"Crec que els animals veuen en l'home un ésser igual a ells que ha perdut de forma extraordinàriament perillosa el sa intel·lecte animal, és a dir, que veuen en ell a l'animal irracional, a l'animal que riu, a l'animal que plora, a l'animal infeliç",  va deixar escrit Federico Nietzsche. 

 Els homínids portem una munió d'anys intentant trobar-li algun sentit a la vida mentre defugim la mort, quan cada vegada em fa més la sensació que no en té cap de sentit, que simplement no som gran cosa més que un error dins la naturalesa. Dipositats aquí per accident, sense manual d'instruccions a l'ús, contaminem el nostre entorn, el modifiquem, el degradem, sent l'únic animal que no mata només per necessitat. Des que vàrem començar hem alterat el nostre entorn, gairebé sempre de manera negativa. Tenim, però algunes capacitats que no té cap altre animal, podem somriure i riure, o plorar, i apreciar la bellesa. 
El problema ha estat que no hem estat capaços d'evolucionar a la mateixa velocitat que el que hem anat creant per progressar. Els paràmetres de comportament són els mateixos de fa dos mil anys o més, els pecats capitals i venials que cometem són els mateixos, sense escapar-se'n ni un, i l'únic que hem fet és adequar l'ètica i la moral una mica a les circumstàncies. 
Tenim una fina pàtina de civilització que salta a la més mínima i dona pas a l'hominid infeliç i salvatge que encara som.