EL MEU REGAL, SENYOR FEIJÓO

Catorze anys i algun més em va portar obtenir la nacionalitat espanyola. Per als qui ni som llatinoamericans, ni venim d'un país europeu, ni podem demostrar ancestres sefardites, ni sabem colpejar com Topuria o ficar gols com Messi, el primer requisit que se'ns exigeix és demostrar una residència ininterrompuda al país mínima de 10 anys. Si et despistes i no constes com inscrita durant algun període, per la raó que sigui, has de tornar a començar fins que arribis de nou a aquests 10 anys amb tots els seus mesos i els seus llargs, llarguíssims dies. Després, contracta un advocat que t'aconsegueixi una cita i espera al fet que te la donin mentre reuneixes papers i més papers. Jo me'n ric d'Ulisses, que en el seu viatge no va haver d'enfrontar-se amb la burocràcia intercontinental: que si demostrar mitjans de subsistència, fins i tot encara que siguis estudiant i com els teus companys vas fent 'treballets' a mitja jornada (contracte d'un mínim d'un any, demanaven llavors i ai!, a mi me'ls feien per hores a la ETT). Però res, tossuda com una mula en el meu objectiu de convertir-me en persona, vaig continuar insistint. Demanant papers a aquest país desconegut als funcionaris del qual els tenia pànic.

Encara bo que hi havia oncles al poble que podien sol·licitar en el meu nom coses tan surrealistes com un certificat d'antecedents penals (no anés que abans dels vuit anys hagués passat per les presons marroquines). Gràcies a això sé que no he comès cap delicte del qual no m'acordi. Vaig lliurar tot el que em van demanar, pendent sempre que no caduqués un paper mentre arribava un altre. I vaig esperar. Com en els contes, vaig esperar i vaig esperar que el carter portés el sobre amb la feliç validació de la meva condició d'ésser humà de ple dret. I, mentre esperava, mirava com a mira un pobre un aparador de botiga de luxe les ofertes d'ocupació a les quals no podia accedir perquè era administrativament immigrant. Legal, però immigrant, encara que no hagués decidit traslladar-me a cap costat, encara que jo i els meus germans no haguéssim estat més que l'equipatge dels nostres pares. Vaig tenir temps de tenir un fill, de publicar el meu primer llibre. Hauria hagut de plantar un arbre. 

Al meu germà bessó li va arribar abans la nacionalitat, i record acompanyar-ho a les urnes per primera vegada i compartir amb ell aquesta alegria en dir “aquest és el meu vot i compte igual que el dels altres”. Així que, senyor Feijóo, deixi de mentir en parlar de nosaltres, perquè els immigrants sabem millor que ningú el que costa tenir la nacionalitat espanyola. Què ha fet vostè per a merèixer-la més que néixer de la seva mare? - Najat El Hachmi, escriptora