A vegades a un li entren ganes de morir-se. No per res. No per inclinació depressiva al suïcidi, ni per desenganxament d'un món en parracs, ni per disgust de la llum del sol o de les olives verdes. Ni tan sols per impotència per a canviar les coses. A vegades a un li entren ganes de morir-se per pura rebel·lia enfront dels multimilionaris i ultrapoderosos que, mentre desgasten el sòl que trepitgem, somien amb la seva pròpia immortalitat. Penso en els libertarians i transhumanistes de Silicon Valley, aquests que conformen una part de la cort de Donald Trump. Elon Musk és un d'ells. Un altre és Peter Thiel, plutòcrata filòsof, fundador de Palantir, que declara “erigir-se contra la ideologia de la inevitabilitat de la mort individual” i que ha deixat instruccions per a ser criogenitzat, que es tracta amb hormones del creixement i recorre a la parabiosis, una tècnica regenerativa basada en la transfusió de sang jove. O està el multimilionari Bryan Johnson, que gasta dos milions d'euros a l'any en màgics tractaments palingenètics, entre els quals s'inclou l'intercanvi de plasma sanguini amb el seu fill. O està l'empresària Elizabeth Parrish, que s'injecta substàncies per als telòmers només provades en ratolins; o Kenneth Scott, potentat d'avançada edat, que recorre desesperadament a tota classe de substàncies alquímiques, segons narra en el documental Longevity Hackers. 
No és una cosa només de ianquis. Fa uns dies sorpreníem una conversa en la qual el xinès Xi Jinping i el rus Vladímir Putin, ensoberbecidos davant el desplegament del nou poder de Pequín, joguinejaven amb la idea de “viure 150 anys” i fins i tot d'aconseguir la “immortalitat” gràcies a trasplantaments successius i biotècniques avançades. La tecnologia ha substituït a l'alquímia i la màgia medievals com a fonts taumatúrgiques de les utopies destructives dels rics i els poderosos. Gilles de Rais i Elizabeth Bathory, famosos assassins en sèrie dels segles XV i XVI, confiaven en la sang de nen per a sadollar la seva gana d'or i d'eterna joventut; els amos del món confien avui en transfusions i trasplantaments per a les seves fantasies de poder sense límits.
Crec que hi ha una evident relació entre els desitjos d'immortalitat i el descrèdit de la democràcia, el fonament de la qual és justament l'assumpció dels límits: poders limitats, conflictes reglats, reconeixement de la llibertat de l'altre com a matriu de la pròpia llibertat. Aquesta idea de la immortalitat, abans bolcada en la Història i la posteritat, avui es diposita en la tecnologia, veritable ideologia dominant de l'època (que és sempre la de les classes dominants, com bé sabia Marx). Els pobres volen arribar a viure algun dia, els rics volen viure per sempre. I les classes mitjanes? El capitalisme ens va prometre la immortalitat i ens ha donat velleses molt llargues, sovint treballoses, minades per l'alzheimer i la demència i confinades en cambres obscures, al marge de la societat. 
La intel·ligència artificial ens ofereix ja, és veritat, la possibilitat de continuar parlant amb els nostres morts a través d'aplicacions que recullen l'empremta digital dels éssers humans i la vivifiquen, interactiva i coherent, després de la defunció: podem preguntar-li a la nostra mare, per exemple, què li ha semblat el seu propi funeral. Ara bé, si és possible digitalitzar als morts, no es pot, en canvi, digitalitzar la vellesa, que és l'últim refugi del cos, residual ja com a resistència i com a molèstia. És contra això contra el que es revolten els rics i poderosos que lluiten de manera simultània contra el temps i contra la democràcia. No volen una vellesa eterna, com el pobre Titono, amant mortal de la deessa Eos, enganyat per Zeus. Volen menjar, saltar, cardar, gastar, manar eternament.
L'últim llibre que ha escrit la gran Maruja Torres té un títol hilarant i provocatiu: Quanta més gent es mor, més ganes de viure tinc. A mi em passa el contrari: quanta més gent vol ser immortal, més ganes tinc de morir-me. Em recordo molt últimament d'aquest conte tradicional xinès en el qual el vell de la muntanya salva tres vegades de la ruïna a Du a canvi que es presti a servir a un pla secret. No importa el que vegi, la qual cosa senti, la qual cosa senti, Du és comminat a guardar silenci i així ho fa fins que, després de suportar mil tortures i suplicis, els dimonis li infligeixen el pitjor càstig imaginable (diu el relat): ho maten i ho ressusciten de nou, ara en el cos d'una dona. És aquesta dona la que finalment fa fracassar l'ambició del totpoderós ancià, perquè ocorre que Du, silenciosa, sí, durant anys i anys, acaba per sucumbir. Un dia, en efecte, el seu marit li arrenca el fill que bressola entre els braços i, per a obligar-la a parlar, el llança contra el sòl. El planyívol, horroritzat “ai” de la dona trenca l'encanteri, de manera que Du es troba de nou a la torre de la muntanya, enfront del vell furibund, qui li retreu haver malmès, en l'últim moment, la fórmula de la immortalitat en la qual havia treballat durant tant de temps: “l'alegria i l'empipament, la tristesa, la por, el dolor, l'odi, la concupiscència, tot l'has superat; però no has pogut escapar a la força de l'amor”.

Imagino que totes les generacions, almenys des de la Revolució Francesa, han cregut que en el curs de la seva vida es decidia el destí de la humanitat. Ara bé, em sembla que avui tenim raons fundades per a concebre la nostra època com una cruïlla de civilitzacions. No es tracta de triar quin model polític volem, com va ser el cas, en el segle XX, de la batalla ideològica entre socialisme i capitalisme. Avui es tracta de decidir quina humanitat volem. És l'elecció, diguem, entre la terra i l'aire, entre la política i la IA, entre l'humanisme i el transhumanisme, entre l'amor i la immortalitat. La terra, la política, l'humanisme i l'amor no han estat mai solucions: són senzillament la condició potinera, disputada també pels conservadors trumpistes, d'una batalla per la perfectibilitat mil·limètrica de la vida humana. Els rics i poderosos no es conformen ja a ostentar el poder en l'ombra, limitant des de despatxos opacs la sobirania popular cristal·litzada en les institucions. Ara tenen un projecte de transformació radical del món (són oligarques, legisladors i intel·lectuals) i posseeixen a més els mitjans per a dur-lo a terme. La paradoxa —o no— és que aquest projecte d'immortalitat individual fragilitza les condicions de supervivència col·lectives, l'existència de la qual no pot donar-se ja per asseguda. O no. L'aposta dels rics per l'aire és sens dubte una fantasia, però no una utopia. En la lletra petita dels contractes de Starlink, empresa propietat d'Elon Musk, s'especifica que els eventuals litigis legals es dirimiran, si es produeixen en la Terra, conformement a les corresponents legislacions nacionals; si es produeixen en Mart o camí de Mart, “les parts reconeixen a Mart com un planeta lliure i acorden que cap govern terrestre té autoritat o sobirania sobre les activitats marcianes”. D'algun mode vivim ja en Mart, o camí de Mart, on cap “govern terrestre” és capaç de posar límits a la llibertat dels rics i poderosos, que les seves acuites d'immortalitat es revelen inseparables de genocidis, invasions imperials i bombardejos aeris; es revelen, és a dir, com la mort del dret i l'ètica terrestres.

Reivindiquem una vida digna i raonablement llarga. I reivindiquem una mort antiga, pacífica i negociada, en la qual càpiguen una mica de dolor i una mica d'amor. I una oliva verda. Santiago Alba Rico a el País.

"El pitjor càstig seria viure eternament" reflexionava Saramago que valorava molt l'humor i així comptava, per exemple, com fan fallida les companyies de pompes fúnebres i les asseguradores o els mals moments pels quals travessa l'Església catòlica, que basa la seva doctrina a garantir la vida eterna després de la mort. "No entenc com es pot creure en Déu si estem en una galàxia en la qual el sol és una de les 200.000 milions d'estrelles que existeixen", va explicar amb un atroç sentit de la realitat. També hi ha espai per a reflexionar sobre la vellesa en una societat en la qual "es considera una nosa als ancians",. "Hi ha molt indignitat en tot això", comentava l'autor portuguès.