LA LLIBERTAT NO ÉS QUESTIÓ DE CANYES

"La violación del derecho en un lugar de la tierra repercute en todos" - Immanuel Kant.

Madrid, la ciutat emblema del missatge liberal d'Isabel Díaz Ayuso i José Luis Martínez-Almeida, que s'han posicionat amb Israel davant de les mobilitzacions contra les matances a Gaza, ha parat la Vuelta Ciclista a Espanya. Llibertat no era només prendre canyes, sinó que també era protestar, aixecar banderes palestines i plantar-se davant d'unes matances que bona part de la població ja no pot suportar.

Centenars de persones han pres la Gran Via de la capital aquesta tarda de diumenge en una actitud cívica amb banderes i mocadors palestins al crit de “Netanyahu, assassí” i “No és una guerra, és un genocidi”. I els antiavalots, que van iniciar càrregues i van intentar recol·locar les tanques amb màxima pressa, no van poder mantenir el ritme. Avis, joves, adults i persones de tota condició van anar enderrocant-les fins que van quedar llençades al centre del carrer, la columna vertebral de la ciutat, amb l'edifici coronat per la marca Schweppes de fons, en una nova versió d'El dia de la bèstia d'Álex de l'Església que va causar entusiasme i moments emocionats entre els presents.

“Feia tant de temps que no guanyàvem res que això per fi ens ha donat una sensació de victòria, que hi ha lloc per a la lluita, un orgull”, deia un madrileny de 64 anys. “Sabem que la guerra seguirà, avui mateix han matat altres desenes més, però Madrid s'havia de plantar i ho ha aconseguit”, comentava un asturià de 62 anys. Passat el perill a Gran Via, els manifestants es van convertir en vianants i es prestaven les banderes els uns als altres per posar, emocionats. “Avui hem guanyat”, deia un altre manifestant. “Almenys per una vegada”.

“Com sempre s'ha dit, a Madrid no passaran”, deia un murcià que es va assegurar que no hi havia cap ciclista caigut. El turista demanava una bandera palestina a un manifestant i es feia un selfie. El mateix drap va servir una altra dona gran. Tots volien la seva foto en una mena de paisatge de triomf fugaç davant de la barbàrie israeliana.

I no hi va haver ciclistes caiguts, com no hi va haver ferits a la tarda de Gran Via, perquè l'etapa de la Vuelta es va suspendre. Els aplaudiments es van sentir al pas davant del Cercle de Belles Arts, on penja una pancarta amb el lema: “Del riu al mar, Palestina vencerà”.

Si Ayuso assegura que dones i LGTBI poden passejar per Tel Aviv i no per Gaza, ara sabrà que a Gaza ningú no pot passejar perquè les bombes ho impedeixen, però sí a Madrid amb bandera palestina i la determinació de parar la crueltat. És allò que té la llibertat. Que no és només qüestió de canyes.  -  el pais.

Em comentava Miquel Cartisano que no havia parlat dels incidents del diumenge a Madrid, i té raó, però és que no tinc una postura definida. Podria compartir la que heu llegiy de Berna González Harbour a el pais.es,  i també la de Joaquin Luna que té una visió molt diferent sobre els incidents de Madrid del diumenge. 

La moda d’atiar el poble...Joaquín Luna 

 Com si les democràcies no tinguessin enemics, alguns presidents li han agafat gust a atiar el poble perquè el poble aconsegueixi als carrers allò que les urnes li van negar (veure Trump o Bolsonaro, amb els seus assalts) o allò que la diplomàcia europea no aconsegueix (frenar la carnisseria a Gaza).

Que Palestina no sigui un Estat a hores d’ara i Israel ho sigui des del 1948 es deu, en part, a l’extensa llista d’amics i simpatitzants de la causa palestina. Breument: amb amics així, no necessitaven enemics...

Quin èxit el de Sánchez: dividir un país on tothom voldria frenar la guerra. La causa palestina ha estat el kleenex –d’un sol ús– de mig món, especialment el musulmà, i a aquesta llista s’hi afegeix ara un Govern­ amb set de justícia que s’entossudeix a fracturar el poble en una cosa que ens uneix: mirar de frenar la guerra –o genocidi, ja tant se val–, lliurada cruelment per Israel, com cínicament va calcular Hamàs el 7 d’octubre.

Els presidents de govern no poden encoratjar que el carrer imparteixi justícia i decideixi el que un país pot fer o ha de pensar. Recorden el poble indignat per la llei d'amnistia provant d’arribar a Ferraz? No es pot governar i alhora situar les forces de seguretat –o el poder­ judicial– entre les potes dels cavalls. Això és activisme, i maliciós, encara que de funcionar, fun­ciona...

El president Sánchez podria haver cancel·lat –de lleis n’hi ha– la Vuelta i aquesta decisió hauria estat més coherent i tan efectiva –o sigui, gens– com la d’encoratjar el sabotatge de Madrid, que no arregla Gaza i passarà factura inter­nacional. Model procés: tots hi perdem. La divisió induïda és penosa. La meitat d’Espanya s’arroga el monopoli de la humanitat i la indignació, i l’altra meitat, resignada, es pregunta si els gestos de cara a la galeria contribueixen a parar les atrocitats de Gaza, que, per cert, no difereixen gens de les viscudes a les ciutats de Síria mesos enrere.

Soc pessimista, perdó, i des de la jactanciosa visita a Israel del president del Govern espanyol el novembre del 2023 detecto molta estratègia –efectiva, això sí–. Madrid 2025 suggereix el pròxim escenari: anar a les urnes de molt mala llet i amb dos blocs sense cap altre ideal –l’únic– que frenar l’enemic.

SHARE THIS