La mort és l'únic esdeveniment que no admet excepcions. Ens iguala, ens espera, ens defineix. I, tanmateix, el seu significat roman obert, com una pregunta sense resposta definitiva. Què som quan deixem de ser? Hi ha res que persisteix més enllà del cos, o la consciència es dissol com un somni en despertar?
Des de la raó, la mort sembla un tancament absolut. El cos s'apaga, el cervell cessa la seva activitat, i desapareixen amb ell els pensaments, els records, el jo. Aquesta visió, sostinguda per la ciència moderna, ens convida a acceptar la finitud com a part de la condició humana. Vivim, i després deixem de viure. No n'hi ha més. Acceptar-ho requereix una forma de coratge: el coratge de mirar l'abisme sense adorns, sense consols metafísics. És la postura de l'escèptic que, amb humilitat, reconeix els límits del coneixement i es nega a projectar desitjos sobre allò desconegut.
Però fins i tot en els que sostenen aquesta visió, de vegades treu el cap un dubte. I si la consciència no fos només un epifenomen del cervell? I si allò que anomenem “ànima” fos una forma d'energia, una vibració que no s'extingeix sinó que es transforma?. Aquesta intuïció ha acompanyat l'ésser humà des de temps remots. Plató parlava de l'ànima com a presonera del cos. L'hinduisme i el budisme la conceben com una espurna eterna que transmigra. I en corrents contemporanis, des de la teosofia fins a certes interpretacions de la física quàntica, se suggereix que som ocupants temporals d'un cos, tot esperant una evolució cap a formes més subtils d'existència. No hi ha proves concloents. Només la persistència d'una sospita: que la mort no és pas un mur, sinó una porta.
L'editor Jacobo Siruela diu: “Cal tenir una fe gegantina per creure que després de la vida no hi ha res”. La frase inverteix el paradigma: no és la creença en allò transcendent el que requereix fe, sinó la seva negació absoluta. Perquè afirmar que no hi ha res més enllà també és una forma de dogma, certesa sense evidència.
Potser la postura més filosòfica no és creure ni negar, sinó habitar la pregunta. Reconèixer que no sabem res, i que aquesta ignorància no és una carència, sinó una oportunitat per viure amb més intensitat, més presència, més sorpresa.
Si la mort és la fi, aleshores cada instant compta. Si hi ha alguna cosa més enllà, que ens trobi desperts. En tots dos casos, la vida es torna sagrada no pel que promet, sinó pel que és: un centelleig fugaç en la vastedat del temps. I potser, com Roy Batty, puguem dir al final: “He vist coses que vosaltres no creuríeu… Tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja”. Però mentre durin, que siguin nostres. O com deia Vinyoli: la mort és purament un canvi més...
"No sé si l'ànima és immortal, però sé que hi ha coses que no moren." Albert Camus
No sé lo que hay detrás, sólo sé que cada día, a mi edad, es un día menos.
ResponEliminaSalut
Sovint penso el mateix, per això cal aprofitar cada moment, cal viure intensament cada dia com si fos l'últim.
ResponEliminaSalut
Pues yo, creo cada vez más, en lo transcendental de esta vida, en la comunión de los Santos, osea la unión espiritual en Dios. Porque no somos nada, un cacho carne,pero con un alma, que vivo, sin vivir en mi, de San Juan de la Cruz.
ResponEliminaLa clave está en el alma Hay un cuento de Lovecraft en que un hombre muere y en el momento del tránsito aún es capaz de sentir como su alma entra en un embrión mientras sale del útero para llegar al mundo.
ResponEliminaSaludos
La frase que define mi postura sobre este tema, se parece mucho a una que contiene el artículo:
ResponEliminano és creure ni negar, sinó habitar la pregunta. que yo cambio por: «Aquí y ahora. Debo convivir con una pregunta que no tiene respuesta y ante este hecho, es estúpido creer o negar; mejor seguir en el aquí y ahora»
Pero dicho esto, mi inclinación de la balanza es hacia la desaparición más absoluta.
La clau de tot rau en l'ànima, que és? mor o reviu en un altre cos? com en el conte de Lovecraft
EliminaEl alma es un constructo mental, cuya realidad es indemostrable, más allá de los cuentos, fábulas, creencias y mandangas varias. Allá cada cual con sus fantasías.
EliminaAixò és el que no tinc clar, ni ho veig tan simplificat. La teva visió és des del punt de vista d'un ateu. Depèn de si fem cas a Plató o a Aristòtil. I jo estaria més amb Plató, potser perquè soc un ateu gràcies a Déu.
EliminaYo, como "mi hermano del alma (jajaja!)" pienso que en pleno siglo XXI cuando la ciencia ya no habla de paros cardíacos, ni encefalogramas planos, como indicativos de la muerte, sino que habla de la muerte celular como proceso irreversible, es un tanto absurdo perder el tiempo en especulaciones sobre almas, consciencias, entidades individuales, etc. La muerte es un proceso que incluso sigue en el tiempo, más allá de cuando "el fiambre" ya no excita sensor alguno, ni tiene consciencia de sí mismo. Las células, sus procesos bioquímicos, su "electricidad" va desapareciendo. Depositar fe, en la existencia de un alma, o una entidad extracorpórea, no es otra cosa que una parte del "consolatorum" universal ante el miedo e indefensión al hecho de desaparecer. Mejor es asumirlo y ya está. Y oye! si después resulta que hay sorpresa... pues ole tus huevos!
ResponEliminaOkanu, un orientalista convençut com tu hauria de contemplar la possibilitat de l'ànima com un ens independent del cos i per tant en vida pròpia com a esser en una altra dimensió. L'hinduisme i el budisme la conceben com una espurna eterna que transmigra. Cal tenir-ho en compte.
ResponEliminaOhh! Qué bonito! Una chispa, además eterna y además que trasmigra. Bravo! ¿Y como transmigra? ¿En transporte público, en patera, en bici o en patinete?
EliminaNo hermano, no; no te confundas. Del orientalismo es de donde, precisamente, se nutre este pensamiento que para mí es clave y que, por supuesto, ni por un momento trataría de proselitizar o de convencer a nadie. Ese pensamiento afirma, recalca y recuerda la importancia del "Aquí y ahora".Todo lo demás es especulación y si me apuras, un cuento chino (nunca mejor dicho)
Perdón, no quise decir cuento chino; quise decir cuento oriental.
EliminaVindrà la mort i els ulls m’arrencarà:
Eliminaveuré llavors un altre firmament.
La finitud és un vaixell varat,
l’hortalissa que menjo no té cucs,
el silenci m’impregna de clarors.
La mort és purament un canvi més.
JOAN VINYOLI
Domini màgic, 1984
A l'hinduisme, l'ànima és eterna i part del Brahman universal; es reencarna fins a assolir l'alliberament. Mentre que el budisme nega l'existència d'una ànima permanent i immutable, com dius, es tracta d'escollir una opció o una altra, cap de les dues no és demostrable. De tota manera, el tema d'ànima ve de molt antic, potser de quan les primeres reencarnacions encara recordaven la seva vida anterior.
ResponEliminaYa ya... todos tienen un Napoleón, o un faraon egipcio o un Leonardo da Vinci en alguna de sus vidas anteriores.
EliminaAmigo: lo dejo. Es un debate que me resulta cansino y hasta un cierto punto, bastante aburrido.
Yo lo encuentro interesante, llevamos con él tema más de dos mil años, y aún no hemos encontrado la respuesta no solo al alma, sino a que hacemos aquí, y seguimos sin saber a ciencia cierta de donde venimos y a donde vamos.
EliminaTiene alguna lógica que en todo este infinito o casi universo seamos nosotros los únicos habitantes más o menos racionales. ¿Y si solo fuéramos un experimento?.
Ayer, en la televisión viendo "el clásico" (tiene su coña el apelativo), las cámaras mostraba las gradas y la hinchada energúmena desaforada y fuera de todo comportamiento mínimamente humano. Más me parecían monos enjaulados que seres humanos. Algunos consideran que "eso" es el "alma" del futbol. ¿Es eso?
ResponEliminaCada vez, nuestros estadios, me recuerdan más a los de Argentina (que nadie se ofenda) u otros latino americanos.
Succeeix en tots els camps, la gent a l'estadi es transforma, allí pot deixar anar tota la seva frustració, el seu fracàs, la seva impotència, per això fa molts anys que no vaig al camp. ¡Ah! y ni te cuento de los partidos infantiles y el comportamiento de pares madres, es terrible i patético.
ResponEliminaSaludos cordiales, que diría Don Jose Maria Garcia.