HEROIS DE PA SUCAT AMB OLI

Som tan excelsos, que diria la caricatura polonesa del Jordi Basté, quan l’adversitat se’ns presenta que hauríem de pregar al cosmos, a Déu, a Pangea, a l’atzar, o a qui correspongui la competència, que faci de la nostra vida un suplici permanent ben farcit d’infortunis per tal que les nostres millors virtuts es mantinguin sempre a la vista. - Josep Martí Blanch.

Cada vegada que la desventura ens envolta se’ns omple la plaça de nouvinguts ena­morats de la condició humana que creuen veure-la florir en la seva veritable essència per damunt del rictus restret que, a parer seu, portem a la cara quan tot ens va bé. Amb la pandèmia vàrem esgotar les existències de medalles per felicitar-nos i ara, amb l’apagada, se succeeixen novament els afalagaments per tantes coses bones com hem hagut de demostrar amb només unes hores de desaparició del fluid elèctric. Semblaria, pel llegit i escoltat, que sobreviure a la gran apagada sense practicar el canibalisme ens converteix en titans de la lluita per la supervivència enmig d’una inenarrable tragèdia. Mai l’heroïcitat havia cotitzat tan barata en el mercat dels mèrits.

Primer un paràgraf seriós. Han passat coses gravíssimes que no admeten cap sarcasme. Mentre la política va per on acostuma en l’atribució de responsabilitats, o sigui, per les clavegueres, s’investiguen morts relacionades directament amb el succés i s’amunteguen també les reclamacions milionàries per les pèrdues acumulades. Res de tot això pot prendre’s de broma. Però sí que té un punt de comicitat la narració en format d’epopeia que s’ha anat practicant sobre els grans mèrits del ciutadà comú durant les hores que vam quedar-nos a les fosques. Ni que haguéssim estat al front! És tan opulenta i còmoda la nostra manera de viure que la contrarietat i l’inconvenient sever són ja sinònims d’una odissea que hauria de ser recordada amb cançons rimades per les generacions futures.

Tot un dia sense cobertura telefònica? Ràpid! Importem psicòlegs i psiquiatres per fer front a l’onada d’ansietat i traumes que ens caurà al damunt! Apostes? No tardarem gaire a llegir en un estudi d’aquests que van a tant el quilo que apunti en aquesta direcció. En aquests moments algú deu pensar: ja estem frivolitzant sobre una cosa tan seriosa com la salut mental. És el mateix algú que creu tenir dret a una baixa de sis mesos, o millor encara, a una pensió vitalícia per sobreviure a l’anomenat síndrome postvacances.

Oh, hem parlat amb els veïns! Carai, hem llegit pàgines d’un llibre! Ostres, hem mirat l’horitzó. L’apagada ha servit també per a la reivindicació laudatòria del món analògic en oposició al digital. Oh, hem parlat amb els veïns! Carai, hem llegit pàgines d’un llibre! Ostres, ens hem embadalit mirant l’horitzó! Alça, hem copsat el festival de colors del capvespre! Valga’m Déu, hem sopat amb la llum d’un quinqué explicant-nos com ens ha anat el dia!

Sorpresos pels nostres talents amagats narrem aquestes anècdotes com si fossin el pròleg d’una necessària rectificació del nostre comportament ordinari. Una lliçó ara apresa que canviarà els nostres hàbits i que ens farà més feliços, ja que sabrem centrar-nos en allò veritablement important després d’haver redescobert –ja en van unes quantes!– la nostra fragilitat. Quin papanatisme! Que ja som grandets! Els qui parlaven, llegien, aixe­caven la vista del terra o advertien en un jorn ordinari en el que tot funciona una gran aventura mereixedora de ser contada són exactament els mateixos avui que el diumenge passat.

La narrativa romàntica posterior a l’apagada inclou també la possibilitat que molts haguem pres nota del veritable valor de les coses que senzillament donem per descomptades. A partir d’ara, diu l’autoajuda col·lectiva que ens regalem amb cada ensopegada, cada cop que premem l’interruptor o actualitzem l’estat de les xarxes socials a través del mòbil, tancarem els ulls per donar les gràcies de viure al segle XXI.

Serà també que no! Els darrers que poden mantenir encesa aquesta flama van néixer en els primers setanta del segle passat, quan encara eren habituals –almenys a les zones rurals– els talls de llum que podien allargar-se des de mig matí fins a la matinada següent. Per sota d’aquesta generació no hi ha res de sorprenent en el fet que les coses funcionin. I és així com ha de ser, per descomptat. Diguin el que diguin els qui a través d’una apagada pretenen redescobrir el gust de la sopa d'all.

ISRAEL PORTA A GAZA A LA VORA DE LA FAM

Productes bàsics com la farina fa dos mesos que estan bloquejats a la frontera. Els preus estan disparats i es multipliquen els saquejos. La situació és una “abominació”, segons un alt càrrec de l'ONU - Antonio Pita al País.

Faiza afegeix la mateixa cua a cada frase quan descriu com s'ha vist disparar (fins a un 1.000%) els preus dels aliments més bàsics en aquests dos mesos de bloqueig total israelià a l'entrada d'aliments, combustible i medicaments a Gaza, el setge més llarg en any i mig d'invasió. L'afegitó és “si el trobes”, perquè avui, a la devastada Franja, el que la població paga a preu d'or són productes que escassegen: farina, pasta, sucre o verdura. Carn, fruites o productes lactis, simplement, ja no n'hi ha. Durant els dos mesos de treva que el Govern de Benjamí Netanyahu va trencar al març, el sac de farina de 20 quilos costava 10 sèquels (2,4 euros o 2,7 dòlars). Avui és entre 1.000 i 1.300.

Amb el 95% de les reserves de farina esgotades, segons l'Associació de Forns de Gaza, un tema central de conversa entre les mares és com substituir la manca de pa per als fills. Algunes piquen espaguetis (“també és car, però es troben més fàcilment”, diu Faiza) per afegir-hi aigua i cuinar-lo en un foc alimentat amb fusta, davant la manca d'electricitat i combustible per als generadors. És el dia a dia en una situació que el director general d'emergències de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) de l'ONU, Mike Ryan, acaba de titllar d'“abominació”.

De tan inaccessibles, les verdures han esdevingut producte de luxe. Aquesta mateixa setmana, Faiza va pagar 13 sèquels per una ceba i 17 per quatre tomàquets, el preu dels quals s'ha quintuplicat. Se'l pot permetre de tant en tant perquè té un salari, a diferència de la gran majoria dels 2,2 milions d'habitants de l'enclavament palestí, on l'atur arriba al 68%, segons va difondre aquest dimecres l'Oficina Central d'Estadístiques Palestina, amb seu a Ramal·la.

Bona part de Gaza sobreviu amb menjar enllaunat o els minvants plats de llenties, arròs o pasta que reparteixen les ONG amb reserves que porten dos mesos sense reposar. "Moltes mares intenten ficar al llit als seus fills el més aviat possible perquè no es queixin de gana. O amb un sol àpat al dia, que sol ser el sopar, perquè almenys se'n vagin a dormir sense gana. No plens, però almenys sense queixar-se de gana", ha explicat aquest divendres Ghada Alhaddad, responsable humanitàries amb presència al terreny. Alhaddad va explicar el cas d'una embarassada que volia una peça de verdura després de tantes setmanes sense tastar-les. Va comprar un tomàquet a cinc sèquels, però es va sentir egoista per no compartir-lo amb els seus quatre fills i al final el va dividir entre cinc.

Si, després de dos mesos sense aliments, Gaza no ha entrat tècnicament a la fam és perquè les organitzacions internacionals, ONG i algunes famílies o col·lectius tenen reserves o les van poder generar durant l'alto el foc. Fins al 18 de març, quan el Govern de Benjamí Netanyahu ho va trencar unilateralment. Havia conclòs la seva primera fase (en què va obtenir l'alliberament de 33 ostatges) i no volia passar a la segona, perquè això obligava a posar fi a la guerra. Va reprendre els bombardejos constants, va tallar l'entrada a Gaza de tot (aliments, aigua, medicaments, combustible, oli de cuinar…) i va desconnectar l'única línia elèctrica que mantenia. Tot amb el suport incondicional dels Estats Units.

Les reserves s'esgoten. La setmana passada, el Programa Mundial d'Aliments de l'ONU va anunciar que havia lliurat als menjadors socials el que li quedava, i que no donaria per a gaires dies. Va distribuir d'urgència galetes amb alt contingut energètic, barretes de dàtils, oli vegetal o menjars ja preparats. Van arribar a 642.000 persones, tret de la ciutat de Rafah, devastada, gairebé deserta i inaccessible perquè Israel la va incorporar el mes passat a la seva zona sota control amb vocació permanent.

Els menjadors socials cobrien abans només el 25% de les necessitats alimentàries diàries de la meitat de la població, però eren la seva única ració assegurada. Ara van tancant un darrere l'altre, segons se'ls acaben les provisions, mentre se succeeixen les imatges de nens, dones i ancians lluitant per una ració. Una altra font d'aliments (els kits que distribuïen les agències humanitàries) porta detinguda des de principis d'abril pel setge complet israelià, que l'ONG de drets humans Amnistia Internacional va definir aquest divendres, en complir dos mesos, no només com un càstig col·lectiu i un crim de guerra, sinó també constitutiu del delicte de genocidi, de considerar-lo dirigit.

Per això, els darrers dies, les imatges que arriben des de Gaza (Israel impedeix a la premsa estrangera l'entrada lliure des del principi de la guerra) dibuixen un panorama encara més atroç de l'habitual. En un vídeo es veuen nens raspar restes d'arròs de les grans cassoles buides dels menjars col·lectius, per poder emportar-se alguna cosa a la boca. En un altre, un ancià cau a terra amb la cassola a la mà, incapaç d'arribar al repartiment davant de tants nens que té al davant.

Hi ha qui rescata restes de farina d'entre la runa de cases bombardejades o demolides pels buldòzers. Fa més d'un any que hi són, explicava un ancià que ho fa. "És una farina que no és normal... No se la menjarien ni els animals. Tot i així l'estem molent [amb les mans] per poder alimentar els nostres fills. Pots veure la quantitat de sorra que té? Mengem farina amb sorra", diu mentre desgrana sobre un tamís un tros sòlid i tacat que ha trobat. Dins del bloc, mostra, hi ha també trossets de metralla, estelles de fusta o pedres. Els nens de la família, mentrestant, passen el dia buscant plàstics (tòxics en cremar, però més accessibles), fulls de paper i cartrons per poder encendre un foc amb què transformar en pa aquesta barreja de farina i sorra. Les 25 fleques que rebien suport de les Nacions Unides fa més d'un mes que estan tancades, per falta de farina i d'oli de cuina, segons la seva agència humanitària.

Sense electricitat ni combustible ni oli, la majoria de famílies cuina fent un foc amb fusta. Generalment col·loquen com a suport uns maons que han trobat entre els enderrocs i, a sobre, una paella o cassó. O aprofiten un antic fogonet metàl·lic. "Com et pots imaginar, és una bogeria el fum que genera. Al meu pare l'afecta. Es torna difícil cuinar fins i tot les coses més simples, fins i tot si tens la sort de trobar-les al mercat", assegura Mariam per missatges d'àudio des de Jan Yunis. Sent, diu, el pes al cos de l'absència continuada de vitamines i proteïnes: “No recordo l'última vegada que vaig prendre una peça de fruita”.

Davant la carència de cafè, les famílies més pobres han començat a guardar els ossos dels dàtils, torrar-los i moldre'ls com a substitut, explica Faiza. "Depenem del que tinguéssim abans de l'alto el foc. Alguns vam poder emmagatzemar alguna cosa. Molts altres, no. Perquè no podien o perquè en general pensàvem: "S'ha acabat la guerra, per fi podem tornar a les nostres vides". No esperàvem tornar-hi tan poc temps després", afegeix.

La carn congelada que va entrar durant l'alto el foc és gairebé una quimera. El quilo de sucre ja està en 70 sèquels. A Gaza, amb una àmplia costa i tradició pesquera, el peix disponible és ínfim ia preus astronòmics. Capturar-lo suposa jugar-se la vida, davant dels vaixells de la Marina israeliana que la vigilen i obren foc en ocasions. "Un dels treballs més letals del món", en paraules de Gavin Kelleher, mànager d'accés humanitari de l'ONG Consell Noruec per als Refugiats que va treballar a Gaza durant més d'un any durant la invasió.

Les dues darreres setmanes s'han multiplicat els assalts a botigues i cuines comunitàries per gent tan famolenca com desesperada. Cinc, només dimecres de la setmana passada, entre els quals hi ha el complex de l'agència de l'ONU per als refugiats palestins (UNRWA, als seus segles en anglès), on la població va penetrar, va robar medicines i va danyar vehicles, segons va detallar a l'agència Reuters una dels seus oficials sènior d'emergències, Louise Wateridge.

L'agència de l'ONU especialitzada en la infància, Unicef, ha identificat 10.000 casos de malnutrició aguda (1.600, greus) des de començament d'any entre nens de sis mesos a cinc anys. El número es va doblar entre febrer, encara al bell mig del foc, i març. Aquest dissabte, el Ministeri de Sanitat de Gaza, que recopila les dades que li envien els centres mèdics, va adonar de la mort en un hospital de la capital d'una criatura, Yanan Saleh al-Skafi, per malnutrició i desnutrició. És el número 54, gairebé tots nens, per aquest motiu. "Estem destrossant els cossos i ments dels nens de Gaza. Els estem matant de gana. Som còmplices", va dir dijous passat el director general d'emergències de l'OMS.

No és només l'absència de menjar. És tot un cercle. Sense electricitat des del principi de la guerra, tot —des dels hospitals fins a la càrrega de telèfons mòbils a canvi d'una petita quantitat— depèn de generadors o d'enginys manuals, com ara plaques solars que van a un alimentador. I els generadors depenen de combustible que Israel manté esperant en camions cisterna des de fa dos mesos a l'altra banda de la frontera, en espera de llum verda. Alguns ferits pels bombardejos són transportats als hospitals directament en ruc.

La situació imposaria una mena de retorn a la producció local, però la ramaderia i l'agricultura estan devastades. Israel acaba d'incloure alguns dels escassos terrenys cultivables a la “zona de seguretat” que pretén controlar indefinidament. Durant les últimes dues setmanes, ha incendiat centenars d'hectàrees de cultius, amb l'objectiu d'exposar els túnels que usen els milicians i reduir el desplegament de tropes, segons ha informat el canal 12 de la televisió israeliana.

Tot mentre Israel empetiteix Gaza fins a extrems inèdits. L'agència d'assumptes humanitaris de l'ONU calcula que la població ja només pot accedir al 31% del territori, que ja era abans de la invasió el de més densitat de població del món: unes 5.500 persones per quilòmetre quadrat, 60 vegades més que Espanya. Quaranta dels bombardejos les sis setmanes següents a la fi de l'alto el foc van tenir lloc a Al-Mawasi, la zona plena de tendes de campanya de desplaçats que l'exèrcit israelià va declarar “humanitària” ia la qual va exhortar repetidament la població a dirigir-se.

En dos dies d'abril, Israel va destruir en tres zones diferents 36 eines de maquinària pesant, com ara excavadores (que permeten retirar la runa), camions d'aigua i tancs de succió de clavegueres, segons el Comissionat de Drets Humans de les Nacions Unides. Kelleher ho emmarca en una “campanya més àmplia per convertir-la en inhabitable”. Un vídeo mostrava recentment joves traient les runes amb les mans després d'un bombardeig, per intentar rescatar ferits, davant la manca de maquinària.

Les autoritats israelianes justifiquen el setge absolut en la necessitat de pressionar Hamàs perquè es rendeixi (que lliuri les armes i els 59 ostatges que manté) i que el moviment islamista roba l'ajuda humanitària, cosa que no ha corroborat cap organisme internacional o ONG amb presència al terreny. No obstant això, i davant la dimensió del deteriorament humanitari, estudia reprendre ben aviat la distribució d'ajuda, però amb un nou mecanisme, dissenyat perquè Hamàs no hi pugui accedir en cap moment. Consisteix a establir punts de repartiment controlats per contractistes privats de seguretat o soldats. Les agències humanitàries ho veuen injust i ineficient. El mitjà nord-americà Axios va publicar divendres que Israel, els EUA i els representants d'una nova fundació internacional són a prop de tancar un acord. La idea és posar-lo en marxa abans que Donald Trump viatgi al Golf, el proper dia 13.

LA DESAPARICIÓ DE LA NARRACIÓ O COM LES VAQUES VOLEN

Arran d'un comentari de Fackel a l'escrit anterior sobre la moda a Tik Tok del reality shifting, he cregut oportú publicar aquest article de Pilar Fraile al País, d'una banda, perquè té a veure amb l'anterior i també per què toca un tema actual com és la banalitat d'una societat en què el món digitalitzat ens està convertint en individus vacus perquè estem buits de relat.

"La setmana passada vaig tenir una conversa amb la meva fisioterapeuta que encara em ronda el cap. Em va comentar que una dels pacients era novel·lista. “Com es diu?”, vaig preguntar, sense poder reprimir la curiositat del gremi. ”El cognom no ho sé“, va contestar, i després em va explicar que al seu marit li havien regalat un llibre d'aquells que es venen molt. Tampoc no recordava el nom de l'autor ”Les coses que no són importants les oblido”

Hi va haver alguna cosa en la seva manera de referir-se a aquestes coses “no importants” –que després vaig comprendre que engloben el teatre, la música o qualsevol qüestió que s'escapi del pagament de la hipoteca o les històries clíniques– que em va deixar desconcertada. I no, no es tracta de la vella disputa entre les ciències i les lletres. Aquest menyspreu per la matèria narrativa, o més aviat, aquest no adonar-se de la rellevància de les històries, pot tenir conseqüències fatals.

El cos és menys capaç de funcionar sense relat que sense proteïna. Per què m'aixeco al matí, per què faig això, compro allò altre, em relaciono amb aquests, vot per aquells altres? Sense una mínima guia que estructuri el nostre dia a dia, estem perduts. Ho sabem almenys des de Paul Ricoeur: la nostra psique és narrativa. Narrar, narrar-nos, és imprescindible per orientar la nostra acció i situar-nos en el temps. Tan imprescindible que, com passa amb el buit de nutrients, si no tenim un bon relat a la mà —un que sigui nutritiu i beneficiós per a nosaltres—, ens omplirem amb el que hi hagi.

Un exemple revelador d'aquest fenomen el trobem a El millor dels mons impossibles, de Gabriel Ventura, on es desgranen els detalls d'un moviment conegut com a reality shifting. Els shifters, així s'autodenominen, practiquen una estratègia que es va posar de moda a la pandèmia i que consisteix en una mena de meditació en què el subjecte se submergeix durant hores en mons ficcionals per després explicar-ho, és clar, a TikTok o en un lloc similar.

El desig d'evasió quan el que t'envolta és insuportable no és nou, però el fet que la fugida es produeixi a escenaris construïts per la cultura de masses, des d'HBO a Amazon Prime, passant pels escenaris de la PlayStation o Nintendo, resulta, si més no, desassossegant. Com pot ser que estiguem tan buits que ni somnis siguem capaços d'inventar el nostre propi món?

D'acord amb el narratòleg i analista social francès Christian Salmon —no deixin de llegir el seu Storytelling—, des de fa més d'un segle es produeix una minva de la nostra capacitat d'explicar històries. El nostre buidament narratiu hauria començat amb la Primera Guerra Mundial, s'hauria aprofundit a la Segona i estaria acabant de completar-se als nostres dies. La propaganda bèl·lica i la dissolució de la dimensió temporal dels esdeveniments haurien estat les claus d'aquesta destrucció, que arriba al paroxisme amb l'storytelling, l'ús del relat amb finalitats comercials. Aquesta tècnica, que consisteix a construir “petits relats [stories] exemplificants”, ha estat utilitzada des de la publicitat i la política fins als grans productors de relat, com Disney o Netflix. El seu objectiu, defensa Salmon, és dirigir-se a les emocions per aconseguir que ens emmotllem a certs comportaments, en comptes de proposar mites interpretables que nodreixin la imaginació, com farien els “grans relats”, començant per Homer.

La psicoanalista i escriptora Lola López Mondéjar aprofundeix en l'anàlisi d'aquest problema en el magnífic assaig Sense relat. Per a l'autora, el triomf del món digitalitzat produeix un individu incapaç d'explicar-se a ell mateix. Som, o més aviat ens hem convertit, en “individus buits”. Il·lustra Mondéjar aquesta idea amb el cas d'una dels pacients, una jove metgessa afectada de patiment emocional que va suscitar el seu interès perquè, si, d'una banda, era capaç d'explicar tot el que feia (gimnàs, cursos, viatges), de l'altra semblava incapaç de relacionar els esdeveniments amb les emocions. Les seves històries no tenien un perquè i un perquè; no hi havia trama ni argument, és a dir, no narrava, no informava. Semblaria, afegeix la psicoanalista, que la jove estigués esperant que algú donés sentit a la seva història.

Mondèjar proposa que aquest buidament acaba atrofiant no només la capacitat de comprendre'ns nosaltres mateixos, sinó també la nostra facultat de pensament: en ser incapaços de transformar el que succeeix en una experiència subjectiva i comunicable, resultaríem acrítics. Una cosa semblant proposava Salmon: “Les històries (stories) s'han tornat tan convincents que amenacen de substituir els fets i els arguments racionals”.

L'escombrada de la imaginació, aquesta “conversió de la consciència en un menú de Netflix”, en paraules de Ventura, ens acabaria per incapacitar per a alguna cosa tan “poc important” com el raonament, o per a l'exigència, per exemple, de proves fiables abans d'adherir-nos a qualsevol teoria. Si la deriva continua, no us estranyeu si demà, o aquesta mateixa tarda, ve un senyor i ens explica que les vaques volen i acabem per creure'ns-ho".

REALITY SHIFTING

Reality shifting: la pràctica cada cop més viral entre els joves a Espanya que pot danyar la salut mental. Consisteix a escapar de la realitat a través del pensament. S'ha popularitzat entre els joves, però la seva pràctica continuada pot atribuir trastorns a la salut mental.

El moment abans d'entrar a la vigília del son sempre és personal. Multitud de pensaments ronden pel cap, alguns que et fan dormir plàcidament i altres que propicien el desvetllament. No obstant això, hi ha un mètode amb què qualsevol persona en qualsevol moment pot teletransportar-se al món més ideal, i agafar un somni personalitzat. No hi ha realitat augmentada ni tecnologia punta, simplement n'hi ha prou amb la ment i una mica de pràctica. Aquesta disciplina s'anomena “reality shifting”, i és semblant a la meditació i està sent tendència en xarxes socials.

La seva etimologia prové del verb anglosaxó “to shift” que traduït al català significa “moure's”. I és que amb el poder de la imaginació, la persona que practiqui “shifting” és capaç de moure's, mentalment, a un altre món, real, fictici o íntim. Des de l'escena preferida d'aquesta pel·lícula que sempre tornes a veure fins a la casa del poble de la teva infància, l'esforç del pensament per recrear aquesta realitat fins als detalls més mínims s'acosta a l'estat meditatiu, al somni lúcid o a l'autohipnosi. En una entrevista per als mitjans francesos Le Monde i RTL, una usuària de “reality shifting” va relatar que fins i tot va ser capaç d'experimentar estímuls sensorials. "Em vaig trobar en una plana molt tranquil·la, amb flors per tot arreu. Podia olorar l'herba tallada. Podia tocar-la amb els meus dits", va explicar.

Per què aquesta pràctica s'ha fet tan popular? Tiktok és un dels principals portals on hi ha testimonis d'aquesta tècnica, i amb milions de visites. Els seus orígens remunten a la pandèmia del Covid-19. Durant el confinament, la sensació d'aïllament i la manca d'interaccions socials va propiciar la proliferació de tècniques de meditació i de somni en un entorn imaginari.

I des de llavors són milions els comptes que ofereixen informació, consells i experiències sobre els múltiples viatges imaginaris. Alguns reportis expliquen que el “reality shifting” és útil per a fins terapèutics i professionals. A més d'ajudar a combatre l'estrès, aquesta tècnica també és susceptible per preparar situacions laborals, com ara una entrevista, mitjançant la imaginació d'una situació adversa.

Viatjar a un món per evadir-se'n. Com tota pràctica meditativa, hi ha el risc de distorsionar la pròpia realitat tangible. El “reality shifting” es troba amb més freqüència en adolescents i joves, que experimenten fases emocionals i de personalitat més canviants. L'hipnoterapeuta Jean-Marc Berheim, va ser consultat pel mitjà francès RTL sobre aquest assumpte. "El shifting pot fer que els joves perdin contacte amb la realitat i prefereixin els somnis lúcids que proporciona el canvi a la mateixa manera el món real", va concloure l'expert.

No sé què pensareu els que us hagiu llegit aquest article sencer d'ABC, però jo diria que arribareu a la conclusió que aquesta nova moda del REALITY SHIFTING és alló de somiar despert de tota la vida, de somiar truites, i d'això en saben un munt els del procés, cosa que demostra que la idiocràsia segueix penetrant a la nostra societat i a les ments dels seus habitants.

QUAN TORTOSA ES VA ATREVIR A SER UNDERGROUND

Un llibre descobreix un boom cultural i social ignorat (1979-1990). ‘Movida’ i contracultura van explotar als vuitanta en una societat conservadora. L’arribada a Tortosa el 1983 del Tren Feminista, amb 650 dones d’arreu de Catalunya, va generar un enorme enrenou social ‘Ebre-Informes’. Esteve Giralt.

Ciutat de tradició conservadora, amb fama de tancada, patrícia i clerical, en una privilegiada cruïlla de camins a la vora del final del riu Ebre, Tortosa es va voler transformar durant la dècada dels vuitanta a través de la contracultura, aprofitant l’impuls i el desig d’obrir per fi les finestres en l’adeu de la dictadura franquista.

Mentre a Madrid irrompia la movida, a Tortosa, tant de temps adormida, va sorgir un moviment artístic, de fort arrelament social, protagonitzat per joves nascuts durant els anys seixanta, culturalment inquiets, que no havien patit en primera persona la repressió franquista. Tenien ganes de canviar-ho tot. Es van formar una vintena de bandes d’estils musicals com el punk o el rock, i van irrompre creadors de múltiples disciplines. La poesia visual, el teatre o la pintura, amb noms com Toni Gonzàlez (1954-2018) o Emili Clari (1958-2019); artistes plàstics, com l’il·lustrador de fama mundial Ignasi Blanch (1964), cineastes (Juan Cruz) o fotògrafs (Paco Espinach o Jep Colomé). Un boom sorgit a contracorrent, en una societat que observava amb recel els aires de canvi, amb vista a un riu Ebre on lluïa, sense rubor, l’aguiló franquista.

Un còctel cultural i social que sorprenentment amb prou feines s’ha estudiat ni relatat en els últims 40 anys. Fins a la publicació d’un llibre, Tortosa underground (1979-1990), publicat per Onada Edicions, escrit a quatre mans per un dels seus protagonistes, Cristian Porres, músic, poeta visual i dissenyador gràfic, i una periodista local, Marina Pallàs, que per edat no ho va viure però va sentir gran curiositat.

“Va ser una dècada molt rica, creativa i turbulenta, amb el naixement de moltes coses importants per explicar. Va ser una dècada prodigiosa, amb l’eclosió de grans llibertats i amb molta festa”, destaca Pallàs. “Si tingués un superpoder, escolliria tornar al 1984”, afegeix. Si ho fes, es trobaria amb una Tortosa en convulsió, al marge dels engranatges institucionals. “Nosaltres volíem canviar el món”, avança Porres, que ho va viure en primera persona com a integrant d’un dels grups de més impacte ( Valium 10). “Hem volgut recuperar la memòria dels desheretats, com els defineix Toni Chaney, sovint ignorats pel menyspreu de la societat tortosina”.

Com va evolucionar aquest moviment? Va tenir èxit? Va transcendir més enllà de Tortosa i les Terres de l’Ebre? Què va quedar de tot allò? El llibre s’ha publicat a l’abril i ha tingut un èxit enorme per Sant Jordi a Tortosa. Hi ha molt interès i curiositat per reviure tot allò. “Ens vam adonar que és un període molt poc documentat en la història de Tortosa, molta gent coneix la movida de Madrid, la més cèlebre, el que va passar a Barcelona o València, però el que va passar a Tortosa no s’havia explicat ni abordat”, destaca Pallàs. La seva feina ha servit per recuperar les vivèn­cies i reflexions dels mateixos protagonistes. És fruit d’una feina laboriosa de diversos anys.

La periodista tortosina Maricel Chavarría (1967), de La Vanguardia , ho va viure i va relatar a través de les seves primeres cròniques culturals (Ebre-Informes) en concerts de grups com els Valium 10, de Cristian Porres i Manel Segarra; els Landlord, de Carlos Chavarría i Paco Prieto, o els mods de Quadrophenia. “L’escena musical seria, en última instància, la raó de ser de la movida de Tortosa”, sosté.

“Els grups de rock i pop sorgien del no-res, i avançaven amb una mà davant i una altra darrere malgrat els comentaris de burla i l’escepticisme típicament local, sempre disposat a desmoralitzar tot aquell qui s’atrevia a artistejar ”, recorda Chavarría.

Una de les virtuts de Tortosa underground és que és una obra coral. Els autors han entrevistat durant més de dos anys més de setanta persones. “No tothom estava disposat a participar-hi, fet que és comprensible. Hi ha portes que no s’han obert, no passa res”, reflexiona Porres. Amb aquesta 'movida' contracultural van sorgir els primers moviments feministes (Col·lectiu de Dones de Tortosa), les ganes d’alliberar-se i expressar-se sexualment després de quaranta anys de repressió. L’experimentació amb les drogues, els excessos de la nit tortosina, la irrupció de la sida i tots els seus tabús formen part d’una mateixa història.

El cineasta barceloní Juan Cruz (1966), guanyador d’un Goya (Tapas), va passar dos anys de la seva adolescència a Tortosa i va coincidir amb tot això. És un dels prologuistes del llibre. Va canviar el seu Hospitalet de Llobregat pel Baix Ebre quan tenia 15 anys. “Vaig tenir el privilegi de veure aquella Tortosa moderna. Jo venia de la rumba heavy de l’Hospitalet, una mica quinqui, i vaig entrar en mons com el còmic, que després em van portar a la literatura i a l’escriptura de programes de televisió, sèries o pel·lícules. Té a veure amb el que vaig viure a Tortosa, van ser dos anys meravellosos, em van marcar”.

Tortosa va voler ser underground i ho va aconseguir durant una dècada meravellosament trencadora i il·lusionant. No va caure en sac foradat. Alguns dels artistes sorgits durant aquella època van fer carrera pel seu compte i una part ha tingut recorregut i transcendència dins i fora de les Terres de l’Ebre. En l’àmbit social, el començament dels moviments feministes van ser una llavor del que ha vingut després dins i fora de Tortosa. Molts dels somnis de canvi radical van acabar diluint-se. “Nosaltres volíem canviar el món, però al final el sistema ens ha portat a ser adults responsables: volíem cremar-ho tot per tornar a construir-ho”, fa balanç Porres.

“Sí que és veritat que ha quedat el moviment feminista, que va començar llavors, la lluita LGTBIQ que no existia i es va crear durant aquella època, i sobretot les sensibilitats: ser conscient que hi ha gent que pot crear altres coses al marge del corrent principali del sistema”, afegeix Porres. “Eren veus dissidents, dones aleshores ­noies molt joves i valentes, que van començar a lluitar pels drets de les dones, igual que en el col·lectiu LGTBIQ, persones que volien començar a fer un món millor, més just”, afegeix Pallàs.

El llibre rescata històries meravelloses, poc conegudes, de pioners com José María Curto, impulsor del primer pub gai de les Terres de l’Ebre, el Broadway, a Jesús (Tortosa). El 1979 ja s’anunciava com el primer pub gai del Baix Ebre.

Les trobades eren als bars (Stress, Negresco o Sprint), als pubs (Broadway, Bugatti, Cristal o Manila) i de manera espontània va anar sorgint la movida tortosina i les seves ganes de sacsejar els fonaments d’una societat ancorada en el passat. Molts dels llocs han desaparegut. “Els punts de trobada són punts de creació, allà et trobaves amb moltíssima gent i de cada xerrada sortia una idea”, recorda Arturo Gaya (Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries), amb la mirada posada al mític Casal Tortosí.

“El que vam fer va ser molt gran”, recorda Porres. “El llibre m’ha servit per recuperar la meva relació amb Tortosa, que era d’amor i odi, turbulenta. Vaig sortir escopetejat de Tortosa amb 20 anys, pensava que era un forat; volia ser una estrella del rock and roll, ho vaig intentar”, recorda.

“Va ser una època en què es van obrir les finestres, se’n va anar la caspa, ho vam viure com una explosió absoluta de llibertat. Hi va haver un canvi important en la manera de viure. Pensàvem que se n’havia anat per sempre, però són lluites que no podem deixar, la caspa ha tornat”, alerta Cruz.

Una altra de les virtuts de Tortosa underground és la recopilació d’una gran quantitat de mate­rial gràfic, amb fotografies de l’època, una part inèdites, en una petita mostra oferta generosament pels autors per il·lustrar a La Vanguardia aquest viatge. 

“El jove amb somnis pels carrers de Tortosa ara pot confirmar que tot tenia sentit i que allà vam trobar color i un itinerari ple de molts dibuixos. Hi havia màgia”, relata l’il·lustrador Ignasi Blanch (Roquetes, 1964), únic representant espanyol en el projecte internacional East Side Gallery per pintar el mur de Berlín, llavors entre l’adolescència i la joventut.

Cristian Porres, músic, poeta visual i dissenyador gràfic, i una periodista local, Marina Pallàs, que per edat no ho va viure, però va sentir gran curiositat, són els autors del llibre.

L'APAGADA: UNA CRIDA URGENT A LA NACIONALITZACIÓ

El 28 d'abril, Espanya i gran part de Portugal van patir una apagada elèctrica massiva sense precedents, que va deixar milions de persones sense subministrament elèctric, va paralitzar el transport, va col·lapsar les telecomunicacions i va generar un caos generalitzat en sectors clau com la indústria, la sanitat i els serveis financers. Aquest esdeveniment, qualificat com a 'excepcional i extraordinari' per Red Eléctrica de España, no només va evidenciar la fragilitat de les infraestructures crítiques en un món hiperconnectat, sinó que també va posar al centre del debat una qüestió fonamental: la necessitat que sectors estratègics com l'electricitat i les telecomunicacions estiguin sota control estatal per garantir la seguretat estatal. A les 12.30 hores del 28 d'abril, una caiguda sobtada del 60% de la generació elèctrica –equivalent a 15 gigawatts– va sumir la península Ibèrica en la foscor. Aeroports, trens, metres i serveis essencials van quedar paralitzats. Les telecomunicacions, dependents de l'electricitat, van col·lapsar, deixant milions de persones incomunicades, amb problemes per fer trucades, enviar missatges o accedir a internet.

Tot i que Red Eléctrica i les operadores privades van activar plans de contingència, la recuperació va ser lenta, amb estimacions inicials de sis a deu hores per restablir el subministrament. Tot i els esforços, la falta de claredat sobre les causes –amb hipòtesis que inclouen des de fallades tècniques fins a un possible ciberatac– va generar incertesa i desconfiança. Aquesta apagada no va ser només un incident tècnic; va ser una advertència sobre la vulnerabilitat d'un sistema elèctric i de telecomunicacions gestionat majoritàriament per empreses privades.

L'electricitat i les telecomunicacions com a pilars de la sobirania- L'electricitat i les telecomunicacions no són mers serveis; són la columna vertebral de qualsevol societat moderna. Sense electricitat, l'economia s'atura, els hospitals depenen de generadors d'emergència, i la seguretat pública queda compromesa. Sense telecomunicacions, la coordinació d'emergències, l'accés a informació i la comunicació entre els ciutadans s'ensorren. L'apagada ha demostrat que la dependència d'operadors privats exposa la població a riscs inacceptables.

La sobirania implica tenir control sobre els recursos i serveis essencials. Tot i això, el sistema elèctric espanyol està dominat per un oligopoli de grans empreses, mentre que la distribució d'alta tensió està monopolitzada. A les telecomunicacions, operadors com Telefònica, Vodafone o Orange, encara que van activar plans d'emergència, no van poder evitar caigudes massives de servei a causa de la seva dependència de la xarxa elèctrica. Aquesta estructura privatitzada, fragmentada i vulnerable limita la capacitat de l'Estat per respondre amb rapidesa i eficàcia davant de crisi.

L'experiència d'altres països reforça aquest argument. A Xile, després d'una mega apagada el 2024 que va afectar 19 milions de persones, legisladors van impulsar la creació d'una empresa elèctrica estatal per recuperar la sobirania energètica i garantir la seguretat del subministrament. Espanya n'ha de prendre nota: la nacionalització de l'electricitat i les telecomunicacions és una necessitat estratègica.

Seguretat nacional en risc - Les empreses privades, encara que disposen de sistemes de ciberseguretat, no tenen la capacitat ni el mandat de coordinar una defensa integral en l'àmbit nacional, una tasca que només l'Estat pot assumir. A més, la presència de capital estranger al sector elèctric i de telecomunicacions planteja riscos addicionals. En un escenari de crisi geopolítica, la dependència d'empreses estrangeres podria comprometre l'autonomia d'Espanya per prendre decisions sobiranes. Un Estat amb control directe sobre aquests sectors estaria més ben preparat per anticipar, prevenir i mitigar incidents, siguin ciberatacs, fallades tècniques o desastres naturals.

L'apagada va deixar milions de persones en una situació de vulnerabilitat extrema. Pacients electrodependents van ser instats a acudir a hospitals, milers van quedar atrapats en ascensors o transports públics, i els comerços i autònoms van enfrontar pèrdues milionàries. La manca d'electricitat i comunicacions també va dificultar la coordinació d'emergències, amb serveis com el 112 instant a no saturar les línies. Aquest escenari posa de manifest que la població depèn d'un sistema que, en la seva forma actual, no en garanteix la protecció.

Un sistema elèctric i de telecomunicacions nacionalitzat permetria que l'Estat prioritzi les necessitats reals de la població sobre el lucre. Això inclou invertir en infraestructures, diversificar fonts d'energia, enfortir els nodes intermedis de telecomunicacions i garantir que els serveis essencials –com els hospitals, les escoles i els centres d'emergència– tinguin subministrament ininterromput. A més a més, un model estatal facilitaria una comunicació transparent i coordinada amb la ciutadania, reduint la incertesa i el malestar social en moments de crisi.

Lliçons de l'apagada - L'apagada no s'ha de veure només com una emergència puntual, sinó com una oportunitat per repensar el model energètic i de comunicacions d'Espanya. La nacionalització de l'electricitat i les telecomunicacions és un reconeixement que certs serveis són massa crítics per estar subordinats a interessos privats. Un Estat fort és l'únic capaç de protegir la població i garantir la continuïtat dels serveis essencials en temps de crisi.

Per avançar, el Govern espanyol hauria de considerar mesures concretes com la nacionalització del sector elèctric en l'àmbit estatal, assumint la gestió de la generació i distribució elèctrica, prioritzant la seguretat. També s'hauria de considerar la nacionalització de les telecomunicacions clau, assegurant que les xarxes mòbils i de dades estiguin sota control públic per garantir-ne l'operativitat en emergències. Un altre element fonamental és revisar la dependència estrangera, reduint la influència de capital forà en sectors estratègics.

L'apagada ha estat un recordatori que la seguretat i la sobirania no es poden delegar. Espanya ha d'assumir el control dels seus sectors estratègics i assegurar que l'electricitat i les telecomunicacions estiguin al servei del país. La pregunta no és si ens podem permetre nacionalitzar aquests sectors, sinó si ens podem permetre no fer-ho. Joaquin Castro a Periodismo alternativo.

A Europa, diversos països tenen empreses elèctriques amb participació estatal, encara que el grau de nacionalització varia. Alguns exemples inclouen França, Itàlia, Suècia i Països Baixos, on existeixen entitats estatals d'energia. Altres països com Alemanya i Portugal han privatitzat completament el seu sector elèctric.

EL PARADÍS IMPERFECTE

Deia Ernesto Sabato: "Un bon escriptor expressa grans coses amb petites paraules; a la inversa del mal escriptor, que diu coses insignificants, amb paraules grandioses." Doncs Augusto Monterroso seria un perfecte representant del que per a Sabato, i per a molts, ha de ser un bon escriptor. Ni li sobra, ni li falta cap paraula. És un mestre veritable en el cultiu del microrelat i també ho és quan l'extensió dels seus textos van més enllà d'una simple línia. Monterroso és ironia, tendresa, poesia i reflexió.

Des d'aquí, i com a record del dia de l'apagada del nostre paradís terrenal, em permeto recomanar “El paradís imperfecte”, que dóna nom a un dels seus petits relats més coneguts, publicat per Debolsillo (Random House), amb un subtítol: “Antologia tímida”. Us deixo amb una mostra del seu bon fer literari:

1.- Fecunditat - Avui em sento bé, un Balzac; estic acabant aquesta línia.

2.- El para dís imperfecte - És cert -va dir mecànicament l'home, sense treure la vista de les flames que cremaven a la xemeneia aquella nit d'hivern-; al Paradís hi ha amics, música, alguns llibres; l'única cosa dolenta d'anar-se'n al Cel és que allà el cel no es veu.

Epitafi trobat al cementiri Mont Parnàs de Sant Blai, S.B

Va escriure un drama: van dir que es creia Shakespeare;

Va escriure una novel·la: van dir que es creia Proust;

Va escriure un conte: van dir que es creia Txékhov;

Va escriure una carta: van dir que es creia Lord Chesterfield;

Va escriure un diari: van dir que es creia Pavese;

Va escriure un comiat: van dir que es creia Cervantes;

Deixà d'escriure: van dir que es creia Rimbaud;

Va escriure un epitafi: van dir que es creia difunt.

3.- Els llibres tenen la seva pròpia sort - Els llibres tenen els seus propis fats. Els llibres tenen el seu propi destí. Un cop escrit –i millor si publicat, però encara això no és imprescindible– ningú sap què passarà amb el teu llibre. Pots alegrar-te, pots queixar-te o pots resignar-te. Tant és: el llibre correrà la seva pròpia sort i prosperarà, o serà oblidat, o totes dues coses, cadascuna al seu temps.

Tant se val el que facis per ell o amb ell. Pot quedar-se amagat o escrit en xifra en unes golfes i ser descobert cent trenta-dos anys més tard; estar a totes les vitrines i en mans i en boques de tots i passar a l'oblit immediatament després de la teva mort, quan per a la gent siguis tot just un nom o un fantasma, o ni tan sols un fantasma; quan hagis desaparegut i ja cap et tema o esperi favors de tu; o ja siguis simpàtic i el teu famós enginy no faci riure més ningú, perquè ningú hi serà per riure-se'n, ni amb tu i ni tan sols de tu. O al contrari, on els dolços nuvis passaven de llarg agafats de la mà sense dignar-se a fer una mirada al teu estimat llibre, del qual només tu saps la feina que et va costar, l'amor que li vas posar i els dubtes que et va inspirar sumint-te en la desesperança, la sensació d'impotència i la rancúnia; on la bona gent distreta t'ignorava, ara ho pren a les mans incrèdules davant tanta meravella que abans ni sospitava, ho paga i se l'emporta a casa, parla d'ell amb els seus amics, el presta o no ho presta, segons, subratlla paràgrafs, ia la nit, no importa l'hora, desperta la seva dona o marit i li diu o ho diu.

(Però tu caminaràs molt lluny. No el pots veure ni sentir perquè potser ja estaràs mort sense que de la glòria del món t'hagi tocat en vida ni aquesta alegre engruna.)

Ara el teu llibre va sota els braços més estranys i es troba a totes les ments. Calma; no pateixis: demà ho estarà també, i demà passat, i cada dia i els segles que vinguin. Resulta que els aplaudiments que va rebre eren en realitat merescuts, i els premis que li van donar també, i com avui, les coses seguiran igual i fins i tot millor: els nens de les escoles aniran el dia del teu aniversari al carrer que porta el teu nom, i el ministre dirà el seu discurs, mil cinc-cents anys lluny, i podràs veure des del lloc en què estiguis a aquells éssers extra, donat el ministre aixecarà la vista i el braç i agitarà el seu paper a la mà com saludant-te i com dient no et preocupis pel teu missatge, estem amb tu i t'estimem molt; mentre, els nens, miraran així mateix cap amunt i es posaran la mà als ulls cobrint-los no sabràs si del sol o de la teva pròpia resplendor.

A NINGÚ L'IMPORTA UN MORO INNOCENT

Ahmed Tommouhi i Abderrazak Mounib van ser condemnats per diverses violacions que no van cometre. El segon va morir a la presó, i el primer hi ha passat 15 anys de la seva vida, encara que la seva innocència va ser demostrada quan ja n'havia complert sis de condemna. Ara l'Audiència Nacional li ha negat la indemnització que demanava per aquest error judicial terrible. Cinc magistrats han decidit que aquest home la vida del qual va canviar per sempre no mereix que li sigui restituïda la innocència i que l'Estat compensi el mal que li ha causat. I no només això. També el condemnen a pagar les costes del procés. Costa molt de comprendre aquesta decisió i més costa no atribuir-la a factors que no siguin judicials. Com poden afirmar les seves senyories que no va ser un error no tenir en compte una altra prova que la del reconeixement? Potser es pot privar de llibertat una persona innocent i que no passi res? Margarita Robles, que va ser una de les jutgesses que va dictar la sentència de Tommouhi, no ha demanat perdó per un error tan greu. I, per descomptat, aquesta dreta antifeminista que es passa el dia dient que les denúncies per violació són falses tampoc no ha sortit en defensa d'aquest moro, que per moro faria alguna cosa.

És pertorbador adonar-nos que la judicatura sembla tenir un biaix per procedència. És difícil no recordar-nos quantes vegades s'ha confós un moro amb un altre moro (és que a mi em sembleu tots iguals, m'han arribat a dir, com els xinesos) i no relacionar aquest tracte injust amb la construcció de l'estereotip del moro com a salvatge violador. Els jutges no semblen atendre com perjudiquen casos com aquest el procés d'integració dels nous espanyols en un país que ja consideren seu. Com ens sentirem tant d'aquí com el que més si sabem que la discriminació pot arribar fins a l'Audiència Nacional? I per què aquest cas, que és un escàndol, una flagrant injustícia, no està estremint d'indignació l'opinió pública? Canviaria alguna cosa si en comptes de Tommouhi el damnificat es digués García o Fernández? En tot el temps que ja se sabia que els dos homes eren innocents, per què ningú no va moure un dit per ells? Les vides dels moros, diria, no valen igual que les vides dels ciutadans patris. Això sí, després vindrem a expressar la nostra indignació per la mort de George Floyd i el racisme als Estats Units i que si Donald Trump és del pitjor. Del pitjor és la indiferència davant del maltractament continuat a un innocent. Najat El Hachmi al País.

Ho deia Pacheco: 'La Justícia en España es un cachondeo', i crec és quedava curt, hi ha jutges que són prevaricadors compulsius, i no tan sols aquest cinc impresentables que han menystingut Tommouhi, posem que us parlo d'una tal Lamela, entre altres il·lustres execrables.

EL CULPABLE DE LA GRAN APAGADA

Quinze gigawatts també es van perdre de cop i volta en fondre’s a negre milions de teles amb el gol de Koundé davant el Madrid, i no va passar res. Però, esclar, era energia de consum, no pas generada com la que va caure dilluns. Una altra diferència és que de l’apagada encara es desconeix si ha estat un error humà o algun pirata qui ha sabotejat la xarxa, mentre que de la Copa del Rei tots sabem que el culpable de la desconnexió sobtada en infinitat de llars merengues va ser aquell Jack Sparrow francès.

Per trobar el culpable hi ha moltes més línies d’investigació de les que pugui preveure Ángel Acebes. Pedro Sánchez no va tenir el do de l’oportunitat quan per felicitar el Barça va qualificar de “final elèctrica” el partit. Així que @Pasblo02 assenyala dos sospitosos a través de la veu del Súper, el cap de Mortadel·lo i Filemó: “¡Cabestros! ¡El presidente dijo ‘final eléctrica’, no ‘fin a la eléctrica’! ¡No corran, no, que les voy a desatascar los oídos con un berbiquí!”. Tuit de l’any si no és perquè l’acompanya una imatge del Súper amb unes tenalles, i no un filaberquí, aquella eina manual que serveix per perforar.

“Ibáñez hauria escrit un best-seller amb això de l’apagada”, diu @m_izqdo03. Cert. Però també hi ha, en l’apagada, una peça literària de primer ordre. Un Ulisses focalitzat en un personatge joycià... jo què sé... un genial autor d’un llibre, Esmorzar de forquilla, que justament el dia que s’agafa de festa perquè és el seu aniversari es fonen els ploms. I després d’un primer àpat que s'allarga més del compte, veu que els semàfors fan menys llum que els fars d’un dos cavalls amb dinamo, i que la gent acosta els seus telèfons per agafar el wifi del Mediamarkt, corre a comprar transistors i embogeix al Mercadona abastint-se d’aigua i paper higiènic.

Mil pàgines de monòlegs interiors, barreja de la veu del narrador amb la del personatge, jocs de paraules. En definitiva, caos, com el viscut urbanament dilluns. Des de l’inicial Solemnement, el rodanxó Albert Molins fins al final. I no em traureu aquesta idea del cap, perquè si m’oferís escriure-ho un editor ho tindria clar i sí vaig dir sí vull Sí.

Però la broma és la broma. Enginyosa amb el Súper de protagonista, gastada si s’acusa Trump, Putin o el Mossad, i irònica quan s’assenyala Pedro Sánchez des de les esquerres, però seriosa des de les dretes.

Perquè Sánchez és culpable de tot, a ulls de molta dreta. De l’erupció del volcà, de la pandèmia, de la inflació, de la crisi aranzelària. Però el nou assenyalament se’l guanya, perquè a cada compareixença engega el ventilador de les culpes, sembla que amagui alguna cosa i s’espolsa les puces.

La dreta política i tuitaire clava mossegada al president sempre que pot. És una actitud a la qual s’apunten alguns mitjans quan el critiquen directament, com els “héroes de novelista berbiquí” que escriuen només per fer sang, els que canta Rosendo a Flojos de pantalón. Però també indirectament altres periodistes, quan remarquem una vegada i una altra com d’important és la nostra feina i que bons som mentre Sánchez triga més de cinc hores a comparèixer.

Se sabrà el culpable de l’apagada, perquè tenim una obsessió a buscar-ne, molt més que a dedicar el temps a esbrinar causes. Per ara donem gràcies que l'apagada hagi durat relativament poc, com un dia joycià, sense temps a més incredulitats al carrer, perquè no tindríem rosendos, sinó, com escriu @albertparis, “els Stay Homas - Àlex Tort.

PER QUÈ CELEBREM L'1 DE MAIG?

Aquest comentari el vaig publicar l'1 de maig de 2009 en aquest bloc en castellà quan estava a wordpress, i encara avui rep força visites diàries quan s'acosta aquesta data. No sé on estarà enllaçat, però cal veure el que dóna de si.

Per què celebrem l'1 de maig “el dia del treballador?

"Pensava, suposo que com la majoria de vosaltres que la celebració del dia 1 de maig vènia arran dels fets de Chicago de l'any 1884, però he trobat en aquest blog de José María Albalad Aiguabella. la informació que ve a continuació de com abans a Austràlia ja havia hagut la celebració de la festa de la classe obrera mitjançant un dia d'atur en 1856 per a demanar la jornada laboral de vuit hores.

“Tothom sap que el dia 1 de maig és festiu perquè se celebra el dia internacional del treballador, però molt pocs saben per què celebrem aquest dia avui i no un altre qualsevol. El primer de maig com el dia del treballador ens fa retrocedir fins a l'any 1856 i desplaçar-nos fins al continent més petit del món, Austràlia. Els treballadors australians van proposar organitzar un dia d'atur complet, en el qual imperessin els mítings i la diversió, per a reclamar la jornada laboral de vuit hores. Aquest dia, importantíssim per als treballadors de tot el món, es va celebrar el 21 d'abril de 1856. Davant la resposta de les classes proletàries d'Austràlia es va decidir repetir aquesta jornada cada any. Aquí és on sorgeix el denominat dia del treballador. La pregunta que jo em faig i que suposo tots us fareu és evident, per què ho celebrem l'1 de maig i no el 21 d'abril? Al llarg d'aquest post explicaré l'evolució que ens ha portat a reconèixer el primer de maig com el dia internacional dels treballadors.

El comportament adoptat pels australians en 1856 va ser imitat per grans masses dels Estats Units el dia 1 de maig de 1886. Gran part dels treballadors estatunidencs van abandonar els seus llocs de treball i van reclamar, igual que ho van fer en el seu moment els australians, la jornada laboral de vuit hores. Com que aquesta “revolució” l'havien protagonitzat l'1 de maig, aquests treballadors van decidir que tots els anys considerarien al primer de maig “el seu dia”, i per tant així ho celebrarien. Aquesta iniciativa, realment, no la van poder dur a terme durant anys, ja que la policia i les lleis no li ho van permetre.

L'1 de maig de 1890, després de quatre anys d'“inactivitat” van decidir tornar a celebrar-ho. Aquesta festa es va dur a terme sense cap mena d'altercats, ja que el Congrés de la Internacional Obrera que havia tingut lloc en 1889 havia potenciat a aquest col·lectiu. En aquest congrés es va establir com a reivindicació prioritària la reducció de la jornada laboral a vuit hores. Els francesos, per mitjà de Lavigne, un obrer de Bordeus, van realitzar una crida a tothom perquè es fes un atur universal. La resposta va ser massiva, així que es va decidir que el primer de maig se celebrés sempre com una festa proletària universal.“

EL SINDICATS SE'N VAN DE MARXA

El dia 1 de maig per si algú encara no se n'havia adonat, és aquell dia de l'any en què els representants sindicals es posen l'americana de pana o el jersei vell i surten al carrer amb les seves pancartes a reivindicar el no-res, que és cosa que fan la resta de l'any, res. Bé, això sí, cobrar de l'estat per indolents i per fer el gandul que és el seu estat natural i condició indispensable per ser sindicalista. Actualment, és clar, abans hi havia sindicalistes de debò, però és una espècie que amb el pas del temps s'ha extingit. De fet, si fem cas a Ignasi Riera, la qualitat principal d'un sindicalista és que sigui un dropo total. Quasi una condició sine qua non.

A tall d'inventari recordar el mestre Fuster quan deia: Un sindicat que està a les mans dels de dalt - siguin aquests els que siguin - serà sempre un instrument d'opressió classista.

I que millor que un acudit cubà per a un 1r de maig - Aquell acudit d'un espia de la CIA enviat per Nixon o per Reagan o per Clinton per saber què passa a Cuba: “Senyor President, no hi ha desocupació però ningú treballa. Ningú treballa, però segons les estadístiques es compleixen totes les metes de producció. Es compleixen totes les metes de producció, però no hi ha res a les botigues. No hi ha res a les botigues, però tots mengen. Tots mengen, però també tots es queixen constantment que no hi ha menjar i que no tenen ni desodorants, es queixen constantment, però tots van a la plaça de la Revolució a aclamar Fidel. Senyor President, tenim totes les dades i cap conclusió.

En aquest vídeo es pot observar l'enllaç sindical d'una banda de New Orleans. És el de la samarreta vermella. Em queda el dubte de si medita o ha traspassat.

SER FELIÇOS QUAN COL·LAPSI TOT

Ara que falten lideratges i anem sobrats de polítics mediocres i aprofitats, la solució passa per fer política a petita escala, repensar el món per subsistir.

Dilluns ens vam quedar a les fosques, i mentre l’astorament ho envaïa tot, arreu, jo no deixava de pensar en una sèrie boníssima francesa que es diu L’effondrement i que retrata diversos individus en diferents contextos, enmig d’un món versemblantment paralitzat. Nosaltres el dia el vam passar tranquils, coneixia on eren tots els meus i que sabrien tornar a casa a peu, dúiem diners en efectiu, tenim una ràdio de les de piles, ens en vam anar a passejar i encabat vam dinar pa, formatge i maduixes, i vam aprofitar per estimar-nos i fer la migdiada. I, tanmateix, el dubte de quant temps podrien aguantar els generadors dels hospitals, quan reobririen les gasolineres i com passarien l’angoixa la gent atrapada als combois de tren, als ascensors i etcètera, em va fer patir.

Que el món tan tecnològic i connectat que hem construït i al qual ens hem avesat està tensionat i pot col·lapsar en qualsevol moment, és una evidència que sembla que vulguem negar perquè les eines que tenim per afrontar-ho no són suficients. La pandèmia va ser un assaig general, però obviem la realitat de la crisi climàtica perquè no n’acabem d’entendre les implicacions en el dia a dia de cadascú, la ciutat està en crisi més que mai, venuda al turisme i l’especulació, i tot i tenir guerra a Europa, encara ens queda prou lluny perquè ens faci por.

L’escriptor Régis Debray, al seu assaig El segle verd, diu que ens hem acostumat al fet que tot vagi més de pressa i més ràpid, però que cal reaprendre a conservar, restaurar, tornar a casa, ser més humils i acceptar que el món és esguerrat i la vida plena de sotracs, per què mentre tot circula, tot va bé, però i si no, pot circular? Menjar de proximitat, acostumar-se a anar a peu per tot, tornar a tenir efectiu a casa, comprar-se una ràdio per estar connectat amb el món, són totes aquelles coses que ens deien els avis i que sonaven anacròniques, però continuen sent vigents, i com dirien uns amics meus, amb una llar, un hort, quatre gallines i una escopeta ja tindríem quasi tot el kit de supervivència necessari.

Segons el neuropsiquiatre Boris Cyrulnik, ser resilients -també com a poble- no és resistir una adversitat, sinó no quedar-s’hi empresonats i treure’n alguna cosa de bé per tirar endavant millor. Vivim en una bombolla en una Catalunya farcida de desigualtats socials i territorials, i amb una mà de reptes que si ens hi fixem bé, compartim amb bona part de la resta d’Europa. Ara que falten lideratges amb ganes de servir i que anem sobrats de polítics mediocres i aprofitats, crec que la solució passa per fer política a petita escala més que mai, i sumar esforços entre tots per queixar-nos menys i discutir més, i seguint la màxima de Flaubert, que creia que la cultura havia de servir per a alguna cosa, fer més assajos, més debats, més converses, més pel·lícules, més poemes, més de tot allò que ens permeti reflexionar, trobar afinitats i solucions, qüestionar i proposar més. En definitiva, per repensar el món per subsistir i encara ser feliços quan col·lapsi tot. - Ada Klein Fortuny a el País

EL PREPPER QUE NO ES VA ASSABENTAR DE L'APAGADA

L'episodi de l'apagada ens ha permès descobrir que l'univers digital no ha matat del tot –afortunadament– el món analògic. El dia de marres es van esgotar els vells transistors a piles, la conversa va guanyar espai a les llars davant del silenci dels mòbils, la gent va tornar a valorar els diners físics davant les targetes que no funcionaven i fins i tot els llibres van substituir les sèries. La tecnologia ens ha segrestat espais de llibertat i ha accelerat els moments fins a convertir-los en instants.

De fet, simplement, i per una estona d'un dia, hem tornat al món de la meva infantesa, el posterior a la guerra, quan ens informàvem per la ràdio, al  braser, a la torna, no tots tenien un telèfon a casa, els diners no passaven pel banc, i poc o res es viatjava. El món d'abans al que per una estona varem tornar dilluns, seria una cosa semblant a la vita Beata de Gil de Biedma. I dilluns, per un dia, el mòbil d'última generació va perdre la batalla davant el vell i oblidat transistor. Encara que potser no hem après res, veient les cues de gent als supermercats comprant munts de rotllos de paper higiènic, aigua, llaunes, etc. No, no hem après res, ni de la Pandèmia, ni de la Dana, ni ara de l'apagada.

I mentre tot això passava, un home no es va assabentar de res. Mentre tota Espanya feia cua per comprar ràdios, piles i espelmes, aquest home ni s'havia assabentat de la gran apagada. “Fins que no vaig veure per la tele que passava alguna cosa, no vaig saber”, diu amb el tremp de MacGyver durant una hecatombe. És aquesta persona a qui t'agradaria tenir d'amic quan arribi la invasió alienígena. La casa dels somnis en temps dalarma mundial. Té plaques solars i bateries, internet per satèl·lit, menjar per a un any, pastilles per purificar l'aigua, fins i tot vestits de protecció biològica i paper higiènic per a un parell de pandèmies. No, a ell l'apocalipsi no li treu la son. “Nooo, tret que es posi la cosa molt malament… Per a aquestes coses petitetes, no”.

Ricardo Rubio, 61 anys, treballa en seguretat, és clar. És 'prepper' –així es fan anomenar-, 'preparacionistes'. "La comunitat silenciosa que es prepara per a la tercera guerra mundial", ha titulat algun reportatge. “Tothom es prepara”, s'encongeix ell d'espatlles. "Mira, tothom se n'ha anat a buscar una ràdio, llanternes, espelmes... Tenir-ho abans i pagar menys té més sentit que no haver-ho de fer a última hora fent cues i pagant més. Ho hauràs de fer igual el dia que passi alguna cosa".

“Al final hi haurà una guerra aquí a Europa”, sentencia sense titubejar. “Això és clar”. Ell no té por, no. Podria estar vivint tranquil·lament un any amb apagada, calcula. “Però ja veuríem els veïns què dirien quan em veiessin a mi tan tranquil”, riu. La setmana passada, de fet, es va menjar una llauna que havia caducat fa 12 anys. “Estava molt bona”, garanteix. "Si cada vegada que vas al súper, compres una o dues i les guardes -recomana-, et puc garantir que les pots tenir a casa teva 15 anys -riu-. També et puc garantir que abans de 15 anys les consumiràs totes".

La filla de Ricardo, al fons, amb la motxilla d'emergència i part del kit desplegat: xiulet amb brúixola i mirall de senyals, pastilles per purificar l'aigua, llumins antitempesta, menjar en caixa, sac de dormir, ponxo, una ràdio, cantimplora i barretes de llum.  / CARLOS MONTAÑÉS - elperiódico.

L'APAGADA, HISTORIA D'UNA PREMONICIÓ

Aquest escrit és del 13 de novembre de l'any passat i valgam deu que es premonitori, perque com deia un col·lega en un comentari, que passi un cas com aquest és impossible, pero ha passat, i aquest es el problema, a hores d'ara 11:52 encara no sabem que va passar, llevat sembla que no va ser un ciberatac.

"Serà un altre encert a la seva llarga llista de premonicions, o simplement una anècdota més en la història de la sèrie? La sèrie animada Los Simpson, famosa per les sorprenents prediccions, torna a ser el centre d'atenció després de l'emissió d'un capítol en què s'entreveu una apagada analògica global el proper 17 de novembre, coincidint amb el Dia d'Acció de Gràcies als Estats Units. La inquietant premonició ha provocat un debat a les xarxes socials, on els usuaris es pregunten si aquesta vegada la ficció s'avançarà a la realitat.

A l'episodi 7 de la temporada 35, estrenat el 2023, Lisa Simpson explica als seus néts la tradició familiar d'encendre una espelma durant el sopar d'Acció de Gràcies. La raó: commemorar la "gran apagada" que va sumir el món al caos anys enrere, precisament un 17 de novembre.

La sèrie acumula una llarga llista d'encerts, des de la presidència de Donald Trump fins a la lesió de Neymar Jr. al Mundial del Brasil 2014, ha generat una barreja de fascinació i preocupació entre els seus seguidors. Si bé molts ho prenen amb humor, altres es pregunten sobre la possibilitat que aquesta predicció, com tantes altres, es faci realitat.

Matt Selman, productor executiu de Los Simpson, atribueix aquests encerts a una combinació d'anàlisi històrica i matemàtica. Segons Selman, en observar el passat i les tendències socials, és possible preveure alguns esdeveniments futurs. No obstant això, la precisió d'algunes prediccions de la sèrie continua sorprenent fins i tot els seus creadors.

El capítol en qüestió no ofereix detalls sobre la causa de l'apagada, però mostra les conseqüències del col·lapse tecnològic: caos als carrers, manca de comunicació i una societat que lluita per adaptar-se a un món sense electricitat. Aquesta imatge distòpica, encara que fictícia, ressona amb les creixents preocupacions sobre la dependència tecnològica de la societat moderna i la vulnerabilitat dels sistemes davant de possibles errors o atacs.

La predicció de l'apagada no és l'única que ha generat enrenou al voltant dels  Simpson. La sèrie ha encertat altres vegades, anticipant invents tecnològics com l'smartwatch i l'iPod, o esdeveniments com l'incendi de Notre Dame. Aquests encerts han contribuït a crear una aura de misteri i premonició al voltant de la sèrie, alimentant la creença que els seus guionistes tenen una capacitat gairebé profètica. A pocs dies del 17 de novembre, l'expectació creix a les xarxes socials. Mentre alguns usuaris es preparen per a una possible apagada, altres ho descarten com una simple coincidència. Sigui com sigui, la nova predicció dels Simpson ha aconseguit, una vegada més, captar l'atenció del públic i generar un debat sobre el futur de la tecnologia i la vulnerabilitat de la societat moderna. Més enllà de la veracitat o no de la predicció, l'episodi planteja una reflexió sobre la nostra dependència de la tecnologia i la importància d'estar preparats per a situacions imprevistes. En un món cada cop més connectat, una apagada global, encara que improbable, no és un escenari completament descartable. La ficció, ens convida a reflexionar sobre la fragilitat del sistema i la necessitat de desenvolupar estratègies per fer front a possibles crisis".

MENTRE LA CIUTAT DORM

Als anys setanta, en una època en què a Nova York se li acumulaven els problemes, la ciutat va patir una gran apagada de conseqüències gens agradables. A la nit, hi va haver barra lliure per a atracaments, homicidis i accidents. Sense molt a fer a casa davant de la falta de llum, les parelles van tornar al bàsic per passar el temps. No hi ha dubte que molts van encertar la diana, com van poder descobrir nou mesos després. La vida es va obrir pas a la foscor. Amb l'índex de fertilitat per terra, no estaria malament que Espanya passés pel mateix. Però fins i tot si les maternitats no tenen feina extra a finals de gener de 2026, no ha de ser un desastre. Tot per no deixar-se portar per la desesperança, com revelava el temor d'una dona que explicava a l'home amb qui anava per un carrer de Madrid: "I ara tornar a casa, ¿per què? Si no hi ha res a fer. Quin avorriment".

La península Ibèrica va viure ahir un esdeveniment excepcional per l'absència de precedents i les conseqüències de tota mena. El tall abrupte i generalitzat de l'electricitat va sumir en el desconcert la població, capaç, però, d'afrontar l'envit amb el millor ànim possible i la maduresa suficient perquè la vida seguís amb ordre i relativa normalitat, especialment els serveis bàsics com els hospitals, les estacions de ferrocarril i els aeroports. Cap indici, en tancar aquesta edició, de saquejos de botigues o augment dels delictes contra la propietat que es donen a països subdesenvolupats i no tan subdesenvolupats en situacions d'emergència similars.

Malauradament, l'apagada suscita més preguntes que no pas respostes. En la primera compareixença davant l'opinió pública, a les sis de la tarda, el president Pedro Sánchez va admetre que no existia una causa clara i que la prioritat era el restabliment del subministrament com més aviat millor. No podia ser altrament. Moltes hores per a tan minvades explicacions –l'apagada es va produir a dos quarts de dotze del migdia–, que bé hauria pogut oferir prèviament algun ministre. El president Sánchez va afegir que el Govern no descarta cap hipòtesi, una frase tan prudent com inquietant –reiterada en la seva segona compareixença al cap de les onze de la nit– quan els ciberatacs a escala global estan adquirint una freqüència i magnitud descomunal i apareixen a la ment de tots a les primeres de canvi. Tot i això, la possibilitat d'un ciberatac va perdre força ahir a la nit en conèixer-se la versió de Red Eléctrica de España, que apunta a una fallada general del sistema provocada per un desequilibri entre la demanda elèctrica i la generació d'energia. En cinc segons van desaparèixer 15 GW (el 60% de la generació en aquell moment).

La instantaneïtat informativa del segle XXI ha reduït la paciència i ha escurçat el temps d'espera que es concedia a qualsevol notícia. L'ànsia de saber aviat i amb tot detall tot allò que acaba de passar –o està passant– xoca en aquest cas amb l'aparent complexitat del problema i les infinites ramificacions que provoca una apagada peninsular. Un terreny abonat per a bulls i teories conspiratives, sobre les quals va alertar oportunament el president (més discutible va ser el seu consell per abreujar les trucades telefòniques, una mica més propi del bon criteri de cadascú).

L'apagada té molt exemple pràctic sobre com una societat molt dependent de la tecnologia, la connectivitat més absoluta i la sacralització dels telèfons mòbils s'enfronta al desconcert que genera l'absència d'electricitat. I de com afrontar les incerteses que es deriven de tecnologies destinades, precisament, a donar certeses i simplificar la vida. Encara que anecdòtic, aquí hi ha aquest significatiu retorn dels transistors i les ràdios amb piles, un objecte amb estatus de relíquia a moltes llars o directament desconegut per als joves. La seva reaparició a moltes llars, centres de treball i encara rotllanes als carrers ens ve a recordar el cèlebre kit o lot de supervivència aconsellat als europeus per la Comissió que presideix Ursula von der Leyen el 26 de març passat. Cal recordar que incloïa un transistor d'ona llarga i piles, recomanacions que van ser preses més de broma que de debò per moltes persones.

l'apagada ibèrica ha donat la raó a la Comissió Europea i és un estímul per disposar a les llars d'alguns –no en són tants– objectes imprescindibles per a les primeres 72 hores, alguns dels quals van provocar ahir cues i aplecs desmesurats als supermercats. Hi ha coses evitables a la vida i n'hi ha una. Jornades com la d'ahir ajuden a entendre que no tota emergència és qüestió de guerres a la vella usança. Hi ha un altre objecte en desús que s'ha demostrat important: el paper moneda. Els diners comptants i sonants que permeten sortir del pas perquè els caixers dispensadors no van ser aliens en la seva totalitat a l'apagada.

En línies generals ia l'espera de conèixer les causes precises de l'apagada, el país ha sabut reaccionar amb paciència i comprensió, i ha donat una imatge de societat adulta i propicia a treure el millor de si en les situacions adverses. La solidaritat entre veïns o entre desconeguts viscudes ahir confirmen que, amb els defectes, Espanya és un país civilitzat i humà. Cal veure si l'apagada donarà peu a un debat responsable sobre la manera d'evitar-ho en el futur –o de pal·liar-ne millor les conseqüències– o engrandirà la llarga llista d'assumptes d'Estat en què els partits procuren treure rèdits encara a costa de la credibilitat del sistema i de la desafecció de la població amb la vida política. El més probable és la segona opció apuntada, el PP activat per Ayuso ja s'ha mogut en aquest sentit, temps els faltarà per donar la culpa de l'apagada a Sánchez.

Per acabar, el que és preocupant no és l'apagada en si, que segons els experts era impossible que es produís, el que és preocupant és que no se sàpiga o no ens vulguin dir o no ho puguin dir, què carai va passar perquè tota la península Ibèrica es quedés a les fosques un dilluns d'abril a les 12.32. A veure si com a la bassa de pedra, ens estem separant d'Europa a poc a poc, o es desferma el caos, cosa que m'ha portat a recordar Frank Yerby a la seva novel·la, 'mentre la ciutat dorm', o certes similituds comparables amb 'l'Assaig sobre la ceguesa' de Saramago. Francament, és per preocupar-se, estan passant coses que abans no passaven, almenys de tanta magnitud, i això és nou, i ni tan sols sabem del tot cert si és d'ells.