LA TEATROCRÀCIA A LA SALA D'ESTAR


 Vaig arrossegant des de fa un temps la inquietant sospita que els partits polítics ja no intenten fer realitat la part possible del seu ideal (per utilitzar una expressió d'un gran republicà, Cánovas), sinó que es desviuen per seguir l'evolució de l'emotivitat pública per a veure si fent-la seva aconsegueixen incrementar les seves expectatives electorals. Si ara als ciutadans ens donés per voler volar, els partits polítics ens proporcionarien plomes de coloraines perquè ens féssim unes ales dignes, i si ens donés per sortir a cantar al carrer a les 4 del matí, farien que la UNESCO declarés la nostra cridadissa un patrimoni immaterial digne de ser reconegut, benvolgut i defensat. Plató va sostenir que la democràcia, en el fons, és una teatrocràcia. Sembla que va encertar, però no podia sospitar fins a quin punt. Avui, amb les xarxes socials i els mitjans de comunicació, l'escenari des del qual els polítics intenten adoptar la seva actuació a les nostres reaccions és a la nostra casa. Dit de manera més directa: La democràcia moderna està derivant ràpidament cap a un populisme desvergonyit. Si hi ha partits populistes és perquè la democràcia moderna ja ho és. Gregorio Luri.

Compte Gregorio Luri en un altre article una anècdota sobre el conflicte jueu-palestí, de Shlomo Ben-Ami, exambaixador d'Israel a Espanya i exministre d'afers exteriors d'Israel: "Vostès els europeus, tenen solucions per a tot, per exemple, han trobat la solució ideal per al conflicte entre Israel i Palestina: que tots dos bàndols ens comportem com a bons cristians"

I ja que esmento el conflicte judeo/palestí, convé recordar la massacre de Sabra i Chatila d'un llunyà 1982, de quan ni tan sols Hamàs existia.

8 Comentaris

Més recent Anterior