibles. Les marques van reaccionar i es va estendre la difusió d'acreditacions ambientals fal·laces. L'escriptor, botànic i naturalista anglès David Bellamy va encunyar el terme greenwashing -que al final de la dècada va ser inclòs en l'Oxford English Dictionary-. Al nostre Termcat, per cert, ens recomanen ecoblanqueig.

El iogurt Activia va afegir el prefix "bio", denominació que va haver de modificar quan el 2004 la Unió Europea va prohibir la utilització d'aquest terme en aliments que no fossin originaris d'agricultura ecològica. Durant el 2010, en alguns països europeus McDonald's va modificar de vermell a verd del bosc el color del seu logo; mentre la producció de les seves mercaderies continua vinculada a la desforestació de l'Amazònia. En la competició amb els consumidors cada cop més informats la manipulació es fa més complexa: algunes empreses ofereixen reciclar llums fluorescents, mentre alliberen fums nocius i continuen venent milions d'euros anuals de pintures amb ingredients tòxics.

Una altra estratègia vincula la sostenibilitat amb la salut personal, que moltes vegades no van lligades. L'aigua embotellada, per exemple, és millor per a la salut que un refresc; però, malgrat les imatges líriques de les etiquetes, les ampolles de plàstic provoquen un enorme impacte ecològic. Genera milions de tones d'escombraries l'any: només un terç de les ampolles de plàstic s'acaben reciclant, la major part acaben als abocadors o al mar.

Identificar el greenwashing, no és una tasca senzilla ni ràpida, però és possible. Per evitar caure en el parany és crucial llegir les etiquetes. Cal analitzar paraules ("sostenible", "ecològic", "natural", "verd" o "bio"); logos, eslògans i imatges (un Sol, gespa o fulles verdes). Cal recelar de medalles de cura ambiental que emeten organitzacions diverses. Greenpeace ha elaborat un informe per identificar estratègies, discernir pràctiques i evitar enganys; i reduir l'escepticisme. Amb més informació és més senzill identificar la veritable responsabilitat verda. Perquè, és cert que molts equips de màrqueting treballen per generar estratègies subtils cada cop més difícils d'identificar d'empreses enganyoses; però també que altres companyies s'esforcen a millorar els processos de producció i transitar cap a la sostenibilitat, i es volen deslliurar de la mala reputació derivada dels escàndols de rentar la cara dels clients que en realitat acceleren la crisi climàtica i de biodiversitat. Amb aquest objectiu l'associació de publicistes Creatives for The Future ha enviat una carta oberta a Autocontrol, l'organisme d'autoregulació de la indústria, i a l'Associació Espanyola d'Anunciants (AEA) demanant una política de tolerància zero i establir filtres més rigorosos per evitar que el rentat verd retardi més l'acció climàtica i el cost financer i humà que comporta. No obstant les mesures actuals i la voluntat de millorar-les, segons els publicistes no són insuficients. Creatives for The Future ofereix col·laboració per millorar estàndards.

Els diferents estaments polítics prenen mesures. El Parlament Europeu regula què es pot publicitar; s'hi va votar a favor de prohibir la publicitat sobre la neutralitat de carboni basada en la compensació -però, per contra, no va donar suport a una prohibició que podria ajudar a finançar la mitigació de la crisi climàtica-. Les agències de publicitat que havien rebutjat les relacions amb els principals contaminadors, com també les marques amb bones pràctiques i missatges responsables notaran pocs canvis. Però les que simplifiquen i exageren la informació de sostenibilitat s'enfronten a normes més estrictes: hauran de consultar el departament jurídic a l'hora d'assessorar.

El govern espanyol, per la seva banda, prepara una norma contra la falsa publicitat verda amb sancions fins a 100.000 euros, just quan Iberdrola ha denunciat Repsol per publicitat verda enganyosa, comporta una competència deslleial. Entre les empreses que han d'abandonar les males pràctiques menciona TotalEnergies, Nestlé i Repsol, i demana que la indústria s'anticipi a futures normatives. La Comissió de Borsa i Valors dels Estats Units ha iniciat una anàlisi contra l'ecoblanqueig de fons d'inversió que publiciten bones notes en mètriques ambientals, socials i de govern. I cal prestar atenció a les oportunitats i riscos que genera la IA, les polítiques governamentals sobre plataformes de mitjans com TikTok arreu i, per descomptat, les mateixes lleis de rentat verd. - Amb informació de nació digital.

ESQUERRA EN EL SEU LABERINT 18.6.24

En un món saturat d'informació, el principi de parsimònia, conegut popularment com a navalla d'Ockham, s'alça com una guia per al raonament. Proposta pel frare i filòsof Guillem d'Ockham (segle XIV), aquesta regla suggereix que, davant de diverses explicacions possibles, la més simple és, segurament, la més probable. Però aquest principi d'Ockham no és vàlid per Esquerra, perquè de totes les explicacions que hi ha i hi haurà de la seva crisi, internes i externes, cap és simple, cap és probable, ans al contrari. Esquerra està dins del laberint del Minotaure, sense cap possibilitat de sortir-ne indemne. Només cal contemplar l'expressió de les cares dels negociadors per deduir no tant el resultat final de les negociacions, com la inviabilitat d'aquestes si es fonamenten sobre una cosa innegociable ni ara ni mai, la integritat territorial de la nació i la sobirania dels espanyols, de tots els espanyols, sobre aquesta, com passa en què manté el PSOE amb ERC per aconseguir la seva positiva abstenció en la investidura de Sánchez.

Esquerra Republicana de Catalunya, que va defugir la seva condició d'esquerres, de republicana en sentit estricte i cabal, i fins i tot de Catalunya per atendre només l'interès de la meitat, per abraçar el nacionalisme més reaccionari, no sap ara on és, però sí el que li demana el cos, una cosa així com recuperar, apropiant-se'l, el paper que va interpretar CiU durant dècades, que li permetia estar simultàniament a missa ia la processó, és a dir, governar a Espanya gràcies al seu suport als governs nacionals del PSOE i del PP, i, alhora, governar en una Catalunya gairebé, gairebé, independent. Per desgràcia per a ERC, la insaciabilitat d'uns quants orats eixelebrats i la necessitat d'aquests de desempallegar-se de l'ombra de la corrupció "convergent" que portaven cosida a l'esquena, van fer malbé  aquell escenari tradicional, i ara Rufián i companyia no troben la sortida del laberint que tant i tan frívolament van contribuir a crear. En realitat, és Esquerra la que espera que el PSOE els socorri, i no al revés. Que li doni alguna idea, que li mostri alguna sortida que no sigui o no sembli la del botifler, que li ofereixi una taula on agafar-se al naufragi de la nau fantasma que pilota Puigdemont. Així crec que van les negociacions en què només això es pot negociar. Podran allargar la investidura d'illa, però l'acabaran duent-la a terme, no tenen cap altre possibilitat. 

El problema d'Esquerra rau en el fet que facin el que facin, tenen una mala peça al teler. 'Ceterum censeo Carthaginem esse delendam', pero potser no caldrà, ja es destrueixen tots sols.

KOLDO I ELS SEUS GERMANS 2.3.24

 José Antonio Marina va publicar un llibre que va titular Biografia de la inhumanitat, on advertia que l'agressivitat incontrolada de la política, el menyspreu de l'adversari i l'afany del poder a qualsevol preu ens estan conduint irremissiblement a un malestar civil, que encarna seriosos perills per a la societat.

En els darrers dies, estem assistint a una escalada de declaracions, sovint sense cap prova, que resulten un acte d'irresponsabilitat molt preocupant. L'escàndol de les comissions per la compra d'una partida de màscares, que ha posat a la picota l'exministre José Luis Ábalos, s'ha convertit en un xafarranxo descomunal, quan la Fiscalia no ha trobat fins ara cap indici per incorporar-lo a la querella . Però el PP ha sortit en tromba i Feijóo ha dit públicament al Senat que “hi ha un setge a Sánchez cada vegada més estret”, cosa que és lleig, doncs, si ho creu, hauria de ser més explícit, i sobretot hauria d'aportar proves davant dels tribunals.

José Antonio Marina va escriure que la política intel·ligent és saber transformar els conflictes en problemes. La diferència és que al conflicte dues forces xoquen i una s'imposa, mentre que en el problema es busca una solució pactada. Alguns sentim nostàlgia dels moderats i recordem decebuts quan Feijóo va arribar a Madrid per calmar els ànims i rebaixar tensions. Però hem tornat a l'Espanya que va pintar Goya al Duel a garrotades, que no és la que va prometre aquell gallec raonable.

El 1961 Visconti va estrenar la pel·lícula Rocco i els seus germans, i el 2024 Santiago Segura (Torrente) ha estrenat Koldo i els seus germans. La diferència és notable. Berlanga trauria suc del vodevil. Qui ha encertat en el diagnòstic d'aquest maleït embolic, és Lluis Bosch. Llegiu el seu escrit: Koldo y la realidad.

EL SEMEN DELS CATALANS 25.2.24

Què passaria si el president de la Generalitat prohibís el pa amb tomàquet? Hi hauria protestes al carrer? Què farien, els pagesos? Què en dirien, els mitjans de comunicació? Qui hi sortiria perdent més, els barcelonins o els catalans de comarques? Aquesta premissa, volgudament absurda, és el punt de partida de Pa amb tomàquet, el demà, una comèdia distòpica que situa l'acció en una "hipotètica i improbable Catalunya independent" per retratar satíricament "una societat desorientada, en què les prioritats es perden i les decisions polítiques es basen en el populisme i la demagògia". Escrit a sis mans per Jana Serra, Malena Palomero i Charlie Mills, es tracta d'un projecte de la companyia Application Rejected que va ser seleccionat a la 3a Convocatòria de textos d'On el teatre batega i que es podrà veure del 23 de febrer al 19 de març al Maldà. No en feu cas dels de l'obra de teatre, ni del que diuen els medis i els investigadors en aquests últims temps de la baixa qualitat del semen dels catalans, en aquest relat futurista trobareu la veritat, l'autèntica resposta al problema de reproducció dels nostres barons.

Palau de la Generalitat - 10.09.2030-09:00 PM. - "Com cada any, el dia abans de la Diada nacional de Catalunya, el President de la Generalitat, el molt Honorable Mohamed Pujol i Vidal-Quadras, es dirigeix als seus conciutadans, només que enguany, el discurs no és el clàssic, que tothom se sap ja de memòria. Per això, al principi del missatge institucional gairebé ningú no hi presta gaire atenció, però a poc a poc, totes les cares del país es van girant cap els aparells d'intern-visió, sorpresos del seu contingut. Escoltem-ho, que val la pena fer-ho."

"Ciutadans de Catalunya!

Bona nit! Un any més estic a casa vostra, per donar-vos el missatge el dia abans de la Diada nacional de Catalunya, que enguany serà un xic diferent dels anteriors - somriu murri - Escolteu-lo amb molta atenció, atès que aquest cop no us el sabeu de memòria. Bé, a mida de resum, en primer lloc, voldria dir-vos que l'any a anat força bé.
La coalició amb l'Agrupació Aranesa, a la que en principi tothom s'hi oposava, ens ha permès governar amb la tranquil·litat necessària de no haver de dependre d'aliances estranyes amb partits d'àmbit no català, que no comparteixen com nosaltres el sentit de la identitat del Nostre País.
Fa la primera pausa, tot bevent un glop d'aigua.
Però no és d'això que us vull parlar avui. Tot aquest assumpte és de diari, a premsa, radio i ITV i ja ho sabeu prou. Veureu, causes de força major, m'obliguen a comunicar-vos un fet que ha esdevingut transcendental per al futur del nostre País. Un fet que no hem generat nosaltres, però que un cop descobert, tenim l'obligació de comunicar-ho a la ciutadania i procurar de solucionar-lo quant més aviat millor, pel bé de tots.
Beu un altre glop d'aigua, i continua amb el seu discurs.
Veureu: Fa uns anys, es va descobrir un fet molt greu, es va mirar i remirar, consultant als millors experts en Bioquímica, que van confirmar que les investigacions inicials anaven per un camí erroni, i per fi, fa uns dies, s'ha pogut determinar la causa del problema que afecta la majoria del País.
Fa una tercera pausa, i aprofita per beure una mica més d'aigua. És conscient que en aquest moment tothom està ja pendent de les seves paraules i pot donar el seu missatge amb la garantia d'absoluta audiència.
Continua: I aquest problema és que els barons de Catalunya estan minvant en el seu poder reproductiu. La producció d'espermatozoides baixa cada vegada més, en qualitat i en quantitat, el procés s'accelera molt ràpidament, i, sobretot en els últims cinc anys, el descens de la natalitat ha estat alarmant.
Si bé és cert que hem intentat donar-hi explicacions divagadores a les veus que començaven a adonar-se'n compte del problema, ara que en sabem la causa, ja no volem tardar ni un minut més a divulgar-ho. Afortunadament, i com ja us he dit, els nostres científics n'han descobert l'origen, que no la solució, encara que hi estan dedicant tots els seus esforços, i la Generalitat ha dotat una partida pressupostaria extraordinària de 25 milions d'Euro-Pujols, per tal que quan més aviat millor puguin trobar l'antídot.
Ara si que està convençut que tothom l'escolta amb la màxima atenció.
Continua amb el seu discurs:
El causant d'aquesta disminució alarmant del número i qualitat dels espermatozoides, és.... - aquí fa una pausa escènica estudiada -

                            ..."el pa amb tomàquet".

Torna a fer una breu pausa, a fi i efecte que, un cop passada la sorpresa inicial, es mantingui l'atenció per part de l'audiència.
Continua:
Sí, no ho heu sentit malament, he dit que el causant del problema és el pa amb tomàquet, i no us ho prengueu de broma, que això es molt seriós. Sembla que, la barreja de l'àcid del tomàquet modificat genèticament, amb l'oli i el pa, n'és el causant de la disminució de la capacitat reproductiva dels nostres barons.
De moment, no hem trobat encara la manera d'evitar-ne les conseqüències d'aquest efecte, per tant i, com a primera mesura per combatre'l, a partir d'avui es prohibeix el consum de pa amb tomàquet a tota la població, autòctona i aliena, i a part, es prega als barons - si és que n'hi ha algun - que no n'hagin menjat mai, o molt poques vegades, és posin urgentment en contacte amb el Departament de Sanitat de la Generalitat, a fi i efecte de fer les comprovacions pertinents, per tal d'analitzar el seu índex de fertilitat.
Fa una altra pausa. I en treure's les ulleres i deixar-les sobre la taula, aprofita per fer un enèsim glop d'aigua:
Lamento profundament haver de donar aquesta notícia, però la realitat s'imposa, i penseu que hi dedicarem tots els esforços possibles com fins ara ja hem estat fent per trobar la solució a aquest greu problema.
Ens queden encara ben bé, quinze o vint anys de marge per tal de solucionar-ho, per tant, és qüestió de no posar-nos nerviosos i confiar en Déu i en els nostres científics. Però mentrestant, insisteixo, que cap baró mengi pa amb tomàquet.
En tornar a posar-se les ulleres, amb cara de pompa i circumstància, es disposa a acomiadar-se dels seus súbdits, - perdó - dels seus conciutadans.
- Bé, ja està tot dit, que tingueu una bona diada, res més i, bona nit a tothom."

tret de "el gegant del Pi"

REACCIÓ EN CADENA 23.2.24

A Telecinco triomfa el concurs 'Reacción en cadena', on dos equips rivals competeixen per resoldre cadenes de paraules. Als participants els donen dos vocables i han de descobrir un tercer relacionat amb els altres dos, a tall de baula, amb la pista de la primera lletra. Per exemple, els situen en pantalla els termes estruç i abric i han de respondre amb un concepte que els relacioni, en aquest cas que comenci amb la lletra P. Solució: plomes. L’estruç té plomes i hi ha abrics de plomes­. Imaginin-se que en un dels programes aparegués el terme tsunami relacionat amb independentisme. La baula que a Espanya podria lligar-les, que comença amb la lletra T, seria terrorisme. Però, si el programa s’emetés a Suïssa, el terme guanyador seria terratrèmol, perquè els tsunamis són generats per terratrèmols de gran magnitud sota la superfície del mar i l’independentisme va constituir un terratrèmol en la política espanyola el 2017.

‘Tsunami’ i ‘independentisme’ no formen baula amb ‘terrorisme’ (a Suïssa)

Això seria així, a partir del fet que la justícia suïssa es nega a col·laborar amb el jutge de l’Audiència Nacional Manuel García-Castellón perquè dubta de les acusacions que pesen sobre la secretària general d’ERC, Marta Rovira, que està expatriada en aquest país. L’Oficina Federal de Justícia de Suïssa considera que el cas no té a veure amb una causa terrorista, sinó política. La resposta és semblant a la que va donar fa quatre anys, quan el jutge va demanar una comissió rogatòria i li van respondre que “les manifestacions de desobediència civil contra el poder no encaixaven amb la definició d’organització criminal, ni de terrorisme”.

La reacció en cadena l’han tingut en aquest cas els fiscals del Tribunal Suprem, que sostenen que Tsunami Democràtic era un grup terrorista per haver col·lapsat l’aeroport del Prat i Carles Puigdemont, el seu líder absolut, encara que els manifestants no trenquessin un sol vidre. Se m’acut una pregunta en cadena per al concurs de Telecinco: amnistia i fiscals. Amb la P. La solució seria pols, que és el que està fent García-Castellón al Govern central i el pols accelerat dels fiscals en l’afany per salvar-li la cara al jutge de l’Audiència Nacional.. - Màrius Carol a la vanguardia.

Com s'han de fiar a Suïssa de García Castellón, si l'ínclit va explicar públicament en una conferència que els jutges francesos tenien molts dubtes sobre l'aplicació de l'intercanvi immediat d'informació entre els dos països sobre ETA perquè suposava compartir dades sumarials que podien estar sota secret. Davant d'aquesta negativa dels jutges francesos, García Castellón es va reunir amb ells i va recórrer a una mentida per forçar el seu canvi d'opinió: els va dir que la Justícia espanyola tenia localitzat un dels criminals més buscats de França, cosa que no era cert, però va servir perquè els jutges francesos van canviar d'opinió. O sigui, que l'ínclit, a banda de prevaricador, és mentider, i el segon no és presumptament, sinó confessat públicament per ell mateix.

A PROPÓSIT DE L'AIGUA DEL CARME 22.2.24

Aigua del Carme, el remei amb alcohol que avui seria impensable donar als nens. Aquest fàrmac/aliment que van introduir els Carmelites Descalços a la França del segle XVII s'administrava fins i tot a les escoles. La distinció entre fàrmac i aliment ha estat molt difusa fins fa poc. N'és una bona prova el gust passat per prendre Aigua del Carme com a panacea per a tots els mals: des de les cefalees als refredats, passant pels dolors menstruals i els estats nerviosos, tant d'adults com de nens, als quals els eren subministrades unes gotes a l'escola en cas d'estar molt inquiets. L'Aigua del Carme es va introduir per primera vegada a Espanya el 1911. No obstant això, va ser inventat pels Carmelites Descalços a la França del segle XVII, encara que van ser els carmelites venecians del monestir de Santa Maria de Natzaret, al barri de Cannaregio, els que en 1710 van popularitzar aquesta preparació que és usada com a beguda, aromatitzant i fins i tot com a essència per a massatges. Composta amb un 55% d'alcohol i una barreja de plantes relaxants i digestives, com la melissa (no en va, la fórmula veneciana es coneix com Acqua di Melissa), el cedre, el clau i la canyella, l'Aigua del Carme es podria considerar com un potent licor, semblant en graduació al mescal o l'aiguardent. La seva elaboració partia de les plantes, de les quals se n'extreien els olis essencials mitjançant vapor. Ja els carmelites venecians ho feien així amb les plantes que cultivaven al seu jardí amb molta cura, tal com recull Acqua di Melissa (Edizioni del Baldo, 2017). Amb orgull expliquen que la melissa que empren no és la comuna, sinó la moldàvica, encara que a efectes pràctics s'obtenen els mateixos principis actius de totes dues. Per la seva fidel defensa del producte van obtenir el permís per inscriure el segell de Venècia i l'edicte que reconeixia les virtuts de la seva aigua, per evitar que altres elaboressin un producte espuri. La melissa, protagonista a l'Aigua del Carme, va ser reconeguda des d'antic com a remei per a tot: Dioscórides, Avicena, Galeno, Paracels i altres autors de textos mèdics li atribueixen tota mena de propietats, des d'antidepressiu a calmant tòpic, curatiu d'úlceres i còlics i fins i tot de la miopia. La mística Hildegarda de Bingen va afirmar que era molt útil per alleugerir l'esperit i el cor, i si ho prenia barrejat amb un alcohol potent potser no anava desencaminada. L'Aigua del Carme va ser un substitut de l'alcohol per a moltes dones. En una època en què el gènere determinava encara més que avui què podies fer o consumir, que una dona begués alcohol no era ben vist, i un producte que no tenia ni nom ni referència a cap licor, sinó més aviat religiosa, era de bona acceptació. A més, mai no es va guardar al costat de l'aiguardent o la crema de pinyolada, sinó al bany, al costat de les gases, la povidona iodada i altres ítems de farmaciola.  Per la mateixa raó que es deia que el conyac o el brandi 'donaven força' o guarien el malestar general, aquests i l'aigua del Carme es prenien quan els nervis estrenyien, si es patia algun desmai o si es patia congestió nasal (a la seva forta olor d'alcohol i cítrics, semblant a les antigues colònies per a nens, se li suposa la virtut de tornar el sentit i d'expectorant), per ajudar a la digestió o per millorar la digestió o per alleujar els dolors menstruals. Per exemple, el monogràfic anteriorment esmentat suggereix diferents receptes que contenen Aigua del Carme, com aquesta 'Beguda d'estiu' que conté tres albercocs, una poma, un préssec, 100 ml de suc de poma i cinc gotes d'Aigua del Carme, o una 'Infusió de nit', amb una cullerada de passiflora, una cullerada de revetlla, una cullera de mèlia, 10 gotes d'aigua de melissa i una cullerada de mel de til·ler. Aplicada de forma tòpica, l'Aigua del Carme es recomana com a 'Massatge contra els mals de cap', per a la qual cosa s'hauran de barrejar 15 gotes d'Aigua del Carme amb 7 gotes d'oli essencial de menta piperita, 200 ml d'aigua freda, que seran aplicats amb un drap per fregar el front i les temples. I en cas de dolors menstruals, recomana fer massatges a l'abdomen almenys 4 dies abans de l'inici del període amb una combinació de 5 gotes del remei i una cullerada d'oli d'ametlles dolces.

Molta gent, sobretot dones als anys 50/60, es prenien la seva ració diària d'aigua del Carme. Cert que també en aquells temps, hi havia els litines, l'oli de ricí i la Kina san Clemente, que daba unes ganas de comerrrrr. La Kina San Clemente es donava als nens perquè tinguessin gana. Cap marca va anar tan lluny com Kina San Clemente. Els seus espots televisius incitaven sense cap embut a donar 'bebercio' als nens. I a qualsevol hora: un suggeria que uns got de vi era l'acompanyament més natural per als entrepans d'un berenar infantil. Potser els jocs van ser més animats després de ciscar-se unes copetes d'un líquid amb entre 13 i 15 graus d'alcohol, però l'escena resulta avui tan xocant com la d'unes criatures fumant o ficant-se farlopa. “Deixa-li que ho provi”. "Per una miqueta no passa res": “Dóna-li pa mullat en vi, que és molt nutritiu”. Fa relativament poc, aquestes frases es deien habitualment a les cases espanyoles, i no referides precisament als avis. En aquest país els nens també bevien, i berenaven pa amb vi i sucre. - Rosa Molinero Trias a la vanguardia.com

EL BOMBARDEIG DE GRANOLLERS 22.2.24

El periodista Albert Forns recopila al llibre 'I el cel ens va caure al damunt' els testimonis dels supervivents després de l'atac ocorregut el 31 de maig de 1938 per part de l'aviació italiana - Ritama Muñoz-Rojas 5/02/2024 a ctxt.es

Edifici destruït pel bombardeig de l'aviació legionària italiana durant la guerra civil espanyola. Un grup d'homes treballen traient runa. /Ajuntament de Granollers

Massacre, picar, infligir la crueltat més extrema en un conflicte bèl·lic sobre la població civil. Ho estem veient cada dia. A Gaza, Ucraïna, Síria, Sudan; va passar a l'ex Iugoslàvia; són dècades de bombes caient a escoles i hospitals, a places i mercats. Així es guanya una guerra, van pensar els estrategs moderns, ments sàdiques i inhumanes de debò, al primer terç del segle passat. No hi ha bomba més rendible que la que mata nens, dones, ànimes innocents. S'anomena operació destrossar el teixit social i generar pànic per derrotar l'enemic. Aquest descobriment el van assajar els feixistes italians i els nazis alemanys, i ho van fer a Espanya, com a part de la seva operació de suport a l'exèrcit revoltat. Gairebé un segle després, aquests mètodes continuen vigents ia ple rendiment. Un desastre com a éssers humans que Albert Forns (Granollers, 1982) denuncia i il·lustra. Pren com a exemple el bombardeig a Granollers al seu llibre I el cel ens va caure al damunt. El 31 de maig del 1938, i en tan sols un minut, avions italians carregats de bombes van canviar la vida de la majoria dels habitants d'aquest municipi català proper a Barcelona. Seixanta segons al voltant dels quals l'autor ha treballat, investigat i estudiat a fons, centrant-se en diversos aspectes, des de les matemàtiques bèl·liques, la sociologia sindical del moment, la tecnologia armamentística o l'arquitectura i l'urbanisme d'un municipi de principis del segle . I, sobretot, recolzant-se en els testimonis dels qui van viure aquella barbàrie. No es coneix gaire el bombardeig de Granollers, tot i haver estat un dels més tremends i els bàrbars de la guerra d'Espanya. Va ser una avantsala important de la barbàrie de tantes guerres actuals. Forns ho explica al seu llibre, caminant des d'allò local, a allò universal.

Estem davant d'un dels bombardejos més brutals de la Guerra d'Espanya.

Bombardejos bèsties n'hi va haver molts, perquè estava aquesta missió de castigar la rereguarda i, d'alguna manera, restar l'ànim a la població civil que no era al front. Eren diaris els bombardejos a les ciutats de la costa amb avions que sortien de la base de Mallorca [la base per als avions enviats per Itàlia per donar suport a lexèrcit sublevat]. Bombardejos sanguinaris n'hi va haver molts. A Barcelona, per exemple, el març del 38 es va estar bombardejant durant 72 hores seguides a la població; la gent no podia sortir dels refugis, van morir gairebé dues mil persones. És a dir, a Catalunya hi va haver bombardejos molt continus, amb molts morts; però el de Granollers va suposar una carnisseria especialment gran perquè va ser un atac amb moltes bombes en una ciutat molt petita i, a més, per la casuística del moment i del lloc on es van llençar les bombes. Va ser a les nou del matí, al centre de la ciutat, on hi havia el mercat on es formaven les cues del racionament i on cada dia arribaven les dones a la recerca de menjar. Les nou del matí, l'hora del bombardeig, era un moment de moltíssim bullici, l'hora en què els nens van a l'escola, anar a la fàbrica, era el moment en què els carrers d'aquesta ciutat estaven plens. Cauen llavors seixanta bombes que causaran una mortaldat molt gran. En un sol minut, moriran 226 persones. Tots els habitants de Granollers coneixen algú que mor, un familiar, un parent, un amic; a més de ferits, mutilats; i les bombes que van tocar casa teva, la teva fàbrica o la botiga on anaves a comprar. A les nou i cinc minuts del 31 de maig del 1938 va canviar el rostre de la ciutat, el físic, però també l'espiritual de la seva població. Aquells anys es van produir grans bombardejos, però a mi em sembla que aquest és representatiu de la salvatjada que van significar altres contra la població civil en llocs on no hi havia refugis.

Tot i això, hi ha alguna cosa que ha passat inadvertida, si ho comparem amb Gernika, Belchite o la Desbandà.

Gernika ho tenim molt clar i present, perquè va ser una veritable salvatjada ia més hi ha el quadre de Picasso. De vegades, s'ha arribat a dir que Granollers va ser el Gernika català, però el que va passar a Gernika és molt més bèstia que el que va passar a Granollers. A Gernika, els alemanys van fer unes proves d'armament amb bombes incendiàries; també van voler provar unes bombes que destruïen els refugis; allò va ser especialment greu, i va tenir una gran repercussió internacional. La qüestió és que hi va haver molts bombardejos molt heavys, però després va passar allò de sempre, que els vencedors són els que decideixen el que cal explicar o el que no cal explicar; la prova és que avui dia, sabem més coses del bombardeig de Dubrovnik, de Dresden o dels bombardejos a Londres que molts dels nostres propis bombardejos que patim durant la Guerra Civil.

Per què?

Aquests quaranta anys de desmemòria i de silenci forçat han aconseguit fer-nos més ignorants. Jo crec que això passa perquè aquests quaranta anys de desmemòria i de silenci forçat han aconseguit fer-nos més ignorants. I quan quaranta anys després es poden trucar a les coses pel seu nom, es pot començar a investigar, a visitar els arxius, ens adonem que la nostra Transició tampoc no va ser modèlica pel que fa a la nostra memòria històrica. La memòria històrica és una qüestió que ens arriba amb quasi cinquanta anys de retard; hem començat amb aquesta tasca històrica molt tard, quan ja és inofensiva, en el sentit que ja no hi ha les persones per a les quals pogués ser una cosa important a les seves vides; molta gent ha mort sense veure aquesta justícia; a partir d'aquí tot són simbolismes.

Parlem del bombardeig de Granollers.

Pel que han descobert els historiadors que han investigat el tema ja en democràcia, se sap que van sortir cinc avions de la base de Sant Joan, a Mallorca; es dirigeixen a Barcelona amb el destí fixat a Granollers; l'objectiu era la central elèctrica perquè es creia que alimentava determinades línies de ferrocarrils. Aquests avions fan la seva hora de vol i quan arriben a Granollers tiren les bombes. La qüestió és que parlem dels primers bombardejos que es fan sobre població civil. Hi havia hagut algunes temptatives, però, a la Primera Guerra Mundial no es va arribar a bombardejar ciutats. La guerra civil espanyola és, en aquesta qüestió, el laboratori de com es tiren bombes des dels avions i com es terroritza la població civil. Per això Gernika, la matança dels nazis que estan provant l'armament; i els aviadors italians, que vénen aquí a guanyar hores de vol en combat real, que és una cosa que no tenen ocasió de fer a Itàlia; vénen per provar les seves millors unitats aèries en aquell moment; per descomptat, això va ser un camp de prova.

Aquest dia a Granollers, ells van deixar anar les seves bombes; obren les comportes a dos mil o tres mil metres i triguen com a trenta segons a arribar a terra. Tot es pot fer amb càlculs matemàtics, però el cas és que a Granollers les bombes ni s?acosten a la central elèctrica que ells tenien previst tocar. En canvi, cauen molt abans al centre de la ciutat; cauen seixanta bombes i destrueixen vuitanta edificis; cauen al mercat, que és la plaça més cèntrica i l'enfonsen; toquen carrers on la gent està fent cua, com la d'un sindicat de pagesos; cauen les bombes on hi ha cues per recollir la llet i també cauen les bombes a l'escola més cèntric de la ciutat, on a aquesta hora els nens estan entrant i maten molts nens. S'estava experimentant amb la població civil.

Va tenir repercussió aquesta massacre fora d'Espanya?

A la premsa republicana, té repercussió; però sobretot té repercussió perquè els corresponsals estrangers s'hi fixen. Cal pensar que aleshores la guerra es barallava amb els mitjans de comunicació, igual que passa ara. I una de les coses que feia llavors la Generalitat era encarregar els fotògrafs contractats que anessin als llocs on hi havia un bombardeig per fer el màxim de fotos possibles; després, des del Comissariat de Propaganda, se'n feien còpies i s'enviaven a la premsa estrangera, als corresponsals, perquè allò quedés il·lustrat; una imatge val més que mil paraules. Sobre el que va passar a Granollers, les poques fotos que hi ha són d'Agustí Centelles i de Pablo Luis Torres, dos fotògrafs que treballaven per al Comissariat de Propaganda i que arriben immediatament cada cop que es produeix un bombardeig per intentar treure imatges per a ús propagandístic . Això va ajudar que es parlés del bombardeig de Granollers a la premsa estrangera, però també a la premsa republicana.

Quin és el plantejament del llibre?

És el meu quart llibre i fins ara havia tocat altres temes. Jo sóc de Granollers i sempre havia volgut fer alguna cosa sobre la meva ciutat, un municipi a trenta quilòmetres de Barcelona. Sempre em venia al capdavant el bombardeig de Granollers, per l'abans i el després que va significar. El meu besavi, per exemple, va morir en aquest bombardeig; ell era al mercat intentant organitzar i pacificar les cues, perquè no arribaven els productes; cauen les bombes i queda sepultat i mort com tanta gent. Aquesta és la meva història familiar, però jo sabia que n'hi havia moltes més, de fet, cada família té la seva.

Restes d'una de les cases afectada pel bombardeig del 31 de maig del 1938. /Ajuntament de Granollers.

Estudiant com podia fer alguna cosa sobre això, que per descomptat no podia ser ficció perquè jo no em puc inventar què sent algú al bombardeig i per descomptat seria molt fals, vaig decidir fer un treball de memòria històrica amb les persones que el van viure. I aquí és quan em trobo que ja hi ha una feina feta que havia començat l'Ajuntament de Granollers i el Memorial Democràtic, que és una institució important per impulsar la memòria històrica. Aquest treball va consistir en una sèrie d'entrevistes a supervivents, a persones que havien viscut el bombardeig de Granollers i ho expliquen des del punt de vista. Parlen d'on eren, què va passar aquell dia, on van haver d'anar-hi. Aquestes entrevistes es van anar fent durant les darreres dues dècades; al final hi havia una seixantena de persones explicant les seves vivències. Evidentment, la majoria eren nens quan va passar el bombardeig, però la seva memòria està intacta perquè això va suposar per a ells una de les coses més traumàtiques que van viure a la seva vida. T'ho expliquen i ploren, i tu plores mentre t'ho expliques. Van explicant com un nen el va viure, com es va viure tot això des d'una farmàcia, des de l'hospital; o com ho va viure una nena que anava a l'escola, però li va caure la casa al damunt i un ferro que li travessa el cap i veure com surt allò, i encara que els seus pares han perdut la casa i tot, la prioritat és la nena. I la història de tanta gent que va buscant la seva família, i on és la meva mare, has vist la meva filla, has vist el meu fill. Moltes d'aquestes històries van tenir un tràgic final. Sí, la gent anava al cementiri buscant, i una de les escenes més bèsties d'aquell dia és al cementiri, on posaven els cadàvers en fila i cap per amunt perquè la gent els pogués identificar. I qui no trobava algú anava al cementiri a recórrer aquestes files amb el terror de trobar-se amb la persona buscada morta.

Hi ha un material fantàstic d'entrevistes llargues i en profunditat fetes amb un qüestionari de memòria oral molt ben fet. Les seves històries són tan interessants que jo m'he limitat a posar-les per escrit i construir així el meu llibre on es recull una trentena de testimonis del bombardeig, trenta històries que es troben en aquest minut fatídic. Tot el que jo explico és el que ells han explicat; jo no invento res, m'he limitat a ordenar-les i posar-les per escrit. Testimonis tremends que ens expliquen com es reaccionava davant d'un bombardeig. Finalment, a través del cas de Granollers estem veient coses que passen avui a Ucraïna, Síria o Gaza. Perquè hi ha fets distintius que tenen lloc després d'un bombardeig que es repeteixen sempre; el primer és pensar “els meus, on són els meus?”. I així que se sap que els teus estan bé, se surt a ajudar els veïns en tot. I en aquestes situacions també hi surt el millor de les persones. L?important d?aquest llibre no és com es deia algú que va morir o el nom d?un carrer bombardejat, sinó el caràcter universal del que va passar aquell dia.

Hi ha fets distintius que tenen lloc després d'un bombardeig que es repeteixen sempre; el primer és pensar “els meus, on són els meus?”

És clar, per parlar d'aquestes coses cal estudiar. Hi ha una part del llibre que són testimonis i una altra part important que és documentació sobre la Guerra Civil. Quan començo aquest projecte ja hi ha hagut dècades d'historiadors treballant aquest tema. A mi també m'interessava molt que el llibre no fos només la història del bombardeig, sinó també explicar com va ser la Guerra Civil a Granollers, com funcionaven les fàbriques, l'ambient revolucionari del qual gairebé no ens vam acordar perquè quaranta anys de franquisme ho ha tingut amagat; però en aquells anys Granollers era una ciutat col·lectivitzada, amb els homes al front, amb els treballadors sindicats a la CNT. Jo volia que sortís tot això i això requereix molta investigació. He utilitzat la memòria oral recolzant-me a la feina que ja han fet els historiadors amb la idea que el cas de Granollers serveixi per explicar com és un bombardeig en un poble i el que significa, a qualsevol lloc; en situacions així, arreu del món, les històries són les mateixes i amb la mateixa càrrega humana.

M'importava molt per a aquest llibre constatar que el 1938 algú va pensar que estava permès bombardejar una població, que era una cosa que es podia fer. Però 85 anys després, seguim fent el mateix, no ens hem fet càrrec de la salvatjada que vol dir. Jo estava escrivint sobre el bombardeig d'una escola el 1938, i alhora veient com es bombardejava ara una escola a Ucraïna el 2023; això és el desastre com a éssers humans. És un llibre molt dur de llegir. Prefereixo escriure sobre altres coses, però era una cosa que havia de fer; la meva missió era retratar tan bèstia com va ser allò i mostrar que seguim fent el mateix, sabent-ne les conseqüències. Perquè l'any 38, el que llença la bomba torna a la base de Mallorca i no veu els morts ni els mutilats. Però nosaltres fa vuitanta anys que veiem aquests morts i mutilats, sabent què està passant, veient el que suposa i, tanmateix, no hem aconseguit arribar a un acord perquè això no segueixi passant.